FRÀGIL SEGURETAT

 FRÀGIL SEGURETAT

      * 

19-12-19

      *

Falten pocs dies per Nadal. Els que hem pujat en famílies de tradició afectiva fem pessebre, arbre i incorporem petites curiositats que els temps porten. Ens agrada sentir l’olor del verd que ens ofereix el bosc per uns dies. Celebració. Representació. Arrelament. Tendresa personal per un infant que no sabem si va néixer rebel o s’hi va tornar.

        

         Immersos en fets polítics greus, sentim empatia pels que sofreixen. Hi ha gent que vol ignorar que Jesús era un rebel desobedient a les autoritats religioses i polítiques. No interessa, perquè la veritat no ha interessat mai. Malgrat el nostre arrelament cristià a Europa, Amèrica i les Rússies. Dic cristians, no pas catòlics.

         

   Va néixer de família humil, però als nostres temples majors la celebració per a l’infant serà de magnificència barroca, així han evolucionat les coses. Avui hem sabut resolucions polítiques importants. Ens afecten, influeixen també en la salut. Contrastos massa evidents, que poden generar tristesa en força casos.

        

    Els psicòlegs recomanen per als fràgils tenir a mà, almenys algun recurs de seguretat. Busco i no el sé trobar. Però veig la safata de les nadales que rebo: algú m’estima, algú pensa en mi almenys un cop l’any. Jo que faig felicitacions a mà, escolto el Bing Crosby de sempre:  “I dreaming of a withe Christmas...”. Ell pensa en la seva infantesa quan escriu les nadales. Jo també, tants anys de fer-ne. Una vida enviant afectes. Rebent-ne. Fràgil, però em fa sentir una mica més segura.

                                              

            

                                                 MOLT BONES FESTES A TOTHOM

                                                                    =======

NATURA

NATURA

     *

14-11-19

     *

Tarda de novembre d’un dia que ha començat plujós i amb un sol tro, potent. Després el sol.

            I de tarda, el nou sol que m’ha portat Eduard Boada, l’editor de NATURA, el llibre de poemes. Ha quedat preciós, lletra llegible, el paper de color mantega mat, propi per anar desgranant els poemes al capvespre vora una pantalla de color d’albercoc.

            Estic molt contenta Hi he posat natura i altres paisatges que no són sols de muntanya, perquè els meus territoris fan collites diverses que intenten arribar als lectors en una conversa pausada.

            de: CARTA AL POETA   –A Ventura Gassol, en memòria-              

           

            Ara, a la primavera, l’avellaner verdeja

            i al setembre collirem les avellanes rosses:

            som de Camp, on vas néixer, poeta,

            amb el vent de mestral i la mirada encesa.

                       

            Volies un vaixell que s’enlairés

            per un cel que mai més seria esclau;

            però el teu poble agonitzava, deies,

            i ens vas deixar insepults, només amb una estrella 

            sobre el front adormit.

            (...)

            ==================================                                                        

            Nota: A Porrera i a Pradell en diuen gitana de la boira plana o teranyí del vent.

EN COMPANYIA DE MUSSOLS

EN COMPANYIA DE MUSSOLS

*

3-11-19

*

Massa dies sense llegir-vos ni escriure, estimats blogaires. Un dels estats de vida és aquell que et fa notar la lentitud i tristor de segons quines hores, i la rapidesa que arriben i marxen els mesos. Una bona paradoxa. És la meva, ara. La soledat, la malaltia, els dies de festa buits.

            Sort que els mussols m’ajuden. Van arribant a la meva taula i conversem. Aquests, tots de la mateixa colla, són mussols comuns, i potser algun banyut, si té la banya més alta. Però ens avenim molt.

            Són ocells savis, això ho sap tothom. Surten de nit, que és quan el bosc deixa anar més misteris. M’expliquen històries que a vegades em fan riure. Ja em convé, perquè l’ambient fa plorar. Altres vegades es tiren en picat contra la gent que fa feixos, dient que són feixistes, i tenen raó, perquè de feix ve la paraula. Però és pobra gent que recull branques per al foc i que pren un ensurt en veure aquell desplegament d’ales i urpes. Ara m’aconsellen quin partit cal votar perquè no tallin més arbres i els deixin sense boscos per viure.

