CONTE D'ENTRE FESTES

CONTE D’ENTRE FESTES




- Han quedat força paneres per vendre – va observar l’esquelet viu de Gustau Molins.

S’adreçava a l’esquelet viu d’Horaci Vergés, que entrava a la botiga per l’escala del soterrani.

- Una llàstima. Tan lluents amb el seu paper de cel·lofana i els encenalls de colors. Alguns les devien esperar i s’han hagut d’acontentar amb mirar l’aparador tot fent salivera. I de capses del Barça sembla que se n’han venut poques, també.

- És que no pesen gens, potser hi deu haver palla. I la marca es fa pagar.

- Ruc qui la pagui -, sentenciava l’esquelet d’Horaci, fent ballar amb la mà d’ossos ben polits una rastellera de fuets i regirant el caviar del frigorífic.

- Se m’ocorre una cosa. Com que no podem sortir perquè el fred no ens convé, podríem anar portant ampolles i embotits de les paneres a uns desgraciats que hi ha més amunt, aquells de la sabateria, ¿què et sembla?

- Home... una feinada- respon l’esquelet d’Horaci.

- Hi ha el carretó aquí sota. Només l’hauríem d’arrossegar. ¿Que no som forts, nosaltres? No com els nostres cossos, que semblen figa.

- ¿I les escales?

- Una mica d’exercici no fa mal... Va, no rondinis, que és festa, i els nostres cossos dormen com soques, no es despertaran, per ara.

*

- Mira quin munt de botes de muntar han quedat per vendre, aquestes festes...- feia el Pare Noel, gratant-se la barba a la gran sabateria de més amunt.

- És que tota la població de dones sembla que va a cavall i fa pudor d’estable, no sé quina moda és aquesta -, responia el ren Rodolf, rondinaire de mena i amb tírria pels cavalls.

Un bosc de botes altes ocupava tot l’aparador, com devastat per destralers.

- Tinc el sac mig buit, encara -, es lamentava Noel.

- Menys feia a estirar, ja em feia mal la ronyonada -, s’alegrava Rodolf.

- ¡Osti, tu!, s’aixeca el terra sota els meus peus...- cridava el nan Edulis, corrent per l’aparador.

La trapa del soterrani s’obria just en començar el gran aparador de vidre i a tocar l’interior de la botiga.

Rodolf, ren vell, s’acostava a ensumar.

- Os fresc – informà tot seguit.

Primer va ser la mà esquelètica d’Horaci, després la calavera, per veure quin camp d’acció tenien davant. Finalment tot l’esquelet amb una ampolla de xartrès verd a l’altra mà.

- ¡¡Ho, ho, ho!! - va fer Noel, segons el seu costum de tota la vida i fent tremolar els vidres i les botes de muntar.

- Bona nit tot plegats. Sabíem que estàveu morts de fàstic i us portem teca. Aquí l’amic Gustau, amb coques dels Pallaresos, massapà de les monges de Vallbona, anxoves, nous i galetes de Camprodon. Hem portat una carretada de menjar. Fora aquestes botes i seiem, que és tard i no vol ploure de cap manera.

*

L’endemà es va parlar de dos robatoris en botigues de la Rambla. De l’una havia desaparegut teca fina. De l’altra, les figures decoratives i deu parells de botes. Els lladres ho havien deixat tot fet una perdició i empastifat de xartrès. Alhora, en dos llits de la població, dos cossos es despertaven amb sensació de cruixits i embafats. Com que eren catedràtics i tenien vacances, s’hi van tombar fins a migdia.

*

Olga Xirinacs.

Composició d’OX amb esquelets inspirats en El Persas per als meus contes.

AMORETES

AMORETES


*

30-12-11

*

Millor acabar l’any enamorats, perquè l’amor, diuen, tot ho supera. Ahir, després de molts anys, vaig sentir que algú parlava de Miquel Melendres (Girona 1905-Tarragona 1974). Capellà i poeta, té obra ingent i ambiciosa, i biògrafs que se n’han ocupat. Va ser titllat de massa pompós, i ell mateix es deia successor de Verdaguer. De paraula inflamada i mística, el sentíem predicar que semblava haver-se d’alçar cap al cel d’un moment a l’altre. Després de la mort, com sol passar, va venir un llarg oblit; la poesia religiosa es feia difícil de suportar, sobretot el llarg i massís verb de l’”Esglesíada”, puntal de la seva vida.

No obstant, penso que és en l’obra menuda on hem de trobar el seu contacte real amb el món. I, encara dins d’aquesta obra, l’amagat i no sé si pòstum llibre “Tardor”, del 1963 (Ed. Casulleras). Hi ha indicis d’amor, en aquest llibre que he estudiat a fons. Era la seva tardor: s’enyorava i el cor se li trencava, i es nota. Us copio dos poemes d’aquest llibre tardoral:

“REPARACIÓ

Ja és prou clara l’amor per no dubtar del bes.

Confia en els meus llavis, Amat, d’una vegada,

i deixa que l’ardor d’una besada

vagi esborrant en cada

nafra del cor malmès,

el senyal d’una antiga mossegada.”

*

“DEIXA’M DIR UNA PARAULA

Deixa’m dir una paraula;

després ja callaré.

Deixa’m dir que t’estimo.

Després talla’m la llengua

si no l’he dita bé.”

*

“Amoreta”, postal collage d’OX

CANÇONETES "INNOCENTS"

29-12-11


*

CANÇONETES “INNOCENTS”

*

Al pati del col·legi de monges, on floria la puríssima castedat en forma d’assutzenes i verges, saltàvem a corda o fèiem rotllana amb les innocents cançonetes en castellà: “Al pasar la barca / me dijo el barquero / las niñas bonitas / no pagan dinero...”. És clar que no, els ulls de l’home (o les mans) ja són ben pagats amb la “niña bonita”, i la lletja que pagui dues vegades.

“... Estaba descansando y por allí pasó / una niña bonita que de mí se enamoró. / Rubia de cabello, blanca de color, / estrecha de cintura, que así la quiero yo (...)” El pretensiós va veure a primer cop d’ull que la noia se li enamorava només de passar. Y és que era rossa i estreta de cintura. Una Barbie abans de temps, molt abans.

Aquests petites records arriben com llampecs de color sense saber per què, i tampoc tenen més importància que la diferència: ara comprens què cantaves, i llavors només saltaves a corda. Però el que em commou era l’himne abrandat dels militants d’Acció Catòlica, aquest rabiosament ‘patriòtic’. Els nostres joves catalanets cantaven amb fervor: “Juventud, primavera de la vida,/ español, que es un título inmortal, / si la fe del creyente te anima, su laurel la victoria te darà (...)”. Que el títol és immortal, després de tants anys ja es veu i es pateix. Van donar fruit, aquelles paraules apreses a crits i assimilades subliminalment que tornen a la memòria i per això no acabem mai de patir ni de vèncer. I les noietes que continuïn primetes i rosses, que així les volen ells.

*

Collage postal d’OX

ELS XIQUETS DE L'ORFEÓ VALENCIÀ

28-12-11


*

ELS XIQUETS DE L’ORFEÓ VALENCIÀ

*

L’Orfeó Valencià Navarro Reverter fa 40 anys. ¡Felicitats! Les seccions infantils de l’Orfeó, OVI (en fragment a la foto), han fet sentir les seves veus ara en CD i dins d’un llibre preciós i deliciós que es titula: “CANTOVICÒRUM JUBILO –Cànons i melodies per a cor infantil-“. Certament és una alegria tenir aquest llibre a les mans: partitures, cançons i, per il·lustrador, un dibuixant-pintor excepcional, Manuel Boix. Per l’exemple que poso a la foto podreu veure que els dibuixos tan imaginatius fan somiar jo diria que petits i grans. L’Orfeó Valencià el dirigeix Josep Lluís Valldecabres, compositor ell mateix d’algunes de les cançons i de totes les intenses, alegres, delicades, tendres i ben ritmades melodies.

La feina d’editar una obra així, que parteix d’entusiasmes i esforços particulars coordinats per Ferran Català, hauria de ser recollit per alguna editorial de prestigi per promoure’l entre escoles, famílies, conservatoris i gent bona lectora. M’he sentit honorada de participar amb dos cançons en aquest llibre. Altres poetes també ho han fet, i el conjunt és un regal per als ulls i per a l’oïda. Educar els infants en la música és el millor que podem oferir als nostres fills. Sigui o no el seu ofici el de músic, la seva vida sempre serà més harmoniosa, i el seu món particular serà ric de recursos amb aquest llenguatge universal. ¡Endavant, amics de l’Orfeó Valencià!

