TU, DES DEL MAR, PUJARÀS AMB LA BOIRA

23-11-15
*
TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA
                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”
                 VIRGILI  - Bucòlica I
                             ...
Setembre avança amb tu, amorós de boira,
s’anuncia amb un deix melancòlic
i fa el primer somriure sobre els camps,
com qui amida la casa tancada
on, arribat l’estiu, va ser feliç.
Poeta enamorat d’imatges oblidades
et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,
com un amant impacient de tu.
Canten abellerols i l’aire és dolç
quan les baies maduren
i la molsa prepara l’estada
dels visitants nocturns.
Quieta, la tarda aviva el meu desig
per l’amor que s’acosta:
tu, des de mar, pujaràs com la boira
per adormir-te amb mi.
Setembre, el dels retorns
a les velles i noves estances,
on el pas dels meus ulls sobre els llibres
i la conversa entre els teus llavis
es detura un moment a les flames
i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,
que ens fa eterns.
***
Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.
*
Avui també pujava la boira. Sola.

18 comentaris:

Jordi Dorca ha dit...

Diuen que la solitud és el lloc que cal omplir d'amics.
(ho diu en Joan Sala, en el seu darrer llibre de poemes)

novesflors ha dit...

Puja la boira, i ens arriba en la contemplació, tan necessària per l'escriptura.

M. Roser ha dit...

Un poema preciós Olga, avui, em limito a llegir-lo i copsar-ne el sentiment...Ai, aquesta boira misteriosa!
Petonets, Olga.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Preciós poema, el de la nostàlgia, on el deturar del temps ens fa forts, però no forts com exèrcits sino com poetes, que maten reviscolant, amb l'amor.

Molt bo, perfecte!

Vicent

Joan Josep Tamburini ha dit...

Quan la boira ens envolta, la solitud es fa present, però ens és més fàcil entrar dins del nostre cor. Una abraçada.

Anònim ha dit...

Gràcies Olga per aquest poema que em recorda quan vaig descobrir "Botons de tiges grises"… "Clau de Blau"… "Llavis que dansen" i la persona que hi havia al darrere dels versos.
Avui les Ex-Libris estem amb tu.
T'estimem.
Ànims, Olga!
Jacqueline

xavier pujol ha dit...

La boira, com un llençol que abriga els amors, quan escampa descobreix misteris que ens fa eterns.

Júlia ha dit...

Un poema extraordinari, tot aquest llibre és un monument.

Anònim ha dit...

Pausa i silenci. I l'alè que se'ns escapa entre els llavis li fa companyia.

Helena Bonals ha dit...

La pausa és com l'instant, per això l'eternitat és en la pausa i no en el temps. Molt bell el poema, Olga.

Galionar ha dit...

Sense paraules, Olga. T'hi trobes...
Una abraçada!

Calpurni ha dit...

Rere la boira o dins la boira sempre hi ha pauses eternes per viure.
Salut i poesia, Olga!

... i escaig ha dit...

és un poema preciós, Olga
.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

L'important de vegades no es mostra a primera vista, sinó que resta ocult, potser en la boira.

Montse ha dit...

Sense paraules.

I poder descriure-ho tan bé!

Només m'entristeix això de la boira d'avui, sola...

Potser és perquè la companyia la tens molt a prop... Una abraçada, sense boira!

Unknown ha dit...

Un altra poema preciós i suggeridor. Quantes coses ens portarà la boira?

Maria Dolors Giral ha dit...

No pot ser, la boira sempre puja acompanyada; ni que sigui del desig de claredat. Tu ens tens molta. D'algun lloc l'has tret. Pren-te-la com un dels xals que ens posem ara per no deixar que el fred ens penetri.

Carme Rosanas ha dit...

"No el temps, sinó la pausa, voldria" m'agrada molt aquest poema, però aquest versos em commouen especialment. Me'ls guardo endins.