ENYORANÇA I CANTS


 





ENYORANÇA I CANTS

24-3-24

   *

Soc una dona sola. Ningú m‘acompanya. Enyoro aquells temps de Setmana Santa que em sentia protegida per pares i avis. Més endavant vaig saber el significat de la cruel postguerra, però no pas de nena ni en la primera adolescència.

    La iaia Lola portava un preciós devocionari enquadernat en pell suau i jo l’acompanyava a visitar els altars guarnits de flors i de ciris en profusió. Silenci. Pregària. L’avi anava a la processó i portava un gran ciri, l’atxa, que en deien, i aquella olor de cera omplia els carrers per on passaven els misteris, enormes figures amb cares adolorides que ens interpel·laven, ens demanaven compassió.

    Eren temps de necessitat i misèria per a molts. Quan em vaig fer gran anava comprenent el sentit de la postguerra, cada vegada amb més cruesa. Morts, desapareguts, ferits, represaliats... Fins al 74 encara, amb Puig-Antich.

    No em puc estar d’esmentar aquí la felicitació que el papa Pius XII va enviar a Franco per l’èxit de la «cruzada». El terme «cruzada» el va determinar el cardenal Gomà. Sense la seva influència al capdavant dels cardenals, potser la nostra guerra del 36 no hauria tingut lloc.

    Ho explica l’autor del llibre «La Iglesia contra la República española» (Editor: Grupo amigos del P. Llorens, Vieux, 1968), que hauria de ser conegut per tots nosaltres. El pare Josep Maria Llorens, de Tarragona, exiliat a França, ens ho mostra en aquest volum documentadíssim, que no té pèrdua, que tots hauríem d’haver llegit, i que es ven per Internet.

    Quan el P. Llorens explica la felicitació de Pius XII a Franco, exclama: «El felicita per un milió de morts!!!»

***

    Soc la dona que escriu a la placeta de Vilarroma, abans d’anar a beneir una palma tan menudeta, que una veïna em dona un brot de llorer perquè no es vegi tan petita. Enyorava la postguerra, la protecció de casa i el clima de recolliment. Records de nena feliç. Ara cal que m’enfronti sola a un cert clima social indiferent amb retirada a hostil. I em miro l’arquebisbe vestit de vermell com baixa en processó amb les palmes i la Schola Cantorum de la catedral.

    Cantarem, sí. «Cantarem la vida, / cantarem la nostra vida / de poble que no vol morir». (Raimon)

    Olga


Imatge: Internet
Palmeta: meva



12 comentaris:

Júlia ha dit...

De tant en tant s'intenta blanquejar, sense èxit, Pius XII. Cercaré el llibre que esmentes, hi ha molts aspectes poc coneguts o, senzillament, silenciats per totes bandes.

Aquests son dies adients per als records. Una abraçada i molt contenta de veure't en actiu al blog.

Carme Rosanas ha dit...

No havia sentit a parlar mai d'aquest llibre que recomanes. Miraré de buscar-lo. Ha de ser interessant saber més coses de les que ens han arribat.

Reviure les nostres tradicions, encara que la palma sigui petita, sempre ens fa venir records d'altres temps.

Una abraçada, Olga, desitjo que et trobis millor.

xavier pujol ha dit...

Diuen que Pius XII va morir turmentat de remordiments. Massa tard. Per dir-ho en paraules d'ells: quan fou mort el combregaren.
M'ha agradat llegir, escoltar els teu pensaments,Olga, nena feliç: que passis una bona Pasqua.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Amb sap greu que estiguis sola i que t'enyoris de tantes coses. Tan sols et puc acompanyar des de la distància. Però sàpigues que estic amb tu, amb el cor. Una abraçada.

Anònim ha dit...

