*
Quan Beethoven componia l’Heroica, el 1802, no us penseu pas que ho feia per cap motiu històric, com se sol explicar. Ho feia perquè li van regalar una llamàntol i aquest se li va aferrar al cap rinxolat, de tal manera que no se’l podia arrencar d’allà sense fer perillar la cabellera abundosa. Havia de treballar esclavitzat, és a dir, heroicament.
Si Beethoven es va quedar sord, no us penseu que era per degeneració auditiva, com la gent sol creure. Era perquè les mordasses del llamàntol li tapaven les orelles per complet.
Tres reis orientals que passaven pel seu carrer, a Heiligenstadt, camí de Catalunya, en sentir aquells acords espaterrants i gloriosos es van acostar a espiar per la finestra, que és el que solen fer els reis orientals quan van d’incògnit per les ciutats. Almenys els de Les Mil i una Nits ho expliquen així. De nit sempre, com han d’anar els reis. Admirats del que veien, van convenir entre ells que els alemanys eren bojos, i que per això aquell home devia ser a la ciutat balneari a curar-se. Quan uns anys més endavant, en un concert a la kaima del Negre, van poder escoltar l’Heroica, tots tres alhora van exclamar, rient: “¡És la de l’alemany del llamàntol!”. Per això aquesta peça porta el subtítol – la del llamàntol-, però els partidaris de Beethoven, que no en coneixien ni en coneixen l’origen, s’entesten a negar-ho.
Si Beethoven es va quedar sord, no us penseu que era per degeneració auditiva, com la gent sol creure. Era perquè les mordasses del llamàntol li tapaven les orelles per complet.
Tres reis orientals que passaven pel seu carrer, a Heiligenstadt, camí de Catalunya, en sentir aquells acords espaterrants i gloriosos es van acostar a espiar per la finestra, que és el que solen fer els reis orientals quan van d’incògnit per les ciutats. Almenys els de Les Mil i una Nits ho expliquen així. De nit sempre, com han d’anar els reis. Admirats del que veien, van convenir entre ells que els alemanys eren bojos, i que per això aquell home devia ser a la ciutat balneari a curar-se. Quan uns anys més endavant, en un concert a la kaima del Negre, van poder escoltar l’Heroica, tots tres alhora van exclamar, rient: “¡És la de l’alemany del llamàntol!”. Per això aquesta peça porta el subtítol – la del llamàntol-, però els partidaris de Beethoven, que no en coneixien ni en coneixen l’origen, s’entesten a negar-ho.
*
*
*
Coillage d'OX.
ets un pou de saviesa :D i encara n'hi ha que sobreviuen sense saber-ho! indignant! :)
ResponEliminaGràcies pel somriure matiner :)
Un plaer llegir tota aquesta mena de curiositats tan ben aconseguides amb la teua meravellosa manera de contar-les.
ResponEliminaQue passes molt bon dia, Olga.
Bon dia Olga !!!
ResponEliminaCom m'agrada tot el que expiques !!!
Aquests dies estic escoltant al Severià i deu ni do les coses que explica.
Una abraçada,
Se non è vero è ben trovato!
ResponEliminaMagnífica, la història.
Magnífica, la contadora d'històries.
Un llamàntol cuit al forn i adobat amb un raig d'oli d'oliva que contingui l'essència d'un bitxo fregit és tot un poema.
ResponEliminam'agrada compartir alguna cosa amb Beethoven!
ResponElimina(un dia que no sabíem com matar un llamàntol el vam ficar al forn i el pobre feia un sarau que vam acabar dient que menjaríem "llamàntol a la Lola Flores")
No se'ns va ocórrer compondre una simfonia, i és que d'herois en queden poquíssims!
:)