L'ESCRIPTOR DELS OUS


*
Vet aquí l'escriptor de raça: despullat però amb ous suficients per resistir el que calgui.
*
¿L'ampolla? A vegades cal i altres no, però pels amics a qualsevol hora, com diu el rellotge de sol.
*
Si l'escriptor és jove, pot anar a pit descobert. L'uniforme d'escriptor jove és preceptiu: espitregat. Si és jove i conegut, encara més. Els altres només són imitadors.
*
L'escriptor premiat avui dia es pot permetre comprar llibres d'antiquari. Anys enrere no, o no tant.
*
Els llibres pesen. No vull dir que siguin pesats, encara que en alguns llocs els venguin a pes.
*
El pes de la pròpia literatura sobre el cap no respon a reconeixement de mèrits. No és acumulativa. N'hi ha que amb un sol llibre han guanyat pes. Públic, vull dir. L'anàlisi d'aquests fenomens porta complicaciona que ara no són del cas.
*
Parlo només de bona literatura. ¿I amb quin criteri defineixes la bona?, em pot demanar algú. Doncs amb més bon criteri que alguns crítics i mandarins culturals: amb el d'escriptora de raça.
*
Hem baixat d'Andorra. Un nou Premi Ramon LLull. Felicitats, perquè el premi és substanciós. Ja el tinc de quan era més modest, i em va fer feliç. Com que cal ser agraït sempre, s'ha de reconèixer que les instituciuons d'aquí i d'allà fan una bona obra quan permeten que alguns escriptors més, del rovell de l'ou, puguin menjar calent i saborós un parell de dies.
*
Hi ha els que diuen pestes del país però hi tornen. Hi acudeixen dos "Nobelables", dels que van vestits, i l'un és que el malparla. ¿Per què repeteix, em pregunto? ¿No té prou personalitat?
*
Que la glòria literària ens il·lumini sempre. Així sia.
*
*
*
L'escriptor dels ous. Collage d'O. X.

REFLEXIÓ


*
Benvolguda A. Ens retrobarem a Andorra, em dius. En efecte, serem a Andorra per assistir a una nova edició del Premi Ramon Llull.
*
No sóc la dona del mirall. No podem triar la nostra cara, no som lliures en aquest aspecte ni en gairebé cap altre. No obstant, dins meu sóc la dona del mirall: l'entorn s'hi assembla i, sobretot, hi ha els llibres.
*
Fa temps que vas marxar i, per tant, em trobaràs més vella. Reconec que em costa acceptar la decadència del cos. Les amargues pàgines de Simone de Beauvoir a "La força de les coses" em van marcar per sempre. Les de Proust a "El temps retrobat ", també. No hi fa res que Hesse escrivís "Elogi de la vellesa"; no compensa, és anècdota.
*
Assistiré a una nova edició del premi que ja vaig guanyar amb "Zona marítima", motiu de tanta alegria. Per l'obra i perquè va fer possible el nostre viatge en el Queen Elizabeth II. Que bella és una nit de premis... per qui els guanya.
*
Ha passat molt de temps. Les ventades han fet caure arbres forts i les pluges han desfet els marges. Al meu interior també. Però queden els llibres. Queda l'obra feta i l'obra que escric ara mateix. L'escriptor de raça no deixarà d'escriure fins que la mort el deturi.
*
La pàgina nova no veu si ets jove o gran, si tens projecte de vida o de mort. Ho pot reflectir, hi estic d'acord, però no és necessari ni preceptiu, perquè l'energia interior sembla que participi de la immortalitat.
*
Em trobaràs diferent, estimada A., però no del tot. Adéu.
*
*
*
Pensament. Collage d'O.X.

SENSE HORITZÓ (¿?)


*
En un article al Diari de Tarragona, el director de la publicació reprodueix una frase de l'arquebisbe a l'amfiteatre romà, amb motiu de la cloenda de l'Any Jubilar dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi: "Som a prop del mar, ampla i sense horitzó"(sic).
*
M'he quedat perplexa. ¿Sense horitzó a Tarragona? Marededeusenyor, que diu en Higgins. I no es referia l'eclesiàstic al simbolisme d'horitzons laborals, econòmics, etc. No. En l'article, titulat "Som a prop del mar", la referència explícita és a l'horitzó natural, del paisatge. "...mar, ampla i sense horitzons." En aquest cas vol dir la mar, expressió femenina indiferenciada, que fan servir sobre tot els pescadors i els que s'exclamen contra la mar (ja m'enteneu).
*
La frase és desafortunada, però llavors entrem en una qüestió periodística que sempre faig notar sobretot als amables periodistes joves que em demanen alguna entrevista. Amb periodistes ja granats he tingut més d'un disgust per aquest motiu. ¿El periodista ha d'escriure tal com raja allò que l'entrevistat li confia en una conversa espontània, col·loquial, no corregida, en la que hi pot haver naturals repeticions o expressions millorables? ¿El periodista ha de saber escriure, matisar i corregir el que calgui perquè el text surti net? No dic tergiversar sinó polir. En això el periodista porta avantatge: l'entrevistat, o hauria de respondre telegràficament o llegint, perquè no podrà rectificar; en canvi el periodista pot corregir tranquil·lament al seu ordinador.
*
Les millors entrevistes són polides, precises i aclaridores. Als joves periodistes els dic que cal saber preguntar i redactar, cosa que ja deuen haver après a la facultat: no voldran veure un text seu farcit d'incorreccions amb l'excusa que l'entrevistat ho deia d'aquella manera.
*
Consti que em refereixo només a les formes, no pas als continguts.
*
Però que em deixin Tarragona sense horitzó, això sí que és mortal.
*
*
*
Tarda lineal. 24.1.09 Fotografia d'O.X.

RESISTIREM


*
A tots els resistents de qualsevol mena: rom Matusalem.
*
Re-sistirem / amb rom Matusalem (consigna per manifestacions).
*
Contra el vent: rom Matusalem.
*
Si voleu conservar l'alegria del faraó, feu com ell i somrieu mentre preneu rom Matusalem. Així es va quedar, de pedra pels segles dels segles. I jove. I alegret.
*
Contra la crisi: rom Matusalem.
*
Contra els polítics a la contra: rom Matusalem.
*
Contra els contraris i contra tot: rom Matusalem.
*
I per molts anys diguem: rom Matusalem.
*
*
*
Collage d'O.X.

VENT


*
Raimon, avui no he tret "la cara al vent".
*
Vent rima amb valent, fent, movent, calent, latent, repent, lent... potser el que té més rimes.
*
Lentitud. Lent òptica. Útils totes dues. Amb pausa contemplo un matí inusual de vent. La lent em permet l'atenció al detall. La pell del mar va a repèl, s'estremeix, es polvoritza, vaporitza, el vent l'empeny endins quan ella anava enfora.
*
La mar de vent és verda i blanca. Domino el vent des del meu palau.
*
No m'agrada el vent: s'acarnissa amb els arbres i les barques i escapça els brots tendres.
*
Diuen que neteja l'atmosfera, però escampa la pols del carbó del moll, els núvols radioactius i provoca incendis de gran magnitud.
*
No, Raimon, avui ni la cara ni les mans al vent.
*
*
*
Matí de vent. O.X.

CABRES


*
El ramat és de colors variats, agradable a la vista.
*
Com que me l'he posat de fons de pantalla, m'adreço a les cabres diverses que em miren. L'una sembla pensar: així sortiré bé a la foto. L'altra m'interroga decantant el cap i preguntant què faig. La cabra Carmeta, grisa, ni s'immuta, pasturant amb golafreria. La marró que es veu a l'esquerra promet bons formatges, carregada de llet. La blanca em pregunta: ¿i tu no portes banyes?
*
El formatge de cabra és gustós en totes les seves formes. Se'n fan gelats deliciosos. Tot coronat amb cireretes d'arboç, també amagades per aquests boscos, el gourmet més exigent o pedant ha d'envejar el que mengen els pastors.
*
Els déus primitius solien ser pastors, i ja sabien el que es feien. Els poetes com Virgili que escrivien de pastors, també.
*
"Vull una vida lliure i que ningú em mani", declarava un bon pastor per televisió.
*
A Virginia Woolf els seus íntims li deien "la cabra". ¿Per la cara? ¿Per la tossuderia?
*
"Les cabres, pels seus pecats / porten els genolls pelats", diu el refrany. ¿Quins pecats, pobrissones meves? Si netegen el bosc amb tota eficàcia i donen bona llet...
*
Ja no parlo de les costelletes de cabridet arrebossades, amb poma fregida, que cuinen al poble, perquè podria ferir sensibilitats.
*
*
*
Cabres a Mont-ral. Fotografia V. Roca.

ENTRE ALTRES


*
"(...) en par de los levantes de la aurora (...)", escriu Juan de la Cruz, místic contemplatiu.
*
De noia llegia Juan de la Cruz al pati de casa i les Confessions d'Agustí d'Hipona a les muralles, sota la figuera. Entre altres.
*
Aquesta expressió "entre altres" la tenen ben present els lectors de crítica, pàgines literàries, estudis i ressenyes.
*
"Entre altres" la fan servir determinats mandarinets culturals quan es neguen a escriure noms determinats. Quan volen oblidar i saben que no poden, però escrivint "entre altres" intenten inútilment dissimular la seva dictadura vergonyosa.
*
Uns seuen a la dreta del pare. Altres van al munt de la purrialla. Això vol dir "entre altres".
*
No obstant, l'aurora espectacular brilla sobre porcs i senyors, sobre negres i blancs, sobre crítics i criticats, sobre vius i morts.
*
Parlant de morts, no us oblideu de veure una de les millors pel·lícules de la història del cinema, "Dublinesos" (Els morts), de Joyce-Huston. La passen avui a TV3 a mitja tarda. Entre altres.
*
*
*
Aurora d'avui, 22.1.09. Fotografia d'O.X.

TECLES


*
A Tarragona, l'alcalde ha disposat que "les nenes que neixin a partir d'ara i es diguin Tecla, com la patrona de la ciutat, rebran una beca per als llibres i una beca d'estudis."
*
No es diu res dels o de les que toquen tecla.
*
¿Tarragona és una ciutat de tecles?
*
Si volem aspirar a ser Capital Cultural 2016, haurem de tocar moltes tecles.
*
Tecles d'ordinador i tecles de piano. Dominar un teclat és informació i cultura.
*
Com més tecles toquem, més "culturals" serem, diu el refrany creat per a l'ocasió.
*
Com ja s'explica a l'evangeli, compendi de tot el viure de cada dia, les que arribin a última hora tindran més benefici.
*
A parir Tecles, doncs.
*
*
*
Autobiografia: piano blau. Collage d'O. X.

CRISI I TANGO


*
Des que es va inventar el tango, les comares i les coristes ja deien que la vida és un tango. Amb la ironia pròpia de qui ha viscut patacades, el tango i la vida són similars, potser en les lletres, potser en les giragonses.
*
Aquest tango es diu "Mal de amor", i és del tarragoní Josep Sentís, que vivia a Montmartre. El dibuix és de De Valerio, preciós com tots els que va fer. Editava la casa Francis Salabert: París-Londres-New York. La partitura era del meu pare, ben gastada perquè en feia ús, i jo també.
*
Quan hi ha crisi toca ballar i divertir-se, perquè precisament la crisi confirma que la vida és un tango.
*
No sabem si el dandi de la cadira és un empresari arruïnat, de qui fuig la capritxosa de torn perquè el que ella busca són calés.
*
L'home es veu derrotat. El títol diu que és mal d'amor, però ja m'agradaria saber-ho. Les arribistes no fugen així com així d'un paio ben plantat quan aquest disposa de capital.
*
Pensem que els tangos van fer furor aquí entre dues grans guerres, època de crisis fortes. El que volia la gent era ballar i distreure's del que els amenaçava, però els polítics, com sempre, fot-li, a canonades, a fosses comunes, a forns crematoris i a destrucció total. I encara no s'ha acabat: Orient Mitjà, Àfrica...
*
Per això ara que s'anuncien crisis a tones, proposo el tango, perquè la vida és això. Les escoles de ball són les úniques que ho saben.
*
*
*
Partitura original. Arxiu d'O.X.

ORELLUTS


*
Aquest és el conill que em vigila l'ordinador i la impressora. Ve de Pola de Somiedo, on el vaig comprar.
*
Com la burra Campaneta, el conill té orelles suaus i llargues, àgils, útils per detectar qualsevol remor, ni que sigui la dels esperits.
*
Com amb la burra, va bé fer confidències a través d'aquesta mena d'orelles: hi cap tot.
*
Una tarda, en un bosc de Mont-ral, un conill jove, catxap o llorigó en diuen, anava a travessar el camí i em va veure: allà s'estava quiet, orelles atentes, mirant-me. Jo també quieta. Li anava parlant suaument i la bèstia semblava que m'escoltés. Quan feia una estona, va acabar de passar el camí tranquil·lament per entrar a l'herba de l'altra banda.
*
"La tarda era serena, l'horitzó d'or / i amb el sol s'apagaven tots els remors..." va escriure Apel·les Mestres. Recordem de pas que Apel·les Mestres no va acceptar mai la nova gramàtica fabriana. Això a banda, el conill de tarda serena no en va fer cap, de remor. Són cauts, de moviments elàstics, especialistes a amagar-se i fer-se jaços al fenàs.
*
De moment, el meu conill de Pola de Somiedo no ha fet acció de saltar de la impressora. Jo li vaig dient: "Tu, vigila."
*
*
*
Dibuix d'O.X.

TERANYINA


*
Aquesta colossal teranyina la vam trobar un matí d'estiu davant de casa, a Mont-ral. Ocupava tot l'ample del carrer. No havíem vist feina semblant en tota la vida. No tenim aparell fotogràfic de precisió, però per fer-se idea de l'obra és suficient. L'aranya no es veia per enlloc.
*
Vam admirar la perfecció del treball, la precisió dels enllaços, la resistència de la seda.
*
No sé si l'aranya devia calcular malament o l'atzar li va jugar dues males passades. 1 - Feia un fort vent de mestral i la teranyina brandava de manera perillosa; a la fotografia ja es veu una mica desfeta. 2 - La teranyina s'ancorava per dos extrems al sostre del nostre cotxe. Era inevitable un final catastròfic.
*
L'aranya és pragmàtica: para la xarxa per procurar-se menjar, no per exhibir-se ni fer filosofia.
*
Sovint, maldestres com som, fem projectes en la xarxa del nostre pensament, menys consistents i menys treballats que la seda de l'aranya, i el vent els pren.
*
L'aranya sap que haurà de tornar a començar. El seu cos està preparat per teixir tota la seva vida. Se'n podria dir Penèlopes.
*
Respecto i admiro les aranyes. Dins de casa no se'n mata mai ni una. Les cacem amb un got i les posem al jardí.
*
*
*
Fotografia Roca-Xirinacs

PORCUM


*
EPICURI DE GREGE PORCUM.
Aquesta declaració la va fer l'admirat poeta Horaci, perquè com que posseïa la vena satírica, ell mateix es va considerar seguidor d'Epicur i de la seva sempre recomanable filosofia. Per aquest motiu, i sortint al pas de les crítiques, va reconèixer que era un porc de la cort d'Epicur.
*
Avui és sant Antoni Abat, molt venerat pels pagesos i per qui posseeix bestiar que cal protegir sota la capa del sant baró. En honor seu se celebren els Tres Tombs i, a Tarragona, l'església de sant Llorenç o dels Pagesos, que compta amb admirables obres gòtiques i també modernistes (Jujol), tindrà bona festa.
*
Sant Antoni, un dels barbuts de la setmana més freda de l'any, porta sempre un porc al costat, a més d'altres animals. Però el porc és ben visible. És un porc epicuri però ell no ho sap. I els que veneren el sant tampoc.
*
Considerant que la doctrina d'Epicur és del tot moderna, perquè un element molt important que conté és evitar el temor als déus, a la mort i al futur, i saber que la felicitat no és altra cosa que l'absència del dolor físic i de les passions, és molt i molt recomanable seguir el reflexiu Horaci i declarar-se també "porc de la cort d'Epicur."
*
Aprofito aquest dia assolellat de gener i declaro que sóc, i en vull ser més, lliure de temors, tant si provenen dels déus, de la mort com del futur.
*
Cal saber que Epicur no era ateu. Jo tampoc.
*
Però si el dilecte i enyorat Horaci, que va escriure dels dies de roses i de l'illa de la felicitat, es va declarar porc del ramat d'Epicur, jo també.
*
*
*
Estampa de sant Antoni Abat. Col·lecció d'O.X.

INNOCÈNCIA

*
Salut als que practiquen la tendresa.
*
"Els dits rosats de l'aurora", com va dir Homer el grec, ens vénen a saludar.
*
Hi ha artistes que saben contemplar l'aurora. Hi ha gent que la porta al cervell.
*
Cal tornar a començar cada dia. Cal renéixer. N'hi ha que neixen: benvinguts.
*
Per als que neixen, cal que preparem la innocència i la tendresa.
*
No puc escriure les "Cançons d'Innocència" perquè ja ho va fer Willian Blake.
*
Em reconec tendra i, per això mateix, vulnerable.
*
Sempre admiro l'aurora, la tendresa i la innocència.
*
*
*
Postal de bateig. Arxiu Roca-Xirinacs

CONTRA EL FRED




*
Com que aquesta és la Setmana dels Barbuts, així en majúscules, els sants venerables s'amaguen les goles sota barbes poblades, perquè aquesta setmana, diuen des de sempre, és la més freda de l'any.
*
Al meu arxiu he trobat la mida exacta de la sabateta que calçava el nen Jesús per creuar Egipte quan el malvat Herodes empaitava la seva família. No era cosa ni de passar fred ni de cremar-se de dia amb l'arena calenta.
*
Els temps no canvien tant com sembla. La sabateta acurada, potser brodada per la seva mare, porta escrit darrere amb lletra mesurada que si beses l'estampa amb devoció i bones maneres, pots guanyar 100 dies d'indulgències o beneficis. És com quan ara a Internet certs missatges et diuen que si no envies la carta a no sé quants amics, cauràs en desgràcia, i si l'envies seràs afortunat. Aquests missatges m'empipen molt, i els amics ja saben que no me'ls han d'enviar.
*
El cert és que l'estampa sols la tinc jo ( i qui se'n col·leccioni), i el benefici és per a mi. Enveja.
*
Abrigueu-vos, doncs, amb sabates i amb barbes. Avui és sant Pau ermità, i de barbes en tornarem a parlar per sant Antoni, ja sabeu el refrany castellà: "Si sale con barba, san Antón..."
***
Mida exacta de la sabateta del nen Jesús segons aquella època. Arxiu Roca-Xirinacs.

AVENTURES

*
Presento el jove Omai, de les illes de la Polinèsia, que va ser convidat pel capità Fourneaux a visitar Londres a bord del 'Resolution'.
*
Làmines com aquesta i llibres de viatges, com el del James Cook amb els vaixells 'Resolution' i 'Endeavour' van acompanyar la meva infantesa i adolescència. Són edicions en tela de Calpe l'any 1921. Speke amb el Diari del Descobriment de les Fonts del Nil. Bougainville amb el Viatge al Voltant del Món. Darwin amb el Viatge d'un Naturalista al Voltant del Món. Els tenia en col·lecció el meu avi i jo els seguia amb afany. Llegia de petita el que ara no llegiria, però no puc assegurar què faré, si ve al cas.
*
Aquests viatges del segle XVIII tenen un encant descriptiu que em seduïa. No m'entretenia en les precisions científiques, però sí en les aventures, i per alguna cosa es comença. James Cook anava seguint la petja de Bougainville, per confirmar o negar les afirmacions del primer. Es descobrien illes, s'exploraven mars, apareixien personatges amables o hostils. Els noms de Badia Fosca, Arxipèlag Perillós, etc., em feien viure els paisatges i les amenaces.
*
Es proveïa de porcs i de fruita, es feien regals als caps de tribu i el dibuixant W. Hedges prenia nota detallada de tot el que veia. Explica Cook que va demanar al cap de tribu Oreo que li rostís dos porcs a l'estil del país, per compartir un dinar amb els oficials i tripulants dels dos vaixells. Diu que en arribar a casa, el cap ja tenia la taula preparada, o sigui, que havien escampat per terra gran quantitat de fulles verdes i tothom s'havia d'asseure al voltant. Immediatament, diu Cook, un dels porcs va passar per sobre del seu cap (sic) per caure damunt les fulles, i tot seguit un altre; tots dos tan calents que no se'ls podia tocar. La taula era guarnida amb fruits de l'arbre del pa (artocarpus incisa), plàtans i cocos per beguda. Assegura Cook que mai havien menjat porc tan saborós i ben cuinat. Quan el banquet es va acabar i ells tornaven als seus vaixells, la gent del poble va córrer a aprofitar les engrunes. Hi ha infinitat de detalls curiosos, que m'agradava llegir.
*
No he estat aventurera i he viatjat força, però sense risc. Per això projecto l'afany d'aventura, que hi és, en aquells que l'havien fet o la podien fer i ens l'explicaven. Viatjaven els meus ulls i la meva imaginació gràcies a les explicacions pintoresques d'aquests personatges romàntics que, a més, eren excel·lents navegants i científics.
*
Per això m'ha agradat avui rescatar Omai de la foscor de la vitrina i oferir-li un viatge que ell no s'hauria pensat mai: el d'Internet.
***
"Viaje hacia el Polo Sur y alrededor del mundo". Cook (James) Calpe 1921

EL FINAL DEL DIA

*
El matí d'una escriptora comença en blau. Quan es posa a la feina, després d'esmorzar, mesura aproximadament el camí que pensa fer durant el dia. Sap que quan arribi al túnel del final es trobarà de cop amb els seus límits: el que haurà quedat per fer.
*
Poques vegades pot acomplir els seus propòsits de feina. És natural. Gulliver es trobava al país dels nans lligat per mil cordillets o fils que li impedien els moviments. Sovint l'escriptora se sent com Gulliver: encàrrecs, trucades, correspondències, obligacions, impedeixen que l'obra pròpia pugui prendre la volada necessària; la pista d'envolament presenta obstacles.
*
La síndrome Garcia Màrquez, segons O.X., consisteix a saber que el gran home, quan escrivia "Cien años de soledad", es va tancar al seu estudi durant un any, sense destorbs, i li portaven el dinar fins a la porta. Suposo que a l'estudi hi devia haver comuna.
La dona escriptora amb família no es pot tancar un any i que l'home li porti el dinar a la porta.
La dona té triple capacitat mental: atén obra, família, obligacions socials i potser feina, cosa que elevaria les capacitats a quatre. L'home, en canvi i segons demostren els científics, no pot fer dues coses alhora.
*
La dona escriptora és positiva. No pensa, com deia Espriu al matí: "¿Qui serà el primer que ens farà la llesca, avui?". La dona escriptora sap que no tothom fa la llesca. Alguns sí, és inevitable.
*
L'escriptora, no obstant les freqüents interrupcions, també escriu el seu llibre, i així demostra unes més amples capacitats.
*
El preu és que al final de dia encara no ha pogut passar a l'altra banda del jardí, on es prometia un repòs daurat. No dic merescut. No es treballa per recompensa, encara que intuir-la, ajuda.
*
***
Jardí de Mont-ral. Fotografia d'O.X.

MEMÒRIA HISTÒRICA


*
Aquesta noia bonica i delicada es deia Dolors Palet i Llugany. A la fotografia tenia disset anys.
*
Aquesta noia va ser la meva iaia Lola, amb qui vaig viure fins que ella va morir.
*
Va néixer a Rubí i era de la família Palet. El cèlebre Josep Palet, Palet de Rubí, va ser un destacat personatge de l'època. A 21 anys va ser ordenat en la Maçoneria Espanyola, Cavaller defensor de la Llibertat, la Igualtat i la Justícia. En va arribar a ser un Molt Venerable Mestre. A 22 anys ja formava part de la Junta Provisional Revolucionària de l'Ajuntament de Rubí. Ell va ser Diputat del nou Districte de Rubí. Defensor de les idees republicanes, va lluitar contra l'alçament dels opositors carlins. Comandant del II Batalló de Cossos Francs, va caure ferit i va ser heroi a la guerra al Bruc. S'enfrontà contra el Govern per impedir l'enviament de joves soldats a Filipines, Cuba i Puerto Rico. El 1874, al front de 1.000 voluntaris, va lluitar pels carrers de Sarrià contra les forces del general Pavía, que havia promogut un cop d'estat contra les llibertats republicanes legals.
*
Va fundar la primera lògia masònica de Rubí; fundà i presidí el Centre Democràtic Republicà i l'Escola d'Adults i la Lliga de Viticultors i Rabassaires de Catalunya, el primer sindicat en aplegar obrers. Amb motiu del centenari de la seva mort (novembre 1908), se li ha retut un homenatge, amb placa, davant de la seva casa, un edifici notable.
*
Josep Palet tenia un germà, Joan, que era el meu besavi. Aquest besavi Joan, pare de la iaia Lola, tenia devoció pel seu germà Josep i el seguia a tot arreu; en tenim un gran retrat amb fusell, barretina i espardenyes. La seva dona, la besàvia Antònia, li retreia amargament que abandonés dona i fills i anés a fer la revolució amb el seu germà. En tenim carta.
*
Joan Palet de Rubí era el meu besavi. Josep Palet de Rubí, doncs, el meu besoncle. D'aquí em deuen venir alguna de les venes revolucionàries i justicieres que em reconec.
*
La iaia Lola era dolça, pacífica i amable. Va quedar única de quatre germans que van ser, morts de petits. La iaia era única, per això es va casar amb un altre prohom: Gustau Xirinacs, de Barcelona, fill de militar, culte i sensible a l'art. El que va comprar la casa on vivim.
*
La iaia també em va encomanar la seva dolcesa, el bon gust per les coses belles i un afany de lectura intens.
*
Aquest retrat és sobre el meu piano. Ella cantava lieder, i està contenta quan li dedico alguna peça. Encara és viva, per allò de la memòria.
***
Fotografia arxiu Roca-Xirinacs. Informació sobre Josep Palet: Pere Bel, de Rubí.

VIA MORTA


*
El tren dels morts aparca en via morta.
*
Tots tenim lloc al tren dels morts; tots els que esperen veure la llum del final del túnel.
*
I n'hi ha, de llum, la fotografia la mostra. El que no hi ha és temps: només infinit. Per això hi cap tot, de generació en generació.
*
El meu espai al tren dels morts també hi és, i de tant en tant hi pujo per saludar els que van fer el viatge abans que jo.
*
Al nostre compartiment hi trobo la iaia, amb qui vaig viure i créixer. Érem un microcosmos, un microclima, amb el nostre piano i els lieder; amb el nostre jardinet amb freesies; amb el nostre gat Miscardito; amb la nostra minyona que ens estimava amb ulls somrients: "mireu-se-les totes dues, com es contemplen", deia, quan ens veia cosir i llegir vora la finestra, en les butaques davant per davant.
*
La iaia amb els seus records, postals, vistes d'estereoscop. Jo amb els meus estudis de música, les meves pintures, els dibuixos amb tinta xinesa. Ella que em feia xocolata per esmorzar.
*
Totes dues als llargs estius de Rubí, amb les nostres amistats quietes, amables, tan recordades; amb el nostre jardí anglès; amb el seu estil de cuina acurat; amb els seus records dels grans viatges i els perfums comprats a París.
*
Jo, que anava covant aquelles explicacions fins que vaig arribar a fer els meus, de viatges.
*
I la casa d'aquí, que contenia aquest petit univers obert a mar i a sol, a tempestes de llevant i, llavors, al fum dels trens de carbó. La casa, precisament aquest paradís on jo conservo la seva memòria enyorada.
*
Tot és en via morta.
***
Túnel en via morta. Arxiu Roca-Xirinacs.

ESTATS DE VIDA


*
Passo els camins d'hivern vora els pins marítims: soledat radiant d'argelagues en flor.
*
Més enllà o més endins, sabem del cert qui som: una veu confiada ens ho anuncia, a l'alba o al capvespre.
*
Invitació a la nit, perquè la nit fa créixer el dia i torna.
*
Paradoxa: quan tenim el record sintetitzat, tendim a dispersar-lo buscant-li extensions en el temps per reconstruir-nos la vida. La recerca del temps perdut és necessària per sobreviure.
*
Se sobreviu a l'absència. L'amistat s'incorpora a la sang i cada amic és immortal dins del nostre cervell. ¿Un cervell per sepultura, com escriu Wilfred Owen per al Rèquiem de Guerra de Benjamin Britten? Sí, però també com amable lloc de trobada i conversa. Per això a vegades enraonem sols.
***
Radiant. Fotografia d'O.X avui, dissabte 10.

ÈXTASI

Aquest és el preciós, gentil i estimat Joan Evangelista de la capella del Sant Crist, de la catedral de Tarragona.


És una talla anònima d'una expressivitat notable.


A banda que molts se n'hagin enamorat, perquè el minyó s'ho val, porta un llibre a la mà, i això ja em mereix tota la simpatia.


Aquest gest d'alçar els ulls amb èxtasi i l'afectació de les seves mans, en aquest gener glaçat ens fa venir un dubte: ¿el fred l'ha enravenat? ¿Li ha estat revelat algun misteri? ¿La visió celestial l'ha deixat de pedra?


O, com ahir comentava en parlar de trens, ¿potser ha vist la llum més enllà del túnel?


*



Fotografia arxiu Roca - Xirinacs

TÚNEL


Sempre hi ha llum al final del túnel, és veritat.
*
A vegades també hi ha cabres. El pastor coneix el trenet alpí. El maquinista coneix el ramat, i va a poc a poc perquè les cabres tinguin temps de sortir.
*
Les cabres pasturen confiades. Al túnel no hi ha pastura, però elles són tafaneres de mena, amb els ulls grans i humits. Esperen el tren i la gent que se les mira.
*
Ens han dit moltes vegades, en sentit figurat, que hi ha llum al final del túnel. Hi ha testimonis que l'han vist, però no han passat a l'altra banda.
*
Diuen que el túnel és el de la mort. Darrere de la foscor ningú no sap què hi ha. ¿Potser cabres? Aquest túnel alpí podria ser un símbol del passatge a la llum.
*
Perquè el salmista parla d'un Senyor pastor i de prats tendres.
*
Oh, ens diran, és una metàfora.
*
¿De què, si en la vida tots actuem com ramats?
*
*
Túnel alpí. Fotografia de Vicenç Roca.

RUTINA


Ben retrobada rutina.
La paraula rutina procedeix de "route", camí (v. Coromines). Alguns, per passar-la, porten fulls de ruta i tot.
"Routine" vol dir ruta petita, camí ja conegut, familiar, seguit altres vegades.
Ara els modernets reneguen de la rutina com cosa gairebé maligna. En perverteixen el significat.
*
La rutina ens conté. Ens canalitza. Ens acompanya i ens porta. Fa lliscar la vida fins al final del dia.
*
Milan Kundera explica que la felicitat de l'home és circular: els moviments de cada dia, el gos que et porta les sabatilles...
Només l'home trenca aquest cercle, amb el seu afany d'aventura, i pot ser que llavors esdevingui infeliç. Pot ser.
*
La rutina no és fèrria, no encotilla. Permet maniobra.
La rutina és necessària.
És seguir el passeig de cada dia per trobar-se un mateix i per advertir les variacions exteriors: les últimes roses que el vent d'hivern s'emportarà, la primera flor d'ametller, l'arbre tallat ...
*
La rutina és bona cosa, ens convé, la saludem. Benvinguda rutina, caminet amable.
*
Camí de bosc. Dibuix d'O.X.

REIS


RIMETA DE LA NIT DE REIS
*
S'acosten estrelles
als ulls dels infants:
el negre és brillant,
somriu com la lluna
i porta turbant.
Llueixen corona,
el ros, també el blanc.
Manetes que s'alcen,
bufandes i guants,
i crits d'alegria,
i esperança gran.
Demà serà el dia,
la nit va passant.
Els ulls d'alguns avis
es van entelant:
records que s'amaguen
de la nit d' infants,
desada molt fonda
des que es van fer grans.
Camells i cavalls,
coets i trompetes,
escales molt llargues,
l'estel lluminós,
pastors, caramels,
romans i tambors.
La nit ja és passada,
l'estrella s'ha fos.
*
Nit de Reis. Collage d'O. X.

BURRA EN DOS CAPÍTOLS


Continuació i final.
*
De la burra n'hem d'aprendre coses:
7 - La possessió del paisatge. Als seus ulls grans i foscos hi cap tot el cel i el món que podem abastar. S'alimenta del seu territori, el rumia a través de l'herba que es va menjant i que ella contribueix a fer créixer amb la femta. És tot un sistema.
8 - Els seus ulls també són un mirall d'estrelles. Les nits d'estiu a la serena se li reflecteixen a la mirada quieta i jo les puc trobar. Potser també algun cometa perdut.
9 - La seva capacitat de generar literatura. Juan Ramón Jimenez es va fixar bellament, tendrament, en Platero. Jesús, en una burra i el seu pollí, dels qui l'evangelista omet el nom. Jo, en la Campaneta.
10 - El seu silenci. És el silenci clamorós de la mateixa natura, que ens demana comprensió i respecte vers el sofriment que causem devastant el medi natural, on tota la creació té el dret de viure.
*
Fotografia de Sofia Esteban.

BURRA EN DOS CAPÍTOLS

PRIMER CAPÍTOL
*
De la burra n'hem d'aprendre coses:

1 - La seva mansuetud, perquè és pacient.
2 - La seva fortalesa, perquè és resistent a la càrrega i a la intempèrie.
3 - La seva capacitat d'escoltar, perquè té les orelles molt grans i hi cap tot. Quantes vegades no he mormolat jo coses a l'orella pelfada de la burra Campaneta, a Mont-ral.
4 - La seva calidesa. Em repenjo a la seva espinada, m'adapto a la seva panxa i contemplo d'aquesta manera el bell paisatge. Em dóna escalf, perquè la roca és freda, la molsa humida, però ella és tèbia i sòlida, batega, i els nostres batecs es confonen, tot i que ella no ho sap. O potser sí.
5 - El seu agraïment. Quan em veu de lluny sospira alçant el coll. Em reconeix i li agrada que hi vagi. És clar que també li dono terrossos de sucre, perquè s'han d'intercanviar dolceses.
6 - El seu sentiment. Quan va morir el seu pollí, escanyat per la corda que el lligava a un arbre proper, ella va sentir un dolor profund i gemegava.

*
Ara la Campaneta ja no és a Mont-ral, però estic segura que molta gent la recorda, i jo l'enyoro.
*
Demà el segon i últim capítol.
*

Fotografia de Sofia Esteban.

TOREROS

*

Ni els toreros ni la societat que els manté volen escoltar, per això tallen orelles.



Per a diversió dels afamegats de sang, els toreros torturen i maten.



Diversió dels nacionals, que els tenen com a símbol.



A l'hora dels berenars dels nens, la sang i el dolor sucats al pa de mitja tarda televisiva.



Per això moltes donetes de fama dubtosa festegen els toreros.



Per això la televisió massiva i les revistes de paper setinat homenatgen els toreros.



*



Potser que, amb el nou any, les persones toreres-nacionals comencessin a pacificar-se i amnistiar els animals.



No ho faran, perquè la mala consciència també els ha tallat les orelles.



*



Orelles i torero. Collage d'O.X.

ELS MORTS


*
Avui fa anys que va morir la meva mare. El cel és entelat. Perfecte.
Aquest Nadal no han fet per tv "Els morts", de Joyce - Huston. Els programadors han donat només les típiques bajanades i frivolitats que entonteixen el personal.
*
He posat moltes vegades "Els morts" ("Dublinesos", en traducció de Joaquim Mallafrè) com a exemple per a escriptors: la primera part per aprendre a escriure diàlegs àgils i acció alhora. La segona com a reflexió potser única a la història del cinema: des que Anjelica (sic) Huston escolta a les escales "La noieta d'Aughrim" fins la reflexió narrada final, mentre neva sobre els morts als camps d'Irlanda. Plorar per l'amor perdut. Cal veure-ho; la pel·lícula és del tot fidel al conte de Joyce, hi dóna la vida mentre plora la mort.
*
La meva mare, figurada en el collage, sembla apartar amb la mà el cap de l'amoret per veure la filla que va deixar. Jo era més gran que la nena que s'hi veu (un jo també figurat) quan ella va morir. Però la presència dels que ens van estimar perdura. La sento i no solament avui.
També la dona figurada puc ser jo, que vull contemplar la meva infantesa perduda. Un diàleg en silenci, però real. ¿Ho veus, mare? He crescut, escric, et penso, et dedico un dibuix avui, que tu vas tancar els ulls a migdia.
*
Autobiografia. Collage d'O. X.

ESTATS DE VIDA


*
La vida passa i, confiats, sortim a la finestra i esperem de nou.
*
Ningú no sabrà què hi ha, tan bell o tan terrible, si no ho podem contar. Però ho farem.
*
Les hores serenes són el temps vençut, la fruita collida en pau.
*
Fotografia O. X.