ISIDOR CÒNSUL

*
En les notes del seu dietari “ Indagacions possibles”, Joan Fuster escriu unes agudes i estudiades pàgines sobre els crítics literaris. Els escriptors les haurien de tenir en compte.

Isidor Cònsul ha mort. Proa, Enciclopèdia, autor ell mateix. Li dec un detallat i fervorós estudi a Serra d’Or (no el puc datar perquè tinc l’arxiu a Tarragona). L’abrandat i extens article va sortir per posar punt i final a la polèmica que s’havia format a causa del Premi Sant Jordi que em van atorgar l’any 1984. Tres aspirants al premi, descontents perquè a ells els semblava que eren els més reconeguts de la literatura catalana i jo una escriptora del sud poc rellevant (ja havia guanyat el Josep Pla feia dos anys), la mateixa nit del premi i, naturalment sense haver llegit l’obra, es van alçar en protesta. Fins al punt que es van fer editar els tres llibres seus en un sol estoig amb una faixa que deia “ara el lector sabrà quin és el millor”; van ser cridats a televisió per Àngel Casas (jo no, i no em vaig poder defensar) per dir tot el que els semblava ¡sense coneixement de causa! Només perquè eren “ells”.

Van ser uns moments durs, i els tres escriptors (hi havia una escriptora també), molt injustos, orgullosos, desdenyosos. Les crítiques al meu llibre van ser molt bones. Isidor Cònsul es va erigir en autoritat determinant i va escriure el magnífic article a Serra d’Or, explicant tots els fets amb veritat i justícia i declarant que el meu llibre era el millor de tots: “Al meu cap una llosa”. El que ara ha estat editat en anglès a Amèrica i que espero que Cònsul vegi al lloc de pau on es trobi. Potser compartint opinions amb Joan Fuster.

Gràcies, Isidor.
*
*

*

Autògraf de Joan Miró sobre el llibre "Llençol de noces", Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona. No té altra relació amb aquest post que ser editat per Proa. El llibre és dins "Óssa Major. Poesia Completa"(Òmicron).

LA POR AL COS ( i 2 )

*

Adéu petons efusius o postissos. Adéu estretes de mà. Res d’hòsties directament a la boca. Que cap lector de diari passi el full salivant. Ni els que compten bitllets de banc. Cap esternut ni tos sense filtre al cinema ni als concerts. No us passeu la flauta salivada. Ni l’ampolla comunitària. Ni l’herba mate. Ni el porro. Res de compartir paelleta. Mai més llepar el micro ni el telèfon. Adéu besar el sant, real o figurat. Eviteu tirar o entomar capellans, és a dir, parleu a certa distància. Prou futbolistes escopint a la gespa dels camps, que després es rellisca i t’empasses l’escopinada. Adéu gargalls a terra, que el vent asseca i te’ls entra al cos en forma de pols suau.
*

*

*

Reproducció postal antiga.

LA POR AL COS (1)

*

¿Què cal fer quan les notícies resulten terrorífiques? Si no en teníem prou amb la grip A en les persones, ara resulta que les aus també s’encomanen del virus, segons confirmen des d’uns escorxadors xilens de pollastres. I, és clar, el virus no es quedarà només al pollastre o al gall dindi. Existeixen les exportacions, el comerç clandestí...

Amb un grup d’amics debatíem el tema: alguns portaran antisèptics al cotxe per fregar-se les mans a cada lloc on vagin. Però...

¿Qui no ha sentit mai un esternut sense filtre (mocador, mascareta ¡o la mà!) a la cuina d’algun bar o restaurant? ¿O ha vist la gota que es forma al nas del cambrer que et serveix? La fornera que abans d’ahir havia fet i ens despatxava les magdalenes tenia febre alta i havia de tornar a l’hospital si no li baixava, per començar el protocol de la grip... Cadascú que hi afegeixi els seus exemples. Tenim tots els números.
*
*

*

Dibuix de El Persas per un conte meu a l'Avui.

AUTOBIOGRAFIA - 3 -

*

Algunes vegades les tardes eren dolces:

poblàvem el nostre castell amb Giorgiones,

Botticellis i Matisses,

que ens oferien un paradís càlid,

on la llum s'acostava i un perfum d'horitzons encalmats

ens alenava al front.

Trobàvem flors perdudes en camins de pols antiga.

Cabells morts que flotaven als palaus de marbres diluïts.

Al fons dels rius trencats, les ombres dels jardins de fra Filippo

obrien les portes als nostres peus ingràvids.

/

Passàvem travessant arcades on la llum estremia

verges de l'Angèlic, colgades de roses blaves

que es desmaiaven a l'or de la Paraula.

/

Capvespres tranquils, on una verge dictava a sant Bernat

les paraules noves per la llavors del Císter.

Ens agradava sentir-nos solitaris,

embolcallats de segles,

amb murmuri d'aigua marina

solcada per les fràgils embarcacions del somni.

Dufy aeri, sobri, llum, pastel, transparent,

Lippi daurat, tendre, somriure, cel.

*

*

De "Botons de tiges grises", Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Lausana el 1976 (Proa). És a "Óssa Major. Poesia Completa" (Ómicron)

*

*

Les hores blaves. Collage d'O.X. per a l'Autobiografia en imatges.
*

AUTOBIOGRAFIA -2-

*

Després d'aquest febrós enamorar-me

de les voltes del món sense aparent sentit,

i veure migracions de llargues primaveres

i tardors enyorades a ciutats

on el pas es fa estrany,

recordo, cap al tard, la façana de casa.

'Potser ara el sol deu escalfar la pedra', em dic,

'i encara trobaria alguna tarda

on el silenci buit rebés el meu alè

i el fregar del meu pas a les rajoles.'

I ho he provat, mirant aquests balcons

des d'on, ja el primer dia,

havia vist la llum sense morir.

Com ara, el vol dels estornells

omplia el cel de xifres ignorades

i el vespre rosa es reflectia a l'aigua

com el cos d'una noia que es banya.

Vaig néixer un dia clar, a meitat de maig,

a les sis de la tarda. Les finestres

miraven a ponent. Tot m'esperava.

La casa encara hi és, de cara a mar,

i la façana és blanca.

Hi he tornat i s'havien perdut

aquells que un dia m'esperaven.

Els jardins i les flors ja no hi són,

però tinc les paraules.

*

Del llibre "La pluja sobre els palaus"(Proa) (Inclòs a "Óssa Major. Poesia Completa" (Ed. Òmicron).

*

Primera llum. Collage d'O.X.

AUTOBIOGRAFIA -1-

*

1-
La dona no sóc jo. Ni la nena. Són un jo figurat. Formen part de la meva autobiografia sense paraules. La dona pensa en la nena i la noia que va ser perquè les porta dins. Sempre hi ha els símbols: llibres, llibretes, objectes i paisatges del meu gust.

No és un retorn a la infantesa: la nena i l’adolescent són amb mi. La memòria selectiva n’ha fet un lloc acollidor. No en vull dir un paradís, perquè altres escriptors ja han fet aquesta comparació. He estat feliç mentre buscava els elements per a aquests collages. Com si no hi hagués distància entre llavors i ara. Un diàleg fins on duri la meva eternitat.
*
*

*

Autobiografia. Collage d'O.X.

DESTRUIR PAISATGE

*

Hi ha altres turons propers on s'hauria pogut col·locar l'antena. Però havia de ser aquí, prostituint el paisatge i enlletgint la parròquia romànica de sant Pere de Mont-ral (Alt Camp).

*

*

*

Foto V. Roca