RENFE

*

Curiositats de Renfe. En una màquina grua es veu escrit en lletres de motlle: "No chocar. No dejar que se embole." (sic). Al diccionari castellà trobo les definicions del verb embolar: 1)"Poner bolas de madera a las puntas de los cuernos del toro." "Dar bola o betún al calzado." 2)"Dar la postrera mano de bol a la pieza que se ha de dorar." 3) "Emborrachar". Cap més.

Em passo el viatge cavil·lant a quina d'aquestes funcions deu tenir propensió la màquina grua.

*

En un contenidor dels llarguíssims trens de mercaderies llegeixo: TRASATLANTICA (SPANISH LINE)".

Per a mi "trasatlántica" podria ser "tras" o "detrás" de l'Atlàntic. "Qui té bon nas té bon detràs", se sol dir, com un dia em recordava el bon amic Josep Vallverdú: en una ciutat va veure un carrer que es deia "El detràs de la Puríssima". O sigui el detràs, o darreres. Aquest detràs com adverbi és viu a moltes localitats.

Si el contenidor, en canvi, digués "Transatlántica" es podria creure que, en efecte, l'artefacte travessaria l'Atlàntic. Creuar, travessar, que deu ser la seva funció real. Però és clar, la inscripció deia també "Spanish Line". I és la manera, el el modus, la diferència.

*

*

*

Apunt de quadern. Vannes. O.X.

VIATGE

*

"(...) Som a Vannes els dos Vicenç i jo. Vannes té devoció a sant Vicenç Ferrer: és enterrat a la catedral i li han dedicat un carrer cèntric i un arc. Vicenç, el predicador entre criadors d'ostres i musclos; entre marees i boires; afrontant els misteris artúrics que van del bosc interior de la Brocéliande al golf de Morbihan; entre els calafats i els mariners rudes que es beuen amb parsimònia el seu got de vi a "Chez Louise". Un grup d'escoltes marxen al pas de "Les matelots / de l'aubergine..." Dibuixo un cap barbut que fa de peanya, de fusta vella, a l'Arc de sant Vicenç. (...)"

*

"(...) "Profondément calme (dans le brume doucement sonore)". Així s'indica a la partitura de "La catedral engolida", i ja és un poema. A Barcelona compro música de Debussy, que possiblement no arribaré a tocar, almenys tota, però ho provaré. La porto amb mi aquesta nit calma, sonora, gairebé la nit de l'ànima que somiava Joan de la Creu, i aneu a saber en quina ànima pensava."

*

Del llibre TRENS (Òmicron).

*

*

*

Chez Louise, a la península de Conleau, Vannes. Dibuix a llapis d'O.X.

POESIA

*

Tantes vegades m'he mirat l'Óssa Major en les nits diàfanes de Mont-ral que, quan l'editor em va demanar el títol per a la Poesia Completa no vaig dubtar gaire: Óssa Major.

Trobar títols és, a vegades, complicat, però a mi m'agrada buscar-los.

Poesia Completa és una decisió important, alhora greu i joiosa. Vol dir TOTA la poesia escrita en una vida. L'editor Israel Clarà ha volgut emprendre aquest camí jo en diria solemne: obrir contenir i tancar tota la meva obra poètica en un llibre. Dels primers, ja exhaurits, als últims, obres editades en revistes i algun inèdit, pocs. Tots els pròlegs. Algun comentari expert fet pels millors crítics del país, i no pas últimament, que se m'ha amenaçat amb el silenci. Cap a 800 pàgines, perquè ara el llibre encara no és tancat: serà un llibre d'estiu, de falç al puny, de nit clara per veure l'Óssa, de prats florits, d'amics que arriben i marxen, d'alegries i enyorances, de sentir la vida com passa.

La poesia és l'aproximació més directa a una persona. Radiografia, autobiografia, observació de l'entorn. Per a qui sap llegir, la poesia revela. Per a un altre poeta, la poesia descobreix.

No és un llibre de Sant Jordi. S'esta construint. Segurament serà un llibre de juny. La preparació és l'esperança, el desig, el treball, el somriure. Escanejar llibres antics, revisions i més revisions... la feina editorial és gran.

I vaig dir als periodistes: vull que aquest llibre sigui conegut. Que no passi desapercebut. ¿Qui ha al país, ara, amb tanta i tant significada poesia? S'ha de trencar el silenci injust, i el començo a trencar jo des d'ara mateix. Estimats lectors, ahir vaig rebre el projecte de portada, i vosaltres sou els primers a veure-la. Si us plau, parleu-ne, gràcies, moltes gràcies. Quan surti el llibre, ja ho comunicaré.

*

*

*

Projecte de portada sencera, solapes incloses. Dibuix d'O.X.

VIATGE: DE PAS...

*

Que els viatges són pas, o de pas, ja ho sabem. Però mentre no arribem a destinació:

al tren de rodalies un grup de dones comenten receptes de cuina i m'acullen amb gust. Vaig prenent nota.

A l'avió un oriental m'ensenya el significat del seu nom i escrivim al quadern els nostres noms; també m'explica l'economia del seu país i el situem al mapa del magazin del seient.

A l'autocar uns periodistes parlen de crítica literària i escolto el que d'altra manera potser no sabria.

A l'EuroStar, sota el Canal, la noia que passa els carrets amb entrepans i begudes és de Barcelona i així es paga els estudis.

A l'EuroStar una noieta francesa té por de passar sota el mar i la tranquil·litzo.

A l'avió sóc jo qui té por i la dona del seient del costat em dóna la mà i em parla de les flors de Bach.

A l'Estrella Roja una matriarca russa ens ofereix té ben calent mentre el bosc sempre és blanc i fantasmal en la nit que no és nit. Em passo la nit mirant el paisatge que potser no tornaré a veure.

I escric, escric allò que una fotografia no pot retenir, perquè sintetitzo el pensament d'aquells que van ser allà abans que jo més el meu que hi circula en aquests moments.

*

*

*

Torre a Vannes. Quadern de viatge d'O.X.

