JOROPO


JOROPO
*
23-1-18
Aquests dies  que obliguem el nostre cervell a fer hores extraordinàries; que demanem al nostre cos a mantenir-se en forma per suportar els contratemps derivats de la política, com si no en tinguéssim prou amb els particulars; aquests dies, doncs, m’he dedicat a revisar l’armariet de música, o musiquer. Un moblet venerable que fa joc, en la talla, amb cadires, butaques i sofà, ideat tot pels meus avis com a sala de música.
            Com que l’armari està atapeït, però en ordre, en la revisió he trobat algunes peces curioses que oblidava que eren desades allà. Les he saludat i tornat a lloc amb una certa nostàlgia.
            Ves com són les associacions d’idees: llegeixo que el Papa és a l’Araucària, em fa gràcia i trec una partitura que tocava de jove: Alma Llanera. Alma Llanera és un joropo i es balla “zapateado”. L’autor, Rafael Bolívar Coronado, la va escriure el 1914 i de seguida va ser adoptada popularment com un segon himne de Veneçuela.
            “Yo nací en esta ribera del Arauca vibrador, / soy hermana de la espuma, / de las garzas de las rosas / y del sol. / Me arrulló la viva diana de la brisa en el palmar / y por eso tengo el alma / como el alma primorosa / del cristal (...) “
            Revisar el musiquer és fer aparèixer totes les ànimes de la música allà continguda i, el que és més engrescador, els puc donar vida amb les meves mans. Llavors els pulmons s’eixamplen, el somriure aflora als llavis, canto amb la meva veu cada vegada més fluixa, però tampoc em sent ningú. I allà va el joropo.
            Per un moment, s’ha obert una escletxa de llum en el fosc firmament de les preocupacions del dia.
            *
            1- El musiquer.

           2- Ànimes de la música. Cors i orquestra Mediterrània en la interpretació de la meva cantata “Cada castell una flama”,  música de Jordi Molina, dirigida per Josep Prats i enregistrada per la televisió de Vilafranca del Penedès, al mateix teatre de Vilafranca. Foto retocada. Es va presentar en cinc auditoris de ciutats castelleres i mai més no s’ha tornat a representar; és preciosa perquè Molina és bon compositor i l’orquestra cobla, de primera. Falta algun “redescobridor” i el que en diuen una “zona de confort”. Gràcies.

14 comentaris:

Maria Dolors Giral ha dit...

He sentit aquella música i he recordat, jo també, altres veus d'abans i sobretot la de la meva mare cantant: como el alma rimorosa,...,..., del cristal! Gràcies Olga enyorada.

xavier pujol ha dit...

Havíem cantat "Alma llanera" en un orfeó infantil on cantava fa més de 50 anys. No sabia que aquest estil s'anomenés joropo.
Olga, si a tu et va transportar uns quants anys enrere, ja veus que a mi també m'ha passat.
Del que dius de la situació política, em passa igual. No ens ho traiem del cap, tot i que com tothom, tenim també problemes i maldecaps propis.
Tampoc no sabia que hi havia mobles musiquers. Molt adient el nom si a dins s'hi guarden partitures.

Olga Xirinacs ha dit...

Celebro que cantéssiu joropos, que són alegres. Ara també cal, ¿eh? per això ho he escrit. ¿Recordes que també es ballava a Mèxic el jarabe tapatio?
Penso que no hi ha cap contradicció a tornar a músiques de 50 o 60 anys enrere, perquè no fa pas mal efecte parlar de Bach i Mozart, i encara són més jaios... La qüestió és conèixer-ho tot, vet aquí, i fer-nos passar la tristesa.

Unknown ha dit...

Preciosa evocació, com totes les que fas d'aquest "joropo" que m'encanta i sempre associo a la meva mare ja que la feia vibrar -ella no afinava però estimava la música-. Sempre m'ha cridat l'atenció la poètica lletra d'Alam Llanera: ...soy hermana de la brisa. Hi ha frases que solament poden escriure ens grans poetes llatinoamericans.
Jordi Molina és l'instrumentista de tenora, oi?. Si és així sé que és molt bo.

Un petó amb música.

M. Roser ha dit...

M'encanta aquest armariet i és que els mobles antics tenien una gràcia especial...Si has tret a passejar la música que hi tenies guardada, vigila no fos cas que no volgués tornar a entrar perquè li agrada ser lliure...Ara que si tu la cantes , ja ho és!
Bona nit Olga.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Quan va morir el meu pare i pocs anys desprès la meva mare, jo estava a l'Àfrica. Van desmontar el pis els meus germans. Els mobles del despatx del meu pare m'agradaven molt. Eran antics i molt bonics. No sé que van fer d'ells. Passant uns dies al Santuari del Miracle, vaig veure un armari igual a un del despatx del meu pare. Em van dir que feia molts anys que era allà. Però a mi em va despertar molts records.
Una abraçada.

... i escaig ha dit...

jo no coneixia aquesta paraula i concepte:joropo
ara sí, el meu anar fent quotidià té l'alegria d'una música ballable
.

Galionar ha dit...

Nosaltres la cantàvem a les monges de petites, quan ens permetien una mica de festa, també fa ben bé 50 anys. Coi de Joropo, que no sabia que se'n deia així...!
La peça que tinc molt al cap aquests dies, que formava part del repertori dels estudis de guitarra, és l'anomenada Contradanza de los Currutacos. Crec que en Zamacois va adaptar la partitura per a aquest instrument. M'agradava moltíssim! La coneixes, Olga?
Una forta abraçada, poeta!

novesflors ha dit...

Veig que a més de les joies dels teus escrits, la lectura dels quals és una meravella per a l'esperit, en tens altres de joies, com quest armariet preciós que ens mostres a la foto.

Júlia ha dit...

Alma Llanera, la recordo molt bé. I també això del joropo, com a ball de per aquells verals.

Un plaer recordar aquestes coses. Els armaris són màgics.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

La música té, entre altres virtuts, la de relligar emocions i records associades a persones, espais i situacions.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La música fixa els records, diuen. I és cert. Hi ha coses que recordo amb un ressò de música darrere.

Carme Rosanas ha dit...

Jo no coneixia el Joropo tampoc... però és cert que la música i les emocions van sempre molt lligades. M'agrada el teu armariet i és una sort trobar-hi coses oblidades. I poder-les mirar i saludar.

Gràcies, Olga!

Helena Bonals ha dit...

Car redescobrir-lo com a anticànon, suposo. Un altre.