EL CASTELL D'ALADÍ

EL CASTELL D’ALADÍ
*
30-7-14
*
Salutacions de nou, que tinc ganes de tornar al blog encara que sigui des de Mont-ral, on la cobertura és pèssima i cridar Internet, heroic.
A Caldes de Boí, on fugíem quan gairebé no tenia l’alta mèdica, vaig haver d’aprendre a caminar de nou, i no exagero: braç de Vicenç i bastó, un pas darrere l’altre amb gran feinada i esforç. I molt descans perquè el cos no em seguia. Al final de l’estada ja podia caminar amb dos bastons per un senderet verd, ombrós i, això sí, pla.
Ara ja som a Mont-ral i encara arrossego molèsties, però vaja, he pogut fer algun camí dins del bosc que em pensava que no veuria més. Moltíssimes gràcies per totes les vostres amables respostes i desigs de salut.
Aquí la calma és monàstica. Recordo que una de les meves primeres vocacions va ser la de convent de clausura o monestir. No sabem si la vida ens fa complir o trair els camins, i sempre en queda un eco llunyà i amable. Ara faig gairebé la feina de copista medieval: em tradueixo al castellà la meva novel·la “Cerimònia privada” (Columna). Molt disfressada, es basa en la curta i fatal trajectòria d’Isabella, casada amb un Hannover cunyat de Carolina de Mònaco. A les revistes hi ha fotografies del casament d’aquesta parella. Volia saber quins motius podien induir una noia com ella a acabar com va acabar i la vaig situar al nostre castell de Tamarit. Privilegi de pintors, escriptors i també d’Aladí el de la llàntia, això de poder canviar noms i traslladar castells en l’aire. Algunes tardes de núvols rosa encara veig el castell d’Aladí com em passa pel davant, camí de l’impossible.
Ja escriuré el que vaig prometre.
*
L’oca de Taüll. Foto de Vicenç Roca.

14 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Estic molt contenta de que ja hagis tornat, Olga. T'he trobat a faltar i he pensat molt en tu.
Que vagi bé la traducció.
Que no deixis d'escriure.
I que rebis aquests dos petons!

Lapsus calami ha dit...

Doncs sí, quina alegria, Olga. Ben tornada i que la recuperació siga completa el més aviat. Una forta abraçada des del sud.

Vicent ha dit...

Jo, Olga, sempre he desitjat ser una mica capellà, sí, d'eixos que estudien teologia i intenten endegar el món, però sense intenció o roïna intenció, però també volia una dona i vaig ser capellà-laic, de quina religió? Posa-li tu el nom, jo el que sé és que sempre intente fer el bé, intente, només, perquè dir que ho faig és com trair en una paradoxa el bé que poguera haver fet.

Una abraçada i dir-te que estic content de la teua recuperació i he estat temerós del teu malestar.

Vicent

Carme Rosanas ha dit...

M,alegro de la recuperació, Olga i de llegir-te.

Encara seguiràs millorant, i el pitjor ja ha passat. Aprendre a caminar de nou, no ha de ser fàcil no.

Una abraçada i que la pau, monàstica o no, t'acompanyi... Jo també necessitaria una pau monàstica uns quants dies...

Galionar ha dit...

Olga, quina alegria tenir-te de nou entre nosaltres! M'alegro que la recuperació vagi per bon camí, encara que una mica lenta. L'any passat hi vaig passar part de l'estiu, als pobles de Boí, i també hi vaig veure oques; he trobat molt divertit que t'hi comparis en el caminar, però sigues optimista: les oques caminaran pr sempre més com elles mateixes, mentre que tu milloraràs! :)
Que et sigui ben grata la resta de l'estiu i una abraçada molt gran!

xavier pujol ha dit...

Quina sort tornar a llegir els teus pensaments. Saber de les teves idees i els teus projectes.
Fa uns 40 anys un santsenc va fer una cançó que no es va fer coneguda: "...el peu és com la mà,
serveix per treballar..."
Estem contents de que els teus peus tornin a fer passes i sobretot, que les mans no hagin deixat d'escriure.
Pau, salut i natura... tots la necessitem.

cantireta ha dit...

Padrina literària....quina joia tornar-te a llegir.

I tornar a veure't, quan sigui possible, poc a poc, com el plançonet també fa.

Un petó d'oca! :-)

M. Roser ha dit...

Hola Olga, ben retrobada...Ja veig que vas recuperant forces, per aquests paratges tan sanitosos, tot i que camins planers, potser no gaires, però com que tens un bon bastó... No vulguis corre però, ja saps,a poc a poc i bona lletra( i bones passes).
Molt simpàtica aquesta oca!
Petonets.

Júlia ha dit...

Endavant, una abraçada.m'alegro de tornar a llegir-te per aquí

Calpurni ha dit...

Com m'alegre de tornar a llegir-te, Olga, i que la teua salut haja millorat. Ara, a poc a poc, a recuperar forces.
Salut i poesia!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'alegra molt tornar-te a llegir, i celebro que estiguis gairebé recuperada. Ara la vida tranquil.la de Mont-ral acabarà de fer la resta.
(L'auto traducció a mi em fa una mandra horrorosa...)

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

És fantàstic que hagis pogut tornat a aquest indret enyorat i màgic!!! També que mantiguis la tenacitat fent de copista. Espero que les fades d'aquest bosc t'ajudin a recuperar-te. Ah! Jo també vaig sentir aquesta vocació i encara la sento, qui sap... Abraçades!!!

Enric H. March ha dit...

M'alegro de tornar-te a veure, Olga. Cuida't i deixat cuidar. I no perdis de vista el castell, però sense deixar de fregar la llàntia per si de cas. Si més no quedarà lluenta.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Estem contents de tornar-te a tenir entre nosaltres, amb les teves cròniques que ens afegeixen una mica de cultura.
Molta salut i fins aviat.