FRAGMENT D’UNIVERS
Després d’anys, torno a mirar «La mort a Venècia», de Visconti, pel·lícula de la meva devoció.
A poc a poc, una onada molt llunyana i profunda m’arriba des del Gran Hotel de Venècia, on von Aschenbach escolta la suau música nostàlgica tot observant els hostes sumptuosament abillats del menjador.
Una onada. Sento com m’arriba a través dels gens, tant és el poder de la vida i de la mort. A través de la meva àvia i del seu gust exquisit per la música, el vestir, el perfum i l’ambient dels que ella em parlava i que la guerra es va emportar. Si a «La mort...» és el Gran Hotel de Venècia, el seu va ser el Gran Hotel Mariahilf, de Viena. No ho he perdut. Perviu en mi a través seu i el retrobo en aquest camp gairebé infinit que és la memòria.
I ... en una saleta comença entre el músic (potser el mateix Mahler?) i Ashenbach una discussió de les que ja no podré tenir mai més: «Creu vostè que la bellesa és fruit de la feina, d’una elaboració?» «L’art és la millor forma d’educació». S’enardeixen, s’exalten, criden... Noces de la intel·ligència i els sentits. Sí, això ho diuen ara alguns dels nostres psicòlegs i filòsofs. I no és altra cosa que cercar en el gran rebost del cervell.
Contemplant el rellotge d’arena, Aschenbach hi veu el pas inexorable del temps i en constata el final. El seu. Com el mateix Aschenbach, jo també sóc al final de la meva vida i totes les belleses em són esborrades encara que dins meu estiri els braços en un camí d’impotència.
Les notes de l’Adagio de la sisena simfonia de Mahler em porten a límits que em sembla que gairebé no puc resistir, mentre continuo mirant. Com si em faltés l’aire, i aquesta falta de respir em portés enrere, als espais ja eixuts per sempre. Espais enfondits, distants, provocadors d’un plor profund: per allò que he sentit i que no he pogut expressar, i que ningú haurà pogut endevinar, de tanta amplitud i sentiment.
Poder de possessió de la música? De la imatge? No: identificació amb el desig i la pèrdua expressats en l’art que ara desfila pels meus ulls. Temps no pas oblidat ni passat sinó perpetuat i ferm con una roca que forma part, amb mi, de l‘univers desconegut en el que visc.
Olga Xirinacs
2 – 6 - 25
