EL RIU FESTEJA LA PEDRA



Ginesta als cims



                                                      Angèlica arcangèlica (umbel·lífera)


                     
                                 Mallador 1



EL RIU FESTEJA LA PEDRA
*
10-7-16
*
Us saludo, amics: hem tornat de Boí. Amb dos bastons he pogut pujar les escales de pedra del Camí dels Enamorats i poc més. Hem retrobat l’amiga Consell, mestressa de dos bars privilegiats, el Mallador 1 i 2: un davant de sant Climent, dins d’un jardí antic; l’altre davant de santa Maria, al poble de Taüll, sota els arbres d’ombra amable. Ella prepara un racó encara més ombrós i li dic que el podria batejar com “El racó dels poetes”, perquè li llegeixo el poema que va a continuació i explica que li agrada això que “el riu festeja les pedres”.
            Aviat pujarem a Mont-ral i de nou sense cobertura. Necessito bastó per pujar els tres esglaons de casa, però no per escriure, tal com em van manar, i en tinc ganes. Us deixo el poema del Noguera de Tor i retrobo la vostra companyia, que fa la vida més amable.
*
Ens retrobem de nou a la muntanya,
vola algun corb lluent per sobre els àlbers
i als jardins hi ha groselles i roses antigues.

El Montardo, superb, ens mira amb ulls de neu,
indiferent, com ho són sempre les muntanyes
quan hi posem els ulls i, encara més
si intentem dominar-les.
                                       Però som aquí
i ens trobem entre els prats d’escabioses,
polígales, ginesta, carolina i margarides.
¿Sents el riu com festeja la pedra?
Baixa de la neu fosa i s’ha tornat escuma.

Ens hem trobat aquí un any més,
els anys s’escolen com les aigües,
ningú, tret de nosaltres, en recorda el pas.

*

13 comentaris:

matilde nuri i espona ha dit...

bon dia!! quina sorpresa més agradable començar el dia amb paraules teves al blog
i el plaer d'uns dies lluny de tot artifici

escriure és una bona manera de passar l'estiu
jo també ho faré
;)

petons

Enric H. March ha dit...

Quina enveja que em fas! Fa dos anys que no toco natura, tancat a casa. Però enguany toca. Ho prometo!

xavier pujol ha dit...

La Vall de Boí t'ha regalat imatges impagables. I tu els has regalat un poema.
Olga, amb bastons, o sense, que vagi molt bé a Mont-ral. Canvies de paisatges, gaudeix-los amb la teva mirada poètica.
Fins aviat!

Galionar ha dit...

Quanta neu hi queda encara en els cimals! No m'estranya que en forma de tan preciós poema li hagis volgut retornar a la vall una mica de la bellesa que en ella vas trobar...
Que gaudeixis de l'estiu a Mont-ral, Olga, i que amb bastons o sense els graons no siguin cap obstacle per a tu.
Una abraçada!

Teresa Duch ha dit...

Quantes imatges, Olga, les de la prosa i les de la poesia!. També m'agrada la imatge que li agrada a la Consells, però encara m'agrada més l'última: els anys s’escolen com les aigües, ningú, tret de nosaltres, en recorda el pas.
Segur que sí que tens ganes d'escriure. L'escriptura és la medicació sense metge i la companyia i els comentaris, les vitamines.
Una abraçada i prepara't per Mont-ral, que segur que puja uns quants graus la temperatura.

Júlia ha dit...

Encantadíssima de llegir-te per aquí de nou i gràcies per compartir el poema!!!

Calpurni ha dit...

Els bastons ajuden al cos a moure's, l'escriptura a viure.
Bona estada a Mont-Ral, Olga (i salut i poesia!)

gloria abras pou ha dit...

El teu cervell i les teves mans no necessiten cap bastó. Festeges la vida i et correspon. Un petó, Olga!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

T'imagino contemplant el festeig de l'aigua amb les pedres, música bella de la natura també a l'oïda interna. Ben retornada de Boí, un paradís. I bona estada a Mont-ral. Escriràs, a Mont-ral, ja ho crec. I passejaràs, els bastons ajuden, és una imatge preciosa dels nostres dies tardorals.

Helena Bonals ha dit...

Recordo el Montardo perquè el meu pare volia fer una editorial amb aquest nom. No hi he estat mai.
Jo faig vacances, però sí que necessitaria un bastó per escriure o llegir. Faig el mínim, encara que em requi.

M. Roser ha dit...

Bonica la ginesta a l'alta muntanya i l'angèlica i l'angèlic vora el riu...
"El riu festeja la pedra" i la modela al seu gust, perquè ella enamorada, es deixa!
Suposo que passaràs de la fresqueta de la Vall a la caloreta de Mont-ral...Però pels camins del seu voltant sempre trobaràs un arbre que t'obsequiarà amb la seva ombra amable!
Gaudeix de la muntanya alta o baixa, tant li fa!
Petonets, Olga.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Un viatge molt ben aprofitat. I ara, cap a Mont-ral.

Montserrat Comas ha dit...

Hola Olga, no sé si em recordaras, vam coincidir al balneari de Caldes de Boí.
A mí em va fer feliç de poder-te coneixer i compartir algunes estones amb tú.
Espero que ara estiguis ja gaudint dels racons de Mont-ral.
Una abraçada

Montse