VIATGES I BLOCS

*

Apunts de viatge de tota mena, escrits, dibuixats, llegits, viscuts en el mateix camí que fem.

A bord del Queen Elizabeth II vaig escriure la novel·la "Mar de fons", editat per Planeta. En l'autocar que ens portava a Alemanya en un remota Setmana Santa, "Els companys", que em va guanyar un premi de la revista "El Ciervo". Després es va reeditar amb el nom de "El sol a les vinyes", publicat per Òmicron. Pels camps de França encara no havien brostat les fulles, i les garses ja preparaven els nius portant branquillons. Just al moment d'encetar la primavera Jesús moria, quan tot incita a la vida. És el sentit d'aquest llibre.

En l'autocar a Escòcia vaig escriure "La muralla", els poemes de Tarragona, editats per Columna sèrie Àuria. En un autocar de no recordo quin viatge llunyà a terres més properes vaig escriure un conte que em va guanyar un premi a Astúries. Convocaven "Relatos de la mar", i em vaig dir: són els meus. I vaig guanyar el segon premi; el primer era en asturià. És publicat en un bonic volum.

Viatgeu, amics, feu-vos el vostre racó de lectura i escriptura. Un bloquet, un apunt, la conversa amb el veí de seient... tot va bé per tenir un record tridimensional.

*

*

*

Apunts del quadern de viatge d'O.X.

EL BOIX

*

L'escriptor Txec Rainer Maria Rilke, en la correspondència amb la seva sona, Clara, fa un elogi fastuós d'una simple branqueta de boix que aquesta li va enviar entre els fulls d'una carta. L'elogi ocupa tres pàgines. Jo, que no sóc Rilke, també voldria parlar del boix, i aquest és un article de primavera.

El boix (Buxus sempervirens), tan conegut pels que estimem el bosc, és molt present a les nostres muntanyes, i resulta curiosa l'expansió de les seves llavors, a l'estiu, quan les trobem disparades al mig dels camins. Llavors podem observar les càpsules obertes i comprovar que algunes llavors no arrelaran, escampades pels pedregars. Aquesta és la generositat de la natura, o la saviesa, en voler assegurar-se que, almenys, algunes de les llavors ofertes en totes direccions arribin a bon port.

Ara que s'acosta Setmana Santa, temps de dispersions i d'aspersions diverses, hem de recordar que el boix tenia - i potser té encara - usos religiosos, com ara el d'aspergir aigua beneïda en diferents cerimònies. També es cremava boix als cementiris, en honor dels difunts o potser per allunyar-ne els esperits.

El boix era plantat pels pagesos a camps i vinyes per reforçar collites. A vegades el boixerar arriba a fer-se arborescent i pren alçades considerables. A Mont-ral m'agrada ficar-me en una boixera altíssima, fosca com gola de llop en la seva base al peu d'una muntanya, que ara han arrasat. En celebracions i banquets, del boix se'n feien garlandes i corones. I, de les fortes arrels, bastons i coberts: ¿qui no ha menjat amb coberts de boix? ¿Qui no ha remenat cassola o paella amb estris de boix? Per no parlar dels humils, preciosos i internacionals boixets, que han contribuït a fer les puntes i filigranes més esplèndides del món.

Fins i tot el nom de la flor és bell, coneguda com boixerica. És una planta resistent i, ja des de l'antiguitat, s'ha pres com a sinònim de fortalesa i d'estoïcisme. De manera que així considerat, el boix arriba a ser per a nosaltres un model a tenir en compte i per motius diversos: magnificència, benedicció, fortalesa, utilitat i festa.

*

*

*

Carrer de Vannes. Dibuix a la tinta xinesa, del quadern de viatge d'O.X.

Ja que és temps de dispersions, ¿per què no visiteu el preciós País de Vannes, a la Bretanya?

MIGDIA

*
La mirada trista del nen de beneficència, d'ulls foscos fixats a l'oca de marbre del brollador, al raig d'aigua brillant i movedís. Però les noies custòdies el fan tornar al cotxet, al passeig i, en marxar, ell encara es queda mirant, amb el cap enrere, i el reflex se li gravarà a l'ànima.
*
La neneta gitana romanesa. La mare, descalça, havia amagat les sandàlies platejades de taló alt sota els margallons. Les recull i la nena se'n posa una i camina contenta pel passeig a peu coix.
*
El platejat brilla al sol de migdia com el raig d'aigua del brollador, el raig que es mirava el nen d'acollida. Com la plata de la sandàlia. Com el sol que en tota la seva amplària cobreix ara el mar d'elegants i efímers mirallets de mercuri.
*
*
*
La sabata blava. Collage d'O.X.

TRES TAÜTS

*

Contaré el que recordo del somni d’aquesta nit.

Algú es dedicava a recuperar vells taüts de fusta ja corcada. Penso que era amb la intenció de robar algunes joies. Jo era allà, en un local mitjanament il·luminat, polsós, amb altra gent amb qui hi havia una certa complicitat o, almenys, no ens trobàvem estranys. Potser fóra la rebotiga o magatzem d’un drapaire.

Per aquelles coses del somni, que torna real allò fantàstic, per una sèquia propera d’aigua pastosa, potser una riera o una claveguera, a poc a poc s’acostaven tres taüts que es van detenir davant de la nostra finestra. Arribaven molt lentament.

- ¡Caram! – vam dir -, si són les germanes Y. Sé quines germanes són, i en la realitat encara viuen. ¿Com vam poder saber qui eren si estaven les caixes tapades?

En arribar els taüts a la nostra alçada, algú va obrir la mitja tapa articulada, que deixava veure només cares i mig cos. En efecte, eren les tres germanes Y. En el somni ja feia molt de temps que eren mortes, les vèiem momificades i conservaven les fesomies. Portaven les seves joies i un dels drapaires va anar llest a treure-les, però amb suavitat i respecte. Allò s’assemblava molt a una cerimònia fúnebre. En cap moment vam tenir la sensació que robàvem un mort.

