LLUNA PLENA


*
Com que avui fa lluna plena,
estimadets del meu cor,
a La Mussara reciten
i fan concert de record
per als fantasmes que habiten
les masies sense foc,
l'església més enrunada
sobre els cingles, entre el bosc.
Els esperits, engrescats,
recordaran aquells dies
que ballaven i cantaven,
i potser més d'un present
veurà algun os que el saluda,
calavera somrient.
*
Com que avui se celebra un recital de lluna plena a a Mussara, he posat aquest xarleston per il·lustrar. Veureu que els cognoms de lletrista i compositor són ben catalans, com ha de ser, perquè a nosaltres res se'ns fa estrany. De manera que convocarem els espectres si pugeu a La Mussara a les 7 del vespre.
*
*
*
Partitura de l'arxiu d'O.X.

CONNEXIÓ


*
Des de Mont-ral veiem el mar: un balcó sobre el Camp de Tarragona. Tallat l'horitzó quan bufa mestral. Entelat gairebé tot l'estiu, amb una línia de boires que s'ajunten amb els vapors de la indústria i escalfen el territori. Nosaltres ho mirem des de dalt, on respirem aire balsàmic dels pins i de les plantes remeieres.
Lentitud expressiva de les dones de Modigliani, que faig meva: cada operació a l'ordinador posa a prova la paciència d'un sant. Internet, aquí dalt, és calma i a vegades irritació. Estava acostumada a una comunicació més o menys efectiva, però aquí, connectar-se és contemplar, per exemple, el creixement de l'herba. També pot ser una lliçó meditativa.
No hi ha diners municipals per acabar d'enllestir els mitjans tècnics, diuen, malgrat disposar d'una tremenda antena de radiotelefonia, instal·lada l'estiu passat al costat just de l'església romànica de sant Pere.
Les fonts no ragen, diuen els pagesos. Els diners tampoc, penso, mentre espero, amb el cap sobre la mà, una connexió de carro estirat per l'ase.
*
*
*
Collage d'O. X.

AVELLANERS PERDUTS - MONT-RAL


*
Boira també a la tarda. Anem als avellaners abandonats a buscar avellanes encara tendres. Els avellaners, ja decrèpits, comparteixen camp amb els pins i els ginebres, en competència. Els avellaners són vells. Guanyaran els pins.
Les branques seques i nues porten molses groc verdós, i en un petit enforcall hi ha un liquen d’un preciós color caldera. Encara ofereixen algunes avellanes.
Al fons, a l’horitzó, les boires encara són rosades en un fràgil adéu. El ventet gris porta la boira, que va cobrint el poble i ens arriba a ràfegues.

Som com aquests avellaners que, en precari, es fan companyia mentre moren lentament. Els han abandonat fa anys, i encara procuren mantenir algunes branques amb saba suficient per produir fruit. Porten la molsa del temps, com nosaltres els cabells blancs i la pell arrugada. Acaricio una branca aspra. Ha perdut les fulles però no es vol trencar. No vol ser vençuda. Veurà un nou dia, i altres boires la humitejaran.

Deia que es resisteix a ser trencat, perquè la seva fusta era consistent i les branques dúctils. Però ja no són flexibles: com nosaltres, que perdem elasticitat muscular. Ara, en la decadència, abans que doblegar-se es trenquen, com ho fan els nostres ossos. Acaricio aquestes branques i me n’emporto dos fragments a casa, per contemplar-les, descriure-les i aplicar-me el símil.
Dels avellaners abandonats, enclotats a l’herba, encara n’esperem saboroses avellanes. Les agafem i les fiquem en una bossa, per després de sopar. El fruit ja és ple, però encara no són seques, això vindrà després. Ens agraden així, com els tendres ametllons, que ara ja han desaparegut dels camps.

¿Què s’espera de mi? Segurament res. No obstant, en l’oblit dels camps on visc encara alço unes branques amb fruits que seran oblidats. Potser un passavolant o alguna criatura voldrà les meves avellanes escrites, si no té por de punxar-se les cames. Si no, cauran a terra i les rosegaran els corcs, els ratolins, les mussaranyes, els cucs... vés a saber.

Si sóc avellaner abandonat, sé que encara trigaré anys a morir del tot. Que veuré sol, pluja, potser neu, boira blanca, grisa i rosa. Els que passin confortablement en els seus cotxes ni s’adonaran dels camps ja silvestres que, no obstant, fruiten oferint plaer al caminant. Avellanes saboroses entre fulles ja rovellades, contretes, artrítiques. No deu ser gaire corrent per a un avellaner perdut i malalt que et facin carícies a les branques nuoses i devastades. Jo n’hi faig. Ens sustenta la mateixa terra, i reconec les meves paraules al capdamunt de la branca, ofertes en la seva càpsula verda i tendra, com una llàgrima sòlida i rossa contra l’oblit.
*
*
*
- del meu dietari- O.X.

