AIRE ALAT

AIRE ALAT

*

28-9-13

*

Un estiu i un altre m’admiro de les petites ‘zigaena filipendula’, que trobem als camins generalment ombrejats. En diem papallones blaugrana, perquè la majoria de les que trobem són d’un elegant blau metal·litzat, i són classificades pels punts grana que tenen. N’hi ha de colors variats, però als nostres camins habituals predomina la blaugrana, sempre associada a la flor d’escabiosa ( foto) o a algun card de color similar.

No tenen la flexibilitat ni la gràcia dansant de la papallona comuna que ens precedeix pel camí en volada indecisa il·luminant l’aire. La ‘zigaena’ és una mica més rígida i sempre descansa a la flor, sola o en parella. Popularment se’n diu gitaneta, pel vestit de pic de colors, i no sé si el nom científic també li han posat per tzigana, o gitana. Sigui com sigui, i sigui el que vulgui, el nom sonor de zigaena filipendula sempre m’ha quedat a la memòria. Ell sol és una línia de vers. ¿Amb què el podríem fer rimar? Diuen que és verinosa i porta cianur, però gràcies als colors vistosos les altres espècies depredadores queden advertides: ‘no em toqueu’. No n’he agafat mai cap, no em ve de gust, segurament hi trobaria un tacte aspre; en canvi sempre les observo una bona estona: són una joia que brilla un moment per a qui sap mirar i admirar.

L’aire sempre és alat, ala gran o petita. Aquest és un vol ran de terra. Un secret desat al bosc, on hi ha la riquesa amagada.

*

Fotografia: Xavier Borràs.

ADÉU, MUNTANYA, ADÉU

ADÉU, MUNTANYA, ADÉU.

Vam arribar quan florien les orquídies

i la rosa silvestre il·luminava els camps.

Hi havia encara farigola en flor, que aquí és tardana.

L’hipèric s’obria com el sol i, més amunt, la ginesta olorosa

era llum als camins. Hem vist la gloriosa

nevada dels àlbers, amb els suavíssims flocs

deixant-se anar pel cel. Ja floria la humil i matisada escabiosa,

que ens ha acompanyat sempre en aquesta llarga estada.

Al cor del bosc s’obrien delicades clavellines sobre tous de fenc,

la blava herba fetgera i les daurades centàuries;

la delicada vinca s’amagava, i l’esplendent carolina

s’alçava al bosc salvatge, sedosa, per sobre els nostres caps.

Va arribar la flor de l’esbarzer, bardissa rosa per l’abella golosa,

l’espadella es dreçava en granats verticals,

la veça en gradacions de liles i morats

i ja es prefiguraven les baies del grèvol en els boscos profunds.

Amb la calor vam recollir l’orenga, l’espígol ja granava en blau fragant

i tot d’ombrel·les blanques puntejaven l’aire, pastanaga borda.

Després, la sajolida, aroma de la cuina, i més amunt, enfiladissa,

la blanca intensitat de la flor de l’arítjol, que s’endevina abans no es veu.

Quan la terra es comença a retreure, brilla en vermell corall la dulcamara,

que es prodiga pels marges quan l’avellana cau pel vent eixut.

Ens admirem dels últims exemplars en solitari

d’escabiosa i campaneta blava, molt dispersos. Els raïms de l’arítjol

ja són granat brillant i el galzeran fa les primeres boles.

I sobretot, esplèndid, ha florit el bruc, el rei de la tardor,

d’elegància rosada en suaus matisos. Ell veu néixer els bolets en el silenci

que prové de la terra profunda entre la pau de les molses i dels líquens.

Ara puja la boira per la Serra del Pou i l’últim groc del dia

mor a la pedra de les cases. Buides soledats.

                             ...

 Aquest paisatge esplèndid, fràgil i bellíssim, el profanen

aquells que formen l’host salvatge més depredadora: els homes.

Tornem a la ciutat. Adéu, muntanya, adéu.

