NADAL - 7


Continuació.
*
Sobretot, ho hem de recordar, Nadal és TEMPS DE PAU. Algú ens va venir a portar la pau i no la vam voler. Més de dos mil anys després encara estem molt lluny d'aconseguir-la, perquè, com Freud va respondre a Einstein en una carta del 1935, als inicis del nazisme, "sempre hi haurà guerres perquè l'home porta dins l'instint de destrucció".
Ja ho sabem per experiència: el món és un projecte fallat.
Tot i així, conscients d'aquesta realitat, estem en deute amb els pacífics. És temps de pensar la pau.
Per això, encara que alguns en prescindeixin amb falses excuses, molts d'altres desitgem la pau, almenys per un dia, i per això ho diem, ho cantem i ho escrivim.
No som constants ni sincers en el desig i pràctica de la pau. LA PAU és el vertader i únic sentit de Nadal, i cal celebrar-lo i mantenir-lo.
*
Per aquestes i moltes altres raons, treuré de la capsa els meus àngels de la glòria i els posaré a tots els racons de la casa. Són els testimonis de molts anys i molts fets, de projectes i desenganys.
Per aquestes i moltes altres raons, comprendreu, lectors amables, que necessiti més temps que una setmana estricta per distribuir tanta vivència i esperança. Amb aquests escrits responc la pregunta d'un familiar que em demanava el perquè de tanta preparació. Novembre i fins a començaments de febrer, per la Candelera. L'Advent comença ara. Obriré la meva finestreta cada dia per trobar la xocolatina.
Vull als meus ulls, mentre visqui, el somriure d'altres mirades i la claror de les llantietes. En tinc una de vidre nòrdic, gruixut i transparent, com glaç; figura una llar de foc i la llàntia de darrera sembla que faci moure les flames de vidre. Altres són antigues vetlladores de peu, de vidres de colors amb anagrames. Com tota antiguitat, van carregades d'històries ocultes.
Posaré sobre l'antiga arca de núvia les figuretes de fang, quatre, que vaig fer de noia i que encara sobreviuen.
Obriré els antics devocionaris de vori per les il·lustracions gravades. I els contes d'ara, amb boniques figures i arbres de Nadal de cartolina que s'il·luminen de nit. Sense oblidar el luxe que representa el llibre senzill que avui exposo, traduït per Josep Carner i il·lustrat per d'Ivori, pare d'en Cesc. Abans del 36 vam tenir edicions populars a molt bons preus - n'he heretat i n'he comprat-, i amb els millors dibuixants i traductors. Ara és tot a l'inrevés.
*
Em tornaré nena amb el nen i somriuré amb la seva mare.
*
Final.
*

NADAL - 6

Continuació.
*
No hi ha costums nadalencs importats d'Amèrica, per molt greu que els sàpiga als antinordamericans. I encara que n'hi hagués, com que som multiètnics, no ens n'hauríem de fer creus, com aquells que les rebutgen.
Tot el que tenen els nordamericans i que fa referència a Nadal i altres costums és portat d'Europa, fins i tot les carbasses de Tots Sants i Difunts, que ja feien servir els nostres pagesos fa molts anys. Fins i tot la beguda de cola, que en origen s'extreia dels arítjols de les nostres muntanyes (zarzaparrilla). ¿I què, si van canviar el color del vermell al verd? Tots dos són simbòlics de Nadal. També el treball de patchwork va ser portat allà per pioners i emigrants europeus. Les antigues cases populars russes ja el feien servir, per aprofitar retalls.
L'arbre sant era el gran avet on els antics evangelitzadors que anaven als països nòrdics deien la missa en absència encara de capelles. La Missa de Crist. Martin Luter va incorporar les pomes vermelles a l'arbre de Nadal, perquè significaven la vida.
O sigui, els costums són europeus. La doctrina i els Reis Mags, orientals. Nosaltres només tenim els raïms, excedents de collites d'Alacant al temps de la seva instauració per Cap d'Any, aproximadament el 1921.
*
Música. Les bellíssimes composicions del temps de Nadal són un patrimoni que tothom hauria de conèixer. Des de les senzilles i populars nadales fins els oratoris més solemnes. Des de la cançó anònima fins el gran pare Bach i el seu contemporani Haendel amb El Messies.
Sento un gran plaer quan toco "Perquè avui és santa Llúcia, dia de l'any gloriós...", d'en Toldrà i Sagarra. I quan toco i escolto el "Nadal blanc", cantat per Bing Crosby.
Bing Crosby, mentre escriu les felicitacions de Nadal, recorda el seu temps d'infant i torna a sentir les branques que cruixen amb la neu, els trineus dels nens... Una vertadera delícia. I les delicades "Lullaby's"...
No oblido les nostres cançons populars. Me les va ensenyar la iaia, en aquell àlbum que ja vaig mostrar, del 1910. Amb ironia les unes, com "La filadora" o "Fum, fum, fum". Amb extrema tendresa altres, com "El Cant dels Ocells", anònima.
*
Demà serà l'últim capítol.
*
Estampa de filigrana daurada, que prové de la família Gran, de Barcelona / Mont-roig del Camp.

