BURCA


*
31.5.10
*
“PROHIBIR ARA LA BURCA POT ALTERAR LA CONVIVÈNCIA”, afirma Montserrat Coll, Directora general d’Afers religiosos, en una entrevista a l’Avui el 29 d’aquest mes.

Té tota la raó. La burca m’altera i em produeix rebuig, ofèn la meva idea d’adaptació i costums del país on visc. Trenca els esquemes d’educació en la llibertat que hem ensenyat durant molts anys i desafia la cultura pròpia. Arribem als extrems vergonyosos d’haver de suprimir fins i tot les innocents nadales i símbols perquè no s’ofenguin els estrangers que busquen feina. Perquè els altres estrangers, els de les altes finances, mai s’han exclamat per un pessebre i una nadala. Som nosaltres els nostres propis enemics, per babaus i crèduls, que no creients, com feia notar al mateix diari l’admirat mn. Jaume Reixach. Siguem coherents, caram, que ja som majors d’edat i tenim criteri propi.

L’eminent filòsof Josep Ferrater i Mora, a “Formes de vida catalana”, afirma i demostra que “és cultura la manera de fer i de viure del país on pertanyem.” Aquí, aquesta manera de ser ens defineix, i no solament són cultura la biblioteca i el teatre, sinó l’alimentació, la moda, l’esplai i les festes populars.

La gent de la burca: els que la imposen, les que la porten i els que patim l’agressivitat creixent que ens vol dir: “jo he vingut aquí a imposar la meva forma de vida i no em penso integrar de cap manera a la vostra”. Aquests i aquestes ofenen el meu sentit de la convivència. Altres consideracions resulten secundàries. Fora la burca, doncs.

Que lluny del preciós i exemplar llibre bíblic de Rut, quan sogra i nora emprenen un llarg viatge i Rut diu a la seva sogra Noemí: “jo t’acompanyaré on vagis, el teu poble serà el meu poble, i el teu déu serà el meu déu” Rut, 1, 16. Interessantíssim model d’adaptació i convivència. ¿Per què els de les burques i els seus defensors no aprenen les coses positives?
*
*
Muntatge d'OX.

ATACS DE SOROLL


*
Exasperats pel soroll insuportable, truquem a la Guàrdia Urbana a dos quarts d'una de la nit. Una fúria de festa sembla ser que alternativa o solidària, no ho sabem, al Passeig de les Palmeres, ataca el descans de la gent des de les 5 de la tarda, quan comencen els ja sabuts assaigs de bateries sense interrupció.
L'ajuntament dóna permís per contravenir les seves mateixes normes de convivència ciutadana, permetent aquests atacs de soroll. ¿Solidaris amb què o amb qui? Amb l'exageració dels decibels, al nostre pis tremola el terra, i no cal dir que de dormir, res de res.
Odio aquest estat de coses, sobretot quan s'atropella el descans dels altres d'aquesta manera. "Primer priva el descans de la gent", ens respon la Urbana. Doncs això. Però jo em penso que manen els "solidaris" o "alternatius", i la gent normal tenim poca cosa a pelar.
*
*
"Cocktail party", d'Antonio Saura.

LA NENA DEL CARTRÓ DE LLET


*
29.5.10

*
Llegeixo al diari aquesta curta i curiosa notícia: “ Mientras Ellie Carter celebra su graduación con su novio y unos amigos, descubren la foto de una niña desaparecida en un cartón de leche (...)”.

Com que no passa gaire sovint que una nena desaparegui en un cartró de llet, he pensat que valia la pena consignar la notícia. No explica el diari com va desaparèixer la nena al cartró de llet, però em penso que es devia dissoldre, com el sucre. O potser es va fer mató. O formatge. O aneu a saber què.

A més, no se sap quant de temps portava la nena dins del cartró de llet. Potser ja devia ser dona feta i refeta, com la de la pintura d’Andy Warhol. Qui se la trobi, per a ell.
*
*
Collage d’OX.