*

FELICITAT SENZILLA

26-12-11


*

FELICITAT SENZILLA

*

Avui és dia de sant Esteve. Fa sol i diu que en farà per molts dies: se’m frustren la neu aquella de Bing Crosby i la fresca per gaudir de la manteta a la migdiada, almenys al nostre territori. Però el pit-roig, aquesta petita i confiada meravella dels boscos, vigilarà els nostres passos i es deixarà veure per un moment, perquè sempre vol que l’admirin i li diguin alguna coseta. Aquest estiu passat va arribar a entrar al garatge on Vicenç fa la migdiada, li va pujar al genoll i va marxar tan tranquil·let: ja l’havia saludat.

¡Quina enyorança de rovellons, aquest any que no hem anat al bosc...! I fredolics, i mocoses, i bolets d’alzina, i camagrocs, i... Més de quaranta anys fa que en busquem en les tardors bellíssimes dels boscos de pi roig i alzina. Era la llibertat. Enguany hem fallat. Qui n’ha pogut trobar, potser els haurà cuit per Nadal també com una joia escassa i recollida amb les esgarrinxades corresponents a mans i cames, però que no dolen. Bosc misteri, bosc acollidor, encara alliberat del foc un any més.

Que no faltin les roses. Qui més qui menys té un roser que ha vigilat, podat i admirat. Poden ser pròpies o potser l’amant les haurà anat a comprar per a la parella, per presentar el color i la finesa entre tots dos abans d’arribar a l’abraçada: una subtil ambaixada, cada flor una paraula i un gest. Després el pom ja farà de testimoni.

Us desitjo les petites felicitats que fan que la vida sigui vida. Us agraeixo totes les vostres felicitacions, visitants d’aquest blog, tant si teniu la gentilesa de respondre o la bona voluntat de llegir.

Per a mi ja és molt saber que hi sou. Bon sant Esteve.

*

Collage postal d’OX

LA CONVERSA DELS ÀNGELS

23/24-12-11


*

LA CONVERSA DELS ÀNGELS

*

Aquests dos àngels conversen sobre la situació política. ¿Què serà del nou infantó que acaba de venir al món? De fet ja sembla que tingui un parell de mesos. Els àngels enraonen com si la Mare de Déu no existís. Es diria que es limiten a fer guàrdia, que és la seva feina. Un dels àngels fa posat emfàtic, deu ser el que en sap més, o el que mana. L’altre, el dels cabells llargs, sembla dòcil i fins i tot resignat. ¿A què?

Si en veritat saben el futur, veuen que al noi no li espera res de bo. Serà un noi de poble amb ofici i més endavant, portat pel seu fanatisme independentista, amb llengua pròpia, fulminarà les autoritats religioses del seu poble, que col·labora amb els invasors romans; i es guanyarà l’odi de les jerarquies, que el portaran a la mort en menys de tres anys. Aquestes coses solen passar quan hi ha algú que, per defensar determinades idees, resulta incòmode: “morta la cuca, mort el verí”, diuen. La mare no sap res, de tot això, i al dibuix ja es nota que és aliena a la conversa dels dos esperits que vetllen.

Sembla que aquesta nit tot és resplendor, neu allà on caigui, tendresa, música celestial: un nadó sempre provoca amor mentre no sigui odiat pels seus pares. Ja hem procurat seguir el que el nadó va dir quan es va fer gran, ja. Però deu haver quallat poc, molt poc: els països dits cristians guerregen, trafiquen amb armes, formen complots, usurpen les riqueses i escanyen els pobles, els dos àngels ja ho sabien. ¿Fa dos mil anys de cristianisme, diuen? No ho sembla, però així i tot, ¡BON NADAL!

*

Portada de la revista Llegiu-me, desembre del 1926. Dibuixant, J. Longoria.

"TRISTOR IMMENSA"

21-12-11


*

“TRISTOR IMMENSA”

Amb aquestes paraules començava la carta que vaig rebre ahir de la directora de l’Escola Olga Xirinacs. Desapareix l’Escola i l’equip que la va iniciar, fer créixer, donar uns valors d’escola activa admirada per tothom menys, sembla, per Ensenyament i per l’Ajuntament. L’equip de pares s’havien integrat de tal manera a l’Escola que eren un model a seguir. Potser per això, com que la enveja és negra, calia fer desaparèixer el centre. “UN DIA TRIST PER A L’EDUCACIÓ A TARRAGONA”, titula el seu article Edward A. Lockhart Domeño, mestre de l’Escola: “Avui és un dia trist perquè mor un referent que hauria d’haver estat promogut i usat com exemple, independent de la situació econòmica. No ens podem permetre perdre models pedagògics com aquest”, diu Edward, que és ensenyant des de fa molt de temps. Continua: “101 famílies ens reconeixen, totes formen part de l’AMPA. ¿Quants centres poden dir el mateix?” En fi, el dol és gran perquè el Col·legi es disgrega, s’escapça i mor sota unes altres directrius.

M’ha trencat el cor. Hi vaig celebrar el meu 75 aniversari, compartint un pastís amb els petits, potser algun lector ho recorda. Ara desaparec de viu en viu. Em van fer un honor posant el meu nom a la petita escola. Ho he agraït sempre. No és la vanitat de tenir el meu nom encapçalant un centre de progrés i projectes tan vius i entranyables. No és vanitat, dic. És que ja fa molt de temps, potser els lectors ho han notat, que tinc la sensació d’oblit, d’ostracisme, com bé va dir Lluís Llort a l’Avui. I ara, a les meves velleses, moro per dins lentament. Adéu, equip de mestres que tan entusiastes treballàveu; adéu, nenes i nens amb les batetes amb el nom del Col·legi; adéu, jardins i hortet on fèieu verdura i algun avi hi ajudava; adéu pebrer immens d’ombra acollidora; adéu, fins i tot, fantasma de l’habitació de dalt.

*

Foto Diari de Tarragona, 21-12-11

DE VERDES I DE MADURES

20-12-11


*

DE VERDES I DE MADURES

*

Aquests dies em toca fer força guàrdies a sales d’espera. Si és al matí, m’empasso “Els matins”. Si és de tarda, Julie Lescaut, perquè als consultoris on solc anar sempre posen TV3. Entremig toca una anàlisi, un TAC, una radiografia, un electro. Passo el preoperatori. Res de greu, però el 18 de gener m’obren la panxa i m’apedacen amb xarxes. Pedaços, com es feia amb els llençols vells. Si sabéssiu l’embolic que em faig amb els papers, no us ho creuríeu: recollir aquestes anàlisis perquè són per un altre consulta (alguns serveis són descentralitzats); segellar alguns documents al despatx de la mútua. Visites entre festes. Poso tot el paperam sobre el taulell: “ajudeu-me, maques sisplau”; amb paciència m’assenyalen això, em marquen allò, em posen un post-it. “Us portaré un llibre per cadascuna, de bones minyones que sou.” “¡Que sigui signat!” “Si, però ja serà passat Nadal.” “No oblidi que ha de venir el 29”, em recorda una infermera que està al cas. “Ah, així serà per Reis, no patiu” “No, si el dia 2 ha de tornar...” somriu una altra amb ironia.

Entre visites i comprar a plaça, avui semblo treta d’un conte de Calders, perquè dejuna com vaig, trobo tres amistat de xerrera llarga, i es fa la una, jo amb el carretó ple fins dalt, el sol brillant, la gent feliç a les terrasses fent el vermut. Arribo a casa i tres veïnes que surten i entren; més xerrera. Paret per paret tenim un francfurt: “¿em pots fer dues racions de calamars fregits?” “Dos minutets i llestos” Penso que almenys menjarem alguna cosa calenta. He de col·locar tota la fruita que porto i posar pebrots i albergínies al forn, que es vagin fent. Anava a buscar ànecs i no en tenien. “Encarregui’ls, a veure si en porten...”Demà, a fer cua a primera hora.

Al vespre tornaran a fer resums de debats, investidures i polítiques vàries. ¡Prou! Ja he escoltat Muriel Casals. Ja he col·laborat amb Òmnium, que vaig ser presidenta de la delegació de Tarragona. Prou. Ja sé què és fer un país que, com diu Raimon: “mai no anem fent”. A mi em prenen la sang i els “quartos”. Últimament se m’ha acudit una frase que potser ja hauran dit altres, però ara la dic jo: LA VIDA ÉS UNA VENJANÇA REFINADA AMB RESULTAT DE MORT.