*

Olga Xirinacs

Mont-ral. Estiu – tardor 2013

*

Fotografia 1 - Puja la boira a Mont-ral

         "      2      La flor del bruc

ELS GAITERS DE GRAUS

ELS GAITERS DE GRAUS

*

22-9-13

*

Tinc parents aragonesos i me’ls estimo de veritat. Mantinc correspondència amb la meva cosina Lucía Díaz Castán, que viu a Almudévar amb la seva família i té cura del seu pare, el meu oncle farmacèutic Venancio Díaz, ja vellet. Aquest oncle exercí de farmacèutic a Benasc en temps que jo era noia. El mes que vaig passar allà requeriria un llibre sencer per explicar-lo.

La meva tia Lucía Castán Falche provenia d’una bona casa pairal de Graus, on també vaig ser i on em van obsequiar amb confitura de tomaca verda i vermella.

I a Graus és on trobo el Gaiter. La cosina sap que quan faig poemes satírics en castellà sóc El Gaitero de las Peñas (feroces). Per això m’ha enviat una fotografia que no té preu per a mi, i que mostra els gaiters (gaita de bot, gralla i oboè). És del 1911. Quan arribaven per festes (14-15-16 de setembre) els gaiters pel pont de Graus eren rebuts pels trabucaires. També m’ha enviat documentació completa feta per un grup de recerca del folklore “Arafolk, el web de la música tradicional aragonesa”.

Penso que per un sentiment romàntic i atàvic, sento la proximitat d’aquell territori i no se’m fa estrany. Pirineu aragonès, Ribagorça, Pallars. Tot compartia - ¿comparteix encara?- una parla i uns instruments que ens són comuns, amb totes les variacions que el pas del temps comporta. Es rebia influència occitana i catalana, Ribagorça és frontera i també unió. La Corona d’Aragó. Pere IV el Cerimoniós volia que cada nau portés el conjunt de músics tradicionals. Festes i danses són antigues, documentades el s. XVI, continuades, gairebé desaparegudes els primers temps del s.XX i ara en intent de recuperació gràcies als esforços dels estudiosos. Els Gaiteros de Caserras (al sud de Benabarri), els personatges com furtaperes i vulquiadó (sic), i tants cognoms com Lloret, Subirà, Bernabeu, Codoñer, Castell, aquest últim tocava la gaita a Graus, Benabarri i Camporrells.

En fi, val la pena a qui interessi llegir tot el text, i que em perdonin Mariano Pascual i Alberto Turón, que porten el web   http://www.arafolk.net , per aquest apunt maldestre. I un agraïment a la cosina que em reconeix Gaitera, encara que jo potser tiro més al Gaitero asturià, però aquest pirinenc de Graus el considero parent i tot.

*

Foto arxiu Díaz-Castan

POLÍTICA AMB TOMÀQUET O A L'INREVÉS

POLÍTICA AMB TOMÀQUET

O A L’INREVÉS

*

20-9-13

*

Últim dia d’estiu i encara es crema el bosc a Tivissa; mala negada / o / malviatge al món dolent, per dir dues exclamacions amb ràbia.

De la tardor ja en parlaré. Aquests dies  de maduració ens porta el vermell encès de la piracanta als jardins i de la confitura de tomàquet a les cases. La veïna me n’ha obsequiat dos potets per combinar amb formatge, anxova, o el que calgui i agradi.

Baixem a l’agrobotiga d’Alcover i veiem una caixa que anuncia: “tomaca de l’albercoc d’Alcover”. Pregunto i em responen que d’aquesta tomaca també se’n diu del banac. Entesos. Consulto algun document i per a la meva confusió trobo que se’n diu del banac i del Benach. Sé que a Montroig en diuen tomaca de la banaca. En aquest curt trajecte, el banac s’ha transvestit i s’ha tornat banaca, i ho deixo aquí perquè Benacha no em lliga tant. M’aclareix encara un entès, que d’aquest tomàquet també se’n diu ‘del cul cagat’ per la senzilla raó que és delicat i sempre es comença a tocar (en el sentit de fer malbé, no malpenseu) pel cul.