Vaig mirar els rostres de les germanes. La primera va obrir els ulls amb el gest de torçar lleument el coll. Em va mirar de cara. Els seus ulls eren estàtics, com els d’una pintura romànica, negres i sense llum, plans. Sense somriure, es reclinà de nou. Una altra també va moure el cap lleument. Res d’allò ens va estranyar.

Vam marxar del local sense saber el resultat de tot allò. Nosaltres no portàvem cap de les joies. Simplement hi devíem anar d’espectadors. Però ¿qui érem? Llavors, i jo ja era amb la meva família, se’ns va ocórrer que podríem repassar alguns taüts per compte nostre. No ens feia cap por. No teníem la sensació d’infringir sinó de tafanejar. I ens vam disposar a actuar. Aquí s’ha diluït el somni.

*

*

*

Estampa de la col·lecció d'O. X.

SOMNI

*

Carta a l'amic,

t'escric des de Mont-ral, on sec a la vora d'un foc de ginebró esperant que es facin els moniatos al caliu. Hem tornat de la muntanya on els camins, a la banda més alta, semblen escales ciclòpies entre la terra humida i un túnel ombriu de boixos, alzines, pins, teixos i algun auró. Tot és quiet, sense vent, d'un cel semblant a les bromoses (Clytocibe nebularis).

Aquest és un paisatge per temps de crisi. Fins avui és un paisatge estable, acollidor, on tothom hi pot venir i aprendre el nom de tantes coses que mereixen ser recordades. Un paisatge com l'amic que ens aniria bé tenir precisament en aquest temps que ens han pintat tan negre. L'amistat, almenys, no sol amenaçar amb suspensions, fallides ni impostos ofegadors, però sé que això que dic no és veritat. L'amistat és molt fràgil.

Potser hem dedicat poc temps a l'amistat i al somni, i ara comencem a considerar que ens hem perdut algunes coses bones de la vida, justament aquelles que no es poden comprar amb diners.

Em plau escriure't des d'aquí, tan a prop i tan diferent alhora. Quan pugis, veuràs el pit-roig, petit i dòcil, que ens seguirà. Ara ens menjarem l'escalivada i els moniatos calentons amb camembert. Després potser farem una partideta de Mah-jongg i sortirem a passejar de nit entre la boira o a comptar estrelles: aquí l'Óssa Major, a la dreta Cassiopea i al mig, a la cua de l'Óssa Menor, l'estrella Polar, que fa somiar paisatges llunyans.

Una abraçada,

Olga

*

*

*

El somni. Collage d'O. X.

NOVEL·LA ACABADA

*

He acabat la novel·la. En català aquesta vegada. Ja ha volat cap a l’editorial perquè segurament surti a la tardor: bon temps de collita, com la del raïm. Bon xampany per brindar, perquè jo batejo amb xampany cada un dels meus llibres.

Em miro amb nostàlgia la tauleta auxiliar: he de plegar els mapes que, junt amb Google, m’han portat des de Galícia fins a les torturades terres d’Argentina i Xile antàrtics. Les illes de la Desolació i de Darwin, les afroses fracturacions del Pacífic fins arribar a Iquique, on fa parada el meu protagonista abans de passar Panamà i recalar a Nova York, a Cartagena per feina i finalment a una cova de la platja, on viu quan l’entrevistador li demana el per què ha fet cap allà.

He de tancar el quadern on havia anotat curosament els noms, edats i caràcters dels nombrosos personatges que fan un protagonista: mainadera, pares, germana, mestres, companys de treball, coneguts, amors...

Em sap greu plegar: el seu món ha estat el meu per uns instants sempre curts: jo vivia amb ell i he conegut la gent i els ambients que ell m’ha volgut mostrar. Ara, finalment, tanco les pàgines amb recança. El seu món queda a les fosques. Però ressuscitarà en un llibre flamant i aquesta, encara que efímera, serà la seva glòria.

*

*

*

Nostàlgia. Autobiografia. Collage d'O.X.

FESTA DE LA POESIA

*

"Cull la primera poma", segons la cançó d'Angelo Branduardi. Ahir les pomes van ser a l'escenari: vermelles i grogues, ¿símbol?

També hi érem nosaltres: música i poesia. Adrià Targa ens va recitar uns poderosos poemes que li assenyalen el camí: potent, decidit, persuasiu. Recordeu aquest nom.

Pere Nolasc avançava pel passadís amb inoblidables interpretacions de viola, com una veu de primavera: l'entranyable himne d'Escòcia, tres moviments de Bach i El Cant dels ocells. "Musica recreat cor hominis", fa un tapís de la nostra catedral, malauradament retirat.

Els meus poemes, dits lentament, volien arribar al cor dels oients: "Amor undique floret", l'amor floreix arreu", deia un dels altres bells tapissos retirats. Hi apreníem vida, amb els tapissos; amb els poemes potser també.

Els dos joves tenen tota la vida al davant. Jo, darrere. Però les paraules i la música no tenen edat: es comuniquen amb els qui són receptius, a través dels segles.

Ahir vam collir la primera poma, acollits pels SS. TT. de Cultura en la persona del seu Director, Adam Manyé, i tutelats per la Institució de les Lletres Catalanes. Que així sigui per molts anys, per moltes primaveres, per llarg temps de poesia, per delicioses interpretacions musicals. La bellesa perdura en l'ànima, i la conforta.

*

*

*

Fotografia de Vicenç Roca.

PRIMAVERA - POESIA

*

SEMPRE ÉS PRIMAVERA

dedicat a la "Primavera" d'Odilon Redon, al Museu Puschkin, de Moscou

Dona vegetal, a penes dona. Dona donada

a l'arbre on es confonen pell i escorça.

Dona serena de primavera encara nua.

És la pell despullada del món quan desperten les gemmes,

la florida dels pits, el sexe rosa a mig camí de sang i saba.

¡Comencin els colors!, va dir el pintor Redon,

i un gran paisatge s'il·lumina,

s'esfumina l'hivern i, a poc a poc, la terra ja s'inclina

en moroses postures i elàstiques textures,

s'obre la dona en carn melosa,

li mulla els peus l'herba plorosa i, just al fons,

quatre flors en carmí són la primera sang:

ningú la pren, ningú la vessa.