NADAL - 5

*
Continuació.
*
La compota de pomes i fruits secs heretada de la meva mare cou la vigília de Cap d'Any almenys dues hores, i la casa es perfuma de vi i canyella, confortant. La Maria Àngels Anglada me n'havia demanat la recepta, i m'imagino que casa seva també devia fer aquella olor única i irrepetible: la de la festa. La preparació de la festa.
 
És més satisfactòria la preparació d'una festa que, a vegades, la mateixa festa. Perquè hi ha l'esperança.
 
No oblidem, per això, la petita venedora de mistos, d'Andersen, que va morir congelada sota la finestra il·luminada dels rics. Eren altres temps, també. Uns estudis d'Àlex Masllorens, de Joaquim Gomis i altres, publicats a Foc Nou (n.415), demostren que la pobresa es pot eradicar. Fins i tot els casos més reticents dels sense sostre a les nostres ciutats. Són informes de Justícia i Pau. Convé que tothom ho sàpiga i que hi hagi voluntat de coordinar i col·laborar.
*
Al dia d'avui, integradors com som, tenim arbre -ecològic-, pessebre, adorns, fem regals per Nadal als qui els volen aquell dia, i per Reis als qui s'estimen més aquesta data.
 
En els Reis cal creure-hi, perquè són al santoral. Van existir. Tot aquell que s'adreça a un esperit o símbol parla a una presència que creu actual. Que es pensa que l'escolta, vaja. L'eternitat no compta el temps. Els reis o mags sembla que van portar regals bons, però llavors Jesús ja era un nen crescudet.
 
Per Nadal, en canvi, els pastors van portar al nadó de l'establa els presents que tenien més a mà: formatge, fruits secs, mel, una cassoleta de fesols, pells d'abric... potser un bressol i tot, perquè hi ha pastors molt traçuts que treballen bé la fusta, esclops, flautes, etc. Devien fer una mica de música, també. I, segons la tradició i el costum, si arribaven de lluny devien esmorzar allà. Josep i Maria compartien les olives, l'embotit, el pa, bevien de la boteta del vi, perquè el temps és fred, allà, a l'hivern.
 
Sant Nicolau de Bari, un altre immortal, estimava els nens. Segons els països, se'l coneix amb el diminutiu de Klaus, o Santa. Els de països càlids arribaven en camell. Els de terres fredes, en ren. A cadascú el seu.
 
O sigui, que Nadal o Reis són bons dies per fer regals.
*
Continuarà.
*
Il·lustració: carta del Pare Noel des del Pol als fills de Tolkien. Les dibuixava ell per als seus fills i les deixava a la xemeneia. Aquesta és de 1928.

NADAL-4


Continuació.
*
El temps que ens acosta a Nadal és temps d'esperança. D'espera. D'atenció als petits detalls. Una noia jove espera un fill. Cada dona que espera un fill ho pot comprendre. Ja des de molt abans ha preparat les coses, ha dialogat amb l'infant, s'ha alegrat, ha pensat com serà...
Per això Nadal és un temps humà. No es tracta d'una Infanta i de la clínica millor. És una dona del poble, en trànsit, de viatge, sense altra assistència i companyia que l'home.
Hem crescut pensant en ella com una noia compassiva a qui després van assassinar el fill encara tan jove. Ens hi solidaritzem. Ella és invocada perquè ens consoli, però en el nostre diàleg interior, la consolem nosaltres a ella; l'acompanyem. Alhora pensem en tantes altres mares en circumstàncies difícils. Forasteres, desvalgudes.
*
Particularment m'agrada el temps fred perquè justifica el meu retir interior. Encenc les llànties, escolto música, em tiro la manteta per sobre quan sóc al sofà, escric, llegeixo, miro el dia rúfol a través de la finestra.
Quan neva, els infants s'alegren, surten a fer ninots; els grans es tiren boles, llisquen amb trineus... Es dibuixen cases amb teulades blanques, paisatges nevats, es tira farina o àcid bòric al pessebre. Però aquí no neva mai i per això escolto Bing Crosby.
La casa és confortable i els menjars no són ostentosos per força, tot al contrari: un forn on es couen pomes, moniatos, pollastre o conill, bolets, rosques d'anís... és un forn senzill, que fa olor per tota la casa i ens inclina a somriure suaument.
Continuarà.
Partitura de casa, del 1910, il·lustrada per Utrillo.