Si un simple tomàquet comporta aquesta complexitat, ¿com és que, humils mortals com som i de curta vida, pretenem entendre les varietats polítiques i tot els seus camuflatges?

                                                             *

Piracanta i confitura de tomàquet / tomaca.

"ESPAÑOLES TODOS"

“ESPAÑOLES TODOS”

*

18-9-13

*

Tot va començar amb la intenció de beatificar 55 religiosos “màrtirs” a causa de la guerra civil espanyola. Ho organitzava l’Arquebisbat de Tarragona i encapçalava la llista (ara sembla que molt incompleta per un mal càlcul als anys cinquanta) el bisbe Manuel Borràs, de La Canonja, auxiliar del cardenal Vidal i Barraquer.

Assabentada la CEE de les intencions, hi afegeix uns 450 màrtirs més, sempre religiosos, procedents de les Espanyes. Així la Conferència EE conquereix Catalunya un mes després de la Via Catalana.

Resulta esfereïdor quan llegeixo al Diari que “Orquesta sinfónica y coros de la JMJ presentará el lunes 9 en Madrid los himnos y la música que se interpretará en la Misa de los Mártires del Siglo XX en España, que tendrá lugar el 13 de octubre en Tarragona y durante la que se beatificará a 500 españoles que murieron el siglo pasado por causa de su fe católica (...)” (D. de T. 4-9-13)

¿Us n’adoneu? ¡’500 ESPAÑOLES’ I CAP CATALÀ’! Ja ens han espanyolitzat els 55 religiosos catalans de cop. Pam, els pobres difunts ja són espanyols, per molt que Torres i Bages digués allò de Catalunya Cristiana. La CEE ha martiritzat de nou els religiosos que potser no tenien vocació espanyola. El doctor Guardiet, tan venerat a Rubí, el mateix bisbe Borràs, i tants d’altres... Tinguem en compte que a La Canonja hi ha molts bons catalans de soca-rel. En conec un que va trucar tot déu per saber qui havia tocat les campanes del dia 11 a les 17,40 a Mont-ral, i poder-lo denunciar, suposo que a l’arquebisbat... Naturalment, al poble ningú sabia qui les havia tocades.

*

‘Ábrete al amor’, frase religiosa o d’autoajuda llegida no sé on i aprofitada per fer un collage del mateix títol. 

SOBRE EL TERRENY

SOBRE EL TERRENY

*

16-9-13

*

Caminava bosc endins en l’habitual solitud calmada. En un indret feréstec i ple d’esbarzers, veig un condó rebregat al costat de la seva bosseta de Durex. Quedo perplexa. Precisament allà, on no es pot ni posar una manta; diferent que fos herba tendra i amorosa, però eren punxes.

El primer pensament va ser recordar les vides de sants que ens feien llegir a col·legi. Elogiaven un sant molt digne que, per defugir les temptacions, es rebolcava a les punxes. Suposo que despullat... No sé si ara queden sants d’aquests, potser sí. Però, ¿i el condó? Podia ser per no malmetre aquelles parts, potser, que per això en diuen preservatius.

La idea del penitent no m’acabava de convèncer. Però si algun furtiu s’aventurava allà amb intencions, havia de fer-ho a peu dret; impossible ajaure’s a l’esbarzerar. D’aquesta manera només se m’ocorria pensar en dos dels homes rudes que havien talat el bosc feia poc. El pastor no, perquè amb les ovelles no necessitaria el Durex. ¿I el pastor i un llenyataire? ¿O dos dels homes que portaven les grans màquines trituradores de llenya, amb pudor de greix i fuel? ¿O un novel·lista buscant temes que no fossin la guerra del 36 ni la del 1714? ¿A algú se li ocorren altres possibilitats? Gràcies.

