FULLES SEQUES, PARAULES MORTES

FULLES SEQUES, PARAULES MORTES
*
7-2-15
*            
Els dies de mestral es formen rotllanes de plàstics, fulles seques i tovallonets de bar sota de les nostres finestres. “Les fulles seques fan sardana, d’aquí i d’allà, saltironant”, va apuntar Àngel Guimerà, i és ben cert, les veig molt sovint. Són un remolí, un petit tornado que a vegades s’enfila en espiral, segons la força del vent.
Cada matí a quarts de vuit passa la tanqueta aspiradora-regadora fent voltes a la basseta del nen i l’oca, cosa que multiplica el soroll amb la seva parsimònia, pròpia de papamòbil
Cada matí, també, les escombradores aprofiten el recer de les nostres parets i fan petar la xerrada mentre omplen el cabàs, canvien les bosses de les papereres i s’esforcen a recollir les fulles dansants. Les merdes de gos dels parterres no els corresponia a elles treure-les, em van dir. Sí senyores, tenen tota la raó. Ahir mateix, que vam voler anar a prendre el sol al coquetó jardí romà que hi ha sota de casa, davant de l’amfiteatre, i allò encara és més arrecerat, les grans tifes destacaven com pilastres romanes, també. Ulls municipals que no miren... ja se sap.
Però les converses sota la finestra només em tenen a mi per testimoni, i jo no escolto. És a dir, ahir sí. Ahir uns xicotots, també sense ulls municipals pel davant (no hi són mai) xutaven amb força una pilota: “¡A ver si dais a los palomos!”; ¡Y a la cabeza de la estatua!”. Llavors surto jo: “Nois, aneu Passeig amunt, que hi ha molt tros”. Ells: “Si no hacemos nada...!”. Jo: “¡a los palomos, a la cabeza del nene, a tus cojones...!” (Llavors el llenguatge va canviar a català: “Ai, Senyor, quines coses diu aquesta dona...¿què s’ha pres?”
Però, ¿que potser em paga l’ajuntament per vigilar el territori? I després aquelles bones dones vinga voler fixar la bossa a les papereres i el vent que les prenia (les bosses). Fulles seques i paraules mortes.
*

Foto OX.

9 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Estampa quotidiana, fulles i converses que s'arremolinen, a on van a parar no se sap, ja que el vent tot s'ho emporta, diuen.
Abraçades des de Vilanova.

Helena Bonals ha dit...

Jo els hauria contestat en català d'entrada. Però vas ser contundent!

M. Roser ha dit...

Però el vent d'en Guimerà no era pas el mestral," i dins el bosc la tramuntana sembla la cobla al lluny sonant"...Però sigui quin sigui el vent que bufi, els efectes són els mateixos...
M'ha fet gràcia el diàleg amb els galifardeus, amb aquest canvi d'idiomes...
Petonets, Olga.

xavier pujol ha dit...

I si els xutadors de pilota haguessin encertat els coloms?
Algun dia el civisme s'instal·larà definitivament entre els nostres costums i els nostres cors.
Mentrestant és una bella visió contemplar els remolins de fulles a ritme de sardanes.

Teresa Duch ha dit...

Tot controlat, Olga, i a vegades costa, quan parlem de quotidianitat, però els que escrivim, sempre mirem.
Llàstima que a vegades les imatges són dures. Per menys de res, veus sortir el cap de l'estàtua disparada que, potser només per la seva immobilitat es converteix en blanc dels destroyers.

Unknown ha dit...

Com l'esplèndida escriptora que ets converteixes el fet més quotidià en bona literatura.
Et felicito de tot cor pel llibre sobre la teva Literatura, així, en majúscules.
Tres dies fora i sense entrar a la xarxa, et retrobo i et gaudeixo.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Cal un exercici d'abstracció de tot allò que ens és molest. Contra l'incivisme i el desgovern no hi ha més defensa que un bon autoaïllament.

...iescaig ha dit...

això de fer punteria al cap de les estàtues, és molt lleig...
hem d'intentar construir un país nou on aquest tipus de conductes no hi tinguin cabuda
.

Anònim ha dit...

Ja tinc el llibre, Olga! Serà un plaer retrobar-te amb els ulls d'altri.
Una delícia per als teu seguidors de sempre.
Per cert estimats bloggers algú tindria 2 exemplars de "Al meu cap una llosa" i me'n podria vendre un?
Gràcies
Jacqueline
jbctao@gmail.com