PREMI AL COL·LEGI




*
28.5.10
*
Rat Cebrian ( a la fotografia ), directora del col·legi Olga Xirinacs, em fa saber tota contenta que el Col·legi ha merescut un dels Premis Baldiri Reixach, en la modalitat d’Alumnes. Aquests Premis els dota la Fundació Lluís Carulla des de 1978, amb l’aportació de simpatitzants, i van adreçats al reconeixement de les escoles catalanes. Es fa així una feina d’estímul important, i la implicació dels centres suposa ja una extensa xarxa de treball i d’integració.

En aquest cas, el curs passat el Col·legi havia preparat una representació de l’obra poètica “Marina”*(1) com a festa pel bateig del centre i també de final de curs. Va ser una lluïda, treballada i emotiva representació al jardí de l’escola. Des d’aquí vull felicitar l’esforç de mestres, alumnes i pares, que van treballar i treballen amb gran col·laboració i harmonia.

Baldiri Reixach – o Reixac – (1703-1781) va ser un clergue pedagog que entre altres obres va escriure l’utilíssim “Instruccions per l’ensenyança dels minyons”, el 1749, llibre d’àmplia repercussió, així com extensa ha estat la memòria del mestre, el nom dels qual porten avui moltes escoles, instituts i carrers. A casa tenim un exemplar del llibret en primera edició, i naturalment molt usat per les criatures de la família que el devien fer servir. En fem memòria, doncs, i celebrem el premi al col·legi que porta el meu nom.

*(1) “Marina/Cavall de mar”(Barcanova-Anaya), d’Olga Xirinacs.
*
Fotos arxiu familiar.

IPANEMA AL SÚPER

27-5-10
*
Que trist escoltar “La noia d’Ipanema” en una llarga versió de cadències suaus mentre busques pots i ampolles als prestatges del supermercat. No ets sota les llums crues sinó en un paisatge mariner parlant d’amor en to menor a la caiguda de la tarda, potser de nit. El to menor de ‘bossa nova’ es presta a la conversa íntima i pausada, però gens a la llauna de tonyina i a la barra de pa. Vinícius de Moraes desgrana la peça de Jobim, que s’enganxa a les oïdes distretes pel canvi a caixa o pel vi que cal triar mentre et vas cobrint d’enyorança com de la humitat del mar, blau fosc de l’amor pres i deixat, que deu ser a l'arxiu de fons de tants amants per als qui va representar un moment de la seva glòria.
*
*
Collage d'OX sobre una pintura de Rafael Alberti.

TOC DE FESTA MAJOR


*
26.5.10
*
Com que ara s'acosten les festes majors, i alguns col·legis m'han demanat aquest poema, que no és a " Óssa Major-Poesia Completa ", el copio per si algú hi està interessat. Bona festa allà on sigueu.
*
TOC DE FESTA MAJOR
*

És tarda de festa,
la Festa Major,
s’encenen llumetes
de tots els colors.

Cric-crec, catacrec,
fa el ball de bastons,
dimonis que salten
enmig dels minyons.

Ja sonen les gralles
i arriben els nans,
darrere s’acosten
els nostres gegants.

Vestida de verd
la reina Maria,
vestida de rosa
la negra venia.

El negre i el rei
ens passen davant,
m’agrada el bigoti
del nostre gegant.

*

OLGA XIRINACS

*(REM, Llibre de Lectura-Bruño)
*Programa d'arxiu Roca Xirinacs.

LA SABATA BLANCA


*
25.5.10
*

- Mare, vull una sabata blanca.

Aurora jugava amb la nina Roseta vora la finestra. Fora era tot nevat i la gent que passava es veia fosca, abrigada amb llana negra i marró, a vegades amb anoracs vermells i blaus.

- Fa fred, Aurora, ¿on voldries anar, amb aquest temps i una sabata blanca?

- La neu és blanca, potser voldria una bota blanca, ben alta, com la de la Roseta.

Aurora es va emprovar les botes de llana de la Roseta però li venien petites. La Roseta portava caputxa vermella, un cistellet amb pomes i les mitges de ratlles. Aurora va agafar una revista de modes de sa mare i va començar a retallar cames i sabates. “Amb aquesta tindria fred”. “Groga no, de tiretes tampoc, ni de taló”. Després va retallar un coixí de vellut blanc que hi havia al sofà i, amb imperdibles del cosidor, ja tenia la bota blanca.