*

Amancio y Venancio. Collage d’OX

TANTA GENT CONTENTA

TANTA GENT CONTENTA

*

13-9-13

*

La Via Catalana per la Independència passava per sota del nostre balcó, a Tarragona, paral·lela al Balcó del Mediterrani. El dia 11, una bona amiga periodista de premsa, em va demanar per pujar a casa i fer alguna fotografia. És un primer pis i fa de tribuna. Se n’han fet de molt boniques, des d’aquí.

            Com que l’amiga Sònia va tenir la gentilesa d’enviar-me una de les seves fotos, avui m’agrada posar-la aquí, juntament amb el correu on me l’enviava. Aquest text curt l’he trobat ple de força, amb una observació real que feia temps que no sentia entre el to de pessimisme general. Diu així:

“Bon dia Olga,

per guarir una mica aquesta enyorança que em dius, et faig arribar una imatge del Balcó, feta des del teu balcó.

“Encara m'esborrono com ahir, que amb l'Andrea no sabíem si era del vent o l'emoció...

“Quant de temps feia que la gent no estava així de contenta, es respirava una energia de total proximitat i esperança. Una Diada enorme i plena d'alegria.

“Ara a seguir treballant...”

*

 “QUANT DE TEMPS FEIA QUE LA GENT NO ESTAVA AIXÍ DE CONTENTA...”  Ho diu una bona periodista gens donada a exageracions.

 Tants d’esforços de tanta gent no han estat en va, doncs, si han aconseguit que aquesta gran majoria de catalans i de simpatitzants s’hagi sentit feliç i per una causa de les més nobles: donar forma i energia, alegria i continuïtat a l’estimada Pàtria.

*

Fotografia de Sònia Rimbau.

¡ HAN TOCAT !

¡HAN TOCAT!

*

12-9-13

*

L’aire d’ahir, dia 11-S-13, tenia una altíssima qualitat molt difícil d’aconseguir. Qualitat destil·lada per raó, emoció, llarg esforç de moltes voluntats, esperança i satisfacció, que vibraven d’uns éssers a altres, d’unes campanes a altres, d’uns pobles a altres. Carrers, camps, carreteres i muntanyes, tot ressonava amb una enèrgica transparència. La vam notar, la vam respirar, la vam viure i sabíem que la meravella s’acabaria amb el vespre, però que viuria dins nostre per sempre.

            Aquí, al Mont-ral de les altes solituds feréstegues, van tocar les campanes: llargament, harmònicament, i aquell repic proclamava excel·lència festiva a l’aire net que es respirava. No sé qui les tocava, però vam sortir al carrer buit plens d’alegria i amb els ulls fixos a l’església enlairada, gloriosa pel sol de tants segles.

Just llavors passaven uns residents catalans que sens van acostar amb sornegueria preguntant si tocaven a missa (sabien prou que no), i si no hi tocaven, era que qui tocava els havia enganyat. Que des de quan l’Església es ficava en política i si s’havia canviat de jaqueta. Què perquè érem allà sense anar a la Via. Com podeu pensar, tot raonament és inútil davant de les preguntes malicioses. Per raonadament que responguis, ells no acceptaran mai explicacions. Justament aquell moment màgic de la tarda, aquell aire net i irrepetible, es va veure enterbolit per paraules desafectes. Quina mala coincidència.

El fet important era que les campanes van tocar, valentes i amb missatge festiu i solidari. Era un dia de celebració, d’èxit de celebració, i ja sabem que les negociacions polítiques, si n’hi arriba a haver, seran difícils. Però aquell moment va ser real, “ric i ple”, i en sentim una íntima i compartida satisfacció.

*

Enllaç per seguir la Via de Blogs:

http://kweilan.blogspot.com.es/2013/09/el-llibre.html

*

Església romànica de Mont-ral (Alt Camp)

¡ARA ÉS L'HORA!

¡ARA ÉS L’HORA!

