*
TORNEM A L’ARMARI
*
¿Recordes aquell vals que vam ballar una tarda? La tarda era del color encès de cap al vespre. El vestit, però, no el podré guardar perquè ja no el necessitaré més. Fa temps que s’han acabat les festes i veuràs, mirar aquesta seda una temporada i una altra, arraconada al fons de l’armari sense cos que l’aguanti, sense motiu que la faci brillar una vegada més, ja és una pena ja massa llarga. No sé si donar-lo sencer o fer-ne peces per coixins. Però si en faig coixins encara hi buscaré un perfum o un reflex, i per això el donaré a alguna casa de costura de segona mà, un outlet, que se’n diu per no fer passar vergonya qui el compri.
Com que aquesta memòria haurà marxat, el lloc l’ocuparan ara altres peces sense ànima adherida, que no em faran plorar però que tampoc em diran res sinó que el sol ja s’ha post, que els vestits ja no cal que tinguin forma. Sí, és clar que es pot trobar elegància en les peces que em vestiran encara, però, com la frase tan repetida, el vestit és ell i la seva circumstància. A aquest ara li poso un sudari de plàstic i allà va ell i aquelles il·lusions que els anys van fer vives. Potser qui se’l torni a posar serà feliç, i així ho desitjo. No n’he tingut gaires, de vestits llargs per bones ocasions. I, ben mirat, es pot ballar un vals en la penombra i amb vestit modest. Però ara l’armari també ha quedat orfe.
*
Collage d’OX
