FINAL DE FESTA


Aquests són uns nuvis desconeguts per a mi: es feien fotos davant de casa i els vaig retratar, per això els acompanyants em miren i em demanen que els guardi una foto. És l'última núvia de setembre. Ja en vaig retratar una altra, fa anys, i ens vam arribar a conèixer de manera molt curiosa, passat molt de temps. 
Però s'acabava setembre, el de les esperances. Hi ha hagut més festes i contratemps, fins avui, dia de la gran espera. Però diumenge vaig escriure aquest poema:

*

FINAL DE FESTA

La festa ja s'acaba, els timbalers són lluny,
al pla de la Seu la tenora retruny.
A terra, pètals i estrelles de paper:
ahir es casava una parella cap al tard.
S'ha post el sol a la cara dels gegants
i els geganters es treuen la carcassa.
La Verge del Roser ja s'ha adormit
al seu cambril guarnit del carrer Merceria.
Com que els gegants no han llegit el diari,
no saben que les empreses també marxen
i  els bancs s'espolsen l'espardenya
d'aquesta mala terra que no es mereix ni un euro.
Els diables ja desen els petards i, en canvi,
creix l'amenaça contra els baluards.
No jugueu amb l'esforç d'aquest poble,
no defallíssiu ara, tan cansats com aneu,
recordeu que David va guanyar i anava a peu.
*
OX
8-10-17

16 comentaris:

Fackel ha dit...

Está bien poetizar el optimismo y la esperanza, tan maltrechos. Lo único que se me ocurre objetar a tu brillante poema es que hay que mirar también hacia adentro, que el enemigo no es siempre el otro, que otros juegan desde dentro por encima de las mayorías y que el optimismo puede estar dudosamente fundamentado.

No jugueu amb l'esforç d'aquest poble,
no defallíssiu ara, tan cansats com aneu,
recordeu que David va guanyar i anava a peu.

Las palabras, los versos, siempre tienen dos direcciones. Y no conviene olvidar que la Casa de David dio lugar a sucesivos reyes cuya épica también acabó con la Casa.

Con todo mi respeto en estos momentos difíciles en que el desastre y el desencuentro están justo al lado.

Josep Gironès Descarrega ha dit...

Ja cal que anem ben calçat, perquè tenim al davant l'obstacle que és la ignorància barrejada amb mala fe.

xavier pujol ha dit...

Olga, com que encara que ens cansem no defallirem, hauràs d'anar pensant en fer un altre poema.
Quan fem una Festa de veritat, des del principi fins al final.

Montse ha dit...

Més lluny, estimada: hem d'anar més lluny!

gloria abras pou ha dit...

Bonic i encertat poema on ens recordes el jove pastor David que som nosaltres. No perdem mai l'esperança.

M. Roser ha dit...

Bonic aquest poema, però penso que no és pas el definitiu...Segons el què ha dit el president ara toca negocià i esperar, quan de temps? Suposo que depèn dels interlocutors si és que n'hi ha algun...I visca els nuvis!
Bona nit, Olga.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Toca negociar. Però em temo que a Madrid no volen negociar. Veurem el que passa en aquestes properes 24 h. Una abraçada.

Alfonso Robles Motos ha dit...

Sempre m'agrada que de les coses més senzilles treus bellesa i sensibilitat. Aquesta imatge ben podia ser una postal de mitjans de segle passat.

Júlia ha dit...

Bonic poema que es tota una metàfora dels temps que corren.

Calpurni ha dit...

"No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu" VAE.
Encara hi ha temps.
Salut i poesia!

Carme Rosanas ha dit...

La meva mare deia sempre "Els cansats fan la feina" cansats n'estem, però la feina sempre l'anem fent. Un poema molt bonic, jo tinc confiança que no defallirem.

matilde nuri i espona ha dit...

durant anys, la gent no ha fallat, i no falla tampoc ara: la força conjunta és prou potent

Oliva ha dit...

LA FESTA NO S'ACABA MAI...PER QUE LLUITAR PER CATALUNYA TAMBE ES UNA FESTA...A VOLTES DURA,A VOLTES RIALLERA,PERO SEMPRE ET FA SENTIR VIVA.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La festa és un estat de l'ànima... A vegades es pot exterioritzar, a vegades no. Abraçades, amiga.

Elfreelang ha dit...

curiós la festa i els nuvis abans desconeguts ara immortalitzats en unes imatges...i genial el poema...anem a peu però guanyarem ....res és fàcil.....

Helena Bonals ha dit...

Jo també desconfio de l'enemic interior, l'únic que realment compta. Alguna amiga fa "pffff" davant un polític amb tanta categoria que és darrere de l'1-O com un altre ho va ser del 9-N. Poble i polítics funcionen bé junts, no ho oblidem!