*

Collage postal d’OX

CEL ROGENT

20-12-11


*

CEL ROGENT

*

Cel rogent, pluja o vent, diu el refrany. Aquest vespre, a mar, tenim una gradació de colors admirables que van del groc al burdeus passant per turquesa, taronja, ametista, robí, malva i morat. En aquest moment hi ha un blau marí puríssim, i els vaixells que s’esperen fora port brillen intensos, perquè el mestral ha eliminat qualsevol tel en la distància.

Tota la glòria i la malenconia del capvespre són aquí, contingudes en l’exhibició magnífica. Glòria per als eufòrics, tristor per als enyorats. Jo poso avui un petit paisatge crepuscular que també conté, en la seva deriva rosada, la mateixa bellesa però pintada a muntanya. El pintor devia trobar bell el moment i el va fer etern.

Hi ha un anunci entranyable que es repeteix a televisió sempre per aquest temps dels crepuscles gloriosos. És de torrons i, traduït, ve a dir: “Torna, torna a casa per Nadal...”. El trobo tristíssim en la seva melodia ben aconseguida, i potser precisament perquè és ben aconseguida en el que es proposa. Qui el sent i ha perdut l’amor, la persona estimada, el fill, la nena, la mare o pare, la casa, el país, què deu pensar? Perquè jo, automàticament, quan l’escolto penso en aquells que ja no podran tornar i en l’abraçada que ja no podrem donar mai més.

Però és només un instant; aviat es perden els colors que han torbat els sentits. El vent de mestral eixugarà de seguida les llàgrimes i sabem que el paisatge tornarà. Però només el paisatge. I encara...

*

Collage postal d’OX

LA NENA QUE SÓC PER DINS

19-12-11

*

LA NENA QUE SÓC PER DINS

*

Aquests dies dels volts de Nadal dono plens poders a la nena que sóc per dins perquè faci el que li agrada. La nena seu i retalla papers de colors. Abans havia fet felicitacions amb fulles seques, amb papers diversos, fins arribar a collage. Li agrada molt a la nena buscar figures curioses i combinar-les, una per a cada persona i totes diferents. Hi ha una llista llarga que ja està gairebé tota enviada. ¿Li agradarà a qui la rebi? No són motius nadalencs, però procura que siguin càlids i curiosos.

Mentrestant, la nena escolta sense parar - jo diria que se'n fa un empatx - les cançons de Bing Crosby, sobretot el Nadal Blanc. Ella, la nena, sent lliscar la neu des de les branques dels arbres. Ella confortable al seu seient, mira el mar i torna a la pega, tisores, fulls de revista i cartolines. Una mica d'aquí, una mica d'allà. Sap que no tindrà neu i per això encara li agrada més la cançó de Crosby, amb aquella veu profunda i emotiva perquè no és impostada ni teatral.

La nena s'estima molt també la Llullaby of Killarney. Molt. "Lulla lulla lulla...". En temps antics, la mare de Crosby i les mares sensibles que cantaven non-nons a la vora del mar la deien als seus fillets. La recordo en petits fragments de quan era molt petita, i potser per això deixo que la nena que sóc per dins taral·legi tendrament la non-non de Killarney, en veu molt baixa, els ulls deixats anar al mar que comunica tots els mars i porta les cançons que s'hi han cantat de tota la vida quan el vent hi juga. La nena és feliç, així. Potser de gran sentirà penes, i tant, però ara deixo que s'imagini els boscos i les casetes de fusta ben abrigades, amb nenes que encara tenen esperança.

*

Collage postal d'OX

¡ POBRES CONTISTES !

17-12-11


*

¡POBRES CONTISTES!

*

Ahir, dijous, una amiga i jo llegíem contes meus en una saleta de la Cooperativa Obrera. Contes meus mariners, entretinguts. El públic, nombrós i atent. Explico el gènere conte, no tan fàcil com pot semblar. Probablement sóc l’autora que té més contes publicats, aproximadament uns tres-cents. En canvi al país sembla que només hi hagi dos contistes: Pere Calders i Quim Monzó, i s’ha acabat el bròquil.

Avui comento aquest cas a un amic de Barcelona. Em respon, amb tota la bona fe: “ M’ha fet gràcia que anomenis Pere Calders. ¡Em pensava que no se’n recordava ningú, ja!”

Ai, quin amarg destí ens espera als contistes. I mira que Pere Calders ha estat llegit i rellegit fins a la sacietat, i els seus contes són molt bons. Fa molts anys que en tinc aquest volum que els aplega, editat per Josep Tremoleda, primera edició 1968 i segona el 1973.

¿Algú de vosaltres, amables bloguistes, blogaires, lectors, recorda Pere Calders? Ho dic per tenir jo alguna esperança...

*

EL GAT D'ANATOLE FRANCE

16-12-11


*

EL GAT D’ANATOLE FRANCE

*

24 desembre 1843

Havia calçat les meves pantufles i m’havia posat el meu batí. Vaig eixugar una llàgrima amb què el griso que bufava sobre el moll havia obscurit la meva vista. Un foc clar flamejava en l’escalfapanxes del meu gabinet de treball. Cristalls glaçats, en forma de fulles de falguera, esmaltaven els vidres de les finestres i m’ocultaven el Sena, els seus ponts i el Louvre del Valois.

“ Vaig acostar a la llar la meva cadira de braços i la meva tauleta i vaig prendre vora el foc l’espai que Hamílcar s’avenia a deixar-me. Hamílcar, tocant la mòssa de la llar, jeia caragolat sobre un coixí de ploma, amb el nas entre les potes. Un respir igual sollevava el seu folro espès i lleuger. En atansar-me, féu lliscar dolçament les seves nines d’àgata entre les parpelles mig closes i les tornà a tancar de seguida; pensant: - No és res: és el meu amic.- Hamílcar! – li vaig dir tot estirant les cames.- ¡Hamílcar, príncep somnolent de la de la ciutat dels llibres, guardià nocturn! Tu defenses contra els rosegaires els manuscrits i els impresos que el vell erudit adquireix a costa d’un mòdic peculi i d’un zel infatigable. En aquesta biblioteca silenciosa, protegida per les virtuts militars, Hamílcar, dorms amb la mollesa d’una sultana! Car tu aplegues en la teva persona l’aspecte formidable d’un guerrer tàrtar i la gràcia feixuga d’una dona d’Orient. Heroic i voluptuós Hamílcar: dorm esperant l’hora en què els ratolins dansaran, al clar de la lluna, davant les ‘Acta sanctorum’ dels doctes Bolandistes.”

“ El començament d’aquest discurs plagué a Hamílcar, que l’acompanyà d’una remor de gorja semblant al cant d’una olla bullent (...)”

*

De “El crim de Silvestre Bonnard”, Anatole France. Llibreria Catalònia 1925. Traducció de Carles Soldevila.

Collage postal d’OX

RES, NO LI DONAREM

15-12-11


*

RES, NO LI DONAREM

*

“Què li darem a n’el Noi de la Mare? Què li darem que li sàpiga bo?...” Res, no li donarem, perquè amb prou feines si l’hem trobat a n’ell, i quan l’hem trobat ja era mort, i la mare no ho sabem.

“És el tercer nounat que apareix sense vida en centres de reciclatge a Barcelona.” Era una nena, diu el treballador de l’Ecoparc on va ser trobat l’infant en una cinta transportadora. Un infant vora Nadal, a tocar d’un altre nadó a qui cantaran tots els cors celestials; a qui portaran una pell de be pel fred i panses i mel perquè la mare es refaci. La mare. Busquen la mare. ¿Sabeu? Tinc mil i una històries per atribuir a les mares dels nadons que gronxa la cinta transportadora de residus. Totes tristes. Totes lamentables. “No jutgeu”, recomana l’evangeli. Cap judici. Cap recerca. La vida sempre és una condemna a mort amanida amb element sorpresa. “Com un lladre, ve la mort”, torna a dir l’evangeli. Un lladre que a vegades pren nadons.

Un nadó residu, una mare residu. La mare és conscient de l’amputació que ha sofert: sempre es talla el cordó umbilical, sempre s’amputa, se separa, es divideix. Una mare ferida. ¿Qui t’ha volgut tant de mal, mareta? Una història marginal, secreta, furtiva, sempre dolorosa. ¿Per què no em donaves, marona? Ara el nounat no es farà gran i no t’ho podrà preguntar.

*

Collage postal d’OX

"ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA"

13-12-11(correlatius)
*
No em cansaré de posar aquesta preciosa cançó, que fàcilment podreu trobar a youtube. Canteu, abans i després, i fins passat Nadal, tant si compreu ovella com ruc; i feu la vida senzilla de la molsa i l'arboç, un dels arbres més bells.

