COMUNICAR

*

Tot escriptor vol comunicar. Tot artista i publicista aspira a comunicar, però ara parlo de l’escriptura: llibres, diaris, revistes.

Quan escrivim en lletra de colors o blanca sobre fons foscos, no comuniquem. Quan trobem escrits així, llegir-los suposa un esforç i moltes vegades són il·legibles, sobretot en revistes, diaris i portades de llibre. Molts blogs pateixen d’aquest mal i llavors els sols passar de llarg. “Ja s’ho faran”, penses. Un disseny mal entès ens fa creure que lletres posades sobre fons imprecisos fan “modern”. I passa que el lector en prescindeix. També el paper setinat de les pàgines de certs llibre en fa penosa la lectura. La lletra grisa de pal que s’ha posat de moda en costoses publicacions d’art i institucionals resulta fatal, perquè a més la fan de cos petit tot i tenir espai.

Tots haureu vist banderoles oficials penjades a fanals i arbres, que no comuniquen res – a vegades sol ser el missatge el que no s’entén- i que han costat molts diners al poble. Aquí tenim una col·lecció de poesia que edita la portada groc clar i el títol i nom de l’autor blancs, cosa que fa impossible saber de qui són els llibres. O sigui, que no atrau ningú a causa d’un disseny equivocat.

Parleu amb els dissenyadors, amb els editors, amb vosaltres mateixos, i escriviu clar, amb lletra negra ben marcada sobre fons si pot ser de color d’os, marfil, mantega, o com en vulgueu dir. Penseu que el principal és que us llegeixien: COMUNICAR.

*

*

*

Punt de llibre d'O.X.

" DÍA DE LA RAZA "

*

Grup de tarahumares (Mèxic) preparats per plantar cara als racistes que arribaven finançats pels reis "Catòlics" per instaurar el principi dels “300 millones” i arrabassar tot el que podien, passant per les armes gent de tota mena.

Aquests tarahumares van ser molt més llestos que nosaltres, perquè van saber eludir els espanyols, segons explica la Història, i nosaltres encara no... i espera’t. Però els diners ens els prenen igualment. Com els va passar als altres americans, també hem estat conquerits per les armes i ara encara ens amenacen amb els tancs al carrer.

Un senyor que es deia Faustino Rodríguez – San Pedro va ser qui va inventar “la raza” el 1913. ¿Quina? Perquè la humana ja estava inventada.

(Gràcies a Fandestéphane per la subtil suggerència.)

*

*

*

Foto de National Geographic.

DES DEL MEU MAR: aix, snif...#links#links

DES DEL MEU MAR: aix, snif...#links#links

Com que jo tinc mar, t'envio moltes felicitats corrent amunt... una barqueta de petons.
Olga

MISTERI AL PONT DEL DIABLE

*

M’ha agradat llegir relats de misteri des de l’adolescència, sobretot al llit i quan amenaça tempesta. De la gran biblioteca del meu pare ja havia llegit els llunyans Edgar Wallace, Eça de Queiroç, S. S. van Dine (pseudònim), snob i afeccionat a l’art com el seu detectiu Philo Vance; i un llarg etcètera. Després m’he anat fent jo les meves col·leccions. Actualment els grans llibres d’intriga, sobretot nòrdics, fan furor.

Des de fa una llarga temporada no plou a Tarragona. Mal temps per al misteri. Així i tot, ahir el diari portava la notícia de la dona esquarterada i embotida en una bossa que uns treballadors van trobar a la noble àrea del Pont del Diable, l’aqueducte romà situat en lloc feréstec. Diuen que va sofrir mort violenta –cal deduir que sí, és clar – i que el cap era separat del cos, potser a causa d’algun animal que furgués a la bossa. Pot ser. Aquest seria un cas per a “Bones”, dona que es fa certament antipàtica per la seva autosuficiència.

És atractiu un cas morbós en què els assassins intenten amagar el cos al peu d’una venerable ruïna romana. No els suposo l’elegància de certs detectius esnobs, però m’agradarà seguir el curs de les investigacions i, si pot ser, que plogui.

*

*

*

Collage d'O.X.

