CREACIÓ

*

Força anys enrere, quan escrivia en una altra habitació orientada al sud, mirava la gent com pujaven des de l’estació i pensava que m’agradaria que una tarda pugés un poeta per enraonar una estona. Era una figura retòrica.

La soledat de l’escriptor és certa. No perquè no tingui bona companyia ni amistats, que les té, sinó perquè no té (o no troba) interlocutors. Gent amb els mateixos interessos amb qui, de tant en tant, pugui mantenir una conversa profunda i confiada. Marguerite Yourcenar va escriure “El temps, aquest gran escultor”. Ho transformo així: el temps, aquest gran separador. La pressa, el desinterès, el menyspreu per l’obra de l’altre, fan una muralla insalvable. Recintes on he intentat accedir però d’on m’he sentit exclosa.

Han passat els anys i, amb goig, he vist com alguns poetes pujaven les escales de l’estació i entraven a casa per conversar. Aquella figura pensada es convertia en real. Sense pressa, atents ells i jo davant d’un cafè quan la tarda es dilueix. Amb algun altre, a causa de la distància, mantenim llargues i substancioses converses telefòniques. I, molt enrere en el temps, es va formar un grup reduït de poetes que ens trobem a casa per sopar, ara ja molt de tard en tard. Tot ajuda, però la creació és solitària, només cal repassar el Gènesi.

*

*

*

Collage d'O.X.

TECKTONIK

*

Sota de la finestra on treballo han aparegut fa pocs dies tres ballarins de Tecktonik. Com que la curiositat de l’escriptor és el que fa avançar la literatura, i com que els escriptors som els cronistes del nostre temps, he tret el cap per enraonar amb ells.

És el que té viure al primer pis: pots parlar amb la gent que passa pel Passeig. I escoltar, és clar. Val a dir que tenien un volum de música molt fluix i no molestava, per això aquests dies no he avisat la Guàrdia Urbana.

Els he preguntat per què no anaven a assajar més amunt. “És que necessitem miralls i aquí hi ha els vidres amples del restaurant de sota”. “Ah, molt bé. ¿Us puc retratar?” Sorpresos, em donen permís, fan la ‘pose’ i els retrato. “És que us faré sortir al meu blog”. Llavors m’apunten en un paper el nom exacte de la dansa i jo els dono l’adreça del blog. Tot a través de la finestra. Quedem cordialment amics.

Per Internet m’assabento que el Tecktonik és una barreja de hip hop, breakdance i techno, de marca francesa creada el 2000. S’ha estès per tot Europa i fins el 2008 no ha arribat a Amèrica. Sorprenent. Contemplo a YouTube els ballarins i els seus moviments àgils, ràpids i harmoniosos. Els vestits ajustats. El pentinat de tall futurista. Els tres dansaires de sota de casa demostren una dedicació admirable al ball. Un ensenya els altres dos. Sembla que el virtuosisme costa d’adquirir.

Ho vaig aprendre tot sobre els skaters, n’he tingut generacions sota de casa i cal dir que els he demanat sempre que marxessin, perquè el soroll del salt molesta molt. Hem tingut ciclistes fent el cavallet al Balcó amb risc d’estimbar-se. També es reuneixen aquí. I ara tinc els tecktoniks, els TCK, i avui he après una matèria nova. ¿Que us pensàveu, que al Balcó només hi arribaven els enamorats?

*

*

*

Foto: O.X.

" A STONE AT MY HEAD "

*

Ahir vam celebrar el bateig de “A stone at my Head”. Vam brindar amb xampany (francès) tal com requereix l’ocasió. Aboco xampany sobre el llibre, com tinc per costum, i ja portem uns 60 bateigs.

¡Premi Sant Jordi! ¡Premi de la Crítica! 28 anys de lluitar per una traducció que m’ha estat negada sistemàticament per Proa i per les institucions culturals que la podien tramitar. Ho he explicat alguna altra vegada aquí. Magnífica traducció pagada per mi a l’anglès, i a càrrec de Howard Croll (dirigeix English Empordà, a Figueres). Doncs ni així hi ha hagut manera. Per tots aquests anys de batallar, d’aquest exemplar en diem el llibre dels collons. Íntims i familiars ho saben, i ara també els de la pastisseria Leman, on fan els millors pastissos de la ciutat. La Sacher ho demostra, en sou invitats virtuals.