FUTBOL I FALGUERES


*

La providència, sàvia, ha determinat que la gran massa humana estigui satisfeta i distreta gràcies al futbol que se serveix nit i dia per tots els mitjans de comunicació. Qui diu futbol, diu bàsquet, ciclisme, automobilisme, natació... en fi, tot allò que pugui distreure el personal de les maquinacions polítiques, de l’atur, dels pèssims serveis, de les retallades culturals, etc. Una gran majoria es grata la panxa amb satisfacció. Uns i altres.

La providència, sàvia, ha disposat entremig del bosc uns deliciosos camins perquè una ínfima minoria hi transiti en la calma i la pau, admirant la bellesa de les falgueres, aquesta planta primitiva que s’ofereix ara als nostres ulls en una estesa esplèndida i admirable. Fortalesa i fragilitat del bosc, també amenaçades per motos i ‘quads’, que destrueixen camins i rebenten l’ecosistema.

Però encara, avui per avui, tenim el privilegi de no trobar gairebé cap cotxe – a vegades ni un- en els desplaçaments per carretera. I, ja dins dels llocs de bellesa exuberant, els camins gelosament amagats, ni una sola persona encara que caminem hores. En la nostra geografia particular, d’aquest lloc que ara ofereixo en diem el Camí de les Falgueres.
*
*
*
El Camí de les Falgueres. O. X.

AMOR ETERN


*
AMOR ETERN

Avui és sant Gustau i recordo el meu avi patern. El decidit, el culte, l’amant, el rigorós Gustau Xirinacs Raymat, nascut a Sant Gervasi i donat a dida a Rubí. De Rubí era Lola, l’estimada. D’aquí la col·lecció de postals de festeig.

L’enèrgic Gustau no era home afecte a celebracions religioses, encara que avui el recordi pel nom. Ja el vaig recrear a “Interior amb difunts”. A ell i a Lola els vaig aplicar l’estrofa de Joan Alcover: “Com en el fons d’un vell retaule, / llisquen els dos adolescents; / passen, ulls clucs, sense paraula, / Com a somnàmbuls somrients.”

Així, com a penyora d’amor etern, aquesta postal amb el retrat de l’airós Gustau i un floc de cabells d’ell i de Lola enganxats amb un lacre que segella l’amor. ¿Etern? ¿Qui podria afirmar-ho o negar-ho? En tot cas, almenys l’eternitat de la declaració dura fins els meus dies perquè jo la recordo.
*
*
*
Postal familiar. O.X.

ÀNGELS


*
Avui és la Mare de Déu dels Àngels. Que n’hi hagi per tothom. D’àngels, vull dir. És reconfortant saber que tenim àngels que ens vetllen. L’àngel és el precursor i continuador de l’ull màgic que ens vigila en tot moment, connectat a la Central més sofisticada. Abans la gent creia més en els àngels invisibles, i s’hi encomanava. Ara creu més en els visibles: “ets un àngel”, se sol dir.

També es diu en cas de tragèdia i com un retret: “¿on era l’àngel que els vigilava?”

Sí que vigila, perquè l’àngel de la mort se sol notar quan s’acosta. L’àngel, sigui de la mort, de la vida, missatger i company de l’últim viatge, moltes famílies l’han fet esculpir en precioses imatges que vetllen sepultures espectaculars. Un vol immòbil, retingut fins que compleixi la seva missió de portar l’ànima a un món millor.

Però avui els àngels que volten la Mare de Déu són joiosos. Àngels d’agost, entremaliats, missatgers d’amors. Perquè la Senyora, encara que n’ha vist de tots, en recorda un amb especial alegria: el que li va enviar el seu amant quan era donzella.
*
*
*
L'ombra de l'àngel. Collage d'O.X.

"AGOSTO, FRÍO EN ROSTRO"


*

“Agosto, frío en rostro”, solia dir la meva mare, que era de procedència asturiana. Per les muntanyes agrests de Pajares ja es deu sentir un hàlit fresc quan la gent es rosteix gustosament a la platja: encara és hora de jugar com els infants que som per dins.

Primer dia d’agost i em desperto amb el pertorbador i deliciós segon temps de la Patètica de Txaikovski, que acompanya un matí de boira, habitual en aquest indret. D’ahir a avui tot ha canviat i la relativitat es fa patent: ‘falta un mes, encara’, diuen uns; ‘només ens queda un mes’, diuen altres. Carreteres, cels i vies contindran una allau de gent que trasbalsarà, per un mes, el panorama de ciutats i pobles.

Aquí seguen ara el cereal mentre maduren les figues i les avellanes, encara verdes. Les espigues que el sol cremava ara són rostolls. S’hi alimentaven tudons, perdius i ocells de tota mena, que ara espigolaran les restes. Encara que ens hi oposéssim, i som prou sensats per no fer-ho, la vida ens pren els dies i els mesos i ens canvia les fesomies, com les dels camps. Hi ha qui se n’adona i qui no. Boires piadoses eixuguen les llàgrimes per tantes morts d’aquests últims dies. Els rostres freds, ja. Els morts, la terra se’ls farà seus i no sabem si hauran entrat en el gran corrent del discurs musical que, per exemple, la Patètica eleva fins el cel que nosaltres coneixem: el que hi ha sobre i darrere dels pins.
*
*
*
Mont-ral. O.X.