LA CORONA DE FRA OLIVARI


LA CORONA DE FRA OLIVARI


Fra Olivari cull espàrrecs
a la voreta del bosc.
Veu que alguna cosa es mou
sobre la branca d’un xop:
una bola verda i groga
obre una boca en corona
per saludar fra Olivari.
“¡Quin cuc més ben educat!”
“No sóc un cuc, Olivari,
sóc un virus amb corona
que busco alguna persona
per poder-m’hi entaforar.
A mi m’agrada picar,
i com més gent picaré
més de gust em trobaré.
Obriu la boca, Olivari,
bon frare tan somrient,
¡quina llengua tan preciosa,
més vermella i més sucosa,
ara hi salto prestament!”

Fra Olivari  aixeca un braç
i tot seguit, pel detràs,
apareix el corb Tronat.
Fra Olivari  manté oberta
la boca, i llavors el corb,
amb el bec s’emporta el cuc
i el soterra ben avall,
sota una tifa de bou
de les que es desfan quan plou.
“¡Gràcies, Tronat, aquí tens
 quatre pinyons ben pelats
i si passes pel convent
sempre hi trobaràs bon plat!”

========================

Lo Gayter del Balcó
12 - 3 - 20

8 DE MARÇ - SEQÜÈNCIA
















8 DE MARÇ – SEQÜÈNCIA
=====================
1 – Sóc la flor de la casa.
2 – Ara decoro el pis perquè avui fem dinar de família.
3 – Poso el caldo al foc i jo també em consumeixo.
4 – Tinc el cubell de la roba bruta per rentar. Poso la màquina.
5 – Mentrestant els faré una amanida primavera.
6 - Una picadeta d’all pel romesco.
7 – Un bon trinxat de ceba per la carn en suc.
8 – Ara preparo el vi.
9 – Paro taula amb culleres pel caldo.
10  - Quin munt de plats, marededéu...
11 – Cal fer el berenar de les nenes.
12 – Després em quedarà planxar...
13 – I fregar el terra... (error en el pas del dibuix)
14 – Ai, quina son m’agafa...
15 – S’ha acabat el Dia de la Dona.
==================================
Collages d’OX



MEMÒRIA HISTÒRICA



MEMÒRIA HISTÒRICA
                *
        14 – 2 – 20
               *

Divendres dia 7 de febrer vam presentar a Rubí el llibre “El rec” a la Biblioteca Mestre Martí Tauler. Lídia Juste, locutora de Ràdio Rubí  i Marga Ortiz, bibliotecària, van fer la presentació. Adrià Martín, director; Josep Maria Olivé (Editorial Cossetània) i jo mateixa vam parlar breument.
            Mentre es parlava, anaven desfilant, filmades, algunes fotografies de l’època dels meus avis, que solien festejar pel bosc de Can Xercavins, sempre vigilats per les espelmes familiars.
            El túnel del temps, divendres, era més o menys de setanta anys que no havia estat a Rubí, tret d’alguna visita estrictament familiar. Per tant, no em podia esperar de cap manera l’afectuosa, amabilíssima i nombrosa resposta que vaig rebre d’una sala plena de gent amiga.
            Cadascun m’explicava la seva circumstància: “sóc el fill de la família de davant de casa seva”; “som els que vivíem a la caseta de pagès, al fons del seu hort, i els nostres fills jugaven amb els seus germans”; “sóc la que es banyava a la bassa, m’he vist en el retrat”; “vivíem al seu mateix carrer”; “ sóc amiga de la Lola” (la Lola té moltes amigues); “jo havia estat a casa vostra de Tarragona quan hi anàvem amb l’Esbart Dansaire”. Tothom hi deia la seva, tothom saludava amb la cara contenta. Tothom volia que li signés el llibre. El llibreter Enric, de El Racó del Llibre,  encara somreia més.
            El dia abans de la presentació vaig estar molt nerviosa perquè no tenia idea de com es prendria la gent aquell llibre “seu” després d’un salt tan gran en el temps. Però el llibre encomana vida, explica vida viscuda, conté els records que es graven al cervell de cadascú, que hi són; només cal gratar amb voluntat perquè tothom retrobi i refaci temps determinats que es van viure amb alegries o penes. D’infantesa, de soroll de telers i de campanes, de vinyes i de carros, de tímids canvis tècnics.
            Us demano que participeu de la meva emoció per totes aquestes coses i per retrobar un món que jo portava tan endins però que em pensava que era sola. Gràcies, amics.
====================================================
Aspecte de la sala d’actes de la Biblioteca.
Olga jove bevent aigua a la Plaça de l’Aurora.