De quatre grapes, amb la bota de vellut blanc i la Roseta sota un braç, se’n va anar cap a la porta per sortir sense soroll a la neu, perquè la mare s’enfadaria molt si ho sabia. Aurora només tenia una cama, i quan havia fet sis passos ajudada del petit bastó que portava, la bota amb el seu únic peu es va ensorrar fins el genoll a la neu tova.

Quan la mare va mirar per la finestra de la cuina, va veure Aurora com si tingués dues cames cobertes de neu fins al genoll, i li va venir el plor, calent, però Aurora no el va veure, perquè reia fent boles amb la Roseta.
*
*
Collage d'OX

"EL VIENTO PARÁCLITO"


*
Avui que encara estem sota l’òrbita del Paràclit o Paraclet, recomano ferventment un llibre de feliç lectura per totes les informacions que conté. Estic segura que, com a bons lectors, una obra o altra de Michel Tournier (París 1924) haureu llegit: “La llàgrima d’or”, “Els meteors”, “Divendres o els llimbs del Pacífic”, “El rei dels verns” (Premi Goncourt).... Un gran escriptor francès que faria de lectura obligada en alguna de les seves obres, però que em temo que la majoria de la gent ignora.

“El viento Paráclito”(Alfaguara/Literaturas) és interessant pel contingut i per la intenció. És la biografia intel·lectual de l’autor; la visita que torna a fer de més gran als llocs on va localitzar les seves obres, sobretot “El rei dels verns” ( Proa), i que implica un coneixement personal dels temps nazis i de l’educació dels seus joves als castells bàltics. Explica al llibre la gestació de les seves obres i, per al novel·listes i lectors empedreïts que busquen el plaer de la lectura, saber com l’autor idea, embasta, dóna lloc i cos als seus arguments resulta altament atractiu.
*
*

PENTECOSTA


*
Esperit Sant descendint sobre el poble vil, pecador i corcat d’impostos, i procedint a apagar amb el vent de les ales el foc de la concupiscència devoradora de cossos i ànimes.
*
*
Collage d'OX

FÀSTIC




*
22.5.10
*
Aquí el teniu. Primer era repenjat al Balcó i s’anava espollant, espellant, rebentant-se granets, nu de mig cos amunt i amb gran dedicació.
Després ha passat a la basseta i l’hem pogut veure bé amb les prismàtics: tot de taquetes grises que no eren pigues i que ell s’anava resseguint amb els dits i a vegades prement, com quan treus un barb. Metòdic, tranquil, anava tirant petits fragments a terra, ben compassat, tic, tic, tic, no sabem de què, si de pell, de polls o de granitxalla. Hem pensat que si allò que tirava corria, la gent que s’acosta a la bassa aviat tindrà picors. I els nenets que repengen les manetes a la bassa amb l’afany de tocar l’aigua, algun residu prendrien. Després s’ha assegut al parterre, on ha continuat la seva feina meditativa, al sol radiant d’aquest fragment de maig que ja entra a l’estiu. Com que als parterres s’hi caguen i pixen centenars de gossos al dia, i després s’hi ajeuen centenars d’estudiants també cada dia, ja no cal dir res
D’aquests turistes en tenim molts. Som Patrimoni de la Humanitat i aspirem a ser Capital Cultural.
*
*
Fotos OX

PASSOS PERDUTS


*

Comença un dia. A la Lisboa que els escriptors esmenten amb un record de nostàlgia infinita, el tramvia de sempre recomençarà la baixada espectacular fins els mercats i el port. A qualsevol lloc del món, unes cames dibuixaran els passos del dia. No cal que siguin estilitzades, encara que als diaris, revistes i tele només veurem aquestes, com una mentida més del viure. Darrere de les fotos i del desig, invisibles, entre la indiferència del món, hi som nosaltres, amb els nostres passos perduts, infinits, cansats.
*
*
Collage d'OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS - 14


*

No podia ser d’altra manera. Quan el nostre llamàntol Ostixec es va assabentar que a la plaça hi havia un torero embolicat en bandera catalana i amb barretina, no va poder suportar l’ultratge al nostre símbol nacional. Ell sap que els toreros són torturadors sanguinaris i maten toros de mala manera. La seva consciència el porta a enfrontar-se als toreros i treure’ls de la plaça arrossegats i mossegats per les potents mordasses. Aquesta vegada es va fer acompanyar de la seva cosina Ostimeta.

