VERD ESPERANÇA


VERD ESPERANÇA
*
1-5-16
*
 A UN OLMO SECO   (fragment)
                                 Antonio Machado

(...)
“Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.”
*
Jo no sé si espero cap miracle de la primavera. Potser ja és miracle llevar-me cada dia amb el mar que em conté. Potser és miracle poder escriure aquestes paraules. Potser és casualitat i no miracle haver trobat aquest arbre a la carretera, amb el que sembla la figura escapçada d’una dona: d’això en dic art natural.
            Sí que potser és miracle que el cor esperi, i aconseguir que no es cansi. I desitjar veure de nou els arbres que estimo: l’alzina que abraço cada estiu; el teix que necessita més de dos braços per voltar-lo, de tan ample.
            Es poden fer moltes coses amb un arbre: les que diu Machado i més. Un bressol, per exemple, com volia Juana de Ibarbourou, “Mi cuna fue un árbol...”, i que tendre enyorar els dies de bressol. I els bells i vells poemes.
            *
            Al carrer veiem arbres terriblement esporgats, gairebé fins a la mort. I sí, Machado, tens raó: més avall, potser al final de la soca, un rebrot verd ens porta l’esperança, i no sé si el miracle.

*


22 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Pensa o no en el miracle, Olga, el cert és que la química no fa res si no hi ha una voluntat etèria, digues-li etèria, de renovació.

Sí, ha estat un miracle, el miracle d'una nova primavera si vols.

Una abraçada còmplice des de València de

Vicent

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La nostra primavera és preciosa, estimada Olga, pletòrica de verd i de flors.
Però on he viscut aquest esclat amb més esplendor és a Londres, malgrat ser una ciutat. Londres, tu també ho saps molt bé, potser és la ciutat on hi ha més parcs i jardins... Que aquests dies et siguin plaents!

xavier pujol ha dit...

La poesia de Machado i les teves reflexions que la complementen són prou riques per afegir-hi res més.
Que passis un bon mes de maig Olga, amb l'amable primavera que ens ha de dur fins l'estiu, a abraçar els arbres que ens esperen.

kleine-trabant ha dit...

"A la muntanya hi ha arbres herois, clavats sobre el buit, medalles al pit d'estimballs. Cada estiu pujo a visitar-ne un. L'abraço i li agraeixo que duri", Erri De Luca.

Júlia ha dit...

aquests dies em venen sovint al cap fragments d'aquest poema, com també del Cant Espiritual de Maragall, allò de 'jo que voldria aturar tants moments de cada dia...'

L'edat o la primavera, vet-ho aquí, una abraçada.

Calpurni ha dit...

Miracle és cadascú dels moments que vivim. I en primavera, encara és més miracle. Salut i poesia, Olga!

Mercè Bagaria ha dit...

M'has fet emocionar de valent, Olga! Les fulles que li surten a l'om són la imatge de l'esperança (no oblidem que és de color verd). La primavera és l'estació de l'esperança i l'esperança té la potestat de fer miracles. La vida ja té tots aquests ingredients. La de l'arbre i la nostra també. Una abraçada!

Montse ha dit...

Estic arreplegant fotos "antigues" per fer un àlbum pel meu fill, que aquest any en farà 30, i en tinc una, a punt d'escanejar, amb ell enfilat en un arbre, amb el gos que teníem llavors, fent-li costat. Les potes del darrere ben clavades a terra, però. Dóna la sensació que el vol protegir.

Què tenen, de miraculós, els arbres, que ens abelleix abraçar-los?

Jo també m'emociono, darrerament, amb les paraules (les teves o les que tinc en el record, de persones que potser ja no són al meu costat)... com diu la Júlia, deu ser l'edat o la primavera. O com diu Calpurni, el miracle de cada moment de la vida.

Molt bona entrada al mes de maig, estimada!

Carme Rosanas ha dit...

A vegades els arbres en fan de miracles, n'hi ha que en fan més i n'hi ha que en fan menys. Però a vegades reviuen de "matances increïbles". Els arbres ens acompanyen i ens emocionen. Ami també. Molt. Avui he vist un pi, un simple pi blanc gegant, triplicant l'alçada als seus veïns i m'ha semblat extraordinari.