NADAL - 3



Continuació.
Quarta cerimònia profana. La nit de Cap d'Any era una festassa. Venien amics i parents, es cantava, es bevia, es menjaven torrons i neules i es comptaven els raïms amb tota solemnitat. El meu pare tocava el piano. Els meus oncles ballaven a la russa, a la gatzoneta, amb aplaudiments generals.
Com que els dos pisos comunicaven, es ballava la conga amb una enorme serp de gent alegre.
Aquella nit ens disfressàvem, i allò encara va durar anys, perquè al meu sogre, ja gran, el van disfressar de princesa russa, amb una tiara platejada i un llarg vestit de vellut granat amb cua que tenia la meva mare, dels antics Carnavals. Hi havia a casa preciosos vestits de Carnaval: el de veneciana, de seda verda, amb el tricorni;el de Cleopatra, de gasa, amb un cocodril d'acompanyament, fet de cartró. D'abans de la guerra, als balls del Club Nàutic.
La iaia celebrava l'Any Nou, costum que jo conservo, perquè vaig viure amb ella des dels 11 anys. Feia penjar cintetes de seda de colors del llum del sostre i al final hi havia un petit obsequi davant de cada plat. Es plomaven les aus, es polien llautons i cristalls, tot brillava, com en certs passages de les pel·lícules de Bergman.
Els meus pares celebraven els Reis. La mare preparava pastes i vi bo per als patges, al menjador; i galledes d'aigua amb anís per als camells, al balcó. Hi havia un trasbals de sabates d'un cantó a l'altre, per dispositar els regals. Era postguerra. No teníem uns Reis esplèndids, però a nosaltres ens ho semblaven.
*
Vam créixer. Ells van morir. Nosaltres en som hereus.
*
Continuarà.
(Recordeu els Auster del primer capítol)


Aquarel·la de Carl Larsson.

NADAL - 2

Continuació.
Segona cerimònia senzilla: jo era del cor de col·legi i anava a cantar la Missa del Gall a les monges. Després ens quedàvem a dormir als llits de les internes, que eren als seus pobles.
Les monges condescendien a ballar nadales en rotllana amb nosaltres i ens donaven torrons. Tot era alegria i, per a nosaltres, sorpresa, familiaritat, aventura, lluny de la severitat dels dies lectius. L'endemà ens venien a despertar "los angelitos", que en deien elles: una pinta amb paper fi que sona com una flauteta prima, feu-ne la prova. Ens donaven esmorzar, i cap a casa. Aquesta era la part espiritual.
Tercera cerimònia: a casa dels avis es feia el solemne dinar de Nadal, amb capó, vol-au-vents, etc. El capó el rostien en una greixonera amb llard; el llard també s'havia elaborat a casa, i els llardons eren una llaminadura. A la cuina surava una olor irresistible de Festí de Babette. Els preparatius ja alegren el cor dels infants, que sempre esperen. El cap de taula trinxava el capó amb uns estris daurats especials. L'avi Gustau era molt exigent i polit. Un senyor de Barcelona en tots sentits, però integrat a Tarragona, també en tots sentits, començant per la casa on vivim, aquesta preciosa herència. Va morir massa jove; seqüeles de la guerra. Tenien la xerraire cuinera Maria i l'eixerida minyona Paquita, que acollia les meves llàgrimes d'infant. L'avi rebia alguna cistella al despatx de la Delegació, i allò, a la canalla, encara ens agradava més. En quedar vídua la iaia, tot va canviar.
Continuarà.
Però recordeu Paul Auster.


Nit de Nadal. Aquarel·la de Carl Larsson

NADAL - 1


Avís als 'modernets' pretensiosos: Paul Auster, ídol i mirall dels 'progres' mal entesos, té una dona d'ascendència noruega, Siri Huvstedt. Siri, al seu llibre "En llunyania", explica el Nadal viscut amb tota l'alegria que comporta la tradició en terres nòrdiques: allà cuina amb les seves germanes, es muden, ballen al voltant de l'arbre i un llarg etc. També a Nova York, on viuen ara. Ella considera necessària i fonamental aquesta estabilitat de la tradició, perquè és el que més endavant permet viure l'aventura.

Entre nosaltres, i ja fa alguns anys, resulta 'modern' dir pestes de Nadal. En tinc notables exemples. Així és com els nostres 'progres' de pega contradiuen l'ídol Auster i el seu entorn.

*

No necessito cap pretext. En tinc prou i sobrat amb la meva vida. De manera que durant alguns capítols, explicaré, en resposta a preguntes formulades, el Nadal que he viscut i visc.

*

1.

Primer, al fons de tot, hi ha la memòria. Per a mi, infant de postguerra i de temps fred, Nadal significava llum, calor, regals, acolliment, festa, diversió.

La meva mare muntava un gran pessebre en una habitació buida del pis que era el despatx dels Explosius. Folrava un angle de paret amb paper blau dibuixat de muntanyes. Amb un riu d'aigua corrent gràcies a un dispositiu alt que contenia l'aigua i una aixeta. Era molt riallera i animada, la nostra mare. Compassiva, generosa amb els necessitats.

Primera cerimònia senzilla: era el moment d'obrir amb tota solemnitat les grans caixes de fusta que arribaven al despatx amb els preciosos calendaris d'Unión Española de Explosivos, i que tothom venia a demanar. Tots nosaltres al voltant de les caixes amb olor de fusta i d'impremta, el meu pare ens feia gruar, ara traient un clau, ara fent palanca per treure'n un altre. Ell era així. Irònic i amb parsimònia. Li agradaven les festes, com a una criatura. Els donava solemnitat.

