PARAULA DE SALVADOR

PARAULES DE SALVADOR

*

29-11-12

*

El meu metge de capçalera és molt ferm. Avui m’ha dit les paraules més reconfortants que m’han adreçat en molts anys, i per això he vist el dia més clar i he tornat a casa amb el cervell també il·luminat.

            Feia molt de temps que no hi anava, però sí que havia acudit a especialistes diversos i, completat el recorregut, calia informar el metge de capçalera. Les visites al CAP procuro que siguin breus, la concisió és un aprenentatge útil, tant com el saber escoltar. Acabada la consulta hem canviat unes impressions sobre els fets polítics d’aquests dies. “Per la meva edat, ja no podré veure la terra promesa”, li dic movent el cap dubitativa. Llavors ell, decidit, em respon: “¡Jo la cuidaré fins que la pugui veure!”

            ¿És fe, esperança, caritat o totes tres coses plegades?

            El metge es diu Salvador. ¿Salven, les paraules?

 

           *
           Collage d'OX. Sèrie: Últimes llums

 

 

PERPLEXITATS

PERPLEXITATS

*

28-11-12

*

Avui que és sant Ruf i fa efectivament un dia rúfol, exposo dues perplexitats.

            1 – Em volen fer una enquesta per telèfon sobre consum d’aigua. El primer que pregunten és l’edat. Sempre em nego a respondre aquesta dada fins que no sé el tipus de preguntes. La qüestió, en aquesta i en moltes altres, sol ser que la franja d’edat contemplada a l’enquesta arriba fins els 74 anys. Li dic a la dona: “Perfecte. Es veu que la gent més gran no gastem aigua, doncs. Passi-ho bé.” De manera que, a banda de veure’m exclosa de força coses, ara tampoc compto per a la despesa d’aigua. Es veu que em rento en sec, com a la tintoreria. I la roba també. I el vàter vaporitza el producte. Coi.

            2 – Un titular del diari local, d’aquells que em col·lecciono per si cal fer una xerrada amena, diu així: “Un cazador dispara a un “boletaire” al confundirlo con una paloma.” Aclareixo que el caçador no va matar l’home. Ara bé, un boletaire, ara ja sense les cometes de l’original, sol anar inclinat cap a terra. Un colom silvestre, tórtora o tudó, si no han emigrat i si hi ha gent pel mig, solen fugir o quedar-se a les branques com més amunt millor.  Em pregunto si aquest boletaire buscava rovellons o fredolics enfilat als arbres. Una modalitat no vista fins ara, però tot comença un dia o altre. Els casos d’accidents entre gent emboscada solen ser la confusió amb senglars, i llavors el tir és gairebé sempre mortal. Encara bo que aquest “expert” caçador sembla que només anava per ocells. Per coloms de la pau. Recoi.

*

Collage d’OX. Colom al plat.

ONA

ONA

*

27-11-12

*

La majestuosa onada provinent de l’oceà 11-S, ha arribat a la platja no en forma de tsunami sinó en onades que, finalment, han format filigranes com les que veiem a la fotografia. Els tsunamis solen ser excepcionals. Les filigranes d’escuma les veiem cada dia. També el 25-N.

            Ara convé que, com a poble, entenguem l’encertat fragment que el poeta Paul Valéry escrivia en una cèlebre composició, paraules que jo faig servir gairebé cada dia quan em llevo: “... la mar, la mar que sempre recomença...” Això mateix.

*

Fotografia d’OX

LA DECISIÓ

LA DECISIÓ

25-11-12

*

El dia es presenta lluminós i càlid pel temps que som. De matinada, una dona s’ha tirat pel Balcó del Mediterrani. Ella ja ha decidit, avui.

            Els àngels no l’han acompanyada en la seva caiguda. No l’hi han evitat. Però potser l’hauran portada, ja esperit lleuger, al lloc on la dona pensava reposar.

            No es donen informacions. S’acordona el lloc –almenys avui- i es manté la gent allunyada fins que es retira el cadàver. Però hi ha hagut testimonis, i per això sé que és una dona. El diari no en donarà notícia per evitar l’efecte ‘contagi’, que en diuen.