Somriu la dona encara no amorosa.

*

Olga Xirinacs

*

*

*

Escriurem la rosa: collage d'O. X.

Nota: volia il·lustrar amb la "Primavera", d'Odilon Redon, simbolista francès, però no he trobat la postal que em vaig portar de Moscou i no he tingut paciència de buscar-la a Internet. Mireu-la, és bella i suggerent.

MANDARINA

*

MANDARINA

Ahir les joves noies en flor (que deuen ser totes, segons Proust) dinaven sota de la meva finestra. El Passeig de les Palmeres sol ser cada dia parada i fonda pels instituts que visiten la ciutat. Seuen a la vora dels parterres, s’estiren sobre l’herba pixada i cagada pels gossos –les pobres noies en flor no ho saben, això, jo sí -, fan la seva gresca i a l’hora acordada amb els professors desapareixen com un vol d’aus migratòries.

Vaig observar que el grup just sota de casa menjava abundós, amb carmanyola de producte cuinat ben plena, i s’ho acabaven. Així està bé. Però va sortir la mandarina. L’una l’ensenyava, l’altra l’hi prenia, i en un descuit, una de les noies la va llençar expressament a la paperera.

Jo que surto a la finestra: ¡noies!, ¿em voleu tirar aquesta mandarina que heu llançat? Primer es feien les desenteses i estranyades. Com que jo insistia, finalment van buscar dins de la paperera i amb punteria ¡zas!, mandarina dins de casa. Era petita i bonica, plena, de pell tibant. Tan bonica que em sap greu menjar-me-la.

*

*

*

Mandarina taronja. Collage d'O.X.

SÍMBOLS

*

Asseguda en la penombra densa de la Santa Creu (Mallorca) em retorna el pensament de les pregàries de noia i s’enlaira per sobre de les aranyes de cristall opac i antic. Aquelles pregàries que s’aturen a les altes voltes i potser les traspassen. Vaig aprendre que el Déu de l’alegria de la meva adolescència estava concentrat en daurats, ombres, colors i vitralls. No era cert, però les reminiscències perduren.

Penso si en una nova etapa podria podré superar moments viscuts i dipositar-los de nou en aquestes altures, ombroses o lluminoses, no gaire allunyades, on encara es pot sentir l’olor dels llessamins i del mar, o de la cera i l’encens.

No es podrien alçar gaire lluny perquè volar em fa por, i aquest cel glaçat fora del meu abast em fa una sensació desolada, de soledat metàl·lica, mineral. Necessito que els símbols m’acullin sensorialment.

*

*

*

Les hores blaves 2. Collage d'O.X.

TEMPUS FUGIT...

*

Fuig el temps..

Ja s'acosta sant Josep. Fa quatre dies, com solem dir, era Nadal i, almenys jo, voldríem que es fes més llarg. M'agrada tant... I quan penso que hauré de felicitar els Joseps i Josefines ho veig tan llunyà com l'estrella Polar.

Avui he hagut d'escriure correcuita una postal per a una Josefina, perquè potser no arribarà al poble a temps. Els altres els trucaré. No en vull oblidar cap, que ells tampoc m'obliden.

¡Obre la finestra, noia, que arriba la primavera! ¡Mercuri alat, porta ràpidament els missatges!

A la Rambla poden arbres i trituren, i millor que els ocells no hagin fet encara els nius a les branques, perquè seria un mòbbing: apa, tots fora, i la posta trencada a l'asfalt... crueltat diminuta que commou només als que sentim empatia vers els altres.

Veig garses amb branquillons, i coloms, i tota mena d'ocells ciutadans amb el que troben per fer un niu més còmode per als fills. Hem vist migracions cap al nord i aviat veurem les que van al sud, rapidíssima línia ben formada ran de costa.

Fuig el temps... i de moment no escric la segona part de la frase.

*

*

*

La Primavera i Mercuri. Collage d'O. X.

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

*

Tinc l’honor de formar part del Senat de Tarragona, SPQT. Tot honorífic, sense retribució. La nostra feina és asesorar l’alcalde en les qüestions relatives a la ciutat i al seu òptim desenvolupament. Cadascú des de la seva òptica i el seu entorn divers, afegirà experiències i suggeriments per tal de millorar la vida ciutadana. Per canviar les impressions ens reuniren dos o tres vegades l’any, o quan es consideri necessari.

Avui només m’interessa destacar un fet: al Senat tenim tota la llibertat d’expressió que necessitem. He d’advertir que hi ha hagut i hi ha, per part dels senadors, crítiques molt dures, altres no tant i intervencions laudatòries. Precisament és així com ha de ser. No som ni volem ser aduladors. S’ha de dir que per part de l’alcalde es pren nota rigorosa de cada torn de paraula i se’n dóna resposta. Però el que més valoro, i ho repeteixo, és la màxima llibertat d’expressió, amb independència de partits. Som ciutadans. Som lliures.

*

*

*

Plenitud. Collage d'O.X.

CULL LA PRIMERA POMA

*

En una setmana justa, dos poetes i un músic hem rebut l'encàrrec de preparar un recital pel Dia Mundial de la Poesia.

No ens coneixíem, o amb un ens coneixíem poc: serem el poeta Adrià Targa, el músic Pere Nolasc i jo mateixa. Ells viuen a Barcelona i ahir corre-cuita, trobar-nos a casa amb Adrià i acordar precisions i estructures amb Pere Nolasc per telèfon a tres.

Deia jo fa pocs dies en una taula rodona que els encàrrecs no s'han de menysprear mai. Hi ha qui diu, despectivament: ¡ah, això és d'encàrrec! Compte. Gràcies als encàrrecs tenim les obres d'art millors del món, des de la Capella Sixtina pasant pels quadres corporatius de Rembrandt fins les Menines de Velázquez, ¿I a qui s'encarreguen les coses? Als qui les saben fer.

De manera que, el dia 20 a les 7 de la tarda tindrem CULL LA PRIMERA POMA, interpretat pels dos poetes Adria Targa i Olga Xirinacs, i pel músic Pere Nolasc. Als SS.TT de Cultura. Ho dic perquè, cap de setmana pel mig, no hi haurà temps d'imprimir cap cartell ni programa.