*

9 / 10  / 11 – 9 - 13

*

Ara és l’hora de donar-se les mans i afilerar-se per marcar país pas a pas, sencer. El país l’hem proclamat moltes vegades i amb veu forta, imaginativa, creativa, entenimentada, però com que les oïdes sordegen, cal que ens humiliem una i altra vegada per pidolar el que és nostre. Ja és un destí ben desgraciat, aquest.

            “No s’ha d’anar de pressa”, ens prediquen, encara ara, els catalafostis que es creuen amb autoritat per alliçonar-nos (i la tenen, mal que ens pesi, perquè alguns els han votat). ¡¡¡300!!! Tres-cents anys fa que ens esperem, senyors. Ni una tortuga fòssil avançaria més a poc a poc que nosaltres. El mal és que som tan indecisos, estem tan poc convençuts de la nostra personalitat, que combreguem, resignats, amb rodes de molí.  

            S’ha treballat dur per arribar a aquest 11-S-13. Moltíssima gent s’esforçarà per marcar una via que significa dins nostre i a ulls de forans: fins aquí arribem defensant el que és nostre. Prou imposicions, que ens bastem per dirigir casa nostra.

            Dies d’esperances, aquests. Els hem de viure des de la plena maduresa, perquè la natura ens en dóna exemple: els fruits ja són recollits i la terra espera que la fecundin de nou. Rellegim l’”Elegia Tardoral”, de Ventura Gassol, que s’acaba així: “(...) esperen una veu que aleni fort / i es remouran en flames arborades, / que sota de les cendres hi ha el caliu / que ha d’abrandar la Pàtria banda a banda.”

            *

Collage d’OX  

¿TOTES LES CAMPANES)

¿ TOTES LES CAMPANES?

*

6-9-13

*

Aquest és un dels aspectes habituals de La Mussara: ruïna i boira. Sempre visitada, La Mussara és un trist esquelet que contempla els imponents paisatges que deixen veure els seus feréstecs espadats: tot el Camp de Tarragona, amb el mar i els vaixells ancorats, i les sobreposades perspectives que moren al lluny en el massís dels Ports. Grandiós.

            La memòria que en uns cartells recorda el nom de cada masia, ens porta a rellegir “Les masies tràgiques”, de l’excel·lent Prudenci Bertrana en les seves “Proses bàrbares”. Lectura imprescindible d’un gran prosista.

            He anat a retratar aquest fantasma que encara té la coqueteria de reflectir-se en un mirall d’aigua escassa. Hi he anat perquè ara es parla de campanes en un interessantíssim debat: les que repicaran l’onze de setembre i les que no. Les que tenen veu i parlaran. Les que tenen veu i callaran. I les que ja no tenen veu ni en tindran. Es relaciona, ara, el toc de campanes i la política. I surt, indefectiblement, el “maldito nacionalismo” de què parlava avui un militar en una televisió infausta. No el seu, que el seu l’han beneït les campanes moltes vegades. El nostre, perquè de nosaltres voldrien tallar la llengua, i les campanes que tocaran són la llengua del nostre poble.

            L’onze de setembre les campanes de La Mussara no tocaran perquè el campanar és mort i les ha perdudes. Jo, avui, li deixo una part de la meva veu. Que soni.

*

 Foto d'OX

             

VAL MÉS AMB UNA COPETA

VAL MÉS AMB UNA COPETA

*

4-9-13

*

Brots verds i prediccions catastròfiques. Això primer ho menteixen els polítics, i el segon ho asseguren els economistes. Esquizofrènia. Qui no tingui un cervell molt trempat no podrà afrontar les realitats que ens esperen.

            És per això que proposo encarar setembre i els dies que seguiran amb una copeta de licor de móres amb base de vodka, si pot ser fet pel nostre veí de Mont-ral, Agustín, bon conversador i versaire quan respon els meus poemes de El Gaitero de las Peñas (Feroces), ell amb el nom de Afrodisio de Camembert.