            Algunes vegades s’ha sabut qui han estat els suïcides. Sempre s’acaba sabent. Quan vaig escriure “El Balcón de los suicidas” (Òmicron) no havia fet investigació sobre els casos perquè no ho necessitava. Ara tampoc. Però sento la necessitat d’escriure el cas perquè algú més, tret de mi, dediqui un pensament de compassió per a la dona suïcida, que segurament ha patit fins que no ha pogut resistir més. Ella ha triat el magnífic Balcó a manera d’escenari grandiós per a la seva actuació última.

            Li dedico unes flors i l’esplèndid Adagio per a Cordes de Samuel Barber (1910-1981), que va escriure primer com un Agnus Dei per a coral i que, ja orquestrat, va elegir el gran Oliver Stone com a banda sonora de la pel·lícula Platoon, rèquiem magnífic que acompanya la mort de tantíssims innocents. Penseu una estona en la mort solitària de matinada. En la decisió.

*

Collage d’OX per a la col·lecció “Últimes llums”.

 

ESTATS DE VIDA (4) -DE BIBLIOTEQUES-

ESTATS DE VIDA (4)

- DE BIBLIOTEQUES-

*

 23-11-12

*

“És un goig molt gran escriure

  per a qui no n’ha de viure.”

                De: “Els cent aforismes del bibliòfil” R. Miquel i Planas. 1924.

*

“És casa teva”, em van dir un vespre els amables bibliotecaris de la Biblioteca Pública. I m’hi vaig sentir.

*

La biblioteca és eterna però fràgil: les grans biblioteques i els bons llibres la Història els sol condemnar a morir a la foguera.

*

El bibliotecari acaricia el llibre com ho faria amb un amant.

*

Per a l’escriptor, el bibliotecari és l’amic que no sap que té i que en canvi el vetlla tota la vida.

*

Potser l’escriptor sap que en un bibliotecari hi té un amic, i si és així li serà fidel tota la vida.

*

Un dia feliç neix la biblioteca al prestatge d’una casa. Qui  hi posa el primer llibre voldrà família nombrosa. Haurà d’afegir prestatges alhora que el seu coneixement s’anirà fent gran: els pares creixen amb els fills.

*

A la biblioteca hi ha silenci perquè es pugui sentir el cervell com treballa.

*

La biblioteca és geologia: als soterranis conté les primeres capes que van formar el seu món. En superfície, els dits mouen els fulls com el vent les fulles.

*

Els bibliotecaris solen ser savis: han d’aconsellar els millors camins per transitar el saber.

*

Els bibliotecaris són savis: coneixen els caràcters a través del préstec.

*

La biblioteca ressuscita els difunts.

*

Text i collage d’OX.

 

VERGE I MARE

VERGE I MARE

*

22-11-12

*

Un llibre recent del sant Pare de Roma referma la creença dogmàtica de la virginitat de la Mare de Déu. Ja sabem que els arguments del cas són envitricollats i no m’hi posaré. Cadascú creu el que li sembla o el que li diguin, depèn de la maduresa de criteri.

      Ahir llegia les paraules interessantíssimes del filòsof André Comte-Sponville, claríssim de conceptes i paraules. Respon una entrevista dient que, “per a l’espècie, primer va ser el sexe, i per a l’individu, l’amor.” “Com pot ser això?”, li pregunten. “Un acte sexual et va portar aquí, però el primer que vas descobrir aquí va ser l’amor de la teva mare.” Precís, concret, bell.

      No es comprèn la ignorant tossuderia dels pares de l’Església Catòlica a negar la creació d’on ells mateixos provenen. Si ha estat Déu mateix qui ha creat el món, l’ha fet tal com és i coneixem. Però resulta que per als hipòcrites el sexe és brut, i s’afanyen a esmenar l’obra divina: la capen, la castren, la neguen. Argumenten que si Déu no pot dominar la matèria (i fer les excepcions que calgui) no és Déu.

      A Roma no hi ha eleccions diumenge, però en algun lloc petit de la cristianitat sí. ¿I si Déu totpoderós decideix fer una excepció també a favor nostre?

