*
Boira també a la tarda. Anem als avellaners abandonats a buscar avellanes encara tendres. Els avellaners, ja decrèpits, comparteixen camp amb els pins i els ginebres, en competència. Els avellaners són vells. Guanyaran els pins.
Les branques seques i nues porten molses groc verdós, i en un petit enforcall hi ha un liquen d’un preciós color caldera. Encara ofereixen algunes avellanes.
Al fons, a l’horitzó, les boires encara són rosades en un fràgil adéu. El ventet gris porta la boira, que va cobrint el poble i ens arriba a ràfegues.
Som com aquests avellaners que, en precari, es fan companyia mentre moren lentament. Els han abandonat fa anys, i encara procuren mantenir algunes branques amb saba suficient per produir fruit. Porten la molsa del temps, com nosaltres els cabells blancs i la pell arrugada. Acaricio una branca aspra. Ha perdut les fulles però no es vol trencar. No vol ser vençuda. Veurà un nou dia, i altres boires la humitejaran.
Deia que es resisteix a ser trencat, perquè la seva fusta era consistent i les branques dúctils. Però ja no són flexibles: com nosaltres, que perdem elasticitat muscular. Ara, en la decadència, abans que doblegar-se es trenquen, com ho fan els nostres ossos. Acaricio aquestes branques i me n’emporto dos fragments a casa, per contemplar-les, descriure-les i aplicar-me el símil.
Dels avellaners abandonats, enclotats a l’herba, encara n’esperem saboroses avellanes. Les agafem i les fiquem en una bossa, per després de sopar. El fruit ja és ple, però encara no són seques, això vindrà després. Ens agraden així, com els tendres ametllons, que ara ja han desaparegut dels camps.
¿Què s’espera de mi? Segurament res. No obstant, en l’oblit dels camps on visc encara alço unes branques amb fruits que seran oblidats. Potser un passavolant o alguna criatura voldrà les meves avellanes escrites, si no té por de punxar-se les cames. Si no, cauran a terra i les rosegaran els corcs, els ratolins, les mussaranyes, els cucs... vés a saber.
Si sóc avellaner abandonat, sé que encara trigaré anys a morir del tot. Que veuré sol, pluja, potser neu, boira blanca, grisa i rosa. Els que passin confortablement en els seus cotxes ni s’adonaran dels camps ja silvestres que, no obstant, fruiten oferint plaer al caminant. Avellanes saboroses entre fulles ja rovellades, contretes, artrítiques. No deu ser gaire corrent per a un avellaner perdut i malalt que et facin carícies a les branques nuoses i devastades. Jo n’hi faig. Ens sustenta la mateixa terra, i reconec les meves paraules al capdamunt de la branca, ofertes en la seva càpsula verda i tendra, com una llàgrima sòlida i rossa contra l’oblit.
*
*
*
- del meu dietari- O.X.