Continuarà.

Collage OX.

PAVESE I ELS ULLS DE LA MORT


Cesare Pavese va acompanyar la meva joventut amb els seus llibres. Torí, els turons de Torí, tot ell concentrat en el foc dels turons. Converses lacòniques, desmenjament del viure. Vaig comprar gairebé totes les seves obres.
Va morir l'estiu de 1950. Va néixer el 1908, i aquest any és el seu centenari. A partir del seu dietari, vaig elaborar una teoria sobre el seu suïcidi en un hotel, la mateixa nit que li concedien un premi de prestigi. La seva mort tenia uns altres ulls que els de la fama.
Si escolteu el seu poema potser més famós, "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", en la veu de Vittorio Gassman, en quedareu marcats. És a la xarxa.
Editorial Òmicron, de Badalona, ha homenatjat Pavese amb l'edició d'un volum dels seus poemes, "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", en català-italià, a cura d'Israel Clarà i Maria-Isabel Segarra. Val la pena tenir-ho en compte, sobretot els historiadors literaris, creguts, que tant sovint "ignoren" la realitat.
Jo sé quins ulls tindrà la meva mort. Per això vaig escriure: "Força de les rutes nocturnes, que desborda qualsevol límit: anem-hi".
Si pot ser un capvespre encès, com aquest d'estiu a Mont-ral, millor.
Fotografia: Capvespre a Mont-ral. O.X.

MÚSICA, CECÍLIA




























Bon dia, jove i bonica Cecília. Decidida i culta Cecília. Degollada Cecília. Patrona nostra, dels músics. Bon dia.

A l'entrada de casa de l'excel·lent concertista i bona amiga Teresa Llacuna hi tenien pintada una reproducció de Cecília morta, obra impressionant de l'escultor Stefano Maderno, a Roma. Teresa tocava i jo l'associava a la noia Cecília, per bonica i per notable pianista. Llargs estius, sempre acompanyats de bona música.

Vaig estudiar la carrera de piano al Conservatori, llavors a l'Antic Ajuntament, edifici construït amb la nostra pedra daurada: escalinata, arcades, un brollador al pati central, i centenars de sons alegres que s'encadenaven des de les aules diverses.

Mentre m'esperava per tocar les lliçons, portava el meu bloc de dibuix, de paper canson, i prenia apunts. Aquest representa una avantatjada condeixebla. La nostra professora va ser Carme Flexas, també concertista. Única.

La meva època d'estudi va ser mística. ¿Què vull dir? Mística com a misteri. Sovint ens aturàvem i parlàvem de les nostres intuïcions, les que ens portaven més enllà; les que la música feia sortir de dins nostre amb tota la passió i la finesa que l'expressió musical i parlada requerien.

Quan em van donar les orquídies de la Rambla de les Flors, als Jocs Florals de Barcelona, vaig voler que la reina dels Jocs d'aquell Retrobament democràtic fos la Carme. Ja ens veieu, totes dues. Felices.

¿Somiàvem, amb la Carme? Quan vaig acabar la carrera vaig plorar molt: perdia un paradís.

Cecília, Carme, ¿heu trobat realment aquell paradís que intuíeu?























NOIA, PASSA CANTANT

Eduard Toldrà i Josep Maria de Sagarra feien bona parella: música i poesia. La preciosa i viva CANÇÓ DE PASSAR CANTANT ens convindria saber-la, goig musical apart, fins i tot com a teràpia.
"Si una vella murmurant / t'augura una mala estrella, / i et diu que se't marciran / aquest aire de poncella, / i aquesta galta tan bella / no durarà ni un instant, / noia, riute'n de la vella, passa cantant, ¡passa cantant!"
En conseqüència, si et fan la punyeta, tu passa cantant. Que et diuen jaia arrossinada, tu passa cantant. Si els programes literaris de televisió t'ignoren, noia escriptora, passa cantant. Si els mandarins culturals del moment llepen culs determinats, tu, noia, passa cantant. Si les editorials 'deixen caure' les col·leccions de poesia, tu, xiqueta, passa cantant.
Alguns matins em canto l'encertada cançó de Cole Porter BEGIN THE BEGIN: començar de nou. Perquè cal començar cada dia, i a vegades costa. Ens hem d'agafar nosaltres mateixos, alçar-nos i moure'ns. Més val cantant.



Fotografia: col·lecció Enric Leor

AI, QUE EM PUNXO


M'agrada molt aquell anunci de l'home que es troba casa seva plena de caramells amenaçadors, que no se li claven als dits del peu per miracle. Al final es queda amb el telèfon enganxat a l'orella per efecte del glaç. (Potser és aquell glaç que impedeix RENFE arribar puntual).
No voldria ser o seure sota de certa cúpula flamant - no glaçada- quan comenci a deixar caure les seves estalactites com formidables punxons sobre el personal.


Fotografia: Temps borrascós. O.X.