Sembla que en diferents capitals i ciutats es farà homenatge a la poesia. Fantàstic. Cadascú amb els seus. Però... ¡oh, meravella!, un poeta sublim elegit per la Generalitat (o sigui, triat per Barcelona) tindrà un poema a tot arreu traduït a 21 llengües. Cal dir que de gràcia no ens en fa, això del poema. Perquè ni som nosaltres els traduïts ni anem a cap altre població a fer les pometes. Continuem sent provincians.

*

*

*

Cull la primera poma. Collage d'O.X.

BENVINGUT

*


BENVINGUT

Ha nascut Roger, el nostre primer besnét. Una criatura preciosa arribada al món en divendres i tretze del mes de març. Vol dir que el minyó serà combatiu, aliat de Mart, marçal, capaç de plantar cara a qualsevol adversitat. Benvingut, Roger. Felicitats, Marina i Miquel.

Una força interna em va portar ahir a una íntima i alhora explícita satisfacció, i no sóc pas de caràcter expansiu. Ho de d’estudiar. Primer de tot per la bona nova a pesar del dificultós naixement. Però en el fons em reconec que hi ha una força primària, primitiva, que pot veure, com el vell Simeó al temple, una nova generació que s’obre pas i es col·loca entre els altres, els que són, han estat i seran. Hi ha una línia de vida que uns besavis situem de manera diferent que uns pares i uns avis. Entre tots aconseguim una bona parcel·la de temps. Ens ha estat concedit viure un bocí d’història i conèixer una multiplicitat d’afectes. Bon dia, Roger. Com una fada padrina, et voldria protegir sempre.
*
*
*
La lluna, la Pruna i el nadó Roger. (La Pruna és la gossa). Collage d'O. X.

BACH IN BLUES

*

BACH IN BLUES

A l’Aula 10 del Conservatori, l’organista Jordi Vergés ofereix una audició d’orgue. El temps s’obre per a nosaltres amb les portelles del moble que mostra la seva estructura.

Tocar l’orgue és volar en tres cels. O en un cel tridimensional, els núvols significats pels pedals. L’orgue –vull dir la música d’un bon orgue interpretada per un excel·lent organista – és còsmic. L’orgue conté l’univers, no és contingut. Acompanyats d’un orgue, podríem pensar que l’univers no té principi ni final. Per això li atribueixo el blau.

La simpatia i la saviesa de Jordi Vergés ens introdueixen a la nòrdica ciutat de Lübeck, on els grans instruments musicals punxen el cel a través de pinacles i agulles. Allà on un jove Bach s’hauria quedat com els apòstols en la Transfiguració.

“Wachet auf, ruft uns die Stimme” (BWV 645). “Auf meinen lieben Gott” (BWV 646). “Thema Fugatum” (BWV 582)... També ens hi hauríem quedat.

“Prepara el Coral “Komm, süser(?) Tod” (BWV 478)”, li demano a Jordi Vergés. “L’he triada per al meu funeral. Però no em puc morir fins que l’orgue de la catedral sigui a lloc”.

Així serà, perquè l’orgue ha de sonar tendre, celestial, total, definitiu.

*

*

*

Bach in blues. Collage d' O. X.

ANGLÈS - CATALÀ

*

William Rowe, poeta i professor de la Universitat de Londres, afirma que els escriptors que utilitzen un anglès estàndard -dessaborit, diu ell- triomfen. Per contra, els escriptors de qualitat, els que excel·leixen en l'idioma, no tenen sortida. L'entrevista la fa David Castillo a l'Avui (11.3.09).

Arriba a dir William Rowe que els excel·lents "no viatgen com els altres". Es a dir, no els porten a pasturar la promoció.

Com deia la jaia de la família Agamenon, "igualet, igualet que el difunt catalanet".

Ho vaig pensar de seguida: aquí, com a Anglaterra, la llengua estàndard, plana, grisa, buida, és la que triomfa, perquè els cervellets del públic lector no hagin de fer un consum excessiu de neurones. La literatura d'excel·lència, en canvi, es queda als calaixos i, si no s'hi queda, no passa més enllà dels Pallaresos, per dir una localitat.

Ves per on, i salvant les enormes distàncies, som igualets a la baixa.

"Odi profanum vulgus", que deia Horaci.

*

*

*

La bona ploma. Collage d'O. X.

DESPESA INÚTIL

*

¡ Cinc ! Cinc persones es necessiten per netejar l'oca de la basseta del Passeig de les Palmeres.

¡Oh meravella d'eficiència, oh estalvi de despesa pública! Cinc persones fan el que pot fer una de sola, i encara de la manera més impensable.

Perquè aquesta figura la sol netejar un sol treballador quan buiden la bassa, que és un cop la setmana. O bé, com he vist altres vegades, posar un tauló des de la vora a la figura.

Ara no, ara aquesta gent ha fet filigranes, s'han remullat, s'han contorsionat per poder-hi arribar i, naturalment, els racons no els han pogut fer.

A vegades saltava un noi magribí que per prpòpia iniciativa netejava l'oca. Un voluntari amant de la ciutat i de la neteja, es veu. Ara, cinc persones no poden fer el mateix.

¿Qui és el cervellet que els ha manat?

És clar que si són del Servei Municipal d'Ocupació, com m'han dit, no cinc, sinó cent persones podrien netejar l'oca. Però, ¿voleu dir que no es podrien repartir per altres llocs, aquesta bona gent? ¡TARRAGONA ÉS GRAN!

*

*

*

Foto: O. X.

LA NÚVIA - 3

*

Continuació.

*

Lolin veu entrar la noia pàl·lida al bar, que es busca les monedes i escura la butxaca estreta del pantalon, en compta quatre de vint i un de deu per demanar un tallat.

- És un euro-, li diu la mestressa.

La noia llavors demana un cafè i la mestressa fa un gest a Lolin com volent dir: misèria i companyia. La noia es trira els cabells enrere i es concentra en el cafè. Lolin l'espera a la sortida.

