NO HI HA RETORN
5-9.24
*
Ha entrat setembre, fins ara el mes dels retorns. Escric el verset del dia per al «Club dels poetes vius»: «Adéu, orenetes, / torneu d’aquí un any. / S’acosten aus negres / de mal averany.»
La soledat continuada fa que els dies em passin pel cervell com un corró que aplana el paisatge interior eliminant els relleus. La família s’ha dispersat: feines, destinacions, estudis. Ja no queden celebracions que alegrin l’erm dels dies. Tretze dies passats a l’hospital revelen que el cor no em funciona prou bé. La lentitud deixa veure la mort com s’acosta. Amb el cardiòleg parlem de la qualitat de la vida que resta, no pas de la llargada. Però... em quedarà temps per reprendre la novel·la-crossa que m’ajuda a caminar literàriament?
Passo un canal de tv. on comencen Río Bravo. Aquella música... aquells totxos vermellosos, són més vells i cremats encara pel record que s’hi afegeix? És veritat que era millor aquell petit fragment de temps encastat a les cares feréstegues, als amarants secs rodant pels carrers, a les remotes construccions de fusta, quan ho vam començar a veure? Hi retrobo part de la vida que va ser feliç.
Admiro els canals d’història i ciència, que em porten nous aprenentatges. El meu cervell no pot capir els milions de segles d’evolució ni les distàncies astrals. Elogi de la lentitud. Però així que et vas formant idea de les llunyanies, l’home declara la guerra des de l’hora primera intentant destruir tot allò que semblava o podia ser admirable i que tant costava de créixer i mantenir. Destrucció. Personal i general en camins paral·lels. El cor encara batega i, malgrat tot, potser viurem tants anys com sembla que vivien els antics profetes. Això sí, matant-nos entremig.
***
9 comentaris:
Hola Olga: Per a mi també és temps de canvi. Hem tancat la Comunitat de Manresa. Jo ara estic al Casal Sant Martí, municipi de Veciana, prop de Calaf. Això em permetrà no separarme del tot del col·legi de Manresa. Aniré i vindré i ancara podré fer alguna coseta per allà.
Aquí hi ha molta pau i tranquil·litat i estic al mig de la natura. Tot té la seva part positiva.
Espero et trobis bé. Encara que la soledat pesa molt. Una abraçada: Joan Josep
Rio Bravo és una de les meves pel·lícules favorites... Molta força, Olga, i aquí tens la nostra companyia virtual. Que vagi molt bé la tardor, que també té les seves coses boniques.
Una abraçada, malgrat tot
Molta salut Olga, al tu i al teu cor, imprescindible per escriure.
Casualment aquest estiu he llegit una novel·la curta teva: "Xocolata" editada per Columna Jove, l'any 1994.
M'ha agradat la teva companyia literària.
Tu mente lúcida de casi 90 años me produce un fuerte impacto. Y una vez más, Olga Xirinacs, no sé qué decir, salvo que hay situaciones que, como la buena literatura, necesitan reposo (en sentido figurado, claro), porque tu nueva novela ya echa a andar... La esperamos.
Chiloé
Estimada Olga, encara et retrobem de tornada al blog i això ja ens alegra.
Finalment, penso que tu i el metge teniu raó i que és més important preservar la qualitat de vida i trobar la manera de fer-ho. Si cal anar a poc a poc, es va a poc a poc. I si cal descansar es descansa. I estic segura que el teu llibre tirarà endavant. Aquesta novel·la, serà allò que no deixarà que el corró dels dies aplani ni la teva vida ni el teu cervell, que és manté ferm i lúcid.
Una abraçada molt forta, Olga.
Padrina, resisteix. Natres també mesurem lents els dies, el meu marit té càncer. Ja t'escriuré. Molts petons i molts ànims.
Tot i els problemes de salut i la soledat, encara et balla pel cap acabar la teva nova novel·la, aquesta és una gran font de vida per a tu, aferra't a ella i gaudeix al màxim.
El destí és incert per a tots.
Una forta abraçada i un munt de petons.
Vaig demanar Estació de pas a una biblioteca de Tarragona i m'ho van denegar. Ara m'he trencat la ròtula, pels nervis, i paradoxalment me n'estic curant, dels nervis. He descobert la sort que m'agradi de llegir, com a tu d'escriure. Però tinc pendent de comprar el teu ĺlibre.
Molts i molts d'ànims.
Publica un comentari a l'entrada