HI FALTA L'OU



Fa fred i com a conseqüència, els trens porten 30 minuts de retard (encara és poc), informa ADIF.

Com deia aquell, no em fa ni fred ni calor.

Perquè tota la vida que viatjo en RENFE (pateixo RENFE, vull dir) i sempre ha portat retard. Tecnologia avançada, sísenyor.

El meu pare escrivia versos en lloc excusat. S'hi portava el diari, fumava i escrivia. Sort que entre casa i el despatx, que era en un pis de la casa, de vàters n'hi havia per tothom, sinó ja hauríem mort asfixiats.

Escrivia, imitant un poeta avantguardista de l'època: "No neva ni plou / no hi haurà cap ou/ fins a l'any nou (...)"

Deu me'n reguard d'emular el geni creador del meu pare, però em permeto imitar-lo, amb perdó del poeta avantguardista, que reposi en pau: " No neva ni plou, / i si el tren no es mou/ és que hi falta l'ou."



Dibuix: Hivernal 1-O.X.

"Tarragona ocupa el lloc 47 en valoració de residència, entre 78 grans localitats espanyoles", informa el Diari de Tarragona. No és per presumir-ne gens ni mica.
La segona afirmació de l'estudi assegura que " Tarragona és millor per treballar-hi que per viure-hi".
Del que se'n pot deduir que treballar és millor que viure. Som aplicats i sacrificats, aquí.
Fa dècades que se'n parla: lloguers alts, pèssimes comunicacions viàries (trens, carreteres), mal accés a platges, pudors de fàbrica, taxis més cars, mendicitat, robatoris...
Sap greu que et trobin la casa tan malparada.
Fotografia: Miratge 1. O. X.

PONTIFICAR


Una dona que ha superat greus malalties afirma decidida, en una entrevista de premsa, que el suïcidi és una covardia.
Tothom té el dret d'opinar.
Ningú no té la veritat absoluta.
Qui pontifica, erra (la caga).
Qui dubta, l'encerta.


Collage d'O. Xirinacs

Surto del son i arribo a una llum fascinant. Cada dia.
Miro el mar i veig un veler blanc, orgullós com una au marina.
El contemplo i em penso que el faig avançar amb els meus ulls.
No podem fer altra cosa que deixar-nos dominar pel paisatge d'aquest planeta que es diu Terra.
Hi creixem sense saber que ens porta i que decideix per nosaltres.
*
- Collage "Aire", propietat d'Olga Xirinacs-.

SI NO VOLS LLIBRE...


Ja és a les llibreries. Bé, ¿i què? Un noi del grup de Joves Escriptors del Baix Camp em deia que ell volia publicar. Tot i ser el gran desig de qui comença i de qui continua, no n'hi ha prou.
Les editorials petites no disposen de mitjans promocionals. Però sort en tenim, que existeixin. Molta sort. Llarga vida.
L'obra, a les llibreries, dura el moment d'un sospir o d'un renec. Després, pasta de paper.
"Las editoriales catalanas destruyen cada año más de 3,5 millones de libros no vendidos", informava el 95 La Vanguardia. Sempre ensenyo el full en les meves xerrades. "Ara en destrueixen més", constata Jordi Ferré, de Cossetània.
Paradoxa: un blogger empedreït, després de dir mil pestes del llibre-paper, es presenta a un concurs literari amb aquesta afirmació. Home...
La meva novel·la explica un fragment de vida d'un mestre de dibuix, jove, que viu a Vannes, ensenya en un liceu i va a les illetes del Golf de Morbihan, on dibuixa la fauna i flora de costa per a un manual. Els núvols apareixen tot seguit.
He après els núvols, jo, també. Curiós: es consideren núvols els fums de volcans, els de fàbrica i el vapor dels reactors. I al meu manual consta com a model de núvols de fàbrica el complex petroquímic de Tarragona. Fantàstic.
El núvol es torna art: el mestre jove prepara la seva tesi buscant el núvol real, no el decoratiu, en la pintura dels ss. XIX i XX. He après això, també. Els nostres personatges ens ensenyen. M'agrada.

CULS

El concurs internacional de culs l'ha guanyat una brasilera. Felicitats. ¿Deu ser per allò de les pilotes?
Espanya ha quedat en mal lloc a pesar dels castissos i les nuclears. Si hi afegim les recents conclusions mèdiques sobre la mala llet dels catalans, haurem de reconèixer que s'acaba el país. Potser que ens injectem Gazprom.
Però ja ho diu santa Teresa d'Àvila: "En temps de crisi, val més no bellugar-la".


ACCIDENTS


Massa sovint bolquen camions de porcs i autocars de jubilats.
Deu ser que els vehicles no són de gamma alta.

