8-5-11
*
Bon dia, mare,
la teva filla gran, que encara no tenies quan seies en aquest banc al jardí d'estiu, et saluda. No goso abraçar-te, perquè el teu vestit d'organdí o de gasa -no ho sabria dir- folrat de seda es podria rebregar. Et noto els ulls picardiosos i la maneta mig amagant un somriure, i per això dedueixo que qui et retrata és el jove Oscar, el teu estimat Oscar, a qui deies nen quan feia ben poc que havies arribat a Catalunya. Però el nen era el fill únic de casa seva, i no podies dir-li d'altra manera, que els futurs sogres imposaven, ja ho crec.
Ara et miro des de la distància. M'agradaria que el teu ventall de plomes m'acariciés la cara. A través de cartes i retrats he anat retrobant la teva joventut però no hem coincidint en el temps de noies. Tu vas ser molt alegre: cantaves com un rossinyol, tenies molts amics, molta família jove, un pare sever, una mare dolcíssima i un promès seriós. Jo he heretat la seriositat del teu Oscar i el teu cor compassiu.
T'he sobreviscut, mare, i no sé si ho saps. He passat ben de llarg els anys de la teva mort i ara en faré setanta-cinc. Mare, no m'hauria pensat mai que hi arribés. Els anys de la meva lleugeresa, com la teva en aquest jardí jove, ja van passar, quan contemplava les estrelles i fèiem festes al jardí. Vas sofrir una guerra dura, jo amb tres mesets i el teu home, jove, lluitant a la cruenta batalla del Segre, una de les pitjors; i després amb tifus a l'hospital de Manresa. I tu m'alletaves, mare, i em posaves el dit a la boca quan tiraven bombes a la Rambla, perquè el soroll no em rebentés l'oïda.
Mare, em sento cansada, ¿saps? I no he passat cap guerra. Tota la meva família ha après a estimar-te. Però jo voldria ser ara ja amb tu, en un jardí com aquest, amb un vestit ben bonic i airós i flors al pit, i enraonaríem de tantes coses... Gràcies per haver-me portat a la vida, mare.
Adéu,
Olga
*