EL REC


=================================
EL  REC
   *
18-1-20
    *
Tenir el llibre nou a les mans compensa d’algunes tristeses. Ahir vaig rebre EL REC, acabat d’editar per Cossetània, de llarga experiència editorial. Una alegria. Si recordeu allò de: “Encara escriu, vostè?”, ara puc ensenyar aquest llibre n. 82 i respondre que sí. I compartir aquest goig amb tots els amics lectors i els blogaires que sempre m’heu demostrat tant d’afecte. Encara que, diuen, els blogs vagin de baixa a favor dels telèfons. Jo aquí; més lenta, però aquí.
            Fragment de l’obra que explica els petits paradisos dels llargs estius de nena i noia a Rubí. “Ella pensava que al besavi Joan li anava bé llegir la Bíblia, si és que la llegia, cosa que no sap, però que la Bíblia era a casa seva sí que ho sap. Llegint la Bíblia s’hauria enardit, amb les guerres venjatives i cruels organitzades per Déu per al seu poble. Potser d’això li venien a Joan els afanys guerrillers. ¿De quin bàndol hauria estat Joan?
            “El poble de Déu emprenia matances esgarrifoses, com les de la ciutat de Jericó, una història de sang i d’espionatge que fa posar els pèls de punta. Si el poble escollit feia aquelles matances per posseir les terres de Canaan, després dites Palestina, ¿com podran perdonar mai els palestins aquella destrucció i crueltat per part del poble escollit per Déu? Per això al segle XXI aquella guerra antiga continua.  ¿S’haurien arrenglerat Joan i Josep Palet al costat dels cananeus?”
            Les petites fades continuaven fent la vida a la vora del rec. L’Olga petita n’havia après coses. I així discorre el llibre i les seves etapes, fins la destrucció final.
            “No has de viure al passat”, m’aconsellen. Dono gràcies al meu cervell que em conserva la memòria fins els més petits detalls i em permet recrear o crear nous mons. Us recomano que també ho feu.
            Gràcies per la vostra atenció lectora.
            ==============================


LA VIDA EN ROSA

LA VIDA EN ROSA
     ***
6-1-2020
     ***
L’any 1945 Edith Piaf va compondre aquesta cançó que encara tots recordem. ¿Tots? Això no ho sabria dir, però, ¿qui no desitja la vida en rosa, encara que el rosa no duri per sempre?
            ¿Què feia jo el dia de Reis del 1945? Sóc del 36, tenia 9 anys, postguerra nostra. Fi de la II Guerra Mundial, viscuda de lluny pel el gran mapa de darrere l’armari del despatx, amb les banderetes de colors que el pare i l’avi feien córrer segons els situacions. Jo les mirava.
            Fred i calefacció escassa, de braser i alguna estufa. Llum feble, amb bombetes de 25. Cartilles de racionament, menjar insuficient, mercat negre, més fred, neu i tot a Tarragona.  La vida en negatiu per a la població.
            La mare era la primera engrescada a muntar el pessebre a casa, amb paper d’embalar blau a la paret per fer el cel. Hi havia un sac de suros  per fer les muntanyes i la cova. Posava aigua corrent des del dipòsit d’una lavativa de llauna penjada a la paret, fins al riu de paper de plata. Cantava nadales que ara només sé jo i que moriran amb mi. Era creativa, la mare, ens  cosia nines de drap i llibrets amb tapes de retalls de roba.
            El Reis disposaven a casa de galetes, vi bo i aigua pels camells. Llavors a la nostra cavalcada hi havia un gran elefant i camells de cartó pedra, que feien un gran efecte a la canalla.
            Els Reis deixaven a les sabates del balcó regals modestos però molt ben rebuts.
Llavors jo  no plorava i m’atreviria dir que la meva petita vida potser sí que era en rosa, perquè la mare no ens la deixava veure d’altra manera. Ara, avui és dia de Reis i la meva vida no és en rosa. Però he trobat aquesta nineta, de casualitat, i he pensat que desitjo a tothom una vida en rosa. Fins i tot als cors verinosos que ens voldrien vençuts, abatuts i sense  horitzons. No és bo per a la salut tenir el cor d’escurçó i enverinar els altres, ni pensar a empresonar i portar al límit de la pena les persones que tots estimem i que fan l’espinada del país, perquè no defalleixi i s’ensorri.
            Que els bons Reis us portin una vida en rosa, encara que sigui un moment.
            Olga