MIRÓ-ROYO-ROSSELLÓ-LA FARINERA


Llibre "Miró-Royo. La Farinera de Tarragona, el teler del món". Esplèndid el llibre il·lustrat escrit per Josep Maria Rosselló, publicat per Viena Edicions amb el patrocini de la Diputació de Tarragona i tutelat pel Museu d'Art Modern. Vaig tenir l'honor de presentar-lo ahir al vespre.
La Farinera, en efecte, els anys 70 va ser el teler del món. Miró i Royo, però molts altres que ens acompanyaven. Va ser el temps de la glòria, de la projecció internacional de Tarragona. Després, la Farinera va ser enderrocada. Un dels grans i famosos tapissos es va cremar amb el World Trade Center. Simbòlic tot.
El dibuix de Miró que avui exposo no és pas del llibre La Farinera, sinó d'un molt més modest. Però com que ens vam endinsar amb la memòria particular i col·lectiva a la dècada dels 70-80, faig aquí el record del Miró que vaig conèixer. Joan Miró em va acompanyar de bracet perquè jo havia guanyat la Flor Natural als Jocs de Barcelona. Marxa interpretada per la Guàrdia Urbana, vestits llargs, solemnitats al Saló de Cent: era el temps dels primers ajuntaments democràtics. El llibre guardonat es diu "Llençol de noces" (Proa, Óssa Menor). Miró, amb el seu somriure, en va voler il·lustrar un poema. Ventura Gassol em va atorgar el títol de Mestra en Gai Saber.
Per Tarragona, amb la Farinera i els tapissos universals, els 70 van ser rutilants. Per a mi, en la meva mesura particular, també.

AUTOBIOGRAFIA


M'estic fent l'autobiografia en collages. Sense lletra, només títols. Autobiografia de nena a jove, ja és suficient. La idea és sempre la mateixa: una dona (el meu jo figurat) mira la nena que va ser ( també figurada). Amb els meus símbols: música, pintura, llibres, l'osset Mateu, els cavalls -les nines no m'han agradat mai, però els cavalls sí-, les muntanyes, el mar... ¡són universos!
Revistes de tota mena, tisores, pega, paper, llapis. Material simple. Costa de trobar, classificar, harmonitzar. Però, quina riquesa en surt.
Quan sóc a la tauleta retallant, desapareix el món que m'envolta i sorgeixen la memòria i el desig: palaus, teulades confortables, ambients, moments. Sóc viscontiniana i es nota.
Com li ocorria a Lampedusa, la memòria es torna infinita i sense límit.
El meu temps és el de nena, de noia, de dona i ara de dona gran. El d'ahir i el d'avui.Tots són el meu temps.
Dóno vida i art al paper.

COPLILLAS DE LAS DE ANTES DEL CABALLERO CARVANTES


COPLILLAS DE LAS DE ANTES
DEL CABALLERO CARVANTES
- Dedicadas al poeta
don Israel Gargameta-
*
Estaba el tal caballero
denominado Carvantes,
cabalgando en su jamelgo
de nombre Currocinantes.

Al caballero le cuelgan
los dos güevos por la silla:
son los que penden del cinto
a modo de campanilla.

Cuando llegan a la venta
de la bella Dulcinilla,
ven una fuente de güevos
que es todo menos sencilla:

güevos pasados por agua,
güevos duros, güevos pochos
güevo hilado, güevos fritos,
güevo amasado en bizcochos.

Encima de cada loncha
de bien curado tocino,
descansaban tres güevines
de tórtola o palomino.

Dulcinilla, la más bella,
puesta en jarras, voz en grito,
cantaba aquella coplilla
que fabla del arbolito:

“Tres huevitos madre tiene el árbole,
el uno en la rama los dos en el pie,
me robaron dos, me robaron tres.
Inés, Inés, Inesita, Inés. »

El caballero Carvantes,
en oír canción tan triste,
descabalga del jamelgo
y ataca, su lanza en ristre.

“¿Quién osa robar los güevos
“de la hermosa Dulcinilla?
“Aquí está este caballero,
“¡ved esta lanza que brilla!”

“No hay tal ladrón, don Carvantes”,
dicen la madre y la abuela.
“Para güevos, los de antes,
“ aquí tenéis la cazuela,

“preparados los veredes:
“comedlos y que aproveche,
pero no deis esos gritos
que se os cortará la leche.”

Así terminó el asunto;
comió huevos don Carvantes
mientras que las campanillas
le sonaban por delante.

EL BALCONERU

VIDA I MORT


Reus dissabte a la tarda. Llum neta amb cúmuls que es desfan. Arxiu Històric. Biel Ferré, amb paraules acollidores i originals, presenta la conferència que faré per als Joves Escriptors, en convocatòria d'Òmnium Cultural del Baix Camp. Públic atentíssim. Com m'agrada comunicar les troballes de la meva vida literària... Les contemplacions pausades, l'escriptura veloç, l'ínfim i l'universal. Viure totalment el nostre temps. Em vaig descuidar de dir el que sempre em recorda el bon amic Xavier Amorós, a la vista de la indiferència de diaris i televisions generals vers la gent literària de les nostres comarques: "Olga, "ells" són sempre de més amunt, on el paisatge és verd i ric. Nosaltres som de secà, i no comptem per a res". Genial.
De tornada, passem pel tanatori. Ha mort de sobte la nostra bona amiga Núria Delclòs. Núria, ja des de ben jove tocaves el piano als concerts que organitzava a casa el meu avi Gustau Xirinacs. Has estat concertista, professora, activista, present a tot acte cultural amb un entusiasme encomanadís que ara ens farà falta. ¿Com serà Tarragona sense tu? Per això, per les cançons d'en Toldrà, d'en Xavier Gols i pels tangos del nostre Josep Sentís que vas tocar amb tant de sentiment i que estimaves a fons, et dedico la fotografia original del dibuix de De Valerio en una edició de Salabert dels anys vint: UNA LLÀGRIMA.