Així li ha passat al torero Carallotet d’Arbeca, que es va atrevir a presentar-se a la plaça fent befa dels nostres símbols. En aquesta plaça feia temps que no es torejava, però els amants de la “fiesta nacional” havien muntat una bon pollastre, com es pot comprovar. La xicota de Carallotet d’Arbeca, Maria Dolores Dalealpedal, es mira Ostixec amb desdeny. Mentrestant, se celebrava un concurs de flamenc a la Punta del Miracle.
*
*
Collage d'OX

EL PEIX GROS ENCARA ES FARÀ MÉS GROS


*
En els temps foscos, quan jo era nena, trucava a casa, al vespre, una dona de posat humil, amb mocador negre i mantó de llana negra. Es deia Maria i, al costat, mig tapada pel mantó, duia una panera amb peix que el seu home havia portat de la barca. La meva mare sempre comprava una cosa o altra. Maria somreia. A vegades enyoro aquella dona, l’escala de casa, la mare, la meva infantesa que jo no sabia que era fosca.

Mentre homes i dones s’afanyaven i s’escarrassaven, tot de mans més fines –i no eren les nostres sinó les que descriu Raimon- prenien la gamba sense esforç, pescada amb la sang dels altres. Com ara, sabien i saben que mai els faltarà la gamba pagant nosaltres que, a peu coix, anem gambejant com podem. Som el xanguet. La pobra Maria pescadora arribarà a casa i es trobarà que se li ha ensorrat per la pluja o per les obres del metro, que se li ha foradat la panera i que el mantó es va arnar fa temps. Ja ho diu l’Evangeli: “ a aquell que més té, més li serà donat. I al que té poc, fins allò poc que té li serà pres. Mateu 25, 9.” La vida la van fer així d’injusta: els peixos grossos sempre se’ns menjaran i a sobre encara seran recompensats. Coi de món.
*
*
Collage d'OX

FLORS AMIGUES

















*
18.5.10
*
Sóc afortunada. Les meves amistats em porten flors i, com que em sap greu que els rams es panseixin, per allò que tot el que és bo s’acaba, els retrato. Així les flors viuen amb mi, esplèndides siguin de la mida que siguin. Agraïdes mil vegades amb paraules i somriures. Aquí teniu algunes de les flors de primavera. Són una conversa muda i continuada.
*
Fotos d'OX



MARCANT


*
17.5.10
*
Parlant ahir d’ous, va el Barça i els marca...
L’Ascensió, doncs, ha estat real i sonada.
¡Felicitats!
*
*
Collage d'OX

ASCENSIÓ



“Maig, gentil maig, tornaràs aviat”, petita peça musical de R.Schumann
*
Maig, mes d’abundor, de núvies, de nenes blanques, de cireres dalt de l’arbre, d’àngels sempre ascendents, admirats de tot el que ascendeix, per exemple els ous, aquell miracle de Corpus que l’escriptora es pren la llicència d’esmentar avui quan encara falta un mes perquè arribi, perquè l’Església també s’ha pres la llicència de passar els tres dijous resplendents a diumenges vulgars on el poble s’empenta a la Fira del Vi i als Tres Tombs que també celebrem tardans. Ous que ascendeixen a les catedrals a través d’un raig brollador. Els ous, als països comunistes són vermells, com el de la pintura, que és cubana. Al nostre país són blancs perquè els ous de frare o de pagès no destacarien, colgats de flors i de cireres. Perquè per l’Ascensió, ja se sap, cireretes en abundor.