Canteu, que qui canta els seus mals espanta, i un músic com Toldrà aliat amb Sagarra us poden fer la vida més amable.
*
ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA


Música de Josep M. de Sagarra

Lletra d’Eduard Toldrà
*

" Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa i una enramada d'arboç

i una blanca molinera i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia dins el nostre menjador

i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós

tals paraules m'acudien quan he vist la meva amor. "

*
Collage d'OX

*

¿COM VOLEU MORIR?

¿COM VOLEU MORIR?


*

11-12-11

*

Un estudi recentíssim de la prestigiosa revista The Lancet, del 22-10-11, informa que l’índex de suïcidis a Grècia a causa de la recessió econòmica s’ha incrementat d’un 40%. I els intents de suïcidi, d’un 36 %. S’han estudiat altres països europeus i també Espanya, però fins el 2008/9. Els interessats en el tema poden fer la recerca relacionada amb el nostre país.

Per contra, inquietant informació derivada de l’anterior, han baixat de molt – no sé si en la mateixa proporció- les morts per accident de trànsit. La gent no surt, surten menys si estan a l’atur o no tenen diners, o bé prenen precaucions. Es pot fer la més que probable deducció que no són les campanyes oficials les que deturen els accidents, sinó una altra conjunció més macabra.

Les dues certituds anteriors ens porten a una tercera i greu conclusió: a menys morts en accidents de trànsit, menys donacions d’òrgans i, per tant, dràstica reducció de curacions per transplantament d’òrgans.

Hi ha més derivacions, i aquestes ja les assenyalo jo, no The Lancet: ¿d’on traurem la carnassa? ¿Són aprofitables els suïcides? ¿Parlo massa clar?

Continuo: el comerç clandestí d’òrgans humans. Primer seria el segrest, fet que augmenta de manera silenciosa però implacable: desaparicions de persones que mai seran localitzades. Ja fa molts anys que hi ha buits legals en aquest aspecte del comerç humà. Ara feu un càlcul de possibilitats en la situació actual i us en sortirà una xifra esgarrifosa. Tot de sota mà. Un submón que ens és desconegut o que ens neguem a reconèixer. Vigileu les criatures, que la Terra està formada per depredadors, i aquests són els únics que prosperen.

*

Collage d’Ox sobre “El lamento”, de Germán Hernández Amores (1827-1941)

ABANS DE PARIR

ABANS DE PARIR


9-12-11

*

Maria, abans de parir, llegeix un llibre:

¿què li diran tan belles paraules?

Inclina un cap amb joies, la corona pesant

que un pintor majestàtic li ha atorgat.

Amb unes mans tan fines, oh Maria de Gant,

amb els dits més suavíssims, tu que esperes infant,

¿recites les paraules sobre el verd de la seda?

La llum del que llegeixes se t’encanta al front,

¿són paraules d’amor, dama de perles i robins,

les que t’arriben tan endins?

Nodreix l’infant, Maria, que l’hora es va acostant,

nodreix-lo amb saviesa dels fulls que vas passant.

¿Què son, Maria, cançons o bé oracions?

Canta en veu baixa, reina amb assutzenes,

ni un núvol de tristor, ni un pensament de penes.

*

Olga Xirinacs-8-12-11

*

Pintura de Jan Van Eyck (s. XV)

BARBES I CUES

BARBES I CUES


*

7-12-11

*

Estirant encara la cua del dia de sant Nicolau, he de dir que les respostes al post d’ahir van ser totes molt saboroses i ocurrents, gràcies, lectors blogaires.

Vull tornar al fet que l’emperador Licini manés cremar les barbes de sant Nicolau. Penso que en devien sortir més reforçades. M’han vingut a la memòria les cues, cabells i crineres. Moltes imatges de santcristos, em va explicar un pagès, portaven cabell natural fet de la cua d’un matxo. També dones i noies piadoses donaven les seves esplèndides mates de cabell per fer perruques sedoses per a les marededéus. És clar que també hi ha Cristos que porten cabell de dona, però el toc aspre de la cua del matxo s’avé més a la figura mascle d’un jueu abrandat, predicant amb els cabells al vent. Per això es descriu així a “El Crist dels Vents”, de l’admirat Ventura Gassol, fill de La Selva del Camp.

I, encara un afegit significatiu. Segons la Bíblia, Absaló, fill tercer de David i home bellíssim amb frondosa cabellera, fugia perseguit pel capità Joab. La història és trista, perquè al desventurat Absaló, a cavall com anava, li va quedar la mata de pèl enredada en una alzina. Aquest fet va permetre que Joab li clavés una llança i el matés. Quin desastre. He pensat moltes vegades que si el fort Absaló hagués portat perruca, hauria estat la perruca la que l’hauria salvat i ell hauria pogut continuar fugint al galop, que Joab només hauria trobat el manyoc de pèl arrissat. Per això Absaló hauria de ser amb tota justícia patró dels perruquers i dels que fabriquen postissos, de trena o de matxo. Va morir a causa del seu cabell.

El cavall que mostro és blanc, engroguit pel temps, però s’hi poden fer perruques i barbes blanques sense haver de destenyir, com la del sant Pere del model, pintat per Guido Reni, com el seu company Pau.

*

¡VISCA SANT NICOLAU!

¡VISCA SANT NICOLAU!


*

6-12-11

*

El dia 6 és sant Nicolau de Bari, que no va néixer a Bari ni a Nord-Amèrica, com es pensen bastants, sinó a Myra, a l’Orient, cap al 270. Nicolau s’estimava molt els nens i els regalava llepolies i joguines, perquè al seu temps no hi havia centres comercials on se’n poguessin comprar, per això el sant se’n pot considerar un precursor. A Bari hi ha les seves restes, perquè aquell era temps de persecucions contra els cristians per part dels orientals (com ara, v. Egipte, Índia, etc.). Era tanta la crueltat contra la religió que encara no es deia catòlica, que l’emperador Licini va fer empresonar Nicolau, que ja era tot un bisbe, i manà que li cremessin les barbes. Per aquest fet també se’l considera precursor de la depilació amb brases, preferentment de farigola, com feien els antics romans. Per això es representa el sant com un noi a qui encara no ha crescut el pèl (personatge inferior de la foto).

Per honorar sant Nicolau, patró de les Rússies, i que després ha pres noms diferents segons els territoris: Klaus, Santa, etc., els escolanets de tot el món, inclòs Montserrat, li agraeixen les llaminadures dedicant-li alegres cançons. Amb sant Nicolau ja celebrem que tenim Nadal a tocar de mans i de boca. Que la vida dels infants sigui sempre dolça i mai no falli la mà generosa del sant, amb barba o sense.

*

Collage postal d’OX

...EN COMPTES DE CERVELL...

... EN COMPTES DE CERVELL...


*

5-12-11

*

L’honrat vigilant de la Junta General de Polítics em va dir fa pocs dies, amb totes les reserves que fan al cas, que en els anys que porta de funcionari modest però atentíssim, constata que a la Junta no es fa servir el cervell sinó els c... Els primers temps de servei, el bon vigilant se n’estranyava, com es pot veure al retrat adjunt. Ara ja s’hi ha resignat, i per això m’ha confiat la fotografia.

*

Collage postal d’OX

DANTE GABRIEL ROSSETTI I BASTIEN CHAMPENOIS

DANTE GABRIEL ROSSETTI I BASTIEN CHAMPENOIS


3.12.11

*

Una vegada, remenant llibreries a Londres, vaig trobar tres llibrets de poemes; dos, que es veuen a la fotografia, són relligats en camussa i porten dedicatòria de qui els regalava, no pas de l’autor. Ara són a la meva vitrina entre els records de la vida. També hi ha una orquídia de porcellana, sobre un suport de vellut: una flor pes als poetes morts. Diu un dels poemes de Dante Gabriel Rossetti (1828-1882), “Adéu”: “... En cada floc que s’envola / s’amplien els cels errants/ (...) Sí, obre les ales per sortir, / ànima trista, cor afligit. / Adéu, adéu, bona nit.”

En cada floc que s’envola... A finals d’aquest novembre, Bastien Champenois, de tres anys i del nord de França, es veu que no havia fet prou bondat a la llar d’infants. El seu pare, de 33 anys, el va ficar al tambor de la rentadora, que va engegar. La mare el va trobar mort, congelat. Bastien tenia vuit germans més. Com a epitafi, el comentari de l’àvia, que va dir: “No va ser desitjat, no el van estimar mai.”

Per a tu, Bastien, la memòria eterna dels poemes, de l’orquídia i de la neu, ànima teva petiteta que reflecteix el cel glaçat, com el poeta escrivia: adéu, adéu, busca amor si és que en trobes en aquest univers inhòspit.

