CANTANT SOTA LA DUTXA


4-6-12

*

CANTANT SOTA LA DUTXA

*

És creença popular que els homes canten quan s’afaiten. No sé si també canten a la dutxa. N’hi ha que canten (i ballen) sota la pluja i tot. Tampoc sé si del costum hi participen les dones. Això ve perquè avui a la dutxa del matí, no sé per quin motiu m’ha vingut al cap “Tintarella di luna”,  l’alegre cançoneta de Bruno de Filippi que cantava Mina per allà el 1960, amb aquells acompanyaments tiri-tiri-tirirí, tiri-tiri-tirirí, repetits i ballats a saltets. Temps de Marino Marini amb “Marina” i “Rico vacilón”; de Carosone amb “Maruzella” i Modugno amb “Comme prima”, ritmes sempre associats a una joventut que s’alliberava de restriccions i obediències; que brillava, que bevia, que es pintava els ulls d’un negre profund i es volia divertir de totes passades. ¿Com sempre? ¡No! Aquelles cançons encara es podien cantar; les d’ara són música “xumba”. De tota manera, a mi els anys seixanta no m’han fet mai peça, però en sé les cançonetes.

            Després, el pensament automàtic mentre t’eixugues, et poses crema i et mires la cara amb ulls crítics, em porta altres paraules com aquell que llença gra a les gallines. Les paraules em sonen com si fossin dites ara mateix, entre els vapors al mirall. Amb força. Només una paraula o una frase, d’aquí o d’allà, però fresques, noves i, en canvi, tan enretirades amb el temps. Jo mateixa em sorprenc; em fan el mateix efecte que el dia que me les van dir, i em paralitzo un moment amb la tovallola a la mà, amb el raspall a mig aire...  les sento tan vives... ¡Quin poder el de la paraula! No s’esborra mai. Ja no és ”Tintarella di luna” sinó un moment dolorós que ni l’aigua de la dutxa, ni la de la pluja, ni les llàgrimes són capaces d’empènyer avall cap al desguàs.

            Al final et passes el llapis corrector que prova inútilment de dissimular imperfeccions, i saps que les imperfeccions creixeran, com les paraules doloroses dins teu. Però et poses colònia i te’n vas a esmorzar mentre llegeixes notícies al diari i llavors sí, les dureses passen avall amb el pa i la llet. Només quedarà, perquè ara surt brillant i plena, la lluna que il·lumina noies de pell lletosa que es passen les nits amb els gats al terrat, tintant-se de llum, com repetia Mina.

*
Collage postal d'OX

           




13 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Quin text més ric! No sé per on començar a comentar-lo. M'agraden molt les cançons que cites. I les imatges de la dutxa, la pluja (o la inundació), que no són capaces d'empènyer aigua avall algun moment dolorós.

Maria Dolors Giral ha dit...

Una vella i coneguda olor de temps.

Rachel ha dit...

Sens dubte, el poder de la paraula és immens, i és curiós com, n' hi ha que oblides ràpidament, i d'altres que queden gravades dins teu com per art de màgia (a vegades, màgia negra diria jo...)

Júlia ha dit...

Constato que cada dia es canta menys, abans es cantava rentant, afaitant-se, a la dutxa, a la cuina, al camp, a la sega, a la verema, anant d'excursió, a les escoles -no només a la classe de música-... Ara, com em va dir una pagesa que recordava quan cantaven molt més 'ja ho fan les màquines!'

Per cert, l'enyorar Cassen cantava una cosa que feia 'la dicha es mucha en la ducha'...

El porquet ha dit...

Doncs ni afaitant-me ni sota la dutxa. Però no serà que no canti jo. Canto arreu, i en tot moment. Al carrer, a casa, a la feina... Moltes vegades la gent m'ha mirat amb certa pena, com si em tractessin mentalment de petit boig. Però no me'n puc estar. Canto i canto!

Tantes altres vegades m'han dit "coi, que content que estàs avui!" tot referint-se a que m'han sentit cantar. No saben, però, que jo canto plogui o faci fred, llueixi el sol o caigui la tempesta més forta dels inferns.

Canto en l'alegria, però també canto en la tristesa. Absolutament cert.

Carme ha dit...

No canto pas sota la dutxa, crec que mai... en canvi si que he plorat alguns cops sota la dutxa...

GLÒRIA ha dit...

Jo sempre cantava i les cançons que esmentes, de melodia tan bella com fàcil, me les sabia totes. Tintarella era sorprenent i alegre i Maruzella es pronunciava amb vocals quasi neutres perquè el napolità de Carosone s'assemblava i s'assembla a la nostra llengua.
Aquest repàs que fas de l'inici del dia és clavat, quasi humit i amb olor de colònia.
Segueix, Olga!

miquel ha dit...

Com m'ha agradat llegir-te, encara que ara, aquí, els núvols sense forma tenen un color vermellós de reflex ciutadà que ens pressiona i amaga la lluna.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Les cançons italianes d'aquell temps, encomanadisses i populars, van desaparèixer de les ones a partir de la moda del pop, cantat en anglès; i el mateix va passar amb les cançons franceses de S Vartan, Ch Aznavour, S Adamo i tants altres.

Lapsus calami ha dit...

Quien canta… Pel que es veu, la gent o ja no té mals o no té cançons adients per als nous maldecaps que tots coneixem. Que el xumba-xumba no serveix, és clar. Quines nits de lluna estem tenint. La naturalesa mai no ens decep, té melodies insuperables.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'has recordat una època que tenia una mica desada perquè a mi tampoc m'han fet mai peça aquests anys seixanta en què jo era una adolescent. Hi estava immersa, vés quin remei, però l'estètica no m'agradava ni m'agrada ara, per més que me la vesteixin de Jacqueline Kennedy...

Clidice ha dit...

M'agrada cantar, però me n'adono que no sé gaires cançons, només em surten tonades en pikinglix i això diu molt de la generació que sóc. A part de les de muntanya, em temo que tinc un buit musical greu en la cosa pàtria, o romànica.

M. Roser ha dit...

També m'agraden molt les cançons italianes dels seixanta, deien coses...i cantar a casa, però no a la dutxa, sinó quan rento els plats i, sobretot, quan estenc la roba...
Les paraules que et venen a veure a la dutxa, com a mínim són paraules netes...
Bona nit Olga.