ELS FILLS DE CASA

ELS  FILLS  DE  CASA
*
15-2-18
*

Una vegada, no fa pas gaire,
els fills de casa nostra van sortir a trenc d’alba,
quan encara brillava Venus al cel.
No tornaven i no van tornar,
i vam saber què els passava:
la gent del rei havia empresonat,
els nostres fills i els que els acompanyaven.

Sembla que expliqui un conte antic,
i no és un conte, que és d’ara.
Molta, molta gent demana al rei
que ens torni els fills cap a casa
perquè no han fet cap mal ni abans ni ara.
Fills d’altres cases han fugit enllà
per no ser presos de l’enveja amarga,
ni de fosca justícia venuda i renegada.
Però nosaltres enyorem els nostres
i emprenem llargs viatges per una abraçada.
Tot el poble alça els braços per la pau.
i el crit de llibertat omple carrers i places.

Deia el Cid: “Oh envidiosos castellanos,
cuán mal pagais la defensa
que tuvísteis en mi espada
ensanchando vuestra cerca...”
I Rosalia de Castro, la poeta:
“¡Castellanos de Castilla,
tenéis corazón de acero,
almas como peñas duras
y sin entrañas el pecho!”
“Castilla debe saber,
que de tan grande se alaba,
que siempre soberbia torpe
fue hija de almas bastardas.”

I allà són els fills de casa,
els que pateixen presó,
a les Castelles glaçades
com el cor dels seus botxins,
com el cor del rei que els mana.

*****

Olga Xirinacs
Tarragona, 11-2-18




20 comentaris:

xavier pujol ha dit...

És un conte secular, és un conte de fa 80 anys, és un conte actual.
Els contes més trists, els de més mal presagi són els reals.
Maleïts botxins i més maleïts encara els mals fills, renegats de casa, que els fan la gara gara.
Feia dies que no et llegíem Olga. Una forta abraçada.

Carme Rosanas ha dit...

Que trist, Olga i que ben explicat tal com ens ho dius.

Els fills de casa, així com els sentim nosaltres, fills o germans o pares, depenen de l'edat de cadascú que els pensa. perquè a la presó o a l'exili els sentim molt nostres, molt de casa i ens fa mal la injustícia i ens fa mal la llunyania. Gràcies per posar-hi paraules i per recordar-los.

M'agrada llegir-te. Ja havia llegit la teva citació a Minimàlia que rebo i llegeixo cada dia. Una alegria trobar-te'hi en un fragment preciós que si no et fa res copiaré aquí pels que no han rebut minimàlia:

«Les paraules ens faran un pont lluminós que s’alçarà per sobre nostre i seran la supervivència. Els poetes que ens han precedit ens han fet hereus d’aquesta llum.»
—Olga Xirinacs (Tarragona 1936)

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Esbalaïts, estem, amb el cap ocupat moltes hores al dia pensant en aquests fills, o pares, o germans que reben un mal tracte tan injust.

Joan Josep Tamburini ha dit...

I el que vindrà. Volen acabar amb tot el que soni a català. L'escola patirà la incomprensió d'aquestes persones. Però darrera de cada empresonat hi ha molts per prendre el relleu. Una abraçada.

Salvador Macip ha dit...

Molt maco, molt trist i molt adequat, per desgràcia.

Júlia ha dit...

El pitjor és que havíem arribat a creure que no podien passar aquesta mena de coses, tot revifa i això de l'anticatalanisme ja és una malaltia ancestral i crònica que es disfressa de moltes maneres diferents.

matilde nuri i espona ha dit...

'però nosaltres enyorem els nostres', segur!
és cert que sembla un conte antic, i també massa conegut, i sembla que encara ens esperen més versions del mateix argument
veurem com acaba tot plegat
.

M. Roser ha dit...

És veritat que aquests versos semblen un conte antic, però és una realitat que s'ha repetit més d'una vegada i ara l'estem tornant a viure...Als fills de casa donem-los ales, perquè puguin volar en llibertat!
Bona nit, Olga.

Galionar ha dit...

Que trist tot plegat, Olga, i que ens haguem de veure ara així... No sóc optimista. Però no ens quedarem aturats davant tanta injustícia!

cantireta ha dit...

Bon vespre, padrina.

Escric perquè et vaig enviar el meu llibre per correu i no sé si l'has rebut. NO era en correu certificat, ais :-(

Espero que estiguis bé, tot i aquest coi de gobienno que mos vol morts i enterrats.

No defallim!

petons,

Montse

Xavi ha dit...

Les injustícies son el millor motor de cara a lluitar. Anirà bé!

Salut!

Maria Dolors Giral ha dit...


Com sempre, diana!

Oliva ha dit...

AN FAN MAL ELS BRAÇOS,DE TAN LLIRIS COM HE PORTAT...CARDOTS,CARDOTS,QUE "AIXO"N'ES UNA DEMOCRACIA.

Helena Bonals ha dit...

"a les Castelles glaçades/ com el cor dels seus botxins": és brutalment veritat.

marta vila lisara ha dit...

Tot i el pas dels anys hi ha coses que no canvien, molt trist.

Jacqueline ha dit...

Tristement cert. No sóc catalana de neixement però sí de cor. Una cosa que admiro de vosaltres és que malgrat l'adversitat us torneu més creatius, més solidaris, més persones.
Jacqueline

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Quina difusió! No hi ha cap més vers al món de la poesia catalana que hagi arribat a més persones. Enhorabona!

Carme Rosanas ha dit...

Torno perquè volia dir que aquest poema m'ha arribat per watsap i que s'ha escampat molt per laes xarxes. Em va fer alegria rebre'l, perquè realment mereix ser compartit.

Calpurni ha dit...

Versos antics, que de tan antics esdevenen moderns. Quina llàstima!
Salut i poesia.

Enric H. March ha dit...

Hi ha coses que no camvien mai, Olga. Li podem canviar l'accent, però ressonen igual.