*

Foto d’OX

"S'ACABA UNA VIDA I... "

2-12-11



“S’ACABA UNA VIDA I... “

*

Desgraciat eslògan, aquest de la Marató. Per la mala sintaxi i pel significat. Las nostres institucions haurien de saber escriure el català, però ara ja em penso que mai arribarem enlloc: escolto locutors, opinadors i polítics parlant incorrectament tan tranquil.lets. I ara, banderoles mal escrites al vent altra vegada, euros llençats, que en sobren.

El sentit... Fa poc temps, ho vaig escriure en un post, la Generalitat feia observar que l’envelliment de la població amenaçava l’estat del benestar. Conseqüència per a la gent gran que llegeix: tots de cap a mar o al forn de gas, que fem nosa.

Ara què demanen, ¿que es morin força joves? Perquè els òrgans dels nonagenaris o centenaris ben atrotinats estan com per fer-los servir de nou. Entre la minva del poder adquisitiu, l’ofec econòmic i la sensació de sobrar en aquest món, agrairem que s’activi ràpidament l’eutanàsia activa i que es promogui el suïcidi. Abans es parlava d’esperança de vida. Ara, d’esperança de mort. Són consignes institucionals. Davant d’aquest panorama, parlar i escriure bé el català és una fotesa.

*
Collage postal d'OX

RECURSOS

30-11-11


*

RECURSOS

*

Ahir escrivia que haver fet estudis diversos proveeix també de recursos amplis per fer-los servir quan els necessitem. Per exemple, dibuix i pintura. L’últim post de El Porquet de sant Antoni ens ofereix un viatge comparatiu pels Pallars; diu que el continuarà. Una de les imatges que posa mostren una vella i entranyable casa d’Alòs d’Isil. De seguida vaig pensar en el meu bloc de dibuix. Dels dies que jo anava amb l’ampolleta de tinta xinesa i un escuradents pla dibuixant per aquests móns de Déu. Aprofitava doblement el viatge, perquè de fotografies també en fèiem. El Porquet m’ha fet reviure els dies lleugers.

Aquest dibuix correspon a la Vall d’Aran, concretament a Arròs i Vila. És del 1959 i corríem per les muntanyes en viatge de noces: nosaltres, els llibres, les muntanyes i una fonda que encara hi és, casa Dedieu, a Aubert, on ens atenien com si fóssim de la casa perquè no hi havia altres hostes el mes de juny. Mig paradís, com aquells que exclamen ¡això és mitja vida!

*

Dibuix d’OX

PUNT D'OMBRA

PUNT D’OMBRA


*

29-11-11

*

Com que em sento amarga, em cal un contrast amb temps amables. Per exemple, quan feia punt d’ombra, conegut per les nostres cosidores com “punt de sombra”.

Eren els dies que feia els cursos superiors al Conservatori; piano, història de la música, harmonia... Matins d’estudi i exercicis i tardes plàcides de braser i gat a la falda, al costat de la iaia. El punt d’ombra consisteix a omplir el dibuix marcat en roba fina, batista, organdí i similars, amb fils de colors vius per l’inrevés. Llavors el color de sota clareja pel dret i transparenta belleses benignes, potser per algun llençol de nuviatge, per exemple. A més dels intel·lectuals, em van ensenyar molts treballs manuals, un tresor de recursos.

En el sentit social, n’hi ha que també treballen a l’ombra i amb resultats molt diversos: des de la bona gent anònima fins els mafiosos depredadors. No sé si els anònims poden considerar grat el seu treball; qui no en té, de feina, sí que el consideraria atractiu; al cap del dia dormiran, si poden, als seus llençols eixugats al celobert i amb olor de suavitzant. Però els llençols dels mafiosos no són així: fàcilment els trobaríem tacats de sang, i segurament aquesta sang és la que us penseu.

*

Brodat de coixinera d’OX.

RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

26-11-11


*

RILKE I EL CALAIX DE LES RANDES

*

Avui em plau copiar un fragment que sempre m’ha acompanyat i confortat. L’atenció, observació i imaginació de l’infant Rainer Maria, al costat de la seva mare, són un model per als escriptors exigents.

“Anem a veure què hi trobem, Malte?”, deia la mare tota contenta davant del calaixos del seu costurer. No podia ni desembolicar el paper de seda, sempre ho havia de fer jo. Però jo també m’engrescava quan apareixien les randes. Estaven enrotllades en un cilindre de fusta, que ni es veia de tantes randes que hi havia. I llavors les desenrotllàvem i vèiem com els dibuixos es desplegaven, i ens espantàvem una mica cada vegada que una tira de randes s’acabava. S’acabaven tan de sobte! De primer venien puntes de labor italianes, peces rudes, de fils tibats, en les quals tot es repetia amb la mateixa nitidesa que als horts dels pagesos. Després, tot d’un plegat, un feix sencer de les nostres mirades quedava captivat per les fines puntes venecianes, com si fossin claustres o presons. Però l’espai tornava a obrir-se i enllà vèiem jardins que es tornaven més i enllà vèiem jardins que es tornaven més i més artificials fins que als ulls tot es feia atapeït i tebi com un hivernacle: plantes fastuoses que desconeixíem, estenien fulles gegantines; uns sarments s’entortolligaven com amb vertigen i els capolls badats dels ‘points d’Alençon’ ho enterbolien tot amb el seu pol·len. De sobte, confosos i esgotats, entràvem en el llarg caminal de les ‘Valenciennes’, i era l’hivern, a l’alba i amb rosada. I ens ficàvem entre els matolls nevats de les ‘Bince’ i arribàvem a llocs on encara no hi havia estat ningú; les branques es vinclaven d’una manera tan estranya que bé hi podia haver una tomba a sota, però això ens ho amagàvem l’un a l’altra. El fred ens estrenyia més i més, i per fi, quan arribaven les estretes, finíssimes puntes de boixet, la mamà deia: “Oh!, ara ens entraran als ulls cristall de neu!”, i així era, perquè sentíem molta calor a dintre.

“Sospiràvem tots dos quan havíem de tornar a enrotllar les puntes. Era una feina pesada, però no l’hauríem encomanat pas a ningú. “

*

De “Els quaderns de Malte”, de Rainer Maria Rilke. (Proa 1981). Traducció de Jordi Llovet.

NATURA DOLÇA

25-11-11


*

NATURA DOLÇA

*

En temps d’amargors per a una gran majoria, convé amor. Amoroses són les mans que es disposen a preparar, a veure, ¿què prepararíeu amb aquests ingredients? ¿O prenent aquests ingredients com a base? Crema, menjar blanc, pastís d’ametlles, cobertura per a un bescuit... No oblideu l’anís estrellat, que ve de l’arbre badiana. Si us estimeu més un altre gust anisat, hi podeu posar matafaluga. La meva mare feia castanyes amb anís estrellat. Antigament es venien unes ampolles de coll llarg, on l’anís estrellat es ramificava amb cristalls de sucre dins, talment un vaixell en una ampolla.

El record és dolç i els temps aquells –vaig néixer el trenta sis- eren magres. La vibració de les bombes en caure havia malmès uns plats blaus que hi havia a la lleixa de la campana. Però jo recordo la il·lusió de la mare quan feia les castanyes. I l’olor de la cuina, amb els farbalans de quadrets vermells capçats de cua de rata. I, encara, la gran cuina de ferro que escalfava els hiverns glaçats de postguerra. Al forn es preparava la greixonera per ficar-hi el galldindi de Nadal, ben arrebossat de llard. Ni Proust té el nas tan fi com el meu per recordar les olors.

Però el que deia: mató de monja en els seus motlles de terrissa, crema en una plata, la canyella que xuclàvem un cop cuita. El paper que havia contingut el pastís, i que escuràvem amb una cullereta. Temps duríssims, però aquelles olors... i les mans que les feien possibles... han quedat per sempre a la memòria dels meus dies, per això ara, encara que no glaci, que unes mans estimades amoroseixin el cor dels infants. A cada cuina.

*

Natura dolça, d’OX

TEMPS DE CASTANYOTS

24-11-11



*

El 1927, el pintor costumista barceloní Lluís Macaya (1888-1953) va dibuixar aquesta portada per a la revista Llegiu-me. El color blau suggereix el fred que ara no fa, i la llum del fanalet, viva, escalfa la mirada i ageganta l’ombra de la castanyera a la paret, preparant la paperina i esperant que arribi algun client benèvol. El sant de la façana, impassible.