- No tens calers, ¿eh? ¿Has fugit de casa? *

La noia no respon, però tampoc es mou. És un bloc de pedra. Lolin ja es pensa que no li explicarà la seva vida a cop calent, però hi torna:

- ¿On vius? ¿Ets d'aquí?

- M'han fet fora; estic prenyada.

- Ja, i el tio ha pirat.

- No és del tio. És del pare.

La noia enraona amb els ulls perduts enllà, sense expressió.

- ¿I què penses fer?

- No ho sé.

Ja s'allunya i Lolin no sap si cridar-la o no, però ha de tornar a la parada, pel nen. Una altra dona sola, i el més estrany és que no li ha demanat calers; això li fa pensar que podria ser veritat. Misèries, cada dia més misèries, pensa, mentre dóna el biberó al nen i Rosi marxa. La tarda s'ha ennuvolat. Carregarà aviat la furgoneta, i a casa falta gent.

La noia pàl·lida torna a ser allà i Lolin té un ensurt, però l'altra només mira les tovalloles, abstreta, com si no la veiés. Deu tenir fred i les tovalloles paren l'aire, grans com llençols, gruixudes, alegres.

- Té, pren-les-. Lolin allarga a la noia la capsa amb tres tovalloles estampades a joc, la que s'ha mirat primer. La noia no fa cap gest, com si no l'hagués sentida, però la mira amb els ulls grossos, fixament.

_ M'havia de casar...-, diu per fi amb la veu trencada.

- Pren-les i marxa, que ja en tinc prou, de misèries, jo.

La noia agafa la capsa, l'obre i s'eixuga les llàgrimes amb la tovallola més petita. Fa olor de lavanda i la té una estona posada a la cara, sobre els ulls, com una carícia, mentre comença a ploure fort.

*

Final del conte.

*

* Nota per a puristes i puretes: tinc el costum, que mantindré, de posar signes d'interrogació i admiració també a l'inici de les frases. En facilita la comprensió.

*

*

*

El futur. Collage d'O. X.

LA NÚVIA (CONTE EN TRES CAPÍTOLS)

*

Primera part.

*

Lolin plega dues tovalloles de bany que uns clients han volgut mirar i no han comprat. Les allisa amb la mà i les apila al seu munt, ordenades per colors: grogues, carbassa, verdes. La parada la formen tovalloles grans esteses a cada banda i al sostre. És una parada confortable, amb l'olor de la roba nova més un ruixim d'esprai olor d'espígol que hi tira Lolin perquè les clientes se sentin atretes mentre miren i remenen.

En un racó hi ha les tovalloles Elvis Presley, Marilyn, Lennon, de colors pujats, ben cridaners; n'hi ha algunes de parelles besant-se en un fons de palmeres i posta de sol tropical, i aquest matí n'ha venut una de dinosaures grocs ben espinosos sobre fons verd lloro. El nen dorm entre les capses grans de tovalloles que li fan paret; està calentó, allà, però Lolin pensa que ja hauria d'haver portat l'estufa. És el segon fill que cria entre tovalloles i capses, i a vegades li sembla que és al desert en una tenda de nòmades com es veu a la tele, però aquí és ella sola i el nen, que ara té sis mesos.

Veu una noia arrecerada al cantó, entre la seva parada i el camió de ferreteria, olles i cassoles. Puja un llevant fred que fa voleiar els plàstic que ha posat per si plovia. Lolin s'apuja el coll del jersei; poca gent, aquest dimarts, poc calaix. Destapa l'entrepà de tonyina i hi fa una queixalada distreta. Se li comencen a encarcarar els peus. Sort de la roba que fa paret i guarda una mica de l'aire.

És un temps dolent, aquest; no es ven ni per pagar el majorista. A l'estiu és una altra cosa, perquè els estrangers et prenen les tovalloles dels dits; els mariners compren les més virolades, sobretot els polonesos, que també s'emporten bons grapats de flors artificials; ela agraden.

La noia no es mou i Lolin l'observa; és pàl·lida de pell i porta un anorac curt sobre els texans gastats. Té les mans a les butxaques i sembla que esperi algú o alguna cosa. Lolin vigila, perquè és fàcil amagar una tovallola sota l'anorac, i no seria la primera vegada que perd així. Espera que vingui Rosi, de la parada de cistells, a vigilar un moment, i ella anirà al bar a fer un cafè amb llet i escalfar-se. És cosa de poc temps, fins Nadal i Reis; després només hi haurà mercat als matins i les hores no es faran tan llargues. Es frega les mans i atén dues clientes que volen tres jocs sencers de colors diferents: es casa la noia, expliquen, satisfetes, i portarà roba, bona roba.

*

Continuarà.

*

*

*

Noia blava. Collage d'O. X.

FINAL

*

...

com que els follets o elfs de casa meva me'n fan moltes, he imprès el bloc sense voler perquè no estava acabat ¡ni corregit, perdó! Aquest continua l'anterior.

L'acabo.

*

(...) al refrigeri, tot preparat per les dones de l'Associació, a qui vam agrair que donessin menjar a la poeta i al músic, tot lloant els bon canapès que havien fet a casa seva. L'alcalde té un germà poeta que ha guanyat importants premis en castellà, i vet aquí que la xarxa poètica s'estén per l'univers, des del cel rotund i nutrici del Penedès fins al mar de Tarragona.

Em truquen tres vegades. L'olla ja està. Israel Clarà ha trobat per Internet un volum dels poemes excel·lents de William Ospina, colombià, i me'l farà portar a casa. Fantàstic, perquè feia temps que el buscava. Ja he de córrer, per la lectura. Prenc el segon cafè del matí i acabo el bloc que havia fugit.

*

Anuncio que dimecres vinent respondré preguntes dels internautes al Diari de Tarragona, des de les 12 del matí. Si algú en vol enviar, allà seré si el vent no em tomba.

*

*

*

Noia en verd. Collage d'O. X.