            Primer tenim la Via per a la Independència. Però ja hi som. Tants caps, tants barrets. Tinc entès que alguns estranys ‘patriotes’ en desertaran per encerclar La Caixa. Colloni... ¿És que no ens podem unir ni per coses importants? Al final semblarem fills d’una carallotada, que és el que som si coneixem l’origen de les paraules. Aneu a les Terres de l’Ebre, dones amb toca, que allà feu falta.

            A Tarragona ja fa molts mesos que s’organitza La Gran Beatificació. Sona com pel·lícula de La Gran Evasió o similar. Va començar que volien beatificar el bisbe Borràs, de La Canonja, auxiliar de Vidal i Barraquer, aquest exiliat a Suïssa; junt al bisbe Borràs es va pensar beatificar uns quants religiosos “màrtirs” de l’arxidiòcesi durant la guerra civil espanyola. Era pel 27 d’octubre vinent. Assabentat de tot això el cardenal Rouco Varela, decideix que s’hi afegiran els “màrtirs espanyols” de la guerra civil. Tots a Tarragona. Comencen a alçar-se protestes, i això que a Tarragona no ens distingim pel patriotisme català. Continuo. Passen l’acció al dia 13 d’octubre i llavors sembla que es vol fer coincidir L. G. B. amb el Día de la Hispanidad, que és l’anterior. Ja hi som. Més protestes des de Tarragona. Rouco i la seva cort de kikos apareixeran amb les banderes corresponents. ¿Us ho podeu imaginar? Jo necessito perspectiva. Si això fos a Girona penso que ni s’hauria organitzat. Però nosaltres som la torna de la independència, segons deia El Temps fa anys. M’imagino un pifosti descomunal que podria semblar una novel·la de Chester Himes, amb els seus grandiosos desenllaços. ¿N’heu llegit alguna? Valen la pena, són èpiques, i recomano “Cotó a Harlem”.

            Mentrestant bec a la vostra salut, que és temps de móres.

            *

            Foto OX

             

BELLA I SENZILLA, LA PRIMERA TARDA DE SETEMBRE

BELLA I SENZILLA, LA PRIMERA TARDA DE SETEMBRE.

*

1-9-13

*

Passem per la costeruda carretera de Capafonts a Prades i tombem pel trencall que va a La Febró (Baix Camp). Territoris d’orografia accidentada, aquests. Pics de nom curiós, com el Picorandan, mola rodona sobre Capafonts. I ja més avall de La Febró, els seus colls que descendeixen vertiginosament, el terreny ple d’avencs i, al fons en llunyania, entre cingles boscosos de pi roig,  les muntanyes del sud en perspectiva de blaus esfuminats: Tivissa, els Ports...

       La Febró és lloc petit i endreçat, d’uns 58 habitants i documentat ja el 1163 al Llibre Blanc de Santes Creus i en carta de població concedida a Siurana. Habitat al neolític, sembla que aquestes muntanyes feréstegues oferien bon refugi als primitius; ¿potser hi havia més habitants abans que ara?

       El campanar de Sant Esteve protegeix el poble amb les seves lluernes com ulls oberts en vigilància perpètua. Silenci de les pedres. Tres dones i un home d’edat seuen al bar i sento que parlen de residències (ai!). Al fons i avall, que el poble és costerut, un grup de gent cull patates a l’hort i les posen en caixes. Bones patates, les de Prades i entorn.

      Aquesta tornada per una carretera de bellesa impressionant la fem escoltant a la ràdio el preludi de l’últim acte de La Traviata. Violeta trista, la que espera i agonitza. Com agonitza la tarda quan ja passem pels altres cingles, els de La Mussara. Tantes tardes com han suportat les pedres torrades de La Febró, que resisteixen amb paciència. N’he d’aprendre, de la serenitat de les velles parets i teulades, jo, que em sento tan impacient i nostàlgica per la tornada d'un nou setembre. Mes de tantes connotacions per a molts. Tot perquè sé que aquestes i altres pedres em sobreviuran i jo m’apago.

                                                                      *

Foto V.R.