Es diu que un àngel ben cepat acompanyava el Senyor en la seva ascensió als cels i portava una bona panera d’ous per fer la crema. Un altre àngel duia les cireres per les coques. Ai, com ens envegen, al cel... Divendres vam ser en un restaurant de pretensions on tenien per postres crema “catalana” a l’antiga. Intrigats, vam preguntar què volia dir a l’antiga, si era recepta de l’àvia, etc. Resposta: perquè els ous eren de la casa. Perplexos, vam murmurar si els del veí no servien... Ara, aquí, em pregunto com ens ho farem els que no tenim a casa més ous dels que ja m’enteneu. I com fa la crema qui no té ous, que ara és multitud, com es pot comprovar en política i economia, en fi, que no em vull enfilar a les branques del cirerer però sí que m’agradaria que m’ascendissin, si no als altars, almenys als cànons literaris, sense esclafar cap ou, que són llefiscosos.
*
*
Collage d’OX per fer mèrits ascendents.

EFECTES DE LA CRISI -2-


*

Contribuent capficat, acariciant el somni infantil de fugir del planeta Terra i anar a viure a qualsevol asteroide no contributiu. Dubta, però, de poder aconseguir el crèdit necessari. Pensa, també, escriure una carta a sa majestat (Borbó, que encara hi creu) perquè ell i tota la família i servei, i guàrdies, i un llarg etcètera són en un planeta on el tracten a cos de rei a costa del mateix contribuent capficat i de tants altres com ell. En fi, no sabem com s’ho farà el pobre paio. El rei, sí que ho sabem.
*
*
Collage d’OX

EFECTES DE LA CRISI


*
1 - Príncep de l'Església repassant la seva nòmina.
2 - Mala maror.
3 - Cap d'Estat i cap de l'oposició.
4 – Estatut de Catalunya.
5 i 6 – Pensionistes congelats.
7 – Aturat de llarga durada.
8 – Preparats per quan arribi el moment.
*
*
Collage d’OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS - 13 -


*
Va ser massa gros. La càmera d’un afeccionat va poder captar l’instant i per això el podem reproduir.

Tot un “tablao” flamenc es va veure sorprès per l’acció enèrgica del nostre llamàntol Ostixec. Aquest que, com és sabut de tots, l’emprèn contra el primer torero que troba, va arrossegar amb la seva enorme mordassa el torero Carvantinho de Bragança, que amenitzava una vetllada castissa. Ostixec, amb toro i torero, va deixar “pasmaos” els assistents a la festa, que no sabien reaccionar. Amb aquest ja van sis toreros que hem hagut de rescatar i retornar a casa seva; ens consta que algun dels “diestros” o matadors ha renunciat a l’ofici i es dedica a recollir excrements de toro de les places.

Mentrestant, i molt tranquil·la, veiem a les alçades la musa de Carvantinho de Bragança, Rosita de Coimbra, que s’ho mira des d’un paneret de figues.
*
*
Collage d'OX

NOUS AMICS


*
Aquesta és la magnífica colla de cicloturistes de La Garrotxa, Barcelonès, Segrià i Gironès que, en visita pel Tarragonès, van tenir la gentilesa de venir-me a veure la tarda de dissabte passat, dia 8. Dia lluminós per cert, amb aquest mar que sempre és bell i ens abraça com una amant salvatge.

La colla programa, des dels vuitantes, dues sortides de cap de setmana a l’any, amb la intenció de conèixer Catalunya de més a prop i, alhora, fer cultura. Els va agradar molt el nostre entorn, la ciutat il·luminada de nit, els camins preparats per les bicicletes... Aquesta colla té el mèrit afegit de fer cultura; de visitar els llocs on viuen els artistes i escriptors i, si és possible, prendre’n contacte.