*

Collage d’OX

PLATANINHO DAS VIRTUDES OSORIO

*

PLATANINHO DAS VIRTUDES OSORIO

*

21-11-12

*

Torno contenta de cal metge: hem discutit la violència a la Bíblia (ell és sirià) i ens anàvem animant, fins al punt que hem convingut que les religions són a l’origen de tots els fanatismes. Em retorna el bon humor, aquest home.

      De tornada a casa, em trobo Plataninho das Virtudes Osorio que recollia pells de plàtan per terra. M’ha explicat que com que ara la plaça de toros l’han reconvertit en Tarraco Arena, als toreros els han donat, i encara gràcies, la galdosa feina de recollir deixalles del carrer amb la punta de l’estoc. I, el que és més degradant, també excrements de gos. “Perquè”, em comenta Plataninho, “des que Tarragona és una smart city, hi ha llocs per on no es pot passar sense aixafar merda.” “Home”, li dic, “una feina és una feina, i com la gent és bruta, pensa que gràcies a això treballes...” ”És que moltes vegades”, em confessa, “amb l’estoc punxaria el cul dels amos dels gossos, però és clar, jo no he de fer la feina que no fan els municipals.”  “És clar que no, Plataninho, i no t’hi capfiquis, que això no té remei. Au, té, beu-te un xartrès a la meva salut, que avui és bona i que duri.” I tirem cadascú per un cantó.

*

Collage postal d’OX

LES BONES DONES

LES BONES DONES

*

20-11-12

*

Les bones dones han parit, han alletat, han educat, han llegit, han pregat, han escrit, han teixit, han pastat, han fet música, han servit dinars, berenars i sopars, han planxat roba fina, han brodat perles, han collit roses, treballen per aportar, per ser independents, per ordenar un món caòtic: donadores de vida, han continuat donant vida fins que la mort, envejosa, les ha desfigurat, les ha adolorit i les ha vençut.

Hi ha una altra cara de les bones dones: per exemple ara mateix, a Guatemala i a Mèxic principalment, els assassinats de dones són una xacra continuada. A mans d’homes. N’hi ha documents que fan esgarrifar. Les màfies de tota mena que governen el món, el prostitueixen i corrompen són dirigides per homes. Les sectes religioses són en mans dels homes, que conspiren per fer-se amb el poder.

¿Què podria dir dels homes? Que hi ha honroses excepcions.

Simplifico. Faig demagògia, em diran. Però la veritat no es pot negar.

*

Collage d’OX

ELS TRES VOTANTS

 

 

ELS TRES VOTANTS

-Conte per a un dia d’eleccions-

*

17-11-12

*

 

           Tots tres anaven a votar com estava manat i decidit: l’un darrere l’altre. Nicolau Sicau, Oriol Sifasol i Maria Siplovia.

            Eren jubilats i veïns d’escala, cadascun sol al seu pis de propietat però sempre fent colla al carrer, al cafè, al teatre, en fi, a la vida social de la ciutat.

            Nicolau Sicau era joier. Havia tingut una mala experiència en caure-li al damunt quan anava al casino una torreta amb el pi que una formació política regalava en campanya.

            Oriol era músic. Havia tingut una mala experiència en tirar-li algú des d’una finestra una torreta d’alfàbrega que regalava una formació política en campanya.

            Maria Siplovia era bibliotecària. Havia tingut una mala experiència quan una furgoneta carregada amb cartells electorals va derrapar a causa de la pluja, es va obrir i li va abocar al damunt tot de còpies de la mateixa cara.

            Quan tocava anar a votar, sortien de casa, es donaven la mà, l’un mirava els balcons, l’altre les finestres i l’última si estava núvol.

            Per descomptat que no votaven cap de les formacions que els havien atacat.

            Després solien anar tots tres al mateix restaurant i a la mateixa taula. En acabar de dinar, demanaven xartrès, se’n bevien una bona copa i feien botifarra tots alhora dient: ¡que es fotin!

