STILLEVEN

STILLEVEN
*
22-9-17
*

La tardor estimada  i enganyosa m’ha vingut a trobar en forma d’atractiva llum de moniato, que m’ha fet pensar de seguida en Nicolau Maes, un dels holandesos de l’abundosa i aconsellable “vida quieta”, stilleven”, que se’n va dir a Delft el segle XVII d’aquestes natures reposades tocades per una llum que només el nord pot donar.
El piano, ara també quiet, conté cançons tranquil·les, com el plat de terrissa on descansa un tubercle tan exquisit com el moniato, però aquest en dolços sabors que se’m desfaran a la boca mentre assaboreixo un serial on per fi apareix la pluja que aquí la natura em nega.
Color de flama de llar però ara sense altre foc que el forn, virtut, aquesta, que escampa a la casa una untuosa i sensual aroma.
Com la velleta de Maes que sopa sola a casa, amb devoció i  quietud, em menjaré sola un moniato dels dos que hi ha al plat. Serà un pas més en l’adaptació a la solitud, però compartiré la bellesa del fruit entre vosaltres.
*
Foto OX

16 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Gràcies, Olga, un pastís de moniato, uns amics que et llegeixen, una casa, menjar, beguda, i un ordinador en què pots escriure en la nostra estimada llengua, i per què no? Podem eixir una miqueta al carrer i xarrar amb una persona qualsevol de les nostres coses i sentir la nostra música, si no és amb el piano, del meu toca-discos, que volem més.
El futur és incert o tant cert quan hi creus, però potser ofens en dir-ho i no voldria ofendre a ningú, tot i que em sent segur i trempat, tot i la que esta caient.


Una abraçada, Olga, i fins una altre article. Salutacions des de València.

Vicent Adsuara i Rollan

novesflors ha dit...

Els moniatos noem fan molta gràcia, els trobe massa dolços. Però avui comencem la tardor, i això sí que m'agrada. Bona tardor, Olga.

Carme Rosanas ha dit...

M;agraden molt a mi els moniatos i els teus fan molt bona pinta,.. t'hi acompanyo...

Júlia ha dit...

És estrany que haguem fet servir el terme 'natura morta' per imatges que sovint són plenes de vida abaltida. La llum de tardor per aquí deu ser ben diferent de la nòrdica però també és evocadora i intimista.

Una abraçada.

Júlia

Júlia ha dit...

...en lloc del més literal 'vida quieta', volia dir.

matilde nuri i espona ha dit...

és bo, el moniato i de color taronja! quan el menjo em fa gràcia el contrast entre la lletjor de l'aparença i el gust suau i dolcet i cremós

m'agrada la paraula 'stilleven', el concepte en la teva escriptura
.

Galionar ha dit...

Compartim amb tu alguna cosa més que la bellesa del fruït, Olga; et farem companyia des de la distància en el teu enyor.
Una abraçada, poeta!

gloria abras pou ha dit...

M'agrada molt l'expressió "vida quieta" perquè m'agrada la vida calma, sense sotracs ni tampoc festes amb focs artificials.
Tens raó que solament el nord dóna una llum irrepetible a la tardor.
Quan veig la pluja o algun capvespre d'or vell penso, inevitablement, en el nord.
L'aroma del moniato m'arriba.
Gaudeix, Olga!

M. Roser ha dit...

La dolçor del moniato acompanyada al piano amb una nostàlgica melodia, dóna la benvinguda a la tardor...Potser el dia que assaboreixis aquesta deliciosa menja, t'acompanyarà el so de la pluja tardoral, silent i tranquil·la que aquests dies ens ve a dir que ja som a la tardor.
A mi també m'agrada l'expressió "vida quieta"
Bona nit Olga i que tinguis una tardor ben plena d'aromes, colors i dolces, melodies.

Teresa Duch ha dit...

L'art i la literatura són per a mi una gran companyia. Crec que per a molts i segur que també per a tu. Si a més a més ho comparteixes amb nosaltres, fins i tot el gust del boniato, dolç de per si, pot millorar. Una abraçada, Olga, i l'1-O a votar i guanyar. També per tots aquells que ja no hi són i ho celebrarien.

xavier pujol ha dit...

Que la dolçor dels moniatos, evitin l'amargor de la dolorosa absència, Olga.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Per fer un parèntesi -respir necessari- dels dies tumultuosos, ja sabeu, que hem viscut, he dedicat una estona de la tarda a fotografiar codonys del nostre petit codonyer. Aviat podré fer codonyat. Espero que no vingui la Guàrdia Civil a requisar-lo.

Mari Català ha dit...

Gairebé podem sentir l'olor dels moniatos!! Bona tardor.

Alfonso Robles Motos ha dit...

El moniato em porta a temps molt pretèrits, quan les coses només podien ser en el seu moment. En Topares un poble petit i allunyat de pobles grans, només portaven moniatos un parell de vegades pels sants, no hi havia forma de menjar en més ocasions, per això la nit que els portaven al forn de tots, a les cases era com una festa i els nens saltàvem d'alegria perquè aquella nit soparíem moniatos, en castellà més usat "boniato"

Josep Gironès Descarrega ha dit...

És bonic i satisfactori veure la bellesa arreu i saber gaudir dels petits plaers que la vida ens regals, per bé que també és important sobreposar-se als disgustos.

Helena Bonals ha dit...

Els blogs, i els blogaires, fan companyia, oi?