BABETTE


Ja fa molts anys, en un sopar literari, Daniel Giralt-Miracle em va recomanar ferventment la pel·lícula "El festí de Babette". És un conte de l'escritpra danesa Isak Dinesen (Karen Blixen), dins del volum "Anécdotas del destino" (Alfaguara). Al mateix llibre hi ha també un conte, "Una historia inmortal", portat al cinema, amb Orson Welles i Jeanne Moreau. Vet aquí una altra dona que va enlluernar els cineastes, si comptem les seves "Memòries d'Àfrica".
Exhaurit el llibre, la meva feina va ser buscar-lo per treballar "El festí de Babette" amb els meus alumnes de les diferents aules on he ensenyat narrativa a Barcelona. Una alumna de l'IDEC (Pompeu Fabra) va arribar a trobar el curiós exemplar que mostro a la fotografia (Encuentro Ediciones), en forma de dues postals que contenen mig conte cada una. Perquè aquest text s'ha de tenir present, s'ha d'aprendre, per la mestria narrativa i pels valors profunds que conté. No ens quedarem només a la superfície. El director danès Gabriel Axel n'ha fet una memorable pel·lícula que recomano, com el conte. Fidel a la narració i amb belles i expressives imatges. Una de les meves preferides.
Per això quan he llegit al suplement de Cultura de l'Avui (8.11.08) que Ignasi Aragay comentava aquest conte, n'he tingut una alegria. Edicions Viena l'ha publicat, i Ignasi Aragay en diu encertades i amables paraules. Un bon regal que els lectors puguin accedir de nou a aquesta petita joia. I que Ignasi Aragay se n'hagi fet portaveu.
Posted by Olga Xirinacs at 1:41 AM 0 comments



ÀNIMES


Mes de les ànimes, novembre.
Les ànimes són presents a la història humana, en vius i en morts.
Esperits, espectres, fantasmes, éssers celestials o demoníacs.
La gent que prega s'adreça sempre a un esperit, ànima, etc.
La que no prega, també. I no cal dir en somnis.
Ahir érem al bosc, a Mont-ral. El 'nostre' bosc.
El bruc encara floria, i un pit roig ens vigilava, tafaner.
Els bolets preferits dels gnoms ja eren recollits, sobretot l'amanita muscària. Ells en fan les seves destil·lacions.
El nostre bosc és poblat, i li coneixem cada pedra, branca, torrent, arbre i, sobretot, els elfs.
El barranc dels teixos (no el que en diem Cau de Blocs) és el més feréstec i fosc que mai hàgiu vist. El silenci es fa espès i verd, allà dins. Notem que els esperits furtius s'amaguen a les balmes quan ens hi acostem. Coberts de molses poroses, xopes, amb aquella olor de vegetació molla i descomposta.
Enormes roques despreses des de temps immemorials, jeuen amuntegades al llit del barranc o formant coves i forats en les verticals.
Al jardí boscós de casa hem recollit les cireretes d'arboç, molt apreciades pels ocells, i que tenen propietats etíliques, per enganyar el fred.
I uns fredolics portentosos. Se'n diu així, certament: tricholoma portentosum, i és que són de mida paraigua de pagès. Els agrada casa nostra. Som acollidors, com el bosc de les ànimes, que és un collage dels meus.

LLIBRES

Hi ha aficionats que escriuen als diaris assegurant que els jurats no ens llegim els llibres presentats a concurs.
Gent més verda que els espàrrecs de marge.
Els bons jurats -desconec si n'hi ha de dolents- tenim la solera de molts anys de llibres.
Com els que es veuen al meu punt de llibre, perquè la fotografia és d'un dels nombrosos punts que m'agrada fer en collage.
Els jurats llegim les obres amb gust. En prenem notes. Discutim els llibres i les seves circumstàncies. Cada pàgina, per poder debatre, si cal, amb els autors interessats.
Això sí: procurem fer avançar la literatura. Perquè la literatura, ciutat de llibres, creix, es renova, cal vestir-la, donar a cada edat la seva mesura.
El jurat és pacient i ha de ser savi.
No és feina de caps verds.