            *

Conte i collage d'OX

ESTATS DE VIDA - (3)

16-11-12

*

- Sobre l’amistat-

 

* L’amistat és més llarga que l’enamorament: el prepara i el sobreviu. (No sempre)

 

* Amistat és l’amor que creix amb nosaltres. L’amistat ens fa adonar que no som sols; mirem i ens miren i, a vegades, somriem a un altre: el primer amic, amb qui ens avenim, congeniem, ens estimem.

 

* Les primeres complicitats adolescents entre amigues van ser l’inici de la nostra llibertat: teníem un espai secret, evadit, compartit.

 

* Compartir amb generositat és el nostre punt feble: els amics ens poden trair.

 

* Compartir és més fort que trair; és positiu.

 

* L’amistat té arrels tan fondes que a vegades les hem de trobar descarnant la història particular; l’herència –el caràcter- hi jugaven un paper.

 

* “Perdre un amic és perdre la meitat de l’ànima”, reconeixia Agustí d’Hipona. Jo n’acabo de perdre dos, i en perdré més si vaig vivint. ¿Com sobreviuré?

 

* Se sobreviu a l’absència. L’amistat s’incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura? No, sinó com amable lloc de trobada i
conversa. Per això a vegades enraonem sols.


* Wilfrid Owen, en el seu commovedor “Rèquiem de guerra” (guerra 1914-1918), musicat per Benjamin Britten, diu aquesta frase profunda: “ El front pàl·lid de les noies és la sepultura dels soldats morts.” Vol dir que elles en guarden el record, els pensen.

 

* L’amiga íntima vol dir, en expressió adolescent, aquella a qui confiem el nostre temps únic, apassionat, tristíssim, gloriós; tant, que el nostre cor no el podria contenir tot sol. La mare té gelosia de l’amiga íntima.

 

* L’amiga íntima, si sobreviu el pas d’adolescència a jove, ens acompanyarà tota la vida, salvant totes les distàncies. La conversa, malgrat els anys, serà represa amb familiaritat: ens sabíem els antecedents.

 

* L’amiga íntima també ens pot conduir a l’amor total; però el nostre món no sempre s’il·lumina així.

 

* L’amistat és com l’aire i l’aigua: ens donen vida i ens hi podem deixar anar confiats si respectem el medi.

 

* No sabem si l’amistat persisteix més enllà de la mort, ni si hi podrem trobar aquells que voldríem haver tractat, però m’agradaria. Aquí no els he pogut conèixer.

 

* He fet amigues llegint els seus llibres quan ja eren mortes. ¿Ens reconeixeran?

***

Collage d'OX. Noia amb fons pompeià. 

IDENTITAT I SÍMBOLS

IDENTITAT I SÍMBOLS

*

13-11-12

*

Ahir al vespre vam assistir a la presentació del llibre “Mitologia, Simbologia, Literatura”, recull d’articles d’autors varis. El presentador lloava de manera encesa i convincent els símbols catalans que han fet la nostra Història, i la gent que s’hi ha sentit i s’hi sent identificada, sempre amb el fons mai discutit de la bandera.

            Al migdia, amb un sol resplendent, davant del Balcó, o sigui, sota de casa nostra, es muntava una plataforma electoral, amb taulat pels nombrosos periodistes, altaveus pels personatges i... una bandera del país. El símbol. Fins aquí tot normalet. Arriben els personatges amb el convidat de fora que solen portar els partits com a reforç. Abans de posar el peu a les escales del Balcó, retiren la bandera. Ens en vam sorprendre. No sabíem quin partit era aquell. Va pujar un periodista a retratar el conjunt des del nostre balcó, que de vegades serveix de tribuna: “Són els socialistes”, ens va informar.

            Sembla, doncs, que aquesta formació no s’identifica amb el símbol.

*

Collage d’OX . Netsukes eròtics japonesos.

 

 

L'ESPANT

L’ESPANT

*

12-11-12

*

La nit que començava la campanya electoral em vaig espantar. A les 12 en punt es va començar a sentir a la Rambla un estrèpit de tambors que semblava que arribés l’exèrcit en peu de batalla. He sabut que se’n diu batucada i que prové dels països africans. A mi em semblava que renaixien escenes hitlerianes.