Som al 2011 i la castanya que ens espera no cabrà en tot el carrer, en tota la ciutat ni en tot el país. No és calenta, que és freda, glaçada, gela el cor d’homes i dones. Sento empatia per tots aquells que pateixen la ineptitud dels governs. La castanya no és per a tots, perquè avui encara ballen sous d’enveja als diaris. Per això s’han barallat els candidats i per això es fusionen les caixes, perquè només un reflex del que és el seu sou pugui lluir davant dels ulls dels famolencs. I no faig demamgògia.

Els sants, mentrestant, de pedra picada.

*

AMORS COVARDS

23-11-11


*

AMORS COVARDS

*

Al post d’ahir vaig dir que d’amors en parlaria en altra ocasió. Ho faig ara.

La història romana de santa Cecília explica que la noia, de casa noble, festejava amb un ben plantat Valerià, amb qui es va casar amb consentiment i alegria de tots. La nit de noces, ja sols a la cambra, Cecília li va dir al pobre mosso que ella era verge, que un àngel del senyor la guardava i que no la podia tocar mai com a esposa. No va ser Valerià, qui la va matar, i la història continua.

Com a referent masculí tenim el veneradíssim sant Aleix. Aquest individu es casa amb una bona i noble noia i la mateixa nit de noces, abans de consumar res, fuig de la casa i ja no l’han vist més. No el veuen perquè fa penitència, es vesteix de pobre i demana almoina, fins arribar a casa seva, on viu a sota l’escala, ningú el reconeix, li fan caritat i, quan mor, li troben un paper dient que és ell.

Grans enamorats, com hi ha món. No s’atreveixen a fer un pacte previ, enganyen la parella, la deixen en un estat que la pobra dona d’Aleix no sap si és soltera, casada o viuda, i a sobre els fan sants. Sort que “de diners i santedat, la meitat de la meitat.”

*

Collage postal d’OX

MÚSICS, POETES, CECS I ENAMORATS

MÚSICS, POETES, CECS I ENAMORATS


*

22-11-11

*

Orgues, llaüts i roses són els ornaments que acompanyen la jove Cecília.

Avui és la meva patrona, Cecília, recordada també per poetes i cecs, ens diuen els costums. Jo hi afegiria que enamorats també. Cecília se la sol representar o bé tocant un instrument musical, que no és pas el llaüt, o bé a terra amb el cap tallat a causa d’haver-se professat verge en temps de persecució cristiana. La seva llegenda és molt romàntica, amb enamorat i nit de noces inclosa, coronats tots dos de lliris i roses per un àngel i morts en olor de joventut, mai més ben dit.

Cecília reuneix tots els atractius perquè músics, poetes, cecs i amants la venerin. ¿Que devem tenir en comú? Sóc música i poeta, reuneixo dos elements. Cega en el sentit material no en sóc, però en el simbòlic, segurament els meus ulls encara no han captat tota la saviesa, la bellesa, la maldat o l’experiència de la Terra. He llegit molt llibres, però sóc cega a tots els que mai podré llegir. Tampoc ambiciono tota aquesta visió amplíssima, perquè segurament m’espantaria. De l’amor en parlarem un altre dia.

Al final, sembla ser que la preciosa Cecília és una llegenda, i que només va existir el seu estimat. Però tota la força de l’imaginari popular en va crear una tendra i bellíssima figura que mai no deixarem d’admirar i a qui demanaré lleugeresa per tocar el piano. Demà potser li dedicaré el vals de Ravel “Je te veux”, i el tocaré a poc a poc, pensant en roses, en poemes i en amor per sobre de maquinacions polítiques.

*

Estampa de la col·lecció d’OX

DESPRÉS DE LES ELECCIONS

20-11-11


*

DESPRÉS DE LES ELECCIONS

*

El poble ( no sé quants som, perquè els candidats no ens n’han donat mai la xifra exacte) ja ens acontentem ara i ens haurem d’acontentar després amb un rebost minimal com el que apareix a la foto. Sí, sí, qui tingui culs d’espelma que se’ls desi com un tresor, que l’electricitat enrampa.

Mai com ara, i a causa del rebombori internacional, ens hem adonat que qui es baralla per manar és que es vol assegurar la menjadora, com els bons rucs. Qui aspira a manar ho fa per obtenir un rebost barroc, d’aquells amb faisans, fruites, dolços, licors i exquisideses, com pintaven els mestres a les cases bones. Com es descriu a la pel·lícula “Vatel”, de Roland Joffé, amb l’incommensurable Gérard Depardieu, i que us recomano vivament. No altra cosa és la batalla electoral. I si no, mireu els que ja l’han feta: butxaca plena i pensió llarga i, com que els sembla poc, apa, a fer d’assessors del que no han sabut assessorar fins ara. És a dir, els premiem que ens hagin dut a la misèria. ¿I el poble, doncs? El poble, a badar, a empassar saliva i a llegir l’”Hola” amb enveja, i això que també els paguem els vestits, als que més manen. ¡Guapos!

*

Foto d’OX

SUÏCIDI O ASSASSINAT

18-11-11


*

SUÏCIDI O ASSASSINAT

*

“Troben penjats en un bosc de Lloret una menor i el xicot de la seva germana”. Hi eren des de l’estiu i estaven momificats, precisa el diari del 16-11-11.

Shakespeare hi hauria escrit un Romeo i Julieta. Henning Mankell, per exemple, cosa ben diferent. Jo, que he guanyat el premi Novel·la Negra, de Planeta, hi puc dir la meva, també. I la meva és que aquesta suggestiva parella, noieta de 13 anys i noi de 26, de cognoms centreeuropeus, va ser descoberta i morta per membres de la seva mateixa família.

Per a qualsevol autor, un fet com aquest que ens porta el diari, i com tants d’altres que sabem o que ens imaginem, convida a escriure. Sigui Shakespeare amb una fonda tragèdia, Mankell amb l’enigma dins dels seus boscos nòrdics glaçats, o jo aquí a la clara Mediterrània. ¿Començaria pel boletaire que els va trobar? Imagineu-vos, l’home... O potser per la curta vida de Daniela de 13 anys. Aquest no és un bosc nòrdic, sinó lluminós. Un bosc d’estiu amb resina i tórtores. La tragèdia, ¿va ser al matí, migdia, tarda o nit? Cada moment té els seus matisos. I no diguem cada vida.

*

Collage d’OX

TOTS NO, SI US PLAU

TOTS NO, SI US PLAU


*

17-11-11

*

“La carn és trista, ai las, i ja he llegit tots els llibres (...)”, DIU Stéphane Mallarmé (Brisa Marina, 1988)

En aquest moment, 5 de la tarda, creix la brisa marina de llevant i xiula lúgubrement per les escletxes que deixo expressament obertes per sentir-la. M’afiguro tempestes que s’acosten.

Stéphane Mallarmé (1842-1898), amb mostatxo abundós, una manta que li cobreix les espatlles i ell escrivint sobre la taula mentre mira qui el mira, sigui el retratista o el contemplador, també estimava les tempestes i els viatges, en realitat i com a símbol. El retrat el fa semblar més vell. Potser el neguit de viure li consumia les forces.

Ell ja havia comprovat que la carn era trista, i no pas des del punt de vista moral ni simbòlic, sinó des de la realitat dura. ¡Tants poetes hi ha que només escriuen d’amors feliços...! Però no és de la carn, que volia parlar, sinó del pas següent: “... i ja he llegit tots els llibres.” Només de pensar que se m’acaba un bon llibre m’agafa un desassossec, un neguit d’advertiment que no cessa fins que tinc la perspectiva de més llibres a casa. Se’n diu addicció. Vull el llibre companyia, sigui de fons o d’entreteniment (ja en parlaré, de totes dues classes); vull que no se m’acabi la sang de la lletra, sang fresca, nova encara que sigui antiga. Podria rellegir i a vegades ho faig. Mallarmé no va llegir tots els llibres, perquè aquesta és una empresa impossible. Potser considerava que només valia la pena llegir certs llibres, ell mateix exigent fins a la sacietat. Sol passar això entre els que s’anomenen ells mateixos excelsos i que els altres anomenem puristes.

Però jo, ahir mateix, necessitava olor de llibre amb desig precís i peremptori, aliment de llibreria silenciosa. Llibre admirable, si les paraules que porta em sorprenen i no em deceben. La vida m’ha donat més anys que a Mallarmé, i més llibres propis, que potser llegiran altres. Però també contemplaria amb horror el dia que s’acabessin per a mi tots els llibres.

*

Postal de Mallarmé i la seva frase.

NENES DOLCETES

NENES DOLCETES

*

16-11-11

*

“Mor una nena bomba al sud d’Afganistan. Kabul. Una nena de 8 anys va morir ahir al sud de l’Afganistan per l’explosió d’una bomba que duia en una bossa que li havien donat els insurgents talibans perquè la portés a uns policies, segons va anunciar el Ministeri de l’Interior. Els rebels van activar la bomba a distància.” (27-6-11). Aquesta és una de les curtes i terribles notes que havia retallat de diari a l’estiu per comentar més endavant.

A banda dels naufragis d’embarcacions de refugiats, amb criatures, (197 ofegats a Sudan, per exemple, i sumeu...); i dels infants morts a causa de la fam, ara, aquí, ens trobem que un pare, a Girona, decapita la seva filla de 18 mesos. És per ordre del dimoni, afirma.

Les armes les carrega el dimoni, solem dir. Les armes de la guerra i les de la pau. Els ganivets de cuina no cal, ja són a casa. I, ¿qui mana fabricar les armes? D’això en saben molt al país veí.

*

Collage postal d’OX

AUCA DE QUI EL BOSC ESTIMA

15-11-11


*

AUCA DE QUI EL BOSC ESTIMA

*

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

Tanta és la fe en el bolet

que tothom tira pel dret

i veureu cotxes sens fi

a l’ombra de cada pi.

(tornada)

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

No hi fa res que la benzina

et costi una paperina,

que un cotxet has de trobar

arrambat a cada alzina.

(tornada)

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

Els ignorantots aixafen

cada bolet que ells engrapen,

i per ràbia dels entesos,

els deixen per terra estesos.

(tornada)

Millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

*

Oh Madona dels bolets,

dels cabirols i ocellets,

no feu veure que dormiu:

¡que mala patata afarti

caçadors i boletaires,

que maten tot el que és viu!

Final:

millor qui en bolets somia

i dels candidats no es fia.

Així sia.

*

Collage d’OX

PARADA ELECTORAL

13-11-11


*

PARADA ELECTORAL

*

Dissabte al matí a la Plaça del Fòrum Romà. És hora d’eleccions. Trio les pomes que més m’agraden. Les mandarines amb fulles fresques. Xampinyons i tomàquets. Tots els marroquins de la llarga parada parlen català, diuen “xiquet” i et desitgen un bon dia. L’amo es diu Abraham.

La parada de fruita i verdura ens omplirà el carretó a bon preu. Si veus fruita macada o en estat dubtós, ja no la tries. Perquè es tracta de poder triar d’una en una. No com els candidats electorals, que n’has de triar un paquet sencer i potser n’hi ha algun de podrit dins que et farà malbé la resta o que et farà pujar el preu del conjunt si l’has de llençar i no fa el pes.

Si els marroquins parlen català és que l’han après del poble que compra cada dia i té voluntat o costum de parlar l’idioma. Al meu costat hi ha un jaiet que disposa de poquets cèntims, els dóna al noi perquè els compti, i diria que no sap ni parlar castellà, cosa ja poc vista. En canvi, alguns dels candidats del paquet electoral no parlen el català perquè l’hagin après comprant en una humil parada. El parlen per enganyar; avui dia la gent té prou mitjans per saber que bona part dels que es presenten han ferit de mort la llengua catalana amb intenció d’eliminar-la políticament. Perquè els candidats no es barregen amb el poble ni mai s’embrutaran les mans triant patates, carxofes del Delta o cebes de Figueres. Ells sols remenen paquets econòmics a benefici propi, i per això intenten esclafar el contrari, per damunt d’una població de qui es foten.

*

NOVEMBRE A LA PARADA

11-11-11, quin goig de dia... i a més és sant Martí de Tours, el que es va partir la capa amb un pobre mort de fred, que anava nuet, nuet, com el Jesuset de la nadala.

*

NOVEMBRE A LA PARADA

*

Espero el bus urbà en una parada lluny de casa. Dos quarts de dotze del migdia. Triga una mica però ja va bé, perquè fa un dia esplèndid, com no podia ser d’altra manera en l’estiuet de sant Martí, el que he recordat més amunt.

Contemplo les fulles seques amuntegades en l’angle de parada i vorera. Daurades però urbanes, també, és a dir, que seran escombrades per la tanqueta de la brigada. Dreta, escolto darrere meu la gent que seu al banc de la parada. Gent gran, com jo, algun més vell; estan de bon humor. Parlen de l’altre món, que és el que tenen –tenim més a prop -. “Quin guirigall es formarà, tal com està el món, quan es trobin parelles separades i, sobretot, sogres”, “¿us imagineu tres sogres?”, riuen a cleques. “Mira que la meva era dolenta, i feia la vida impossible a tothom”.

A tocar, descarreguen el gran camió que proveeix el supermercat: carretó mecànic, palets, caixes, i els homes que riuen mentre fan la feina. La via on som és ampla, la Rambla Nova, però no hi ha pressa ni de cotxes ni de vianants. Arriben, mandrosos els busos de diferents números. La gent m’informa, amable: el 2 fa aquestes parades, el 54 les altres, li queda més a prop el 8. La majoria sortim del centre de salut proper i ens ha tocat llarga espera, però, ¿què li queda per fer, al jubilat? Prendre aquest solet de sant Martí, confiar que algú ajudi a pujar les crosses dels impedits, i no sentir-se encara com les rosses fulles mortes, quan al cel hi ha bassetes, llana d’ovella, nuvolets de cotó blanc, i algun àngel que ens fa l’ullet.

*

Fotografia: arxiu Roca Xirinacs. Bus urbà al Passeig de les Palmeres, davant de casa.

TORNEM A L'ARMARI

10-11-11


*

TORNEM A L’ARMARI

*

¿Recordes aquell vals que vam ballar una tarda? La tarda era del color encès de cap al vespre. El vestit, però, no el podré guardar perquè ja no el necessitaré més. Fa temps que s’han acabat les festes i veuràs, mirar aquesta seda una temporada i una altra, arraconada al fons de l’armari sense cos que l’aguanti, sense motiu que la faci brillar una vegada més, ja és una pena ja massa llarga. No sé si donar-lo sencer o fer-ne peces per coixins. Però si en faig coixins encara hi buscaré un perfum o un reflex, i per això el donaré a alguna casa de costura de segona mà, un outlet, que se’n diu per no fer passar vergonya qui el compri.

Com que aquesta memòria haurà marxat, el lloc l’ocuparan ara altres peces sense ànima adherida, que no em faran plorar però que tampoc em diran res sinó que el sol ja s’ha post, que els vestits ja no cal que tinguin forma. Sí, és clar que es pot trobar elegància en les peces que em vestiran encara, però, com la frase tan repetida, el vestit és ell i la seva circumstància. A aquest ara li poso un sudari de plàstic i allà va ell i aquelles il·lusions que els anys van fer vives. Potser qui se’l torni a posar serà feliç, i així ho desitjo. No n’he tingut gaires, de vestits llargs per bones ocasions. I, ben mirat, es pot ballar un vals en la penombra i amb vestit modest. Però ara l’armari també ha quedat orfe.

*

Collage d’OX

LA "PUTA MULETILLA"

8-11-11


*

LA “PUTA MULETILLA”

*

Al carrer, una noia camina al meu davant parlant pel mòbil en veu força alta. He d’adaptar el meu pas al seu per poder-me admirar del llenguatge que gasta: “... porque está en la puta calle y no le dieron un puto euro; no, ella no sabe una puta palabra; pero, ¿piensas que te va a hacer puto caso? Es que no tienes puta idea de lo que va a hacer cuando se entere...” I així fins que ens hem distanciat pels camins de la vida. Trobo que puta/puto queda natural en la conversa, en una simbiosi perfecta i eficaç.

En castellà, d’aquestes expressions en diuen “muletillas”, i la gent sol riure de conferenciants, professors i polítics diversos que les deixen anar, fins al punt que els queden de renom. He provat de traduir-ho al català i no puc. Perquè la noia fa servir indistintament femení i masculí, i no queda rodó dir: el puto carrer; el puto euro; el puto cas. He intentat canviar a fotut: “... perquè és al fotut carrer i no li van donar un fotut euro; no, ella no en sap una fotuda paraula; però, ¿et penses que el farà fotut cas (o el fotut cas)? És que no tens fotuda idea del que farà quan ho sàpiga...” No m’acaba de quadrar. No em cau natural, no m’omple la boca. En castellà, la puta queda més ben integrada, i la “muletilla” també, perquè el meu traduccionari Albertí, de “muletilla” en diu falca en primera veu, i en segona, frase que per vici repeteix una persona en la conversa. Massa rebuscat. En fi, que en putes i muletilles ens guanyen els castellans.

