UNA VEGADA VA SER NENA...

UNA VEGADA VA SER NENA
*
7-10-12
*
Ella no oblidava l’infant que va ser una vegada. Li agradava parlar de les seves transformacions i ens ho explicava: de nena a noia, a adulta, a dona més gran, a vella, i ens mostrava objectes de cada etapa. Però amb el pas dels anys va perdre el camí i les seves figures. Va tenir por i es va refugiar en l’única que recordava, la primera nena que portava dins.
*
(Aportació al Llibre del Pensament. Associació contra l’Alzheimer. T 02)

9 comentaris:

  1. Carme Rosanas7 de novembre del 2012, a les 19:16

    Quina versió de l'Alzheimer més poètica... clar que hi ha moltes persones que no pateixen la malaltia i que també cada cop recorden més coses de la infantesa i menys de les recents.

    Refugiar-se en la primera nena que portava a dins... fa sentir coses per dins.

    ResponElimina
  2. GLÒRIA7 de novembre del 2012, a les 20:48

    I solament recordar la paraula "mare" primigènia i vital. Tornar a l'origen, no recordar que un dia recordaves.
    Salutacions, olga!

    ResponElimina
  3. Quadern de mots8 de novembre del 2012, a les 7:09

    Bona aportació.

    A mi sempre m’ha fet molta por perdre la memòria, no recordar, oblidar... ha de ser molt dur sobretot si n’ets conscient.

    ResponElimina
  4. Camil.la Pérez Salvà8 de novembre del 2012, a les 7:42

    M'ha agradat aquesta mirada, si sempre fos així m'atreviria a dir que no em faria res acabar els meus dies com aquella nena que vaig ser. Gràcies Olga.

    ResponElimina
  5. Teresa Costa-Gramunt8 de novembre del 2012, a les 12:37

    La memòria ens dóna constància de qui som. Però, qui som realment?

    ResponElimina
  6. Joan Josep Tamburini8 de novembre del 2012, a les 13:07

    Ara tinc un malalt d'Alzheimer, que desprès de tres anys d'estar més o menys estable, ara comença la devallada. I està en aquests moments en que s'asabenta que quelcom no va bé. I mateix molt. A voltes voldrfies que es degradés més, a aquell moment en el que ja no senten res (o això creiem nosaltres). Però qui pateix de veritat són els familiars que viuen amb ells. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  7. M. Roser8 de novembre del 2012, a les 23:00

    Si tot fos tornar a la nena que un dia vas ser...Però per desgràcia la degradació de la malaltia porta a una
    situacions que hi tenen ben poc a veure...Fa molta tristor.
    Petonets.

    ResponElimina
  8. cantireta9 de novembre del 2012, a les 10:31

    La meva iaia es va transformar en nadó.

    I no escric més... Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Relatus11 de novembre del 2012, a les 0:03

    Bonic. Però perdre la memòria ha de ser com perdre el sentit que tots busquem a la vida. Dur.

    ResponElimina