FRÀGIL SEGURETAT

 FRÀGIL SEGURETAT
      * 
19-12-19
      *
Falten pocs dies per Nadal. Els que hem pujat en famílies de tradició afectiva fem pessebre, arbre i incorporem petites curiositats que els temps porten. Ens agrada sentir l’olor del verd que ens ofereix el bosc per uns dies. Celebració. Representació. Arrelament. Tendresa personal per un infant que no sabem si va néixer rebel o s’hi va tornar.
        

         Immersos en fets polítics greus, sentim empatia pels que sofreixen. Hi ha gent que vol ignorar que Jesús era un rebel desobedient a les autoritats religioses i polítiques. No interessa, perquè la veritat no ha interessat mai. Malgrat el nostre arrelament cristià a Europa, Amèrica i les Rússies. Dic cristians, no pas catòlics.
         
   Va néixer de família humil, però als nostres temples majors la celebració per a l’infant serà de magnificència barroca, així han evolucionat les coses. Avui hem sabut resolucions polítiques importants. Ens afecten, influeixen també en la salut. Contrastos massa evidents, que poden generar tristesa en força casos.
        


    Els psicòlegs recomanen per als fràgils tenir a mà, almenys algun recurs de seguretat. Busco i no el sé trobar. Però veig la safata de les nadales que rebo: algú m’estima, algú pensa en mi almenys un cop l’any. Jo que faig felicitacions a mà, escolto el Bing Crosby de sempre:  “I dreaming of a withe Christmas...”. Ell pensa en la seva infantesa quan escriu les nadales. Jo també, tants anys de fer-ne. Una vida enviant afectes. Rebent-ne. Fràgil, però em fa sentir una mica més segura.
                                              
            


                                                 MOLT BONES FESTES A TOTHOM
                                                                    =======

NATURA


NATURA
     *
14-11-19
     *
Tarda de novembre d’un dia que ha començat plujós i amb un sol tro, potent. Després el sol.
            I de tarda, el nou sol que m’ha portat Eduard Boada, l’editor de NATURA, el llibre de poemes. Ha quedat preciós, lletra llegible, el paper de color mantega mat, propi per anar desgranant els poemes al capvespre vora una pantalla de color d’albercoc.
            Estic molt contenta Hi he posat natura i altres paisatges que no són sols de muntanya, perquè els meus territoris fan collites diverses que intenten arribar als lectors en una conversa pausada.
            de: CARTA AL POETA   –A Ventura Gassol, en memòria-              
           
            Ara, a la primavera, l’avellaner verdeja
            i al setembre collirem les avellanes rosses:
            som de Camp, on vas néixer, poeta,
            amb el vent de mestral i la mirada encesa.
                       
            Volies un vaixell que s’enlairés
            per un cel que mai més seria esclau;
            però el teu poble agonitzava, deies,
            i ens vas deixar insepults, només amb una estrella 
            sobre el front adormit.
            (...)
            ==================================                                                        
            Nota: A Porrera i a Pradell en diuen gitana de la boira plana o teranyí del vent.