Portaven poemes de “La muralla” preparats i els van recitar mentre bevíem xartrès verd, el nostre licor insígnia encara amb l’etiqueta de Santa Tecla gloriosa, mare dels tarragonins junt amb Amparito Roca: poesia, xartrès i els conguitos llaminers que tinc per costum oferir als visitants. He de confessar que el xartrès verd em crema la canonada i en bec poc, només un tast. Però als visitants els agrada, els anima, els poemes prenen sentiment i l’amistat es va nuant com una xarxa al Serrallo. Fotografies, llibres, no hi ha temps per llargues converses, tot és fugaç com el vespre que apunta, però els ulls somriuen, les mans s’enllacen: adéu, cicloturistes.
*
*
Fotografia propietat de la colla.

DAMA DE LA BOIRA DE TARDA - Reflexió d'aniversari -


*
11.5.10
*
Mandrosament arriben, mandrosament; i amb quina calma es mouen, des de ponent. Boires de tarda molla, sense fer vent, s’estiren grises, blaves, cap a orient. Perspectiva infinita, que es va movent i forma llargues bandes serenament; es lliguen i es deslliguen, es van desfent i es barregen amb blanques nuvolades més altes que empeny el vent, no pas a ran de terra: quiet el moment, quieta l’aigua marina, clar el pensament.

Dama de blanques boires, tarda dorment, vet aquí els anys que passen calladament. T’han portat moltes roses, lliris, clavells, muguet i carolines, i crisantems. T’han arribat molts llibres que has anat fent, com qui puja l’escala, record latent de la infantesa dolça, de la impacient joventut que arribava, desfici urgent; de passions contingudes amb plor silent, com les fulles de rosa que la brisa arracona i la pluja pren. De llarga companyia tendra i prudent, de fills amb mans de lliri i ulls resplendents que s’obren a la vida, cristall i argent; i les nétes que neixen, amb rosada fecunda, cel amatent que vetlla les estrelles que van creixent, els jardins que ens acullen i també els que es van perdre ja fa molt temps. I un plançó que corona, petit, valent, la vida de la dama de les boires de tarda en avançar lent; la vida que es demora, que es va fonent; que avui, onze de maig, els anys va fent, setanta quatre són, no pas com la figura que ens mira tendrament: els núvols que amenacen posen ombres al front i cobreixen de pluja les hores descendents. Dama de blanc i cabell negre, discreta i amatent, un dia, a poc a poc, veuràs la neu dels àlbers que et pren tot somrient.
*
*
Collage d'OX

"ÁBRETE AL AMOR"



*
10-5-10
*
Ahir, al mercadet de llibres vells, hi havia un volumet religiós, sense nom d’autor, que portava per títol “ Ábrete al amor”, amb tot de coloms espirituals dibuixats. Com a lema el trobo fantàstic. ¿Per què ens hauríem de tancar a l’amor, si l’amor exigeix obrir-se? Tot amor és religiós, perquè el verb religió, en el seu origen ve de lligar. Tot amor neix del cervell, la part més noble, diuen, del cos, encara que jo no ho crec, perquè si és veritat que Déu ho ha creat tot, ¿per què havia de fer parts innobles, ofensives i fastigoses? De les seves mans tot havia de sortir bo i santificat.

Tinc un llibre, també religiós, que es titula “Sangre... gota a gota”, així, amb punts suspensius. En efecte, els degotalls de sang són molt presents a la doctrina cristiana i a l’amor, que també se sol associar a la sang. Sang vessada, sang beguda. En els seus inicis i en el seu final, perquè tot final deixa el cor sagnant. Avui, però, només volia deixar constància del consell d’obrir-se a l’amor. Joan de la Creu (a la pintura), va escriure molt sobre l’amor i va deixar aquell pensament memorable: “a la tarda de les nostres vides només serem examinats en l’amor.”
*
*
Collage d'OX

LA REPÚBLICA DE WAIKIKI


*
9.5.10
*
L’economia és l’elefant. Els particulars som les ampolletes de vidre fràgil. Els lladronicis i la mala gestió econòmica dels que ens governen són una vertadera amenaça per al poble, perquè polítics i empresaris s’enriqueixen a costa de les nostres vides. Elemental. Només així s’entén la lluita pel poder. En canvi no hi ha lluita per ser poble.