*

Collage d’OX

A POC A POC, DOLÇAMENT...

7-11-11

*

A POC A POC, DOLÇAMENT

*

Novembre i les ànimes dolces de massapà i carbassa, de moniato al forn, pomes i palosantos, els últims préssecs de Calanda; escalfor encesa i acariciadora, per fi, dins de casa, on ja els vidres ens aïllen dels sorolls ingrats de cridòries i terrasses de bar. Ja triga a arribar la fresca, tant que l’espero. Un glop d’aire fresc, sisplau.

Dies d’armaris; dies de repàs del temps: aquesta brusa és de l’any de la picor, i era tan suau... però cal arrencar les pells de seda o cotó amb què els anys ens han besat el cos. I endreces, llences, dónes o en fas draps. Despertes la roba adormida a la tèbia foscor dels armaris, la repasses i afegeixes les històries que et recorda cada peça. Hi ha de tot, perquè algunes han tingut vida llarga. Elles han estat a prop del cor i l’han sentit bategar; a vegades s’han mullat de llàgrimes abans no has tret el mocador. Han passat la teva calor i el teu fred, però el que no pots fer és mantenir-les sempre. En el cas de la roba és necessari decidir sense contemplacions: o renovar-la o morir amb ella. Sí, també porten a la mort. A poc a poc, les peces que estimàvem desfilen, com nosaltres, cap a la fi.


*
Llàgrima blava.- Collage d'OX

EUROS AL VENT, QUE SOM RICS...

5-11-11


*

EUROS AL VENT, QUE SOM RICS

*

Em llevo i veig deu banderoles, deu, de partits polítics als fanals de sota de casa que, com podeu veure, són molts.

Mantinc una llarga conversa amb un bon professional del ram de publicitat de carrer: cartells, anuncis, banderoles, etc. etc. Dic llarga perquè l’home, amo del negoci, m’ha dit que li agradava xerrar, i a mi també, de manera que hem pres camins derivats de la pregunta inicial ¿QUAN VAL UNA BANDEROLA DE PROPAGANDA? He après força.

Es valoren segons les mides, això és elemental. Segons si són d’una o dues cares, pel material especial que porten. Les que veig són de dues. Segons les condicions de l’encàrrec o contracte, i això ja ens porta per viaranys nacionals i estatals insospitats per a mi, és a dir, que si la mateixa empresa, posem per cas, s’ha encarregat dels senyals de límit de velocitat, pot haver aconseguit el contracte, etc. La mateixa empresa se sol encarregar de tot el marxandatge, és a dir, trasllat i muntatge d’envelats, etc. etc. Segons informa la premsa, el cost de preparar el plató per al cara a cara dels dos candidats majors, ja val més de mig milió d’euros.

Jo anava només per les banderoles, i no per aquestes en concret, sinó per totes: les de teatre i espectacles i, el que és escandalós, per campanyes contra la fam. Aquí hem coincidit en la nostra apreciació del concepte ‘beneficència’. Bé, resulta que, si comptem un terme mig, el metre quadrat de material de banderola oscil·la, segons qualitat, entre 30 i 60 euros tirant curtet, perquè pot arribar als 120. El meu informant calcula que la campanya pot arribar a costar 3 milions d’euros. ¿La xocolata del lloro? Multipliqueu, multipliqueu.

No cauré en la ingenuïtat de dir que hi ha una crisi galopant. Ni de dir quants forats es podrien tapar amb aquesta despesa inútil. No ho diré, perquè ja ho haurien d’haver dit els partits, i a ells se’ls fot si algú es queda sense llit, a casa o a l’hospital. Se’ls en fot perquè són rics, i encara volen que els votem...

*

SOM LA COLLA QUE TENIM MÉS OUS...

4-11-11


*

SOM LA COLLA QUE TENIM MÉS OUS...

*

... a la cistella. Així fa la cançoneta picardiosa. I continua: “Som la colla que tenim més pèl... sota l’aixella.” S’ha de cantar a cor, i no exclou les dones.

Com que aquesta nit es desferma la murga electoral, vaticino que qui tingui els ous més grossos (a la cistella, per descomptat) guanyarà. És llei de vida.

Qui sigui afeccionat a la natura sabrà que la llei de la selva corona els més corpulents i ben adaptats però, sobretot, els oportunistes.

Oportunistes són els que ens han portat a la ruïna actual i al malestar de tantíssima gent: ells seran els guanyadors.

*

Collage postal d’OX

SI ESTEU MASSA TIPS...

3.11.11


*

SI ESTEU MASSA TIPS...

*

Si el panellet se us regira

i la castanya us esguerra

l’estómac o el budell gros,

escolteu això que us dic

preneu “Litinoides Serra”,

que del món són els millors



Si un candidat us regira,

sigui de dreta o d’esquerra

i el de més enllà us cau gros,

no dubteu, tireu pel mig:

preneu “Litinoides Serra”

i anireu més bé de cos.

*

Lo Gayter del Balcó.

"VINE, DOLÇA MORT"

2-11-11- Dia de difunts.

*

“VINE, DOLÇA MORT”

*

“! Tu crides la mort!”, em va dir, espantada, l’amiga farmacèutica.

“No, sols canto la bellíssima peça de Bach “Vine, dolça mort”

Les imatges tètriques les deixem per a qui es vulgui recrear en la mort i les seves representacions, fet massa freqüent però real: en arribar al món, som condemnats a mort, resolució cruel, per cert.

“M’imagino la mà que em tanqui les parpelles/ com he vist esfullar les roses les més belles”, canta Barbara. “Oh quin consol, quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, /cloure mos ulls ta mà suau”, fa la peça de Bach “Anant amb tu”. Si has de ser dolça, mort, ja pots venir. Si has de ser cruel, ja t’aniré a buscar jo.

*

Sepulcre de la reina Maria Bárbara de Portugal, per Juan de León. (Salesas Reales. Madrid)

*

“Vine, dolça mort”, Coral 478. En youtube per Lluís Claret, violoncel.

“Anant amb tu” (Bist du bei mir) Ària Llibre d’Anna Magdalena Bach.

SOM UNS SANTS

1-11-11

*

Aquest, encara que no ho sembli, és el Diari de Tarragona, portaveu de la nostra societat.

Els de sota som els ciutadans, ja amb les vestidures de màrtirs, vermelles com ens correspon. Com que ens escanyen a impostos, i paguem justos per pecadors, mai més ben dit encara que ho digui jo, doncs som sants; per això iniciem aquella marxa: "Els sants arriben", tots a cor, i celebrem la festivitat d'avui/demà amb l'alegria que podeu suposar.

*

Collage d'OX

FOSCOR I CALENDARI

30-10-11

*

FOSCOR I CALENDARI

*

Diumenge ens canvien l’hora, en aquest joc ridícul d’haver d’encendre l’enllumenat del carrer després de dinar. Cal obeir, doncs que som un ramat pacient de qui els llops s’aprofiten.

Avui, encara dissabte, hem sortit a comprar però no al mercat de fruita i verdura sinó en direcció oposada, la de les llibreries. Hem comprat “Per una mort apropiada” (Ed. 62), del cirurgià Marc Antoni Broggi. Així que el llegeixi en parlaré, perquè em sembla que el tema el tinc força assumit, però no trobo interlocutors vàlids amb qui comentar-lo. A més, s’acosta el dia de difunts, i el llibre és un al·licient per a aquestes dates.

També hem comprat el Calendari del Pagès, que no falta mai davant de l’ordinador. M’agrada saber els noms que el dia ofereix. Per exemple, diumenge 30 són els sants Marcel, centurió, i els seus tres fills Claudi, Luperc i Victori, màrtirs. Quina tragèdia familiar... Els catòlics sempre anem a parar a la mort, com més cruel millor. Ens rabegem en una colla de víctimes. Una mort violenta sempre és política, i l’Església n’ha exercida molta, d’aquesta política, encara que al santoral només hi hagi les víctimes d’una sola banda, la seva. Parcial, unilateral. Així hem crescut. Sort que el pagès del calendari sempre té una vena de celebració terrenal i assenyada que conforta.

Amb qui em sap entendre, quan escric comparteixo el sant del dia, i els noms més estranys ja me’ls feia notar el meu pare en temps que figuraven sants als calendaris. El que ell esmentava més era sant Focas, que li agradava molt. Sort que no va posar aquest nom als fills. Bé, doncs hi ha algun amic amb sentit de l’humor que em torna també el nom del sant del dia amb una imatge petiteta del sant o santa. Que els Sants que s’acosten us facin bons a tots.

*
Composició d'OX