Salsa-ficció: La CIUTAT
Salsa-ficció: La CIUTAT: L’altre dia vaig estar a la Ciutat. Cal que en digui el nom? És la Ciutat de les concent...
POLS DE LLIRIS
POLS DE LLIRI
*
25-5-15
*
Al meu record llunyà, pols d’ermites visitades on les pregàries per la
salut són tan grises com els exvots penjats amb seda descolorida. Cera. Gent morta. Fotografies
diluïdes.
‘La cançó del lliri d’aigua, / si la voleu escoltar, / és la cançó d’una
noia / que el promès la va deixar ‘, ens diu Frederic Soler. No obstant, hi ha
una altre versió que diu: ‘ és la cançó d’una noia / que el riu se la va
emportar.’ Sigui com sigui, algunes noies han mort voltades de lliris, com
Elaine, el Lliri d’Astolat, que va morir d’amor pel cavaller Lancelot i el riu
de Camelot la baixava lentament. I
l’Ofèlia pintada per Millais, placidesa de la mort entre les flors de ribera i
els sabaterets que filen l’aigua
“Adéu siau, Maria,/ estrella de l’amor...” Les flors , els lliris d’aigua
collits als masos i jardins, porten a la pell la candidesa dels moments primers
de la mort, quan encara no l’ha macat cap impuresa. Amb pol·len de lliri ens pintàvem el nas,
de petits, i seguíem les núvies que anaven a les capelles a deixar la blanca
simbologia, entre cants i felicitacions.
Veig a les botigues profusió de vestits blancs d’estil eivissenc,
preciosos, vaporosos, propis per fondre’s tendrament per l’espai evitant la
pols cerosa dels recintes mortals.
*
Collage d’OX
QUE ESTRANY...
QUE ESTRANY...
*
17-5-15
*
M’agrada contemplar la memòria de la meva ciutat. Aquest angle de porxo
podria ser el de moltes poblacions de Catalunya. Però jo sé que aquest conté
les meves mirades i els meus passos i, de tant en tant, una carícia a la pedra.
Ell no en té consciència; jo, sí. Ara el necessito per afermar la meva rutina.
Quan el cos o l’esperit trontollen, aquesta pedra em diu que sóc a lloc segur:
a casa. La pedra diu que la ciutat és així i que és aquí. Que estrany, desitjar
que algú guardi memòria que un dia vaig ser com sóc i que era aquí.
*
Fragment de porxo del carrer de la Merceria. Foto d’OX
"UNA LLUM QUE NO ÉS LLUM..."
“UNA LLUM QUE NO ÉS LLUM...”
*
12-5-15
*
Quan sóc a la catedral m’agrada posar la cara al punt on el sol disposa
els reflexos dels alts vitralls. Ara groga, ara verda, blava o de color de
cirera. Criatura que juga.
De seguida penso la cançó d’en Raimon: “ Som una llum que no és llum; /
som una llum que se’n fuig; / som el gran fum de la terra.” La Terra gira i els
colors s’apaguen. Vaig escriure “La taronja a terra”, però en realitat sóc un
color a terra que es dilueix a poc a poc.
*
Interior de la catedral de Tarragona , foto d'OX
EQUILIBRI PERSONAL
EQUILIBRI PERSONAL
*
Avui començarà l’activitat frenètica dels polítics, aquella gent inquieta
que sempre bull com les flamarades del sol vistes per la NASA. Algunes de les
campanyes fereixen, com les que només tenen per destí l’atac despietat a la
població per aconseguir la desaparició del català/valencià/balear. Com si al
món no hi hagués altra cosa per fer... ells no, ells ficant la banya a la
ferida. Que es retirin a la cova, carai.
Per aconseguir la calma en temps bulliciosos, doncs, aconsello una estona
de repòs en alguna terrassa com ara la que he retratat, perquè a cada localitat
de Catalunya segur que n’hi ha de semblants, ombroses i en pau, que la intel·ligència agraeix.
Semblants i potser millors, però no iguals. Al recer de la Plaça de les
Cols, sota les escales de la catedral, aquesta terrassa permet contemplar en
distintes etapes els segles fets pedra: romànic, medieval, i vuitcentista. Les
fonts, sòlides i providents, són de finals del XVIII. Els porxos i el mateix
carrer de la Merceria són acollidors i hostatgen botigues a la mesura humana.
Seure a la terrassa amb bona ombra de troanes permet assumir sense
traumes el pas de turistes amunt i avall de les escales; deixar anar els ulls
que aviat aporten un lleu somriure de benestar entre les pedres daurades que
ens contenen; considerar el nostre equilibri personal, que serà engolit pel
conjunt monumental com ho han estat tantes generacions abans que la nostra; i
desitjar que els llops famolencs no envaeixin el país que estimem tant.
*
Foto d’OX
GRÀCIES PEL SOMNI
GRÀCIES PEL SOMNI
*
1-5-15
*
Ens passem molta part de la nostra vida somiant, adormits o desperts.
Els bons desigs dels blogaires, i sembla que també d’alguns tuitaires, a
partir del post que acabo de veure de la M. Roser Algué en el seu blog
Petiteses, em porten a somiar com quan era nena: alguna cosa bona arribaria, em
semblava llavors.
Ara que entro al mes de maig i s’acosta el meu 79 aniversari, preludi del
rodó 80, he de confessar que la vida em pesa, però que no he perdut aquella
nena que porto dins. Tots, em sembla, podem reviure perfectament les etapes de
les nostres vides, i estimem les persones que vam ser, amb els seus somnis
intactes.
Gràcies a l’excel·lent
escriptora Júlia Costa i la seva generositat, va començar el somni. A tothom
que comparteixi els bons desigs expressats, gràcies. Jo, que sóc dona de
paraules, davant d’aquestes mostres d’afecte em quedo sense.
*
Collage d’OX.
SANTS I LAICS
SANTS I LAICS
*
28-4-14
*
Un amic periodista em va adreçar al santoral laic. És a dir, com que jo
consultava el Calendari del Pagès, ell em va dir que existia també un calendari
de dies dedicats a temes laics d’interès mundial. Els penso compaginar tots
dos. Per exemple, ahir, 28 era el “Dia Mundial de la Seguretat i Salut en el
Treball.” Perfecte: no se’m va cremar l’ordinador ni la cuina desprenia gas
sense encendre. Cadascú que s’ho apliqui a la seva feina. Avui és el “Dia
Mundial de la Immunologia”. Quina cosa voldríem millor que resultar immunes a
tot: a la malaltia, als atacs polítics... també cadascú que hi digui la seva.
Alhora, ahir era sant Lluis Maria Grignion de Montfort (1673-1716).
Solemne, el nom. Eminent marià, em va agradar que fundés, amb Marie-Louise
Trichet, la congregació de Filles de la Saviesa. És bonic, això, engrescador a
la primera. ¿Quina dona no s’apuntaria a ser sàvia, sabent que els valors intel·lectuals superen els cànons de
bellesa? ¿O per ser sàvia s’ha de ser un gallimarsot? Però compte, l’experiència
diu que la sàvia no prosperarà mai, perquè això seria la mort de la
poderosíssima indústria cosmètica i de la moda, que tants i bellíssims cossos
exhibeix per tot el món menys en certs països que ja sabem. ¿Per on ve la
seducció irresistible que fascina?
I per postres, avui és santa Caterina de Siena, gran doctora, predicadora
i ambaixadora, anterior al grup de la Saviesa però digna d’haver-lo presidit.
També sentia veus dins seu, com alguns psicòpates. Ah...
*
Collage OX-Jardí Pitti (meitat)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
