Continuació.
*
El temps que ens acosta a Nadal és temps d'esperança. D'espera. D'atenció als petits detalls. Una noia jove espera un fill. Cada dona que espera un fill ho pot comprendre. Ja des de molt abans ha preparat les coses, ha dialogat amb l'infant, s'ha alegrat, ha pensat com serà...
Per això Nadal és un temps humà. No es tracta d'una Infanta i de la clínica millor. És una dona del poble, en trànsit, de viatge, sense altra assistència i companyia que l'home.
Hem crescut pensant en ella com una noia compassiva a qui després van assassinar el fill encara tan jove. Ens hi solidaritzem. Ella és invocada perquè ens consoli, però en el nostre diàleg interior, la consolem nosaltres a ella; l'acompanyem. Alhora pensem en tantes altres mares en circumstàncies difícils. Forasteres, desvalgudes.
*
Particularment m'agrada el temps fred perquè justifica el meu retir interior. Encenc les llànties, escolto música, em tiro la manteta per sobre quan sóc al sofà, escric, llegeixo, miro el dia rúfol a través de la finestra.
Quan neva, els infants s'alegren, surten a fer ninots; els grans es tiren boles, llisquen amb trineus... Es dibuixen cases amb teulades blanques, paisatges nevats, es tira farina o àcid bòric al pessebre. Però aquí no neva mai i per això escolto Bing Crosby.
La casa és confortable i els menjars no són ostentosos per força, tot al contrari: un forn on es couen pomes, moniatos, pollastre o conill, bolets, rosques d'anís... és un forn senzill, que fa olor per tota la casa i ens inclina a somriure suaument.
Continuarà.
Partitura de casa, del 1910, il·lustrada per Utrillo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada