MANDARINA

*

MANDARINA

Ahir les joves noies en flor (que deuen ser totes, segons Proust) dinaven sota de la meva finestra. El Passeig de les Palmeres sol ser cada dia parada i fonda pels instituts que visiten la ciutat. Seuen a la vora dels parterres, s’estiren sobre l’herba pixada i cagada pels gossos –les pobres noies en flor no ho saben, això, jo sí -, fan la seva gresca i a l’hora acordada amb els professors desapareixen com un vol d’aus migratòries.

Vaig observar que el grup just sota de casa menjava abundós, amb carmanyola de producte cuinat ben plena, i s’ho acabaven. Així està bé. Però va sortir la mandarina. L’una l’ensenyava, l’altra l’hi prenia, i en un descuit, una de les noies la va llençar expressament a la paperera.

Jo que surto a la finestra: ¡noies!, ¿em voleu tirar aquesta mandarina que heu llançat? Primer es feien les desenteses i estranyades. Com que jo insistia, finalment van buscar dins de la paperera i amb punteria ¡zas!, mandarina dins de casa. Era petita i bonica, plena, de pell tibant. Tan bonica que em sap greu menjar-me-la.

*

*

*

Mandarina taronja. Collage d'O.X.