ABRAÇADES HUMILS

L’ABRAÇADA HUMIL
*
12-4-17
*
Ell va morir de sobte la matinada de dimecres 5 d’abril, sense que les meves mans el poguessin retornar.
            Diumenge el vaig pujar dins del meu cor a veure l’espectacle de les palmes a Les Coques, amb l’arquebisbe pontificant des d’una escalinata i el repic de les campanes majors. No podia resistir la gentada i em vaig refugiar a plorar al jardí del claustre de la catedral, d’esquena al xiprer i els peus repenjats al petit estanyol rodó d’aigua verda i peixos vermells.
            De pujada em trobo el mendicant de les tres motxilles: “¿Tot això porta vostè sol?”, “sí señora, yo solo”. Li comunico la mort. Em dóna una bosseta de poliol de les que ell fa servir, diu, per fer bona olor, humitejades i passades per la pell. Ens abracem.
            De baixada, al carrer de la Merceria entro a veure el noi que ven espelmes, sabons d’olor, ciris, llànties, en una tenda de somni: Casa Corderet. Ens fem una llarga abraçada i li dic que dediqui a Vicenç una de les pregàries que fa a la rebotiga, on llegeix mans i horòscops. “Ja ho crec, que ho faré”.
            Al carrer Major hi ha la venedora de cupons dels cecs, que conec fa anys. No és cega, però està molt malalta. Mare de la nena protagonista del meu llibre ”Patates fregides”. Una bona abraçada, també.
            Al Passeig hi ha el guitarrista. Quan detecto músiques prop de casa em poso nerviosa. “No vagis més enllà d’aquesta palmera, ¿eh?” “No, señora, ya me lo dijo el año pasado y aquí estoy muy bien.” Li dono unes monedes: “Canta una cançó per al meu home”, li demano. En toca i canta una de preciosa. Ens abracem.
            Ja davant de casa hi ha la tribu rasta dels bombollers, anglesos ells. Dono una moneda i li explico el cas al principal de la tribu, ros i alt, d’amples pantalons virolats, mentre ens abracem. “Fes una bombolla ben bonica per Vicenç”, demano. “No una, sino un millón, le voy a hacer.
            Vicenç, els humils, aquells que veiem des de casa, també t’estimen.
            *
           
           

18 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Un text preciós.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Ja ho crec que ho faré i t'ho faré, Olga.

Vicent Adsuara i Rollan

caboet ha dit...

Doncs sí, un text molt bonic i emotiu. Olga, rep una forta abraçada.

Galionar ha dit...

Olga, mai et podrem agrair prou que tinguis la gentilesa de compartir tots aquests sentiments amb nosaltres, tot aquest devessall de riquíssimes emocions que tan bellament desgranes...
Una abraçada molt gran, amiga!

M. Roser ha dit...

Un post preciós ple d'abraçades entranyables i humils, que són les més reals i desinteressades i per això tenen un gran valor. Els humils t'estimen, perquè et senten a prop.
El claustre de la catedral un bon lloc per apaivagar el dolor...
M'afegeixo a les abraçades, Olga.

Unknown ha dit...

Jo també, amb el teu permís, t'abraço, Olga. Aquesta delicada cadena de dolços homenatge és, emocionalment, colpidora. Només, d'algú com tu, poden sortir aquestes baules d'amor que seguiran.

Elfreelang ha dit...

potser són les millors abraçades , aquestes que venen sincerament del més profund dels seus cors .....si m'ho permets ,encara que sigui ben poca cosa una abraçada en la distancia i virtual t'he n'envio una ! dins el dol quina joia rebre les paraules i els fets d'aquestes persones!

Unknown ha dit...

Jo també vui abraçar-la amb força i estimació, sortir de casa i pasetjar per la paralta, el seu lloc de sempre li va arropar massa, després del dolor arriba la resingnació i voste sap que tothom l' estimaba i ancara esta amb nosaltres i present amb els records. Paraules belles i dolces de voste van esser el mijor homenatge a les palmes i olives que semprę beneia al lloc de la Catedral. Una abraçada virtual i el meu supor per seguir lluitan amb el dia dia.Olga força i andevan.

Anònim ha dit...

Un rosari d'humils encastats. Petites perles enfilades sense fi. Records que no s'escapen, sinó que s'acaronen amb les puntes dels dits. Una humil abraçada, Olga. Càlida i sentida.

Consol ha dit...

Una abraçada, Olga.

novesflors ha dit...


Doncs nosaltres, els amics bloguers, també t'abracem.

Oliva ha dit...

BOMBELLES MIL...ORACIONS LAICAS...I ABRAÇADES LAS QUE CALGUIN...
UN BON HOME NO MORE MAI¡¡¡.

Helena Bonals ha dit...

Les nostres abraçades també volen ser humils, però reconfortants. Una abraçada.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Els humils són els que saben estimar de debó. Perfums, ciris, bombolles...Les vertaderes pregàries són els petits detalls que surten del cor, no les fórmules repetides i buides de sentiments.
He estat tota la Setmana Santa sense conectar-me, lluny de casa, intentant pregar des de el cor. Aquesta nit, l'espelma que encenc davant de les meves icones (Jesús, Maria i Sant Jordi) serà pel Vicens. Una abraçada.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

I en quan pugues et forces per a relacionar-te amb amics i familiars, a mi, ja saps que em tens a la xarxa.
Besets i pensa que la vida no es crea ni es destrueix, només es transforma, si t'hi forces prompte podràs rebre consells i parlar amb ell, i que segurament vol el millor per a tu, com en un futur un altre amic, i ja sé que ara és prompte, però arribarà un punt en que et trobaràs desolada, tot i haver passa't ja el dol, eixe serà el moment. Però només si veritablement ho vols, si la teua ànima ho vol, ell seguirà ahí i teu.

Vicent Adsuara i Rollan

xavier pujol ha dit...

Un pensament per en Vicenç i una abraçada per a tu Olga.
Humil en les formes, intenses en la distància.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El nostre record és per aquest senyor discret i afable que va ser en Vicenç, el mateix que tu retrates en aquest text de gran bellesa i emoció.

Calpurni ha dit...

Quina reflexió tan emotiva, Olga. Les abraçades si no són humils, no tenen cap valor. Ànim.