      Va durar molta estona, massa i violenta. Veïns d’altres edificis m’han dit que van trucar inútilment a diverses institucions per informar-se i per veure si ho aturaven, sense que, naturalment els fessin cap cas. Els tambors els portava el PP i sembla que hi va haver una mena d’esgrima entre crits d’España/independència.

      Tambors i militars van associats. Ara que la Setmana Santa se’ns ha tornat també paramilitar, confesso que rebutjo l’agressivitat dels tambors, que han suplantat cors i formacions orquestrals. Argumenten que el tambor és més barat. La gent s’ha acostumat al soroll, i si és violent més encara. Canalitza els instints més bestials de la persona. Que lluny que estem de la civilització...

      Votaria aquella formació que m’assegurés un control de la contaminació acústica, però ja porto anys d’insistir en aquest sentit sense cap resultat, sinó tot el contrari.

*

Collage postal d’OX

EL GRAN SALT

EL GRAN SALT

*

10-11-12

*

Cada vegada més joves, ho hem constatat, s’afanyen a preparar els seus cursos d’anglès. Saben que la seva terra els fa fora perquè no hi ha lloc ni a la casa pròpia ni a la que hauria de ser de tots: es veuran forçats a emigrar i l’anglès, com abans ho va ser el llatí, és la llengua vehicular. La llengua pont.

      Ara bé, per tal d’aconseguir que la terra on vivim no ens escanyi, no ens faci morir en vida, no sigui, com ara ho és, una agonia constant i una amenaça creixent, ¿SEREM CAPAÇOS, EL 25, DE FER EL GRAN SALT?

*

Collage d’OX

PLORAR

PLORAR

*

De ben petita havia sentit el refrany castellà que diu: “Quien bien te quiere, te hará llorar.” Vull entendre que es referien a les penes que es deriven d’imposar el recte creixement d’una persona. Que la modelació fa patir, vaja. De més gran, sentia que la gent, amb certa ironia, deia a les noies: “Qui vol lluir, ha de patir”. Cosa que s’entén no sols pel que suposa haver de lluir bon tipus, sinó, en general, es pot referir a l’esforç que suposa tota feina lluïda. Encara que pateixen més molt sovint els que no es veuen lluir, però aquesta és una altra filosofia.

      El que vull dir ara és que, amb els anys, m’he anat convencent per experiència d’una dita nova que  ofereixo, per a qui la vulgui acceptar: “Qui plora és aquell que estima més.”

*

Collage postal: Foc de roses. OX.

 

UNA VEGADA VA SER NENA...

UNA VEGADA VA SER NENA

*

7-10-12

*

Ella no oblidava l’infant que va ser una vegada. Li agradava parlar de les seves transformacions i ens ho explicava: de nena a noia, a adulta, a dona més gran, a vella, i ens mostrava objectes de cada etapa. Però amb el pas dels anys va perdre el camí i les seves figures. Va tenir por i es va refugiar en l’única que recordava, la primera nena que portava dins.

*

(Aportació al Llibre del Pensament. Associació contra l’Alzheimer. T 02)

ESTATS DE VIDA - 2

ESTATS DE VIDA - 2
*
5-11-12
*
Les hores serenes són el temps vençut, la fruita collida amb pausa.
*
Un  veler blanc passa orgullós com una au marina. Nosaltres, mirant, ajudem a empènyer les ales majestuoses. No podem fer altra cosa que deixar-nos dominar pel paisatge d'aquest cos celest on creixem sense saber-ho.
*
Passo els camins d'hivern vora els pins marítims: soledat radiant d'argelagues en flor.
*
Tendresa del vol confiat, i per això mateix tan fràgil. Duresa del vol depredador, també fràgil. Tots dos ens reflecteixen i per això els destruïm.
*
Atac o defensa, no podem contenir tanta força en solitud.
*
Veure l'univers buit fa una tristesa com de mort avançada.
*
Paradoxa: quan arribem a sintetitzar el record, tendim a dispersar-lo, buscant-li extensions en el temps per reconstruir-nos la vida. La recerca del temps perdut és necessària per sobreviure.
*
Hem heretat coses bones i ho reconeixem cada dia. Però, ¿hem fet créixer aquesta herència?
***
Collage d'OX

ESTATS DE VIDA

ESTATS DE VIDA

*

3-11-12

*

Em llevo i veig l’absurd: no podré arribar a la llum.

