QUE ESTRANY...

QUE ESTRANY...
*
17-5-15
*
M’agrada contemplar la memòria de la meva ciutat. Aquest angle de porxo podria ser el de moltes poblacions de Catalunya. Però jo sé que aquest conté les meves mirades i els meus passos i, de tant en tant, una carícia a la pedra. Ell no en té consciència; jo, sí. Ara el necessito per afermar la meva rutina. Quan el cos o l’esperit trontollen, aquesta pedra em diu que sóc a lloc segur: a casa. La pedra diu que la ciutat és així i que és aquí. Que estrany, desitjar que algú guardi memòria que un dia vaig ser com sóc i que era aquí.
*
Fragment de porxo del carrer de la Merceria. Foto d’OX

12 comentaris:

xavier pujol ha dit...

El porxo és casa.
La pedra és casa.
La ciutat és casa.
Tu ets a casa.

Montse ha dit...

I casa = seguretat, és això, no? Com diu en Xavier, tu = casa!

Carme Rosanas ha dit...

Un racó de porxo especial per a tu..

Les vegades que hi has passat iml'has tocat són les que el fan important.

Nosaltres llegint-te també ens sentim com a casa

Calpurni ha dit...

Aquesta pedra és privilegiada, guarda la memòria de la teua mirada. Quantes altres mirades o somnis guardarà. Quantes pedres tenen memòria de les coses i no se n'adonen!

gloria abras pou ha dit...

Tenim memòria de les pedres estimades. Elles romanen pedres. Sers sense mobilitat ni llenguatge i tanmateix vius en nosaltros I ells ni ens veuen.
"Que estrany"

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Hi ha Olga, una memòria que resta en l'Eternitat, és la de l'inconscient col·lectiu, que sempre queda entre nosaltres, això sense pensar, només individualment i sense cap evidència metòdica ho presentim, sense pensar en les realitats més màgiques.

Hi ha una memòria de l'Univers Olga.

Vicent

matilde nuri i espona ha dit...

no trontolli res en aquesta casa ferma, tota de tu, establerta sobre fonaments durs;
estrany, o ben comprensible i desitjable: i tant que sí;
aquí deixo una carícia, dues, tres... les que et calguin ara mateix

Helena Bonals ha dit...

Quina delícia de porxo, quina delícia de cel.

M. Roser ha dit...

M'agradaria tenir algunes runes que guardessin la meva memòria...Em sembla que la meva està escampada per molts indrets!
Bon vespre, Olga.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Tu ets a casa, sí, com diu Xavier Pujol. Però també ets casa.
Crec que som casa de nosaltres mateixos.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La pedra guarda moltes memòries: la de les mans que la van treballar, el temps de l'estil constructiu, les nafres de les guerres, el pas del temps... i també d'ella mateixa.

Teresa Duch ha dit...

La meva casa, el meu castell, no Olga? El lloc on resguardar-se de l'embat del vent, quan tenim por de no resistir-lo.
I no és estrany el teu desig; el desig de perdurar va amb nosaltres.
M'ho havien semblat les voltes del carrer Merceria, però el cel de fons em despistava. M'ho miraré més bé.