Per altra part, tens raó, moltes coses quotidianes ja són pur miracle. Potser amb aquestes ja ens hem de conformar, encara que a vegades no ho acabem de veure així.
Que tinguis un bon mes de maig. Una abraçada.

matilde nuri i espona ha dit...

jo també m'abraço als arbres buscant energies noves; què faríem sense boscos, el pulmó de la terra? Jean Giono va escriure una història preciosa sobre homes i arbres, una idea poderosa;
com la teva entrada d'avui, que fa posar la pell de gallina, és emocionant;

em sembla que el miracle és despertar-se cada dia, i ser conscient d'aquest instant;

feliç dia de la mare, ;)
.

M. Roser ha dit...

Preciós e poema d'en Machado, és dels autors que més m'agraden en llengua castellana...
Veig que vas trobar un arbre ben gegant, aquest deu poder transmetre molta energia a qui si abraci!
Un bressol, quins records tan bonics, fets de fusta, arrelats a la terra...
Penso que el fet de despertar-nos cada dia amb les il·lusions renovades, també és un miracle!
Bona nit, Olga.

gloria abras pou ha dit...

El meu cognom sona com "arbres" i m'agraden els arbres encara que no en sàpiga el nom. Penso en els àlbers que semblen esperar-me quan vaig al meu poble, en els pins al costat del cementiri i en el llorer del pati, el llorer de la meva mare que jo flairo.
El teu preciós escrit m'ha provocat tan bells records verd esperança o, fins i tot, roig foc.
Un petó, Olga.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Jo sempre he cregut que estem envoltats de miracles, però es necessita un do especial per veure'ls. Aquest do es rep amb la meditació, amb la calma, amb el silenci. Una gran abraçada de primavera.

Alfonso Robles Motos ha dit...

M'agrada la poesia d'Antonio Machado i més la d'aquesta època.
Però també m'agraden molt les teves paraules, expresses meravellosament el miracle de la primavera que no és altre que el miracle de la vida.
Estic amb tu, la fusta ens transmet alguna cosa que ens produeix moltes sensacions i sentiments, dolçor, pau, amor, calor, benestar ...

sa lluna ha dit...

Penso que ja és un miracle obrir els ulls, cada dia, per renéixer. Si, a més, puc gaudir dels colors que ens ofereix la natura amb la seva saviesa, em sento molt afortunada.
Gràcies per les teves paraules, belles paraules.
Aferradetes.

novesflors ha dit...

M'agrade els rebrots dels arbres, com les teues paraules sempre broten de nou.

Anna Tp ha dit...

Estimada Olga:

M´ha encantat la idea que un bressol prové de quelcom viu, la fusta d´un arbre, vida donant vida.......
Jo l´he llegit molt aquest poema de Machado, i sí tens raó, quan contemplem la natura, veiem com s´en en surten de forma insospitada les arrels dels arbres enfront de l´adversitat del terreny, com cactus erms i àrids donen lloc a brots, fills tendres després de la pluja, a pesar d´haver-nos semblat tant temps erms, la natura és la gran esperança!!

Una abraçada.................ben natural
Anna

Clidice ha dit...

Hi ha gent que ens agrada anar pel món mirant arbres. No sé pas perquè, sempre m'han atret. Ara, que tinc el pare convertit en roure, més que mai comprenc aquesta necessitat meva. Serenitat, permanència, fortalesa ... Una abraçada

Helena Bonals ha dit...

Ara ja no n'hi ha, d'oms. Però els poemes sobre ells perduren. És una sort, crec. Tan difícil com aquest "art natural".

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Els arbres són font de vida i cal tenir-los en compte pel que són i pel que representen. Les civilitzacions pretèrites els adoraven i en els darrers temps els hem delmat, potser en excés. Ja passarem comptes.

Consol ha dit...

A mi també em meravella veure que la vida ressorgeix d'allò que donàvem per finit. Si l'arbre brota, ens resta l'esperança.

Elfreelang ha dit...

un dia fa anys es van cremar alguns arbres, crec que són til·lers al parc de la ciutadella i al cap de temps a desgrat de la part recremada i ennegrida de l'escorça brotaven de nou branques verdes .....nosaltres com els arbres ens regenerem ....