MATÍ D'UNA ESCRIPTORA EN DISSABTE

*

Em llevo amb indicis de migranya i del somni encara m'arriben els ecos de Lili Marleen. Busco: cançó de Norbert Schultze, enregistrada el 1939 per Lale Anderson. Però és Marlene Dietrich la que portem tots a la memòria, amb la seva veu trencada, lenta, enyorada. Cançó d'entreguerres i de guerra, tan emotiva que Goebbels la va arribar a prohibir perquè els soldats alemanys no s'entristissin al front.

Em dutxo amb aigua ben calenta al clatell per veure si em passa la 'migra'. Esmorzo llegint el diari. Sembla que el dolor es calma. El sol em ve d'esquena, a la taula de la cuina, ampla la finestra al mar, mentre ressonen els tambors de Fu-Manxú pel Passeig Marítim. Política...tot és política, fins i tot la tria d'escriptors castellans que 'copen' el diari en català.

A l'ordinador per veure si començo el bloc, que és el primer que faig: seleccionar imatge i text. Al moment, anar a la cuina per preparar la sopa i les potes de porc amb panses i pinyons que ens menjarem avui.

Ho he de tenir llest, perquè a quarts d'una vaig al Metropol a llegir un relat que s'inscriu en els actes del Dia de la Dona, organitzat aquest pel Departament de Joventut. Llegiré el conte "La núvia". Demà el començaré a escriure al bloc en tres parts, un foli cada dia.

Faig racions de conill i de salsitxa perquè ahir vam ser a Banyeres del Penedès i vaig fer compra en una botiga. S'ha de proveir el congelador.

Érem a Banyeres a representar "Grills de mandarina", Xavier Pié saxo soprano i jo recitant els poemes del llibre (Ed. Pagès). Era ple, amb gent dreta i tot, i l'acte també formava part de les celebracions del Dia de la Dona, molt completes allà. La interpretació que va fer Xavier Pié, professor i concertista, del slow "Stormy weather" (Temps borrascós), va ser d'antologia i molt aplaudida, amb gran entusiasme. Després vam recollir les mandarines, el gat, els mocadors daurats, la ca`psa amb perles, el ventall de paó reial, i tot el que porto per adornar l'escenari de la Biblioteca o del lloc on anem a recitar, i ens vam integrar de ple al refrigeri

ELOGI DE LES LLIMONES DEL JARDÍ

*

ELOGI DE LES LLIMONES DEL JARDÍ
- i de les belles jardineres-
*

Quan el van portar al jardí
era un arbre molt petit,
que tremolava de fred,
amb poques fulles, polit.

Era un llimoner novell
que tenia un gran temor:
lluny de la seva família
es moriria de por.

El llimoner es lamentava
quan es va veure tot sol
a la nit, sense la mare,
i a l’ombra d’un gran mussol.

Però ja es feia de dia,
va trobar uns ulls que el miraven,
unes dentetes que reien
i un colom que parrupava.

Ell va moure dues fulles,
que és la manera que tenen
de saludar els llimoners,
però no sempre els entenen.

El colom es deia Sebas,
els ulls es deien Gisela,
i el llimoner va pensar:
¡si sóc tan primet com ella!

Llavors va passar un todó
que es va riure de tothom,
del pobre llimoneret,
la Gisela i el colom.

Les tórtores ja arribaven
i els volien consolar:
“no feu cas d’aquests todons
tan presumits i bufats,

nosaltres us vigilem:
si teniu fred, cantarem;
si fa calor, us ventarem
i als gatots els picarem.”

Ja passava el primer hivern,
i el llimoner s’enyorava.
Per molt que l’Alba el cuidés,
quan estava sol, plorava.

La gelada va trencar
una branca petiteta,
i la Gisela li deia:
“jo et donaré la maneta”.

Va conèixer tots els gossos
que hi havia al veïnat
i uns quants llimoners més grans
que feien fruita a grapats.

Els ratolins del compost
s’hi acostaven cada nit
i li explicaven uns contes
que eren força divertits.

Passava el temps, però un dia,
va començar a fer llimones
com els ulls de la Gisela
de petites i rodones.

“¡Miracle!”, va exclamar l’Alba
“¡Remiracle!”, va dir el Xavi
per veure tal festa grossa
fins i tot va venir l’avi.

El Sebas volta que volta,
les tórtores s’alegraven,
però els todons, empipats,
sobre el llimoner es cagaven.

Fins que un any, el llimoner,
va dir amb la veu decidida:
“¡Ja m’he fet gran!” i va treure
llimones fora de mida.

Són tan grans i precioses,
amb les fulles per bandera,
que semblen boles del món
amb una cua al darrera.

Tenen un verd lluminós,
porten el sol del migdia,
són alegria a l’hivern
i un remei per cada dia.

La Gisela ha fet vuit anys,
els ratolins del compost
li compten totes les dents,
que s’emporten al rebost.

Ara el llimoner ja canta
amb les fulles quan fa vent,
i les tórtores li diuen:
“¡apa, que gran que et vas fent!”.

*

Lo Gayter del Balcó.

Octubre 08

ELOGI DE LA CONFITURA DE MÓRA

*

ELOGI DE LA CONFITURA DE MÓRA
i de la mare que la va fer, Montse Gibert, de Mont-roig

La móra que vas collir,
la móra que colliries
abans que arribés el fred,
quan setembre ja venia.

Móra de color morada,
protegida i amagada,
que neixes de flor rosada
i fas llarga esgarrinxada.

Móra de capa de reina,
móra de vellut tocada,
móra que vesteixes marges,
de sol i lluna amarada,

t’alimentes de la terra,
beus la pluja i la rosada,
i en una tardor benigna,
més que fruit, ets sang vessada.

T’hem collit quan el capvespre
posa les clarors daurades,
i l’últim sol que et madura,
ens besa les mans tacades.

Ets fresca i dolça a la boca,
ets una joia granada,
ets robí de la corona
que envejaria una fada.
*

Tot això, tanta riquesa,
baia de tardor esperada;
tant d’afany, tanta bellesa,
tan polida i tan triada,

fa cap a la cuina clara,
oberta al jardí, calmada,
de la Montserrat Gibert,
que tal moment esperava.