            Seran amb mi fins per Nadal. M’acompanyaran a la presentació del meu llibres de poemes “NATURA”, els ha agradat, el títol, perquè parla molt de muntanya. La fem el dia 25 d’aquest mes de les ànimes que és novembre, on els esperits ens envolten demanant llum i record. L’edita un noi molt eixerit que es diu Eduard Boada, de l’editorial Ganzell.

            La gent em sol preguntar: “¿Encara escrius?”. Aquest “encara” m’entristeix una mica. Vol dir moltes coses. ¿Sabeu quants llibres m’han publicat? Aquest “NATURA” fa el 81. Comptats per la periodista Carina Filella, que em porta el registre. I abans de sant Jordi sortirà el 82, “EL REC” (Cossetània), un llibre de narrativa que recorda els meus 25 estius llargs a Rubí. Ja en parlaré. I si “encara” sóc viva, penso presentar-lo també a Rubí, on tinc família i bons amics. “Encara”.

            Rebeu un suau refrec d’ala dels meus mussols.

========================================================================

ANDALUSIA ENGEGA...

ANDALUSIA ENGEGA...

***

5-9-19

***

... ELS AJUTS ALS CASTELLANOPARLANTS “AFECTATS” PER LA IMMERSIÓ. (El Punt/Avui/5-9-19)

            Ho sabíem, perquè ja ho havíem llegit als diaris.

            Quants andalusos hi ha a Catalunya?

            S’han pogut guanyar la vida, aquí?

            S’hi han casat, ells o els seus fills i nets?

            Han pogut tenir estudis, els seus fills?

            Per què van haver de marxar de la seva bella terra?

            Com és que no hi havia feina, allà?

            Qui manava, a Espanya, quan van haver de marxar?

            Estan agraïts als que els van obligar a marxar, al seu temps?

            Es veu que sí, perquè ara ens ataquen i escarneixen.

            Tan desagraïts són amb la terra que els va acollir el seu dia?

            Quan arribaven amb una mà davant i l’altra darrere?

            Ara són tan rics que es venen el pa dels fills par anar contra Catalunya?

            Que Déu els perdoni, perquè no saben què es fan.

            ===================================

           Imatge Diari de Tarragona-Internet

OSTIXEC

OSTIXEC

*

17-8-19

*

Quina sorpresa... Quan anàvem a engegar el cotxe per pujar a Caldes de Boí, se’ns presenta Ostixec, que em volia acompanyar de totes passades.

“Però home, ¿que no ho veus que camines a poc a poc...?

“¿I tu, com et penses que camines?”

Té raó. Jo, amb un o dos bastons, depèn del lloc, faig via amb més pena que glòria.

El vaig acomodar a l’habitació i anava menjant del bufet lliure. Peix però també altres coses, perquè és sabut que aquests animals s’aferren a tot allò que sura o que baixa a mar.

Reconec que m’ha ajudat.

Els animals que parlen són savis, tothom ho sap. Tinc el costum d’anar per boscos o camins inventant versets en veu alta; ell, que em sentia, m’anava fent les rimes.

Quan ens assèiem en alguna pedra o escala a escriure, em portava alguna flor a la mordassa per veure si jo en sabia el nom. Si no el sabia, me’l deia ell.

La seva satisfacció enorme va ser quan el vaig prendre pel Camí de l’Aigua cap a l’estany de les granotes. Quin aperitiu de granotes tendres que es va fer...

- Són massa dolces, tenen poc gust...- m’anava dient.

Quan els amics em van oferir un recital dels meus poemes, un vespre gloriós, vaig posar Ostixec a la taula i tothom va saber que m’havia ajudat, en les rimes i amb el nom de les flors. Va ser admirat i felicitat, i jo diria que encara es va posar més vermell del que ja és de natural.

===========================

1- Ostixec

2- Majestat- Escut heràldic que em representa.

- Dels meus collages-

ROMANÇO DE LA PLOMA A L'ESTIU

ROMANÇO DE LA PLOMA

           A L’ESTIU

                    *

Diuen que la ploma

se’n va de camí,

s’emporta els seus llibres

perquè vol llegir.

Un home invisible

li fa de bastaix,

no se sap si és alt,

no se sap si és baix.

Visiten París,

visiten Milà,

repassen models,

ella vol comprar,

li ensenyen les pells,

vestits de ‘soirée,

com que ella és tan fina,

tot li anirà bé.

“¿Vol el te, senyora?

jo li serviré”,

s’acosta una ploma,

un marquès deu ser,

es diu Montegrappa

i porta corona

d’un or que enlluerna

la ploma, sorpresa.

Diu l’home invisible:

“¿no n’hi ha per mi?”,

“perdoni, no el veia,

ja aviso el cambrer”,

“vostè no pateixi,

jo no sóc tan fi,

un platet d’anxoves

ja farà per mi”.

La ploma ha comprat,

‘souvenir’ d’estiu,

un gerro eslovac

i l’home invisible

tragina els regals.

        *****

Adéu, blogairons,

marxo un mes o així.

Vaig cap a Boí

a veure si plou,

que aquí no cau gota

ni per ballar l’ou.

Que sigueu feliços

la calor és aquí,

no us feu cap cabòria,

visqueu a la glòria

a l’ombra d’un pi.

          *****

Lo Gayter del Balcó

24-6-19

CREURE O NO CREURE

CREURE O NO CREURE

*

8-6-19

*

            La festa de l’Esperit m’ha agradat sempre: la saviesa intenta penetrar els nostres cervells per veure si pot rebaixar el grau d’estupidesa que demostrem els humans.

            No sol ser així, pels resultats que veiem al món, però m’agrada creure que un dia o altre podria ser cert. N’hi ha que treballen en aquest sentit, però normalment la seva veu no se sent a les xarxes.

            Al n. 488 de la revista Foc Nou (març/maig 19), on col·laboro fa una colla d’anys, Jordi Valls ha resumit en un article  algunes de les opinions del bisbe episcopalià John Shelby Spong, que figuren al llibre “Increïble. Per què ni els credos antics ni la Reforma poden construir avui una fe viva” (Harper One, San Francisco, 2018). Vet aquí uns petits fragments de l’extracte:

            “Tot allò que recitem en el  Credo o en què creiem no serveix per al món d’avui, ja que està basat en una concepció del món, un esquema mental i religiós ancorats en l’Edat Mitja com a molt tard.”

            “(...) Els relats de la creació són d’abans de Darwin i per a nosaltres, que som post-darwinians, no tenen cap sentit.”

            “ El naixement virginal entès literalment i biològicament no té sentit. En lloc de defensar la divinitat del Crist més aviat la distorsiona.”

            “Els miracles com a invasions sobrenaturals de l’ordre natural, fets per Déu o per un “Jesús encarnat”, no caben al món després de Newton.”

            “La teologia de l’expiació en què algú fa de víctima “substituta”, ens presenta un Déu bàrbar, un Jesús víctima i els éssers humans com a poc més que criatures marcades per la culpa. La frase “Jesús va morir pels meus pecats” no és només perillosa, sinó absurda. Cal fugir d’aquesta teologia.”

            “(...) Hauríem de situar l’experiència del “Crist” en paraules que tinguin sentit avui.”

            Etc., etc.

            L’Esperit ajuda a respirar. Us desitjo saviesa per continuar vivint.

           

                                             *****

¿COMPLICACIONS?

¿COMPLICACIONS?

*

23-5-19

*

Em disposo a fer un comentari en un blog amic i ha canviat de configuració. Ara no m’hi deixa entrar. ¿Per què se’ns tornen tan difícils, les coses?

            Llegia fa poc al quadern d’economia que ja s’haurien de notar els efectes industrials que han d’afavorir la gent gran. En la lletra adequada, ara que els editors tiren per la lletra microscòpica. En la impressió fosc sobre clar, i ja fa temps que no podem llegir revistes impreses en clar sobre clar, o sobre negre. Una, el National Geographic, ara en format puça. Etiquetes llegibles als paquets d’aliments. Supermercats amb prestatges accessibles: sempre he de demanar algú que em baixi alguna cosa que no puc heure. ¿Sona antic, això d’heure? És que ens movem amb molt poc vocabulari i sempre repetit. Pots d’obrir fàcil, estris manejables sense prendre mal, voreres llises amb rampetes de pas...

            La meva ciutat no és per a vells, els seniors, que som cada vegada més, i d’això ja en parlaré un altre dia. Jo diria que ni per a mitjanets tampoc és ciutat. Amb tanta pujada i amb fatals comunicacions, et limites al centre, amunt i avall com una fera engabiada. Tanta campanya d’insults com pluja torrencial que ens ofega, i encara no he sentit ningú que faci atenció a la necessitat, benestar, seguretat del ciutadà. Només obscenitats.

            Una veïna de l’escala em deia ahir: “¿Insultos, dices? ¿Qué insultos?” És que ells ni els senten, o ja és el seu parlar i bramar normal. I continuava: “Qué desgracia de arzobispo nos ha caído encima...” Vox, que la ciutat és vox populi.

            Li hauria respost el mateix que el nou arquebisbe, quan encara era rector als pobles de Girona, va dir a Boadella i &: “Si no us agrada aquest poble, us n’aneu i en paus...” Jo hauria afegit: “Ancha es Castilla”, ben veritat. Serà un bon arquebisbe, i tindrà feina, perquè som una ciutat “ocupada”.

=====================================

 Collage d'OX

ANIVERSARI

ANIVERSARI
*
11-5-19
*
Una de les meves fades padrines que em voltaven quan vaig néixer tenia els cabells rossos com la  del collage i li queien com rius d’or a la llum de migdia.
No sé si em va concedir el do d’escriure, però podria ser, i ara l’he volgut recordar, perquè va ser generosa: per sant Jordi vinent, Cossetània em publicarà un llibre que estimo i serà el que fa setanta dos.
M’he felicitat amb un collage que acabo de fer. Hi recordo la caseta de nines, els llibres, la música, les flors de tants poemes i els pètals escampats pel cos quan l’amor es troba. Alguns elements modernistes, els campanars de ciutats llunyanes visitades, els boscos i castells dels contes, un entranyable personatge del Nadal, un gall preciós, uns músics que toquen blues, una dona severa en representació de les amigues, el batut de maduixa, el bebè foca que vol viure, els ulls que em miren i el gat que vigila en silenci els moviments de l’esperit.
Faig 83 anys i sobrevisc els grans de casa, que no van durar tant. No sé si els meus gens donaran per més, però voldria veure el llibre publicat, la família estimada, els nostres empresonats lliures i un govern que portés l’esperança i la decisió tant de temps desitjades.  Per demanar, que no quedi. Potser també hi ha fades velletes amb poders...
==============================================

VIDA NOVA

RESURRECCIÓ

ALBA DE TOTES LES ALBES,

el vas veure espolsar-se la nit

arraconant el sudari, com qui es lleva

 d’un malson amb  els ulls atemorits.

Va sortir nu, la pell a l’aire prim,

que li donés una olor fresca

per esborrar els ungüents

que el van guardar tres dies.

L’aurora ja el vestia, primera aurora del misteri,

de totes, una sola el va veure sortir, enfredorit

i tornar per buscar-se un llençol

a manera de túnica: “han de venir les dones”,

pensava, “de moment no em veuran, és el dia primer

del meu temps sense temps, i encara veig l’estrella

del matí, que em saluda. ¿I després?”.

“Ens trobarem, courem peix a la platja, beurem vi,

em tocaran, em besaran, no s’ho creuran,

¡com me’ls estimo tots... !

Ja sento veus, em busquen, ¿qui s’ha endut el llençol?,

hi ha uns àngels que somriuen,

‘dones, el trobareu a l’hort’, els diuen.

Ja puja el sol d’aquest primer matí

sobre el món que reneix, verd i blau,

veniu, no tingueu por, farem junts el camí.”

