Bon dia, jove i bonica Cecília. Decidida i culta Cecília. Degollada Cecília. Patrona nostra, dels músics. Bon dia.
A l'entrada de casa de l'excel·lent concertista i bona amiga Teresa Llacuna hi tenien pintada una reproducció de Cecília morta, obra impressionant de l'escultor Stefano Maderno, a Roma. Teresa tocava i jo l'associava a la noia Cecília, per bonica i per notable pianista. Llargs estius, sempre acompanyats de bona música.
Vaig estudiar la carrera de piano al Conservatori, llavors a l'Antic Ajuntament, edifici construït amb la nostra pedra daurada: escalinata, arcades, un brollador al pati central, i centenars de sons alegres que s'encadenaven des de les aules diverses.
Mentre m'esperava per tocar les lliçons, portava el meu bloc de dibuix, de paper canson, i prenia apunts. Aquest representa una avantatjada condeixebla. La nostra professora va ser Carme Flexas, també concertista. Única.
La meva època d'estudi va ser mística. ¿Què vull dir? Mística com a misteri. Sovint ens aturàvem i parlàvem de les nostres intuïcions, les que ens portaven més enllà; les que la música feia sortir de dins nostre amb tota la passió i la finesa que l'expressió musical i parlada requerien.
Quan em van donar les orquídies de la Rambla de les Flors, als Jocs Florals de Barcelona, vaig voler que la reina dels Jocs d'aquell Retrobament democràtic fos la Carme. Ja ens veieu, totes dues. Felices.
¿Somiàvem, amb la Carme? Quan vaig acabar la carrera vaig plorar molt: perdia un paradís.
Cecília, Carme, ¿heu trobat realment aquell paradís que intuíeu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada