*
El primer violí comença el Contrapunt IV de l’Art de la Fuga; el segueixen el segon violí, la viola, el violoncel. Clavicordi i flauta callen. Una veu segueix l’altra. S’enllacen, formen una polifonia amb la mateixa frase musical que pren d’aquesta manera dimensions creixents i precises.
L’Art de la Fuga i l’Ofrena Musical són composicions totalment cerebrals, sense cap concessió a la divagació ni al sentimentalisme. Exigeixen una atenció matemàtica i una admiració concentrada. A intèrprets i a oients.
No cal que ens ho asseguri Steiner: el nostre pensament sempre és caòtic. Es produeix en forma coral, desordenat, i divaga en totes direccions. El poeta s’esforça a extreure’n un fil coherent i aconsegueix escriure una línia. La condició forçosa de l’escriptura, la mecànica, farà que tot seguit n’escrigui una altra i, així, fins a completar una composició, curta o llarga. L’escriptor es troba molt més limitat que el músic, perquè no pot resultar polifònic. Tècnicament polifònic. La veu es dirà de línia en línia, de cap manera la podrà escoltar com una fuga. Tot això independent dels sentiments que poesia i música puguin suggerir un cop interpretat el seu conjunt. La grandesa de la música consisteix a fer parlar un univers de veus alhora i en harmonia. La del poeta, a contenir i concentrar aquest univers amb mitjans infinitament més limitats.
L’Art de la Fuga i l’Ofrena Musical són composicions totalment cerebrals, sense cap concessió a la divagació ni al sentimentalisme. Exigeixen una atenció matemàtica i una admiració concentrada. A intèrprets i a oients.
No cal que ens ho asseguri Steiner: el nostre pensament sempre és caòtic. Es produeix en forma coral, desordenat, i divaga en totes direccions. El poeta s’esforça a extreure’n un fil coherent i aconsegueix escriure una línia. La condició forçosa de l’escriptura, la mecànica, farà que tot seguit n’escrigui una altra i, així, fins a completar una composició, curta o llarga. L’escriptor es troba molt més limitat que el músic, perquè no pot resultar polifònic. Tècnicament polifònic. La veu es dirà de línia en línia, de cap manera la podrà escoltar com una fuga. Tot això independent dels sentiments que poesia i música puguin suggerir un cop interpretat el seu conjunt. La grandesa de la música consisteix a fer parlar un univers de veus alhora i en harmonia. La del poeta, a contenir i concentrar aquest univers amb mitjans infinitament més limitats.
*
*
*
El jove J. S. Bach
Què passaria si el poeta pogués esdevenir polifònic?
ResponEliminaUn cor no és ple de poesia?
Sí, benvolguda Arare, però mecànicament, és a dir, amb la mà o amb una sola veu que té, no pot expressar alhora totes les veus simultànies d'una peça musical. Encara que el seu sentit final les suggereixi.
ResponEliminaSi el poeta fos polifònic -parlat- en resultaria un orgue de gats. En tot cas sempre necessitaria un cor de veus -música- que interpretessin la seva poesia.
A vegades ja es diu que una obra escrita és 'coral'. Volen dir que descriu molts ambients.
De totes maneres m'apunto al poeta polifònic, gràcies.
Si totes les arts poguessin "fer de tot" no tindria sentit la diversitat... En efecte: la poesia tendeix a la síntesi, a la concentració, a retornar al centre allò que està dispers...
ResponEliminaMolt ben explicat.
ResponEliminaEstic totalment d'acord.
Que sonin les trompetes!!!
La poesia i la música, amb la seva interpretació, són mostres d'art sense més límits que la capacitat humana.
ResponElimina