La situació d’impàs va durar fins que Maria Victòria Gironès, dona determinada i eficient, experta col·laboradora, va tramitar aquest hivern passat l’edició per Internet a través d’AuthorsCrossing. Ara Virginia Woolf ha creuat l’Atlàntic i s’ha tornat nord-americana/canadenca. D’aquest excel·lent (per tants motius) llibre ningú d’aquest petit país “nostre” no en sabrà res. El continuaran ignorant. Cap comentarista “cultural” escriurà allò que diuen dels elegits pel sistema: “traduït a X llengües”. O “es passeja pels carrers amb els seus traductors”. Res. No crec que cap país culte tracti així un dels seus autors millor premiats.

Gràcies, Maria Victòria. Gràcies, Amèrica, que els “nostres” encara porten una bena als ulls.

FRANCESC D'ASSÍS

*

Aquest és el ramat que sant Francesc d’Assís pasturava pels seus boscos. Ell sempre parlava en vers i alguna d’aquestes cabres li responia d’igual manera, com es pot apreciar en la fotografia; ell se n’admirava i donava gràcies al Senyor per tanta meravella.

L’oració, la contemplació, requereixen temps de calma i observació de la natura. Els animals del bosc, acostumats a les converses de Francesc, sovint s’hi acostaven, perquè s’ha comprovat científicament que el parlar en vers de manera calma i entenedora amanseix i encurioseix qualsevol ésser de la terra. I els animals, en la seva innocència, són més receptius al so de la paraula que se’ls adreça.

Per això recomano que abans de donar els vostres originals a impremta, aneu al bosc o al camp i els reciteu en veu alta. Si els animalons s’hi encanten, és bon senyal i ja els podeu portar a l’editor.

*

*

*

Foto V. Roca

CABRA POLÍTICA

*

A vegades ens preguntem per què les decisions polítiques resulten tan extravagants. Per fi aquesta publicació desvetlla el secret del que ja ens pensàvem. No dic que les decisions siguin dolentes, perquè la cabra és un animal molt útil.

*

*

*

THE STATION AGENT

*

Tots tres fan sovint aquest camí entre vies. No es coneixen; es guarden les distàncies, triguen a confiar-se. La vida els ha fet aïllar i les circumstàncies els acosten.

L’home petit hereta una vella estació de fusta en desús en lloc solitari i se n’hi va a viure. Com que li agraden els trens, s’hi troba bé. Més avall, en una casa amagada en l’arbreda hi viu una pintora que es refugia del sofriment que li ha portat la vida. I finalment, un venedor jove de salsitxes, ambulant, planta cada dia la furgoneta, una taula i quatre cadires gairebé al mig de no res i serveix cafè a l’escassa gent que transita pel lloc.

Una joia de pel·lícula, d’interpretació, de saber tractar les situacions i de mostrar sàviament la lenta empatia que es produeix entre els tres protagonistes. Sobre tot admirable l’actuació del nan. Molt de tard en tard, la televisió ens descobreix un tresoret amagat.

*

*

*

Fotograma al diari.

OCTUBRE A LA NACIÓ

*

Octubre ens porta les primeres ombres. Gairebé incrèduls, passem el full del calendari. Com passem els fulls dels llibres nous i vells que ens seran amics. Mes en què els estudiants descobriran un racó de món per afegir a la seva vida, i aquest racó l’explicaran les seves lectures.

Divagarem tots sobre els mapes. Els adults, per recordar viatges recents i projectar els nous, tots per sobre i per sota del temps present que es mostra aspre i incòmode. L’estudiant s’encantarà un moment sobre els noms que no coneix i les noves nacions independents.

Un grup de gent, més aviat escàs a la vista dels resultats, pensarem que alguna de les nacions independents podria haver estat la nostra, i també deixarem anar la mirada sobre el mapa amb el desig insatisfet. Ombres blaves d'octubre.

*

*

*

Collage d'O.X.