*

La claror es mostra lluny de mi. És un simulacre de vida. Un miratge. Sé que no hi podré accedir, i el drama és que ho contemplo com un fet habitual.

*

No hi ha múscul capaç de separar les dues amenaces que m’oprimeixen: la del cel i la de la terra.

*

No existeix la llibertat, i per això m’he acostumat a ser esclava: nit, dia, nit, dia, naixement, mort, naixement, mort. Un sistema inconegut m’atrapa. Qui asseguri que coneix el sistema, menteix.

*

Néixer és una fatalitat. Una imposició. És l’inici de l’esclavatge i el camí de la mort.

*

Entre tenebra i tenebra, s’ofega la vida.

*

Mai no podré saber qui o què m’oprimeix: no n’existeixen referències ni se’n poden extreure conclusions ni, per tant, establir comparacions.

*

L’absurd és el resultat d’impotència que aporten els aprenentatges.

*

No hi ha proporció possible ni intuïda entre el que em volen fer creure que existeix i entre el que sóc realment.

*

No cal rendir comptes. Ni demanar-ne. ¿A qui o a què?

***

Foto: L’amenaça. El mar d’avui

DOLCES, PROFUNDES LECTURES

DOLCES, PROFUNDES  LECTURES

*

2-11-12

*

Els bons amics ja saben que no tinc el costum d’escriure o mostrar actes públics organitzats relatius a la meva persona, salvant alguna excepció. Altra cosa són les reflexions corrents de cada dia, que per això em sembla que tots escrivim els blogs.

      Però avui, d’excepció en faig una, i amb tota l’alegria, malgrat ser dia de difunts, ja em perdonaran els desapareguts.

      La Biblioteca Pública de Tarragona, a la que pertanyo des de l’adolescència, ha volgut dedicar-me un programa variat, com variats són els panellets que amb més o menys fortuna he intentat afegir a la composició (a l’original en paper no hi són retratas, és clar). Les persones que ho han preparat i les que hi ha participat hi han dedicat molts dies, i després de la convocatòria memorable del 31, encara hi ha dues sessions on es llegirà “La inundació” i es faran comentaris, primer relatius al llibre i més endavant a les obres en general. A totes elles, organitzadores i lectores, el meu agraïment més sentit, que vull que sigui proporcionat a les atencions generoses que han mostrat amb l’autora.

      Deia de la meva adolescència primer, i després de les meves obres. ¿Com podia saber jo, quan era noia lectora infatigable, que ara, als meus anys, veuria una taula que exposava tan llarga vida de llibres que he escrit? Per aquest motiu la Biblioteca Pública és la meva segona casa: em conté sencera, perquè també té cura de l’arxiu periodístic que va apareixent. Si llegir forma part de la meva arqueologia mental interior, escriure ha estat i és l’extensió pública de la meva persona que vol comunicar amb les possibles lectors.

      El dia 31, membres del Club de Lectura van llegir textos que havien estat curosament editats en un programa de mà. Es van passar els collages per la pantalla, i a fe que es veien preciosos, molt més que al natural. Es van oferir fragments musicals entre lectura i lectura. Ah, aquell “No em deixis pas”, de Brel, que m’ha fet plorar sempre... I, nit de sants, apareguts, difunts –el difunt meu predilecte és l’esquelet viu d’Horaci Vergés, que campa sovint per la ciutat nocturna-; nit màgica, doncs, la direcció ens va oferir panellets, mistela i ranci, vam brindar per tantes coses i tants projectes i afectes que la Biblioteca devia brillar a l’exterior amb la claror especial dels Sants. I és que sants, i de primera categoria, ho són tots aquells que tenen cura dels llibres. Que els estimen i que els trien per bona companyia. A tots, benvolguts, llarga vida i moltíssimes gràcies.

*