*
El 1927, el pintor costumista barceloní Lluís Macaya (1888-1953) va dibuixar aquesta portada per a la revista Llegiu-me. El color blau suggereix el fred que ara no fa, i la llum del fanalet, viva, escalfa la mirada i ageganta l’ombra de la castanyera a la paret, preparant la paperina i esperant que arribi algun client benèvol. El sant de la façana, impassible.
Som al 2011 i la castanya que ens espera no cabrà en tot el carrer, en tota la ciutat ni en tot el país. No és calenta, que és freda, glaçada, gela el cor d’homes i dones. Sento empatia per tots aquells que pateixen la ineptitud dels governs. La castanya no és per a tots, perquè avui encara ballen sous d’enveja als diaris. Per això s’han barallat els candidats i per això es fusionen les caixes, perquè només un reflex del que és el seu sou pugui lluir davant dels ulls dels famolencs. I no faig demamgògia.
Els sants, mentrestant, de pedra picada.
*
Efectivament no son castanyes el que es reparteix ara, son castanyots ,fruit exòtic de importació ,d'arrel indubtablement centre-europea.
ResponEliminaSí: el cel és olímpic, a les alçades. Per això feina rai a fer-lo baixar. Algun dia, però, baixa, és entre nosaltres, malgrat els castanyots. Una conversa amical, per exemple, fa de cel a estones, i això no ens ho poden robar, eh...
ResponEliminaAmb això de la política,no n'hi ha un pam de net...
ResponEliminaVes per on hem de passar de les castanyeres tan entranyables, als castanyots. Miraré d'apartar-me !!!
Petons,
M. Roser