*
ELOGI DE LA CONFITURA DE MÓRA
i de la mare que la va fer, Montse Gibert, de Mont-roig
La móra que vas collir,
la móra que colliries
abans que arribés el fred,
quan setembre ja venia.
Móra de color morada,
protegida i amagada,
que neixes de flor rosada
i fas llarga esgarrinxada.
Móra de capa de reina,
móra de vellut tocada,
móra que vesteixes marges,
de sol i lluna amarada,
t’alimentes de la terra,
beus la pluja i la rosada,
i en una tardor benigna,
més que fruit, ets sang vessada.
T’hem collit quan el capvespre
posa les clarors daurades,
i l’últim sol que et madura,
ens besa les mans tacades.
Ets fresca i dolça a la boca,
ets una joia granada,
ets robí de la corona
que envejaria una fada.
*
Tot això, tanta riquesa,
baia de tardor esperada;
tant d’afany, tanta bellesa,
tan polida i tan triada,
fa cap a la cuina clara,
oberta al jardí, calmada,
de la Montserrat Gibert,
que tal moment esperava.
El sucre, l’olla, cullera,
i la móra enamorada,
dolça en la mort, pren bullida,
dóna la sang vellutada.
Les delicioses aromes
omplen la cuina encantada;
la Montse prepara el vidre,
la confitura és colada,
Una claror més preciosa
que cap vitrall, encarnada,
untuosa i sumptuosa,
reposa un cop envasada.
És un contrallum reial,
més bell que una posta encesa,
i es fa transparent al sol,
com la sang d’una princesa.
Quan la tasto, a poc a poc,
penso en qui l’ha treballada:
és més el goig i el record,
que haver patit la punxada.
*
Lo Gayter del Glorieta
Octubre 08
Ummm :)
ResponElimina