LA VELLA DAMA INDIGNA

*

Feia dies que no tocava el piano i ahir vaig decidir posar-m’hi. Tinc un repertori de peces que toco d’oïda i arreglo a la meva mesura i al to de la meva veu. Una de les meves cançons símbol és de la pel·lícula “La vella dama indigna”, dirigida per Rene Allio el 1965 i procedent d’un conte de Bertolt Brecht. És una de les cent millors pel·lícules de la història del cinema. La lletra de “No veus el temps passar”, de Jean Ferrat i cantada entre nosaltres per Guillermina Motta, fa així:

“Et cases tot just als vint anys / i no esperes pas gaire temps / per fer tres o quatre marrecs / que t’omplen els dies sencers. / Entre la plaça i els plats bruts, / entre l’escombra i l’esmorzar, / el món ja pot bategar d’ales, / que tu no tens temps per pensar:

Tornada: “Si cal plorar o si cal riure, / si fas enveja o pietat, / jo no tinc pas cor per a dir-ho, / però no veus el temps passar.”

“Res més no has tingut pel diumenge/ sinó un vestit molts cops planxat / i unes flors i unes branques seques / que el menjador t’han decorat. / Quan resumeixen una vida / milions de passos inquiets, / perduts entre el mall i l’enclusa / entre la taula i el bufet:

Tornada: “Si cal plorar /...

“Una olor de cafè que ajuda, / vet aquí el teu univers: / juguen els fills, el marit fuma, / s’escapa el dia a l’inrevés: / així que has vist els teus fills néixer / cal dir-los tot seguit adéu, / i estens bugada a la finestra / d’una joventut que no hi és:

Tornada: “Si cal plorar /...
*
Em vaig prometre a mi mateixa que faria alguna cosa més que això, encara que la vida, al final, ens iguali a tots.
*

*

*

Les hores blaves. Collage d'O.X.

STEINER - 2

*

Amb aquestes paraules i el meu agraïment responc algunes de les intervencions dels lectors del post d’abans d’ahir: CREACIÓ.

La solitud vol sortir d’ella mateixa i es desdobla, per exemple, als blogs. Però sovint ho fa amb màscara, anònima, oculta, i es ramifica potser més d’una vegada. Això vol dir que en el personatge de ficció, la persona real ha trobat almenys una companyia, un “alter ego” que es comunica fins a un infinit relatiu, sempre paradoxal.

George Steiner diu així: “Inventem formes alternatives de ser, altres mons, siguin utòpics o infernals. Reinventem el passat i somiem el futur. Tanmateix, tot i ser indispensables i magníficament dinàmics, aquests experiments del pensament no deixen de ser ficcions. Alimenten religions i ideologies i la libido en va plena (els “bojos, amants i poetes” de Shakespeare).” George Steiner: “Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament” Arcàdia.

*

*

*

Collage d'O.X.

STEINER

*

“(...) Els nostres pensaments són, fins a un grau aclaparador, un universal humà, un bé comú . Els nostres pensaments (allò amagat, singular, impenetrable), han estat pensats, són pensats, seran pensats milions i milions de vegades per altres. Són d’una banalitat infinita, estan molt vistos. Són material de segona mà. Els components dels pensaments, fins i tot en els moments més íntims i personals de la nostra vida –per exemple, en el terreny de la sexualitat -, no són res més que clixés que es repeteixen indefinidament(...)” Això apunta George Steiner a “Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament.” (Arcàdia). És un llibre llaminer per als sensibles i pensadors que es reconeixen un fons de tristesa. Recomano aquesta breu lectura de 69 pàgines.

Per aquests motius, penso que l’escriptor té l’obligació d’investigar, de treballar intensament, de buscar el mínim traç d’originalitat que pugui fer d’aquests clixés una obra nova, almenys en part. La tristesa viu al fons de l’ésser precisament per la intuïció de la relativa inutilitat dels seus esforços per reeixir en obra i vida. És fàcil i amable seguir el camí dels altres: el portem dins en la memòria col·lectiva del temps. Ara bé, la incertesa de la creació que intenta trencar els motlles per aconseguir avançar cap a la singularitat, suposa un esforç que molts autors desconeixen.

*

*

*

Collage d'O.X.