================================

Olga

20 d’abril 19

ELS REVOLTATS I ELS NECIS

ELS REVOLTATS I ELS NECIS

*

7-4-19

*

Tenim dies clars i vent de mestral. Primavera revoltada, aquesta, en tots sentits. No saps per quin cantó has de tombar.

            A la primera pàgina de “Revolució”, de Lleó Tolstoi, escrita el 1899, l’autor ens descriu un temps com aquest: una sola pàgina, que és ben bé guia d’escriptors, lectors i pensadors. Ja pot ser primavera, ja, que els homes només pensen com es dominaran els uns als altres, en nom del cel o de les clavegueres. Es causa dolor, a vegades irreparable.

            Judici, votants, llibres. Subscric un títol de l’article de Josep Maria Uyà: “Pallassets literaris”. Assistim a una projecció impensable de “pallassos literaris”. Cal anar molt amb compte de no enganxar-s’hi els dits i els ulls, com m’ha passat a mi dues o tres vegades. ¡Compte, criteri!

            Deia Lope de Vega: “ El poble és neci i, com que ho paga, és just parlar-li en neci per donar-li gust.”

            Res a dir, doncs, si el poble paga.

            ============

            Collage d’OX

VIURE EN PAU ÉS POSSIBLE?

VIURE EN PAU ÉS POSSIBLE?

*

8-3-1

*

Pel que llegeixo, a tot arreu passa més o menys igual. O potser no.

Les mares d’un important col·legi de la Part Alta de Tarragona fan guàrdia per protegir els alumnes dels grups d’adolescents que ronden per prendre’ls els mòbils.

No gaire lluny, en el passeig que va a la Diputació, ahir uns d’aquests adolescents, per prendre la motxilla d’una dona embarassada i li van pegar puntades de peu al ventre, ens diu el diari.

A l’Amfiteatre, una organització de joves i nens munten guàrdia en tropa organitzada per okupar un bloc de pisos davant d’un col·legi: els uns vigilen, el altres hi entren, etc. Com que al bloc hi viu gent, els veïns estan atemorits i ni dormen.

Els dels mòbils els han identificat i, és clar, tothom dedueix que l’enviament massiu a Tarragona d’adolescents estrangers sols, sense mitjans d’allotjament i d’aprenentatge, porta aquestes conseqüències. ¿Per a quan, les informacions clares? ¿Per a quan, els mitjans?
Ja tenim prou pena amb el miserable muntatge del judici que ens pesa a l’ànima, perquè ara s’hi afegeixi el temor de no poder viure ni circular en pau.

******************************

Collage d'OX: Nocturn sense acordió.

LA RÀDIO I ELS FUSELLS

LA RÀDIO I ELS FUSELLS

*

18-2-19

*

Dia Mundial de la Ràdio. Josep Sunyer, de Tarragona Ràdio, em ve a fer una entrevista. ¿La ràdio en la meva vida? Li responc en dues reflexions: una d’elogi i agraïment per l’atenció que sempre han tingut les diverses emissores fent-se eco quan he rebut premis o he presentat obres.

            L’altra la vull aprofundir ara. Sóc del 36. La duríssima postguerra la vaig saber bastant després. I ara la conec més a mesura que els documents confiscats van sortint a la llum, i encara no hi són pas tots. A les cases es callava i els franquistes manaven callar.

            A casa s’escoltava “El disco solicitado”, futbol i òperes. Del “Disco solicitado· en sabíem les cançons, per repetició. “Madrecita del alma querida”, “La casita de papel”, “Tengo una vaca lechera”, “Cerezo rosa”. Manolo Caracol, Irma Vila, Concha Piquer, Jorge Negrete, Jorge Sepúlveda...

            Mentre escoltàvem la ràdio en la calma de la casa, al país afusellaven gent. 100.000 persones més 140.000 desapareguts. 30.000 bebès sostrets entre 1939 i 1944. Morts a les tàpies dels cementiris, morts a les cunetes, “Silencio en la noche...”

