NI EL JARDÍ DEL RECORD

 

 

             NI EL JARDÍ DEL RECORD

 

            Tot va començar  el 2007.

            L’escriptora



estava contenta. La seva ciutat li dedicava un petit i interessant col·legi que portaria el seu nom. Era a la part més alta de la ciutat, coneguda com muntanyeta de l’Oliva i s’aprofitava una antiga casa modernista, coneguda com Mas de Mallol, amb la seva torre, entre bosquets de pins.

            Les joves mestres n’estaven entusiasmades: ensenyarien segons els nous sistemes avançats. Tenien hort i hi van plantar hortalisses i flors i alguns avis ajudaven. Els alumnes cantaven, aprenien, celebraven festes, avançaven estudis fins al punt gloriós d’obtenir dos premis Baldiri Reixac, dos d’Escola Verda, un Sambori, un de l’Abacus... Eren a tocar del cel. Quina sort, la ciutat, de tenir aquesta escola.

            Quan l’escriptora va fer 75 anys, els va voler celebrar entre els petits i els mestres d’aquell col·legi de contes que duia el seu nom. Dalt de la torre de la casa hi vivia un fantasma que obria les finestres i aprenia les cançons dels infants.

            Aquell dia d’aniversari, l’escriptora va comprar un gran pastís fet de llaminadures enganxades, per poder-lo repartir bé. Va demanar que els nens li retallessin una corona de cartró, com se sol fer en aquests casos. La té a casa seva sobre una caseta de nines.

            Al jardí, sota bona ombra, es van aplegar tots, els professors de música van fer cantar els nens i la festa va ser el millor aniversari que havia celebrat l’escriptora.

            El infants aprenien, les verdures creixien, el fantasma de la torre estava content, quan... HORROR !!! La consellera d’Ensenyament va dir que el col·legi es tancava perquè... cal saber per què, si en política tot és arbitrari? A l’Ajuntament de la ciutat li devia importar un rave, hi va venir bé i el jove col·legi va ser tancat el juny del 2012. Entre altres coses van dir (recordo haver-ho llegit) que “era un col·legi de rojos”.

            Mestres, pares i avis, entusiastes del col·legi, van protestar llargament i organitzar diverses accions de reivindicatives. Tot va ser en va. La ciutat havia perdut un tresor d’humanitat irrepetible.

            L’octubre del 2021, l’escriptora s’assabenta pel diari local que a una part de l’antic col·legi tancat hi havia hagut una llar d’infants que es deia “El jardí de l’Olga”. Ara, un escola annexa es queda l’espai i desapareix aquest “Jardí de l’Olga”. El nom de l’escriptora s’esborra del tot. Ni un bocinet de jardí, li queda. El seu esperit s’enlaira cap a la torre, a fer companyia al fantasma.

                                      ===============================


13 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Hi ha atzagaiada més gran que la de tancar una escola?
Ai els fantasmes! Si fossin de veritat, rai. El problema és quan són fantasmes vius... massa vius!
Content de llegir-te de nou al teu blog, Olga.

Júlia ha dit...

Cada dia em sembla tot més estrany, lamentable i surrealista, en tot cas, molt contenta de llegir-te altra vegada, una abraçada. Durant uns anys els va agafar la dèria de tancar escoles per tal d'estalviar, jo vaig haver de marxar de la meva i allà hi van posar un centre d'idiomes i no van tenir en compte res de la feina feta i els llibres de la biblioteca van anar qui sap on 'tirats' de qualsevol manera. Que la que van tancar portés el teu nom encara és més trist, ara, que precisament van cercant noms de dones notables per batejar jardinets. Això a Barcelona, és clar que per això t'has de morir abans, cosa que en d'altres indrets no cal però a Barcelona, sí. 'Una injustícia feta a algú és una amenaça per a tothom'. Moltes vegades no arriba ni a injustícia, és ignorància absoluta i ja se sap que la ignorància és molt agosarada.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Oh, quina història més trista. No sé què està passant, estimada Olga, però sembla que les coses belles com aquella escola i ara el seu jardí han de desaparèixer per deixar pas a l'estultícia... Em sap greu, però hem de sobreviure com sigui.

Calpurni ha dit...

Oh, quina llàstima! Uns llocs com aquests no haurien de perdre el nom, i menys el teu. Caldrà consolar-se pensant que els xiquets i xiquetes que hi eren a l’escola i els seus pares sí que tenen un bon record dels llocs i et tenen present. Tant de bo, l’ajuntament reconega la teua tasca literària i personal amb el nom en un altre indret de la ciutat! Salutacions, Olga.

Carme Rosanas ha dit...

Anem malament, no sé si soc jo, però em sembla que anem de mal borràs en tantes coses!
Em sembla una pena molt gran tot això que ens expliques. Ja recordo que ens en havies parlat una altra vegada. Fa molta Pena per l'escola, per la feina feta i que no han pogut acabar, pels xiquets i xiquetes que s'han perdut aquesta riquesa i també per tu.

Una abraçada molt forta, Olga!

Joan Josep Tamburini ha dit...

Unes les tanquen perquè són de rojos. Altres les fan la vida impossible perquè són de frares (encara que ja no hi hagi cap frare que dongui classe). La cultura no és un valor prioritari en els nostres temps. Que hi farem. Una abraçada.

sa lluna ha dit...

Què malament tot!
Si ja és greu tancar una escola, encara més una que porti el teu nom... I com es pot tancar una escola?. No hi ha mestres?. No hi ha infants?... No hi ha cultura!.
Pensa amb la gent que hi va fer feina i amb la mainada que ho va gaudir, no sé si això et pot conhortar...

Aferradetes ben fortes, Olga.

Matilde Nuri - ... iescaig ha dit...

A la torre hi ha empentes...

espai de contes ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
espai de contes ha dit...

Ostres Olga!
Quina ràbia que sento sobre el que expliques, quina injusticia!
Que tanquessin una escola amb un projecte educatiu tan bonic i, amb un nom tan ben triat com el teu, és molt trist, però que al cap d'uns anys n'obrin una altra de diferent, és per posar-se les mans al cap i denunciar-ho.
Els catalans som massa pacifics i ens fan fer el que volen, d'això se'n valen !

M. Roser ha dit...

Com ha dit la Carme, em sembla que ens n'havies parlat alguna altra vegada...Quina pena, una escola tan bonica! Sapsque a mi em faria molta il·lusió tebir una escola amb el meu nom? D'il·lusions també es viu...
Bona nit, Olga.

Helena Bonals ha dit...

És terrible. Sembla que no pugui ser. Tan fatxes són els que manen???
De totes maneres amb jardí o sense sí que en tens un bon record, però que fa mal.

Chiloé ha dit...

Mientras cerraban tu escuela, la amnistía fiscal de Rajoy blanqueba y perdonaba 2.800 millones de euros a los defraudadores. La justicia no forma parte de la ley. Sucias mentiras.