DAMA DE LA BOIRA DE TARDA - Reflexió d'aniversari -

*

11.5.10
*
Mandrosament arriben, mandrosament; i amb quina calma es mouen, des de ponent. Boires de tarda molla, sense fer vent, s’estiren grises, blaves, cap a orient. Perspectiva infinita, que es va movent i forma llargues bandes serenament; es lliguen i es deslliguen, es van desfent i es barregen amb blanques nuvolades més altes que empeny el vent, no pas a ran de terra: quiet el moment, quieta l’aigua marina, clar el pensament.

Dama de blanques boires, tarda dorment, vet aquí els anys que passen calladament. T’han portat moltes roses, lliris, clavells, muguet i carolines, i crisantems. T’han arribat molts llibres que has anat fent, com qui puja l’escala, record latent de la infantesa dolça, de la impacient joventut que arribava, desfici urgent; de passions contingudes amb plor silent, com les fulles de rosa que la brisa arracona i la pluja pren. De llarga companyia tendra i prudent, de fills amb mans de lliri i ulls resplendents que s’obren a la vida, cristall i argent; i les nétes que neixen, amb rosada fecunda, cel amatent que vetlla les estrelles que van creixent, els jardins que ens acullen i també els que es van perdre ja fa molt temps. I un plançó que corona, petit, valent, la vida de la dama de les boires de tarda en avançar lent; la vida que es demora, que es va fonent; que avui, onze de maig, els anys va fent, setanta quatre són, no pas com la figura que ens mira tendrament: els núvols que amenacen posen ombres al front i cobreixen de pluja les hores descendents. Dama de blanc i cabell negre, discreta i amatent, un dia, a poc a poc, veuràs la neu dels àlbers que et pren tot somrient.
*
*

Collage d'OX