            És ara, que dono profunditat als fets. Els grans de casa bé ho devien saber, però callaven, això que el meu pare havia lluitat al front, a la batalla de Segre, tan cruenta com la de l’Ebre. Més endavant, la meva sogra, una bona dona, anava dient amb posat compungit: “sols no vingui una guerra...”

            L’entrevista m’ha fet adonar que els meus records de nena gravitaven sobre el dolor extrem que encara no ha acabat. No ho podré deslligar mai.

            ***

            Fonts: Hugh Thomas, historiador.

                       Anthony Beevor      “

                       Ricard Vinyes         "

                       Euskonews

OSTENTACIÓ AGRESSIVA

EL BESTIAR, EL DRAC I EL CEL

EL BESTIAR, EL DRAC I EL CEL

*

9-2-19

*

Un vagó de trasllat de bestiar per als empresonats. Viacrucis d’hivern. Un drac de tres caps que treu foc pels queixals brama lliure i rabiós sobre la terra que ens aguanta i sobre els cels que estimàvem. El que no sabem és si els cels ens estimen a nosaltres.

*

Imatge: Internet

L'ESPIADIMONIS

L'ESPIADIMONIS

*

31-1-19

*

L’art modernista de finals de segle XIX va tenir un símbol: l’espiadimonis, la libèl·lula, l’estiracabells, el cavallet del diable. Alat, acolorit, transparent, vel·leïtós, company de les dones d’aigua, de les papallones i de les orenetes. El van adoptar els orfebres, els pintors i dibuixants, els vidriers, els arquitectes, els músics i els poetes.      

   La libèl·lula voreja els estanys on les nimfes s’emmirallen, i reposa en un jonc per aparellar-se i perquè el sol es reflecteixi al cos amb qualitats metàl·liques. El brunzit és el so que li escau, el senyal de la màquina de guerra que s’acosta. Li agrada alçar la verda caputxa dels elfs, que tenen mal caràcter i els amenacen amb el puny enlaire.

    La societat modernista va mostrar una imaginació potent, de bella natura desfermada. Va ser desplaçada per la fredor incòmoda dels cubs rígids, que no oferien el refugi ni la llibertat de la gràcia ornamental.

***

Olga Xirinacs- Fragment de llibre inèdit.

*

1 - Gravat de P. Golonikoff.

2 - Ornaments.

3 - Fragment de portada del llibre "Fortuny", de Josep Yxart.

NO FUNCIONA...

CONVERSES

CONVERSES    

*

8-1-19

*     

 “¿Per què em deixes penjat a la clau? S’han acabat les festes, ja em pots desar, que a la capsa hi dormo millor. Per cert, aquest Nadal no he sentit gens de xivarri...”

          Això em diu l’àngelet vigilant de la vitrina, jo que l’havia guarnit amb la seva cinta de seda blava i tot.

          Té raó, no ha sentit xivarri. A casa no hi ha hagut gaires converses, ni hem fet música, com altres Nadals. Hi ha massa silenci, ara, a casa: les parets i jo. La meva mare ens ensenyava nadales alegres i ens feia un pessebre amb aigua corrent i tot.

          Jo també faig el pessebre, amb aquelles figures de quan era noia. De tant en tant els passo la mà per sobre, acaronant-les. Alguns familiars han deixat de fer el pessebre a casa seva; “¿per a què?”, diuen. Jo no el faig pas per als altres, el pessebre: el munto per a mi, sobre l’arca antiga, en homenatge a unes persones que potser ni són verges ni tenien àngels pel voltant ni havien vist mai un rei. Però vull creure que hi va haver un fet a partir del qual va canviar la vida de molta gent.

          Que més endavant molta d’aquesta gent s’ha muntat un estil de vida que oblida aquelles primeres ensenyances i les tergiversa, també. Però la humil doneta amb el seu nen m’ha fet molta companyia, i jo a ella. Enraonàvem llargues hores, quan he estat malalta al llit. Per això la vull posar entre el seu home, pastorets, caganers i animalons.

          “Ja has escrit prou, ara despenja’m”, rondina l’angelet de la vitrina. Són sis, repartits per la casa. Per no sentir-los més, ara els desaré. 

                                                       ***