El meu pare i els seus amics, joves del que en deien bona societat tarragonina i autors de bromes memorables, havien fundat la República de Waikiki, que tenia la seva seu en una caleta amagada i abrupta de la costa de Tarragona. El nom que ells hi van donar s’ha fet popular i es manté, però no l’esperit. Prohibien l’entrada a les seves xicotes que, en canvi, els brodaven els banderins de la República. Un cop l’any es feia l’arròs nacional. Tenien un diari que es deia “ El rot de Waikiki”, del que encara conservem algun exemplar. Cada membre de la colla era ministre i, si hi havia algun castigat, aquest era el que feia de poble. Deu ser llei de vida, i així ens sentim, castigats però sense república.
*
*
Collage d'OX

EL BALCÓ


*

Ahir, alumnes de diferents col·legis de la ciutat es van reunir per apadrinar el tram del Balcó que ha estat reconstruït en la seva part més malmesa. Ara la pedra polida i el nou ferro seran recordats en una placa commemorativa al lloc. El Balcó data de 1890. Els petits creixeran i el tindran com a propi, tal com hem fet tots nosaltres.

Vaig néixer de cara al Balcó. N’he escrit molt, hi he passat tota la vida i és la frontera que els meus ulls traspassen cap a un país líquid, incògnit i gairebé infinit. Ample Balcó que suscita pensaments bellíssims, imaginacions secretes i paraules que no s’acaben amb el vespre rosat, perquè llavors, o hi ha la negra nit il·luminada pels vaixells en espera, o s’hi reflecteix la lluna com una carícia inconstant i freda. Cal també fer memòria dels suïcides en aquest tram precisament. Ells també hi han deixat la vida.

Els petits col·legials de la gorra verda van ser dels primers a arribar, ahir: son del CEIP Olga Xirinacs. M’agradarà que em recordin com a part del Balcó, també; que els mestres i els pares els ho expliquin.
*
*
Foto d’OX des de casa.

EL LLIRI D'ASTOLAT


*
7.5.10
*
Ahir algú em va preguntar si es podia morir d’amor. Rotundament li vaig respondre que sí. La Història i les llegendes ens ho expliquen. I les morts íntimes les suposem.

Elaine, el Lliri d’Astolat, va morir d’amor pel cavaller Lancelot. Un cop morta, una barca la va portar lentament per riu de Camelot, amb un lliri i una carta pel cavaller que estimava.

Vaig parlar del Lliri de la Vall i del Lliri d’Aigua. Dones enamorades on la copa de l’amor significada pel lliri vessa, a vegades, fins a la mort.
*
*
Collage d'OX

MAR DE PRIMAVERA


*
6.5.10
*

Ella ha viscut sempre davant del mar. Quan era adolescent anava a un estudi de pintura, on li van ensenyar a dibuixar i a pintar a l’oli. Agafava la seva caixa de pintures i, com que no en tenia prou amb veure el mar des de casa, també el pintava. Llavors els dies tenien colors intensos i es respirava primavera en comptes de fuel. La noia del retrat no és ella, perquè a ella ningú la va dibuixar pintant, i ja li hauria agradat, ja. Com passen, les hores, quan pintes... No t’adones del temps i vols continuar i continuar, com quan ara, de gran, retalla el paper amb què fa els collages. No se n’adona i ja ha d’anar a fer el dinar; no se n’adona, i ja és fosc.

Pintar i compondre figures i estances representa meditar sobre la vida, en soledat i silenci. Escriure també: contemplar, imaginar, fer realitat una idea. No te n’adones, i ja ha passat la vida.
*
*
Collage d’OX

NAVEGACIÓ TRANQUIL·LA


*
5 - maig - 10
*

Una tarda tenebrosa, ja al capvespre i mort el dia, la calavera de l’escriptor que, si us hi fixeu, porta lletres a l’os i tot, surt a navegar amb l’Home Sense Cara i amb el Manc de La Mussara. Aquests dos últims viuen junts perquè rimen. El Manc de La Mussara es refresca els peus a l’aigua negra com tinta de sípia i la calavera de l’escriptor somriu pensant poemes venjatius:

“Hisseu la vela de verat, que el cel retrona,
fosca la nit del pescador que el llamp esberla:
ofegats dels set mars, porteu-me, sobre l’ona,
de vori una corona i un tron de mareperla. “

“Així els meus enemics naufraguin en tempesta
i els destrossi, voraç, la gola del tauró:
l’Home Sense Cara ja es vesteix de festa,
i el Manc de La Mussara canta una cançó. “

D’aquesta manera tots tres personatges passen la vetllada tranquil·la a les fosques aigües. Els pescadors de nit i la gent que viatja als mercants i als iots, sent de tant en tant com canten i com riuen els navegants fantasmes, i s'esgarrifen, però no els arriben a veure mai. Per això us ho explico.
*
*
Collage d’OX

JO HI ERA


*
4 maig 10
*

“Jo hi era quan (Ell) desplegava la volta del cel i marcava un horitzó a l’oceà; quan a dalt penjava els núvols i contenia les aigües abismals; quan imposava un límit a la mar que les aigües no han de traspassar, i quan senyalava els fonaments a la Terra. ” Proverbis 8, 27-29.

Jo hi era i llavors encara no sabia abraçar tota la Terra, però la Terra ja em contenia en germen i va anar rodant, rodant, i omplint-se de paraules de pa, vi, oli, sal, arbres, vent, pluja, mort, mares, fills i tot allò que després seria escrit als llibres. I vaig llegir les altes savieses fins poder dir el nom de les coses, i les vaig escriure i escriure, fins que els meus llibres formaren l’escala per mirar el cel fosc de la nit dels temps, i llavors vaig saber que per fi ja no calia res més. A les nits danso i acaricio la Terra perquè sóc part d’una creació que també ha nascut de mi.
*
*
Collage d'OX

EL LLIRI D'AIGUA BAIXA L'ESCALA


*
3 de maig 10
*

No amb el lliri a la mà sinó amb dos llibres, blanca entre lliris blancs, amb mirada de núvol rosa baixa una escala de llibres. Se la veu entristida descendir al lloc que els homes li han destinat en la literatura, ella, a qui haurien de besar la preciosa i blanca sabata que calça el seu peu de pas elegant.

“La cançó del lliri d’aigua / si la voleu escoltar,/ és la cançó d’una noia / que el riu se la va emportar...”, ens recorda Frederic Soler al drama de títol "El lliri d'aigua". Hi ha obres que no resisteixen el pas del temps. Altres sí. El suïcidi del lliri d’aigua, que es deia Àngela, es va emportar una vida riu avall, cap al mar, com meditava Jorge Manrique.

El lliri d’aigua, amb els seus llibres, baixa l’escala de la vida i aviat la seva pell d’aurora clàssica serà pàl·lida, potser per això s’ha vestit blanca. Sap què fa. Potser per aquest motiu s’ha voltat de lliris. Els mateixos llibres que ha pujat en la glòria de la seva vida, són els que la porten a la mort. Lliri entre lliris, és fràgil, i potser trobarà l’aigua massa freda. Però el seu món, cec, sord i mut, ni ho sabrà.

PORTA DE MAIG


*
2.5.10
*
Verda la porta de maig, com els brots que mou el vent i com l’aire que prendria el barret de la noia si no hi clavés una agulla de maragda. Maig de perfum de muguet, alhora planta de sort i de verí, mortal i delicada ‘convallaria majalis’, el lliri de la vall, que escrivia Balzac

Noia de primavera que surt per la porta de les roses, les falcies i les orenetes acostaran el seu vol per mirar-se als seus els ulls mareperla, reflex del núvols flonjos. Seda groga a la cintura, com la que vestia Carlota a Weimar, tan lúcida i inspiradora d’amors suïcides. Thomas Mann, Goethe, Weimar, Werther... Aquells aires verds sota el ginkgo fet portar del Japó pel poeta, qui sap si arribaran a la noia que es disposa a sortir. Potser no sap ni qui és Carlota. Llàstima, perquè s’hi assembla. Ella deu ser francesa i porta un ram de muguet al pit, perquè li doni sort en la seva minúscula bellesa.
*
*
*
Collage d'OX