CARVANTES

Aquest és don Venancio Carvantes. Viu a Oviedo, a la Calleja de los Huevos número cinc.
És corrector de castellà de les publicacions d'Editorial Òmicron, de Badalona.
Com que el vaig conèixer jo per mitjà de la meva família asturiana, m'envia les correccions a mi, i jo a l'editorial. Faig d'intermediària.
És un home molt especial, curiós, fet a l'antiga. Té una casona amb terres a Pola de Somiedo. La casona asturiana és un edifici singular, de pedra, amb denominació protegida.
Vaig prometre que en parlaria, perquè fins fa dos anys no es va fer confiança.
Ara sabemque la seva mare va ser model i que vestia pells de sardina, com en la fotografia que vaig passar anteriorment.És un corrector molt primmirat, el que en diríem un asturià empedreït, que ens renya i no ens en deixa passar ni una.
En continuaré parlant.

VALOR, VOLAR

En literatura, paraules com "llibertat", "valor", "som-hi", "vinga", "amunt", "avall" i moltes més, usades per elles mateixes, soles, són buides. No volen dir res. Inconcretes, són globus de fira que el vent s'emporta.
La persona necessita concretar, tocar material, i l'escriptor li ha de facilitar els volums necessaris, perquè ens creiem déus però som sant Tomàs, el del tacte.
És temps de migracions. Les de les persones, moltes vegades doloroses.
Les dels ocells, buscant sàviament un lloc millor.
Tota la natura busca sempre un lloc millor.
Per això poso avui una il·lustració preciosa de Michael Foreman per al conte de Daphne du Maurier "Els ocells". És un notable volum de Plaza&Janés, amb dibuixos suggerents per cada conte de l'escriptora.
Almenys dos dels contes d'aquest llibre han estat portats al cinema. Un, per Hitchcok, "Els ocells". Un altre, " Ara no miris", amb el títol "Amenaça a l'ombra" i Donald Sutherland com a protagonista, a Venècia. Comptem també que l'autora va escriure la cèlebre "Rebeca", també filmada per Hitchcok, amb Laurence Olivier i Joan Fontaine, i tindrem l'excel·lència literària per mà d'una dona, que va interessar directors famosos.
Els valors volen, i de quina manera. I massa vegades emigren. Fugen. ¿Què vol dir valor?
Banderoles inútils, incomprensibles, caríssimes, penjades als fanals. Paraules buides, però que buiden les butxaques dels contribuents.
Sort que el reciclatge en fa moneders. Per posar-hi, ¿què?
¿Diners o valors?

mare

Tinc per costum mirar-me el Calendari del Pagès. Amb l'escriptor Joan Cavallé a vegades comentem els sants del dia, perquè les biografies són al·lucinants, terrorífiques, sempre xocants. Ell consulta la Llegenda Àuria i m'il·lustra a mi.
Avui trobo que és santa Sílvia, mare.
Això mateix. Només hi posa mare.
¡Ai mare!
Ja ho diem, les mares: som santes. La canalla és una prova que fa guanyar el cel.
El món comporta aquestes coses, ja ho deien Xinghian i altres.
La meva mare era model i es vestia amb pell de sardina.
Mentida. Aquesta és la biografia d'un heterònim que algun dia desvetllaré.

MORTS

Avui és dia de difunts.
El mar ha volgut fer honor al dia i es mostra fosc, brama. Diuen els mariners: "la mar, com més té, més brama."
He encès les llànties al balcó i a l'estudi. La de l'estudi és de vidre compacte, nòrdic, i figura una llar de foc, de manera que quan la flameta belluga, sembla que la llar sigui viva.
El doctor Axel Munthe, suec, en la seva estada a Anacapri ( "Història de San Michele" ) explica que es va fer muntar una llar de foc amb el fons transparent gràcies a un espès vidre Zeiss, i des de fons del foc veia la mar... Fantàstic.
A casa estem confortables. El mar ens saluda. Ve als nostres peus.
El mar, tot i la seva fúria, no passa de la platja.
Cal recordar, com a lema de vida, les paraules de Paul Valéry al seu "Cementiri marí": "(...) la mar, la mar que sempre recomença...".
És això mateix, recomençar cada dia. En la ira i en la calma. 
Diu el Nobel Gao Xinghian: "El món no ha estat fet per a l'home; no obstant, l'home hi ha de viure."
 

calavera, era, era...


Si ha de ser la teva, que sigui de brillants, perquè almenys els lladres de tombes tinguin una alegria.

Si un peix se't menja el braç,

a la plaça el trobaràs.


Un dia com demà, que és el de difunts, i no avui, s'han d'encendre les llànties per orientar els esperits al seu lloc. Pot ser que te n'entri un a casa. Sempre l'has d'acollir, o no et deixarà en pau. El que vol un difunt és la memòria, l'escalfor del record.


A l'Avui Cultura (1-11-08) surt un bon -i extens- reportatge crític del llibre PER NATURAL DESIG. Són els poemes i cançons de carrer escrites pel Magnífic, o sigui Lorenzo de Medici. Les ha traduït i publicat Israel Clarà, editor en cap d'Òmicron. Comentari d'Isabel Segarra, especialista en el tema. L'edició és bilingüe: català-italià. Felicitats, Israel, perquè fas que la nostra cultureta no sigui només de pa sucat amb oli.