Olga, estic felicíssim de que tornes a publicar; era obvi, tu has naixcut per a escriure i fer, no per a només escoltar, que també.
Les nostres llengües, valencianes, catalanes o balears no moriran mai, encara que hi ha molts problemes, des de la deixadea dels que porten el seu destí, fins a la lluita que representa el parlar-les dia a dia.
Però lo més important és que en una vida pot haver, com en la película de 'La vita è bella' un lloc o una bambolla on sempre hi ha un lloc per ad aquell que no vol viure la bestiea de la guerra.
No som o no estem en una realitat linial, sinó multidimensional i, tingues per segur que Déu, si encara tens un lloc per ad Ell des de la teua retornada a la vida conscient, sempre et tindrà, faces lo que faces, en una bambolla de pau, benestar i amor, que te l'aniràs guanyant mentres més persones salves o ajudes. I no ho dic per mi, yo sóc un simple aprenent i, sí, de tu.
Normalment y, ya no és lícita o casi llegal la paraula, el yang escolta al yin i d'ell trau les veritats que poc despuix exposa en el paper, tu ho eres, de yin i de yang, escoltes, però no només escoltes, sinó que també prens el paper de portaveu del yin i alhora ho eres, hui i sempre ho has segut.
Yo no he passat dies i anys més feliços que quan tenia cinc anys i, mon pare em digué que la bicicleta que yo volia la tindria debaes si esperàvem als reixos i, yo el vaig creure i la vaig tindre més de vint anys.
Hui sóc un eixèrcit en retirada, Olga, però intentaré sempre fer el be, per tots, per tot, ab bona fe i lo roïn molt llunt o fora de nosatres.
Yo vinc d'una família en què mon pare venia d'un lloc, Valéncia i, de la 114 Brigada Mixta de l'eixèrcit republicà i, ma mare d'un yayo meu que no va intervindre en la guerra, però va rebre, com tots els que volien viure, les comandes psicològiques de la seua terra, convertida en bàndol, el nacional, des de la part contrària.
Estic tristament mirant el meu teclat i veig que la lletra "ç" i la lletra "ñ" estan separades només per una tecla, en el teclat d'ací, la que porta la dièresis i l'accent tancat i els corchets.
Tres signes o registres per a què les cinc s'avinguen, per a què naixca el nuc, han d'avindre's i, si no, que siga lo que Déu vullga, yo no deixaré, si no m'extorsionen, de passar-me per la teua casa virtual.
Et desige que seguixques escrivint i que sigues optimiste, les paraules creen i, tu no has de escomençar a ser negativa, yo sé que saps que en un principi fon el Verp el Verp es féu carn i habità entre els hòmens.
I hui l'informàtica posa molt en valor el valor mateix de les paraules, que són lo que nos fa, lo que nos constituïx, fins afaiçona la nostra carn i les nostres muntanyes i planetes.
Un abraç ben fort des de Valéncia i que puguem, oblidar lo que hi ha fora de la bambolla i poder seguir conectats per a contar-nos aquells bells anys de l'infància. I moltes coses més, tu, com a escriptora ho saps fer, yo, ya, com t'he dit, sóc un eixèrcit en retirada. Què he oferit a Déu, que si la meua chicoteta obra no és publicada tot eixirà be. Un fill que es pert, però trobarà el Cel, segur.



Vicent Adsuara i Rollan

Salvador Macip ha dit...

Sempre és bonic mirar de mantenir les tradicions. Que passis una bona setmana santa!

espai de contes ha dit...

L'enyorança per la infantesa és invevitable, sobretot en l'edat adulta. Tens un munt de bons records d'aquells anys quan eres menuda i joveneta, no tothom ho pot dir... És lògic que anhelem els temps passats, la vida d'un infant és molt més senzilla i divertida.
Els anys passen inevitablement per tots i tendim a idealitzar el passat, però hem de continuar el nostre camí, tot i que a vegades sigui dolorós.
L'església com a institució religiosa també té un costat molt fosc, perquè està formada per humans i molts són pecadors.
Me'n alegro que encara tinguis ganes de celebrar el diumenge de rams, és un bon senyal.
No et sentis sola perquè hi ha molta gent que t'estima.
Una forta abraçada i molt petons de part meva.

Anònim ha dit...

Una mujer sola, culta hasta hipnotizar a su público e inquieta por la avanzada edad que tiene, capaz de sumergirse en un estado de concentración profunda, donde todos sus pensamientos negativos se silencian y donde se vuelve extremadamente creativa, es una mujer que, como mínimo, tiene claras dos cosas: Que se puede estar sola y que sin contradicción no hay literatura.

Anònim ha dit...

Chiloé

sa lluna ha dit...

Records que sovint passegen pel cap de la gent que viu sola, ho sé de bona mà... La infantesa sempre ens queda gravada com si tot hagués estat bé, malgrat totes les penúries dels grans i així hauria de ser per tots els infants, plàcida i feliç.

Bones festes, estimada Olga.

Helena Bonals ha dit...

Jo també visc sola, però els caps de setmana em puc escapar amb la família al poble, on bàsicament llegeixo i escric, això em fa molt feliç i m'omple molt. Com es nota que ho fa en tu. És impossible de ser autènticament dissortat si es té l'art. Una abraçada molt gran!

Jesús Giron Araque ha dit...

La soledat física és dolenta, però de segur que t'acompanyen bons records d'altres èpoques i sobretot els dels que han compartit vida amb tu.
Salut i poesia!