El sucre, l’olla, cullera,
i la móra enamorada,
dolça en la mort, pren bullida,
dóna la sang vellutada.

Les delicioses aromes
omplen la cuina encantada;
la Montse prepara el vidre,
la confitura és colada,

Una claror més preciosa
que cap vitrall, encarnada,
untuosa i sumptuosa,
reposa un cop envasada.

És un contrallum reial,
més bell que una posta encesa,
i es fa transparent al sol,
com la sang d’una princesa.





Quan la tasto, a poc a poc,
penso en qui l’ha treballada:
és més el goig i el record,
que haver patit la punxada.

*

Lo Gayter del Glorieta

Octubre 08

N'HI HA QUE MENGEN GALL

*

(...)

En Salvat Papasseit ja havia dit
que els més pobres, de gall no en menjarien.
Ell, també pobre, potser sí,
perquè parla, i en vers, del forn de gas i del rostit a casa.

També nosaltres, Salvat, també nosaltres.
Hi ha llocs pobres, d’acord, i Bach també era pobre,
pobre i cec, que és cent vegades pobre.
Allà a Leipzig, just davant de l’església on ell tocava,
de Sant Tomàs, en diuen, que és on ell ensenyava, també,
i on componia, assajava i exigia la immensa perfecció que no trobava.
Allà mateix hi ha un monument de bronze,
una figura seva, amb les butxaques folre enfora,
ni una trista moneda, ves, tenia,
i el pobre home tan ric de melodia
com ho podria ser un Déu, i no cal dir,
molt més que un rei, i que un avar mecenes
dels que el feien, roïns, agonitzar en misèria.

¿Ens menjarem el gall, Salvat?
¿I tu Johann Sebastian, què hi diries?

(...)

Fragment de l'ORATORI D'HIVERN, d'O.X.

*

*

*

Perdiu en rosa. Collage d'O. X.

DEL PLOURE I DE LA PLUJA

*

"De ploure prou plou, però plou poc", fa la dita. És el que passa a Tarragona tantes vegades: quatre gotes fines que no mullen ni una rajola i s'eixuguen.

Quan plou escric millor. És una catarsi: em purifico, m'afino, flueixen les paraules, l'aigua les transporta.

Amb la pluja de paraules he arribat a la mítica pàgina 150 de la meva novel·la. Ara he de portar el protagonista a la seva última aventura, sigui viu o mort, cosa que jo sé però no puc revelar.

No serà, jugant amb la paraula, cap revelació. No serà la típica "la novel·la tan esperada", que solen dir dels seus amics els periodistes a sou. Problema de comunicació: la nostra pluja fina no arriba al riu ni al mar de la publicitat.

Els Senadors de Tarragona, reunits dissabte passat a la Casa Canals, reflexionàvem sota una pluja d'idees, precisament. Una de les idees, llargament desitjada, és la comunicació: fer 'saber' que Tarragona existeix no només com a monument, sinó viva, amb els seus creadors artistes, amb escoles, trens, universitat i cuina. Però, tret de la ciutat estricta, no arribem més enllà. O els periodistes no traspassen el cercle on no plou mai.

M'agradaria que avui plogués, perquè ho ha fet al Baix Camp, però aquí el sol ja s'insinua. Cal paciència. Molta.

*

*

*

Amenaça. Fotografia d'O. X. (Aquell dia tampoc va ploure, malgrat l'amenaça).

VIDES PLEGADES

*

VIDES PLEGADES

*
He obert les carpetes d’escrits antics, pàgines d’esborranys, idees apuntades, esbossos. El paper és vell, esgrogueït a les vores. Les notes són percepcions per si un dia podien ser aprofitades per a una ambientació, punt de partida d’una novel·la o conte. La majoria no em serveixen ara. ¿Per què no les estripo i, en canvi, les torno a desar a la carpeta?

Perquè són bocins de vida que un dia vaig captar i escriure amb la il·lusió que esdevindrien llibres. No hi van arribar. Petits embrions avortats i conservats, borrosos, sense força. No obstant...

Hi he retrobat el retrat de la dona lletja, que ja havia oblidat. I em sembla tornar-la a veure passant per davant de casa, amb la seva mandíbula inferior sortida, camí d’algun bar de la Part Alta, on devia fer feines. I de la noia Down que es mirava un aparador, i que després em va mirar a mi, i jo a ella i a la seva mare; que van seure en un banc, i jo que vaig tornar a casa, cansada, encara amb la noia als ulls. I en aquell mercadet de Londres, sobre el riu, que em portava la frescor d’un viatge llunyà, quan encara eren possible tantes coses. I l’escrit per una tarda de novembre, i el del record de l’aniversari de la mare, i el d’un dia de vent al passeig...

Han passat molts anys. Per a mi la carpeta és com un àlbum de fotos, però jo he escrit les imatges, i la lletra me les torna, vives. Es mouen sota les meves mans, i potser creuen que un dia seran cos i ànima en un llibre. I no hi haurà llibre per a elles.

En la nebulosa de la gestació d’una novel·la es remouen aquestes vides ínfimes, aquestes històries esbossades. Alguna serà triada, i les altres quedaran a les fosques novament, en el dubte entre la incineració o l’escombraria. La tria em correspon a mi. Els que em segueixin no podrien evocar les mateixes imatges. La seva ànima morirà amb la meva.

*

*

*

Les hores blaves. Collage d'O. X.

PLUJA

*

"(...) Oh dolç so de la pluja / a terra i als teulats, / per a un cor avorrit, / oh aquest cant de la pluja! (...)"

Paul Verlaine

*

"La pluja a les finestres, les portes amb cruixits, / la gespa remoguda per les ràfegues, / i jo m'estic aquí, i tu t'estàs allí... (...)"

Thomas Hardy.

*

"(...) Sobre la grava plou sordament / la memòria, i al fons del jardí / salva l'aresta blava de l'horitzó / un seguici d'imatges vençudes, (...)"

Guillermo Carnero

*

*

*

*

Les hores blaves. Collage d'O. X.