LLUNA D'AVUI

*

La lluna venia, la lluna rodava, /
la lluna d’avui serà lluna blava:/
la lluna fa el ple, segona vegada./
Desembre lunar, desembre s’acaba,/
un any que se’n va i un altre fa entrada:/
la vida també comença manyaga,/
però quan es fon no hi ha retornada./
La lluna, que ho veu, fa trista la cara./

*

*

*

Blue moon. Petit collage d'OX.

EL REI DAVID

*

Com que ahir va ser sant David, rei de la meva devoció i músic -aquell que es va inventar “Las mañanitas”, ¿recordeu?-, us presento aquest àngel que l’acompanya sempre, perquè el rei no es perd ni una festa. Allà on hi ha gresca, ja el teniu ell i arpa cantant i fent ballar.

Ara David, segon rei d'Israel, passa uns dies en una casa de Betlem, no pas a la cova ni a l’hostal, sinó amb un antic amic seu, Jonatan, que té casa a diverses ciutats de l’Orient Mitjà. Perquè com és ben sabut, David és gai i Jonatan un dels homes que se l’estima més, segons expliquen els llibres sagrats. De reis en corren molts, pel poble, en aquests dies d'hivern.

De lloc a Betlem no n’hi va haver per a Josep i Maria, però quan Jonatan va saber el naixement del nen i les precàries condicions de la cova, va córrer al portal amb David i de seguida els va convidar a casa seva amb el nadó. David li va compondre al petit una non-non i l’àngel ajudava Maria, que era una mare novella i atabalada. Es quedaren uns dies a casa de Jonatan mentre Maria descansava i Josep feia els tràmits d’empadronament. Allà no els va faltar bon menjar i una exhibició de salms ballats i cantats que era la delícia dels exèrcits celestials flotants. Josep va aprendre a ballar, també, i tots quatre homes feien un goig que enamorava.

*

*

*

Nadaleta-collage d'OX.

NADALETA AMB CUA

*
La nena escriu la carta, /
el nen salta viralta, /
la galta, /
el mico se la mira, /
el rei sembla que arriba, /
Palmira; /
el porc està ben gras /
i l’ós li va al ‘detràs’ (1). /
tras, tras. /

Ja corren els camells /
que porten els farcells, /
Saumells, /
farcells plens de joguines, /
¡i s’han deixat les nines!, /
pamplines. /

Amunt cap als balcons, /
ompliu els sabatons, /
¡ ... ons ! /

El rei m’ha saludat /
i jo l’he retratat, /
carat. /
*
(1) Català occidental. Per exemple: “El detràs de la Puríssima”, nom de carrer a una important ciutat del sud.
*
Lo Gayter del Balcó.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS - 3

*

Cada vegada que el cavall Bernat sorprèn el llamàntol Ostixec llegint a la millor butaca de la casa, l’estira per una mordassa, el rebat per terra, li fa caure els llibres i el deixa baldat.

El cavall Bernat considera que tantes comoditats no són pròpies per a una bestiota amb closca com aquesta, que pot foradar la tapisseria del moble.

Nosaltres pensem que és gelosia perquè Bernat no troba sofàs ni butaques a la seva mida i ha de jeure a la palla. A més, quan Bernat ens ha demanat un llibre, arriba al final i se’l menja; hi té tirada, perquè Bernat és descendent del cavall que tenia Joan Evangelista a l’illa de Patmos, quan aquell delicat minyó es va menjar el manuscrit que li va donar l’àngel.

El llamàntol Ostixec sap que no té l’empenta suficient per heure-se-les amb el cavall Bernat, però com que amb les fortes mordasses procura mossegar-li els morros tan delicats, el cavall s’hi mira una mica abans d’atacar. De totes maneres li hem hagut de penjar un picarol per advertir Ostixec de la presència de Bernat quan estira el coll per la finestra oberta.

*

*

*

Collage d'OX.

AFEGIT

*
Ens va recomanar l'autor del pessebre blogaire que indiquéssim quina era la nostra figura. Són l'angelet d'aletes blanques i coroneta que volta per l'esquerra, dalt de la cova.
Perdó per l'oblit, Mon.

EL PESSEBRE DE LA GARROFA

*

No he fet mai "Els Pastorets", però ara, per allò de tornar-se com canalla, m'he afegit a tota una colla d'actors a petició i amb la direcció de LA GARROFA DE MONT-ROIG.

Per tal de col·laborar a la difusió d'obra tan magna com la que ha fet l'amic, intento passar les imatges aquí, en el benentès que com que no he passat mai un youtube ni similar, pot ser que no es vegi res. En aquest cas, algú m'ensenyarà a fer-ho millor.

LES PETITES MEMÒRIES

*

Com que s’acaben els dies de l’any s’han d’aprofitar.
Aprofitada està la safata on exposem les felicitacions de Nadal en paper. Fins dalt. Ens agrada la petita frase ritual, o la carta que dóna notícies de parents i amics que intenten explicar tot un any de vida: ens els fa presents, hi pensem, ens concentrem al moment de llegir la carta, fem memòria per a nosaltres i per als fills: “¿sabeu? són aquells que... “ o bé: “fixa’t ja si s’han fet grans aquests nens...” o “ aquests han canviat de casa; recordeu que són fills de...” i així es va teixint tota una trama familiar que convindria tenir present, encara que és cosa impossible.

George Steiner afirma que som escriptors perquè volem ser immortals (res de nou, això ja ho sabem). I continua dient que moltíssima gent, a Londres, només tindrà la memòria i immortalitat que li donaran figurar a la guia de telèfons, perquè el Museu Britànic les guarda totes (¡).

Llegim, llegim, ara que encara podem escriure.

*

*

*

Nadaleta-collage d'OX

¿ PER QUÈ PUJO ?

*

¿Per què pujo, carrers humits amunt vencent la meva inclinació al descans en aquesta hora? M’ho pregunto mentre brillen els adorns pels carrers buits, camí de la catedral. Mitja nitE

Obeeixo causes distintes: 1- El costum, però això no bastaria perquè els costums canvien. 2- Una educació heretada que va ser molt satisfactòria i profunda en l’aspecte religiós, malgrat les dissidències actuals a què m’ha portat l’evolució personal. 3- La voluntat. La voluntat de continuar, perquè continuant construeixo i em construeixo. 4- El gust d’escoltar la proclamació de la pau. Vull sentir la pau dins de mi i encomanar-la als altres. La pau i l’estimació van ser el missatge que ara es repeteix i es celebra, encara que, pel que veiem després de més de dos mil anys, el consell va caure en terra erma.

*

*

*

El meu pessebre, a l'arca del rebedor.

VISCA

ÀNGELA

*

L’àngela de Nadal va baixar amb l’estrella indicativa de l’establia. Molta gent es va alegrar que fos una àngela, perquè volia dir que algunes coses canviaven a les altes esferes inamovibles. Tothom sap que els àngels no tenen sexe, però ve a ser com alçar la faldilla a un escocès.

Molta gent es va alegrar, dic, menys algunes feministes irreductibles, que s’haurien estimat més veure el mascle alat i ben musculat tradicional. Si començaven a baixar àngeles, els motius de protesta se’ls acabarien i, en no poder atacar ningú, se’ls rovellarien les armes.

*

*

*

Nadaleta-collage d'OX

CAVALL BLANC

*

Somiava un cavall des de petita. No m’agradaven les nines sinó els cavalls. No hi he pujat mai però encara penso en una passejada plàcida i m’agrada veure’ls. Blancs en desfilades, rossos i poderosos al Pirineu, dòcils i forts a pagès.

Jo seria la princesa petiteta, dins d’un cistellet i, ¿on aniríem, tatanet? Potser, tu tan blanc i jo mirant-te amb els ulls de la nena que guardo dins, ¿seràs l’àngel que m’esperarà al final de la meva vida per portar-me als nous paisatges?

*

*

*

De AUTOBIOGRAFIA EN COLLAGES, d'OX.

HIVERN

*

Entra l’hivern –ell sap que m’agrada i que l’espero- i ens troba fent una partideta de Scrabble. “Salut, hivern”, li dic mirant vidres enllà on només brillen els fanals. En aquest inici de Rambla i Passeig, l’emblemàtic Balcó del Mediterrani, no tenim lluminàries de Nadal, que comencen bastant més avall. En canvi hi la les llumetes dels vaixells esperant fora port, que ens fan companyia a la nit. ¿Què deuen pensar els mariners, tan lluny de casa?, em pregunto sovint, mentre l’àngel de la neu protegeix els ésser desvalguts.

Entra l’hivern al vespre i truca el saxo soprano Xavier Pié, que em ve a portar el llibre i Cd “LLUNA BLAVA” (Arola), editat amb poemes de Francesc Valls i fotografies lunars de Richard White. Ens intercanviem llibres i dedicatòries. Escoltem la música i la poesia. La música del saxo ja és del color de la lluna blava. Els poemes, Francesc els recita com si fos sol en aquest món lunar. En diuen lluna blava de la lluna plena que es pot veure una segona vegada en un mes, fenomen que passa de tant en tant, i aquest desembre tindrem la sort de contemplar: lluna blava, la segona, el 31. No és blava, però ho podria ser.

Entra l’hivern i al moment just, mentre escoltem el Cd, em pugen la felicitació del col·legi que porta el meu nom, l’Escola Olga Xirinacs; han fet un bonic desplegable i un lligat de llapis per pintar la vida. ¡Quantes vides petites, quants somriures, quants jocs contra la tristesa!

Gairebé alhora, entra un missatger amb el llibre d’un artista amic; el missatger és un jove molt trempat que quan ve sempre s’exclama de tants llibres com veu. Diu, rient, que avui és mal dia per repartir: plou. S’acomiada i en un rampell es treu el casc per fer-me dos petons i desitjar-me bon Nadal.

Cal dir que quan entra l’hivern em proposo haver enviat les meves prop de 80 felicitacions fetes a mà totes diferents, però que no ho aconsegueixo mai: me’n falten poquetes, però no he pogut esquivar l’hivern, que m’ha enxampat amb la llàntia encesa, la de vidre gruixut, nòrdic, que simula una llar de foc amb la flameta oscil·lant darrere.

Benvingut, hivern, la casa està preparada. Tenim moltes felicitats petites, les que fan la vida amable. Gràcies. Ho comparteixo amb els lectors de manera virtual, però si voleu venir, ja sabeu que sempre trobareu un cafè a punt. Bon hivern per a tothom.

*

*

*

Reproducció de dibuix victorià.

UN POBRE ESCRIPTOR...

*

UN POBRE ESCRIPTOR
amb música de “La filadora” (Un pobre pagès...)
*
Un pobre escriptor/
se’n va a l’establia/
i es posa les mans/
allà on no caldria. / - Tral·laral·la-la-là...
.
No té drets d’autor/
perquè és un poeta,/
no du pantalons,/
calçons ni bragueta. – Tral·laral·la-la-là...
.
Els ous al cistell, /
el cul en picada /
el vi al garrafot, /
la rima pelada - Tral·laral·la-la là...
.
Favor que em fareu, /
ai bon Jesuset, /
que em pugui lligar /
un mandarinet, / - Tral·laral·la-la-là...
.
d’aquells ben “trajats” /
que fan la Fireta (*) /
amb les subvencions /
de la “Cultureta”. / Tral·laral·la-la-là...
*
(*) Fireta de Frankfurt, s’entén.
*
*
Lo Gayter del Balcó
*

Collage d'OX.

NADALA

*

Aquest poema meu del 1981 va ser musicat per Miquel Barbarà, amb una partitura més extensa, per a l'Orquestra i el Cor de la catedral, que ell dirigeix. Algunes vegades l'interpreten durant el concert previ a la Missa del Gall. El resultat és preciós, entre les altes i vetustes arcades i els retaules policromats que han recollit i recullen les veus de tants segles.

*

*

*

Document imprès per Gogistes Tarragonins.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS

*

Quan Beethoven componia l’Heroica, el 1802, no us penseu pas que ho feia per cap motiu històric, com se sol explicar. Ho feia perquè li van regalar una llamàntol i aquest se li va aferrar al cap rinxolat, de tal manera que no se’l podia arrencar d’allà sense fer perillar la cabellera abundosa. Havia de treballar esclavitzat, és a dir, heroicament.

Si Beethoven es va quedar sord, no us penseu que era per degeneració auditiva, com la gent sol creure. Era perquè les mordasses del llamàntol li tapaven les orelles per complet.

Tres reis orientals que passaven pel seu carrer, a Heiligenstadt, camí de Catalunya, en sentir aquells acords espaterrants i gloriosos es van acostar a espiar per la finestra, que és el que solen fer els reis orientals quan van d’incògnit per les ciutats. Almenys els de Les Mil i una Nits ho expliquen així. De nit sempre, com han d’anar els reis. Admirats del que veien, van convenir entre ells que els alemanys eren bojos, i que per això aquell home devia ser a la ciutat balneari a curar-se. Quan uns anys més endavant, en un concert a la kaima del Negre, van poder escoltar l’Heroica, tots tres alhora van exclamar, rient: “¡És la de l’alemany del llamàntol!”. Per això aquesta peça porta el subtítol – la del llamàntol-, però els partidaris de Beethoven, que no en coneixien ni en coneixen l’origen, s’entesten a negar-ho.

*

*

*

Coillage d'OX.

ORELLES DE TORERO

*

No hi ha més sord que qui no vol escoltar.

*

*

*

Collage d'OX.

VETLLADORES

*

Llum de companyia. Llum tènue per a les nits inquietes. Llum carícia i consol que embelleix la vetlla i acoloreix els somnis. Llum de petites i delicades esperances. Llum que fa ballar les ombres lleugeres i aparèixer personatges en siluetes que dansen amb ritmes oscil·lants. Blau de mar, vermell reial, blanc brillant. Llum delicada que custodia el diàleg entre tu i el silenci.

*

*

Col·lecció de Pere Vergés i Cèlia Xirinacs, antiquaris.

*

Foto OX.

EL FORASTER

*
El llamàntol el va portar a casa un pescador veí amb una galleda. “Teniu, per Nadal, i bon profit”. El llamàntol va recórrer la cuina, el passadís, els banys, i ja el vèiem que s’anava fent gros. Estàvem espantats i ningú gosava tocar-lo però el seguíem. Va observar tots els llibres de la casa i allò ja ens feia estrany per a una bestiassa com aquella, que havia pres dimensions gegantines. Llavors en va agafar un amb les mordasses i tot passant fulls es va ajeure al sofà. Llegia. Quan intentàvem mirar aquells ulls amenaçadors i implacables, ens deia: “No vull morir fins que hagi llegit tots els llibres”. Com que en tenim més de deu mil, hem hagut de comprar un altre sofà.

*

*

*

Collage OX.

EUCALIPTUS

*

Una bona amiga m’ha portat l’esplèndid ram d’eucaliptus que em regala cada any per aquest temps: perfuma tota la casa i el poso al rebedor, al peu de l’arca de núvia on faig el pessebre. Aquell pessebre de figures d’argila que vaig modelar quan era noia. Hi tinc llibres oberts en faristols, i el ram d’eucaliptus descansa sobre un samovar que vaig portar de Rússia. Les càpsules vermelles i aromàtiques sobre el record del país fred.

“Jo et consolaré” és el significat de l’eucaliptus, potser per les seves propietats guaridores. Em consola el ram per l’amistat que significa, i el pessebre, que són quatre figures i un be, em retorna als anys tendres. Avui dedico les figures del pessebre a una altra amiga que abans d’ahir ens recomanava, en una resposta al post del dia, que ens féssim mirar el ‘pecat’ d’agradar-nos les estampes i saber cosir, i afegia: “¡quin horror!”.

Cal parlar, amb admiració i no amb horror, de la vida privada. Jesús la va observar durant 30 anys dels només 33 que en va viure. ¡30 dedicats a la casa, a l’ofici, a la vida de rutines agradables i també esforçades! Ell hi va donar valor i dignitat vivint-los, però mai n’ha parlat ningú, d’aquests 30 anys. Jo ho faig i recordo, amb Bing Crosby, els meravellosos anys d’infantesa, adolescència i joventut quan escric les meves postals, poso les meves figures i rebo el ram de l’amiga.

*

*

*

Foto OX

CATALANS O NO

*

Una enquesta realitzada fa uns anys a Tarragona i publicada pel Diari de Tarragona i una altra de més recent publicada per l’Avui, sobre els sentiment de la població en relació amb el país, ens donen amb poca diferència els mateixos resultats:

“Tan sols l’onze per cents dels tarragonins se senten únicament catalans”. Després ve un estrany 16,5 que se sent més català que espanyol. Un ample 38 per cent pensa que és tan espanyol com català, seguint d’un 10 % de tarragonins més espanyols que catalans i acabant amb un respectable 20,8 que se sent únicament espanyol.

Pensem que és una enquesta de “sentiment de pertinença”, més real o si ho voleu més visceral i per tant sincera que, per exemple, una enquesta d’intenció de vot. Ningú n’ha de fer res del que votem i, per tant, pot resultar falsa en un percentatge elevat. Aquesta no.

Em fa la impressió que si l’enquesta es fes avui, o resultaria igual o guanyaria l’última franja.
*
*

*

Foto V. Roca

SANTA LLÚCIA

*

PERQUÈ AVUI ÉS SANTA LLÚCIA

Música de Josep M. de Sagarra
Lletra d’Eduard Toldrà


" Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa i una enramada d'arboç

i una blanca molinera i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia dins el nostre menjador

i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós

tals paraules m'acudien quan he vist la meva amor. "

*

Us convido a cantar la preciosa cançó de Santa Llúcia abans que s'acabi el dia. Existeix a youtube cantada per Emili Vendrell (em penso).

*

*

*

Estampa-composició d'OX.

EL CONCERT - 2

*

El primer violí comença el Contrapunt IV de l’Art de la Fuga; el segueixen el segon violí, la viola, el violoncel. Clavicordi i flauta callen. Una veu segueix l’altra. S’enllacen, formen una polifonia amb la mateixa frase musical que pren d’aquesta manera dimensions creixents i precises.

L’Art de la Fuga i l’Ofrena Musical són composicions totalment cerebrals, sense cap concessió a la divagació ni al sentimentalisme. Exigeixen una atenció matemàtica i una admiració concentrada. A intèrprets i a oients.

No cal que ens ho asseguri Steiner: el nostre pensament sempre és caòtic. Es produeix en forma coral, desordenat, i divaga en totes direccions. El poeta s’esforça a extreure’n un fil coherent i aconsegueix escriure una línia. La condició forçosa de l’escriptura, la mecànica, farà que tot seguit n’escrigui una altra i, així, fins a completar una composició, curta o llarga. L’escriptor es troba molt més limitat que el músic, perquè no pot resultar polifònic. Tècnicament polifònic. La veu es dirà de línia en línia, de cap manera la podrà escoltar com una fuga. Tot això independent dels sentiments que poesia i música puguin suggerir un cop interpretat el seu conjunt. La grandesa de la música consisteix a fer parlar un univers de veus alhora i en harmonia. La del poeta, a contenir i concentrar aquest univers amb mitjans infinitament més limitats.

*

*

*

El jove J. S. Bach

EL CONCERT - 1

*

Les dues noies acaricien violí i viola amb la barbeta i la galta, rosades, amoroses, pell sobre vernís, fregament vibràtil, ondulant, mà temperada i ferma.
L’home del clavicordi, mefistofèlic, prim com una de les cordes a la que s’hagués afegit bigoti i barba a penes perfilats, fa córrer els dits torrencialment, provant d’encabir el màxim de música al temps assenyalat
El xicot de la flauta traverso és morè, de cabell frondós, i besa la flauta, besa i besa, la insufla fins que el so escampa la passió per l’escenari.
La noia del violoncel l’abraça i el polsa com l’amant que formulés la pregunta eterna. En la pausa, l’agafa per la cintura com en una dansa immòbil.
L’home del contrabaix s’hi repenja a la recerca d’empar i protecció en la fortalesa instrumental tot demostrant, però, el seu domini. Dos mascles.
I per fi el violí primer, que reparteix consignes silencioses, afinacions allargades com laments. La seva edat ja li fa contenir una experiència vital que s’encomana amb força a la peça i als oients.

*

*

*

Programa.

AIXI ENS TRACTEN (NO A TOTS)

Amics lectors: he demanat a Columna si tenien la versió Word de la meva novel·la del 1999, LA TARDA A VENÈCIA, que va tenir molt bones crítiques. Hi havia excel·lents persones disposades a intentar una traducció a l'italià, ja que reproduïa en ficció el dietari de la pintora veneciana del XVIII Rosalba Carriera, molt celebrada a la seva època. L'Editorial no l'havia passada ni al castellà, com se sol fer ara i amb llibres de menys entitat (perdó, però és així). I jo en conservo disquet quadrat que, potser a la llarga, es podria desxifrar.

Avui he tingut la resposta que, no cal dir-ho, m'ha entristit una mica:

*

Benvolguda
em sap greu però no tenim en format word el seu llibre. Ho he demanat a l'empresa de fotocomposició que el va fer i no guarden material de tants anys.
Em sap greu però no tenim manera de localitzar-ho.

Montserrat Molons
COLUMNA, PLANETA, DESTINO, SALSA BOOKS, GRUP 62

*

La meva resposta:

"També a mi em sap greu, benvolguda. Llàstima de llibre, tan interessant i bell com és, que l'Editorial no s'hi prengués l'interès que li pertocava. Així anem en aquest país que, en comptes de potenciar els seus escriptors els esborra del mapa.

Gràcies per la gestió.

Ben cordialment,

Olga Xirinacs"

*

Ara, com que la meva és cultura de peatge, si vull resultats m'hauré de gratar la butxaca doblement (desxifrar i traduir), com ja vaig haver de fer amb la versió anglesa de AL MEU CAP UNA LLOSA. S'imposen les comparacions, però com que fan mal, les procuro esborrar com puc. A l'inrevés del que passa amb la literatura anglesa, aquí quan envellim ens foten a la brossa. I és quan necessitaríem alguna carícia literària.

*

*

*

Collage OX.

*

Com que demà al matí no hi seré, ja val aquest post.

XAMPANY

*

Les fines borbolletes que acompanyen i distingeixen el bon xampany, formen una delicada figura que eleva els pensaments a les regions celestials i predisposa a la contemplació de meravelles.

A tots els que brindeu ocasionalment o begueu habitualment xampany, us desitjo aquesta petita felicitat: alceu la copa, acluqueu un moment els ulls i somrieu a l’exquisida elegància de la vida.

*

*

*

Collage OX.

FICUS I GARROFA

*

Aquest és el nostre portal, Rambla Nova, 1, per servir-los. Tenim un ficus portentós, admiració de propis i forasters, i una roca que ens aguanta la casa. Estem fonamentats sobre pedra, com demana l’evangeli. Som forts.

Demano permís al bloguer Mon, de “La garrofa de Mont-roig”, per imitar el lema que em fa molta gràcia, i que presideix el seu blog sempre interessant. Jo, només avui, ho adapto al ficus i escric: “Aquí som, sota el ficus, mirant com trempa”. Perquè es nota bé que trempa, ¿eh? No com la garrofa, que penja...

*

*

*

Fotos OX.

MAR

*

“La vida de la major part dels homes és un camí mort que no porta enlloc. Però n’hi ha d’altres que saben, des de la infantesa, que van cap a un mar desconegut. Des del principi, el vent amarg els sorprèn, i el gust de la sal arriba als seus llavis fins que, franquejada l’última duna, aquesta passió infinita els bufeteja amb arena i escuma. Només els resta precipitar-se a l’abisme o tornar sobre els seus propis passos.”

La citació és de François Mauriac al llibre “Els camins del mar”. Aquest gran escriptor arriba al fons de la consciència i té el do d’expressar amb brevetat incisiva la immediatesa del drama humà. El volum el vaig rescatar del fons d’un prestatge endreçant els llibres. Tinc molta obra de Mauriac, però aquesta feia molts anys que era a l’ombra, i de seguida vaig pensar que el fragment m’hauria anat com anell al dit per encapçalar el meu llibre “El Balcón de los suicidas” (Òmicron).

*

*

*

Foto V. Roca

ÀNGEL DE LA CASA (el més gran)

*

Aquest és el bust que la família em va fer esculpir quan jo tenia 11 anys. Va ser fet per Baldrich, de Valls. Com que m’havia d’estar quieta mentre posava, aquells dies llegia “El Coyote”.

Tenim l’escultura al rebedor, en un pedestal, i la vesteixo segons les èpoques de l’any. Aquests adorns corresponen a Nadal d’enguany. ¿Quedo bé?
*

*

*

Foto OX

INFERN

*

Ja fa temps que aquest infern a la Terra el mantenen i sostenen a la “capital del Reino”. Han arribat al rècord d’aconseguir el títol gloriós de supermercat més gran de la droga a Europa, i això als afores de Madrid mateix. Quin goig per als pobres diables. Es tracta, com bé sabeu perquè la tele no es cansa de mostrar-la, de la “Cañada Real”, on viuen i conviuen famílies i poblats de miserables i on es mouen quantitats de diners de sang. Cada dia es reben 12.000 visitants toxicòmans, alguns dels quals ja no s’hi mouen, instal·lats en tendes de campanya. Morts en vida, entre fogueres, les siluetes nocturnes són la figuració que ens solem fer de l’infern. “Hablábamos con uno que estaba metido en su tienda, dos dias que hablábamos con él... y estaba muerto”, explicaven uns usuaris als periodistes. Habitual.

Centenars d’infants sense assistència elemental malviuen per allà, entre les escombraries, on no arriba la mà justiciera dels fariseus, vull dir dels galdosos jutges estrella que té la capital. Comentaven els periodistes que fins i tot els gossos dormen en tamborets per por que les rates els mosseguin. L’últim dia que he vist el reportatge es referien al subpoblat de Valdemingómez, a la “Cañada”. Droga i tota mena de delictes conformen aquest infern de les tenebres. Allà, entre altres ocupacions, els cotxes de gamma alta són desmuntats i enviats per peces a Romania majorment. Els 12.000 consumidors diaris tenen diners per comprar. Delinqüents miserables, desgraciats, deixats de la mà de Déu, si Déu té mans.

Amb els diners que ens prenen també a Madrid, ¿no hi podrien fer alguna cosa?

*

*

*

Dibuix d'O. X.

EXPLOSIUS

*

La nena espera la festa: avui, quatre de desembre, és santa Bàrbara. La casa s’omple d’expectació i des de dies abans es preparen bons menjars a la cuina. Hi ha olor de rostit, s’encarreguen dolços. A la nena li agrada que els pares hagin d’escriure una nota demanant festa a classe per raons familiars; això la fa sentir especial, i per a l’infant que és, tot brilla, tot pren una dimensió il·lusionada més ampla i alta que les vint-i-quatre hores que té el dia.

Arribaran els forasters, els grans parlaran i riuran, li portaran contes, tindran bones postres i després l’avi, el pare i l’amic de l’avi cantaran cançons a taula, i ella serà l’única nena. S’acabarà la tarda, marxaran i la festa haurà perdut tot el color i la forma, com el paper rebregat d’un bombó. Però la nena ja estarà cansada i s’adormirà mentre els grans encara enraonen, desparen taula i desen copes. Han celebrat santa Bàrbara, patrona dels explosius, de tota aquella paperassa que es tramita al despatx de la delegació, que és al pis del costat de casa. Casa de la dinamita, en diu la gent. On arriben els caçadors de les terres de l’Ebre i porten algun ànec de coll irisat, per l’avi. L’any que ve tornaran a celebrar la festa, llavors a Barcelona, on viu l’amic químic que cantava a taula amb l’avi i el pare. Quatre de desembre.

Encara ho recordo, engrandit per la nostàlgia.

*

*

*

Estampa de la col·lecció d'O.X.

AMBIENTS

*

AMBIENTS

A l’escriptor li interessen els programes que ofereixen successos comentats i aporten un bocí de vida de la gent anònima. A la televisió se li obre la porta de la casa coberta per la neu en pobles de muntanya; ensenya la llar de foc on s’escalfen els jaiets i la cuina que encara funciona amb carbó al nord de la península; la casa mostra el seu rebost ben proveït dels productes del porc que han mort per sant Martí, mentre l’embotit s’eixuga a les golfes o es va fumant lentament. Els habitants, senzills, riuen contents: ja por arribar l’hivern, que ells estan còmodes.

L’escriptor ha pogut veure la casa, sent les remors, “nota” es olors, el silenci i la neta tensió exterior del poble nevat i aïllat. Si no fos per la televisió, l’escriptor no tindria accés als ambients reals que després incorporarà als seus relats, suplint amb bon ofici allò que no descobreix la càmera.
*
*
*
Hivernal. Dibuix d'O.X.

PER QUÈ?

Benvolguts lectors, avui trasllado aquí l'article del bon escriptor i amic Lluís Llort: OSTRACISME, PER QUÈ?, aparegut a l'avui de dissabte passat, dia 30 de novembre.
*
MIRADOR
*
OSTRACISME, PER QUÈ?
*
Lluís Llort
*

Hi ha tantes coses que no comprenc dels mecanismes que regeixen el món, que potser no superaré mai l'estadi d'aprenent. Com és que hi ha autors que cauen en l'oblit (o poc hi falta) després d'haver estat dalt de tot? Entenc que èxits aclaparadors amb una primera novel·la no mantinguin el mateix nivell de vendes amb la segona, com ha passat amb Ruiz Zafón, Boyne, Gironell... Però què passa quan no és cosa d'una obra, sinó d'un recorregut avalat amb guardons com ara (agafo aire): el Sant Jordi, el Pla, els Jocs Florals de Barcelona, el Riba, el Llull, el Sant Joan, el Ciutat de Palma, el Crítica Serra d'Or, etcètera? Els premis menteixen, l'autor ha perdut el do o és cosa de les modes?
Olga Xirinacs ha guanyat aquests premis citats, ha publicat 14 poemaris (l'últim fa pocs mesos, Óssa Major, que reuneix 32 anys de poemes, editat per Omicron en un volum de més de 1.000 pàgines), 14 novel·les, 3 llibres de relats i 16 d'infantil i juvenil, entre d'altres.
Meteora acaba de publicar la nova obra de Xirinacs, la novel·la L'agonia de Severià Vargas, en què l'autora tarragonina ens passeja pels set mars a través del que un vell mariner, que fa vida d'eremita, narra a un jove antropòleg. És un text joiosament arriscat, un monòleg de verb mimat, adjectiu meditat i trama canviant.
Els autors guanyen mestria amb el pas d'anys, experiències i lectures. Com és que, en alguns casos, quan els hauríem de valorar més, és quan més els ignorem? No és mala cosa que noves tendències ventilin l'ambient, com si fos l'aire resclosit d'una habitació tancada, però quan obrim les finestres, vigilem que no s'escapi volant tot el que tenim.

¡ DESEMBRE !

*

Ara ve Nadal,
Nadal de l’Estatut,
i el capità Haddock
ens fa tururut.
*
Tintin, que va de bo,
Tintin, cop de bastó,
que aquells de l’altra banda,
ens fan botifarró.
*
Que caigui algun bitllet,
Milú ja es posa dret,
li donarem els ossos
del pobre Estatutet.
*

*

*