ADÉU, MUNTANYA,
ADÉU.
Vam arribar quan
florien les orquídies
i la rosa
silvestre il·luminava els camps.
Hi havia encara
farigola en flor, que aquí és tardana.
L’hipèric
s’obria com el sol i, més amunt, la ginesta olorosa
era llum als
camins. Hem vist la gloriosa
nevada dels àlbers,
amb els suavíssims flocs
deixant-se anar
pel cel. Ja floria la humil i matisada escabiosa,
que ens ha acompanyat
sempre en aquesta llarga estada.
Al cor del bosc
s’obrien delicades clavellines sobre tous de fenc,
la blava herba
fetgera i les daurades centàuries;
la delicada
vinca s’amagava, i l’esplendent carolina
s’alçava al bosc
salvatge, sedosa, per sobre els nostres caps.
Va arribar la
flor de l’esbarzer, bardissa rosa per l’abella golosa,
l’espadella es
dreçava en granats verticals,
la veça en
gradacions de liles i morats
i ja es
prefiguraven les baies del grèvol en els boscos profunds.
Amb la calor vam
recollir l’orenga, l’espígol ja granava en blau fragant
i tot
d’ombrel·les blanques puntejaven l’aire, pastanaga borda.
Després, la
sajolida, aroma de la cuina, i més amunt, enfiladissa,
la blanca intensitat
de la flor de l’arítjol, que s’endevina abans no es veu.
Quan la terra es
comença a retreure, brilla en vermell corall la dulcamara,
que es prodiga
pels marges quan l’avellana cau pel vent eixut.
Ens admirem dels
últims exemplars en solitari
d’escabiosa i campaneta
blava, molt dispersos. Els raïms de l’arítjol
ja són granat
brillant i el galzeran fa les primeres boles.
I sobretot,
esplèndid, ha florit el bruc, el rei de la tardor,
d’elegància
rosada en suaus matisos. Ell veu néixer els bolets en el silenci
que prové de la
terra profunda entre la pau de les molses i dels líquens.
Ara puja la
boira per la Serra del Pou i l’últim groc del dia
mor a la pedra
de les cases. Buides soledats.
...
aquells que
formen l’host salvatge més depredadora: els homes.
Tornem a la
ciutat. Adéu, muntanya, adéu.
*
Olga Xirinacs
Mont-ral. Estiu
– tardor 2013
*
Fotografia 1 - Puja la boira a Mont-ral
" 2 La flor del bruc
Que maques i genuïnes totes aquestes paraules! M'agradaria jo també de conèixer-les.
ResponEliminaJo ja fa dies que vaig dir adéu a la muntanya però el poema me l'ha fet reviure. Molt bonic i escaient
ResponEliminaPer això mirem d'escapar-nos cap a la muntanya sempre que podem. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaQuin repàs més maco de les flors!
ResponEliminaUn bell poema, que evoca passejades mirant les flors.
Lliçó magistral sobre l’entorn de muntanya i cap a casa, que a Tarragona hi fa bon sol (no precisament avui) i la ciutat està en calma, després de les festes.
ResponEliminaOlga, aquest any no havia anat cap dia a la muntanya, però avui hi he fet una llarga passejada, entremig de plantes i flors silvestres( moltes conegudes)...I ho he fet, mentre estava llegint el teu bonic i florit post...Fins m'ha semblat sentir tantes sentors. Gràcies per aquesta estoneta tan agradable, però t'he de dir que m'has fet una mica de dentetes...
ResponEliminaBona nit, a ciutat.
Quina enveja em fas... quan passejo pel camp, conec algunes espècies, si, però... és que tu les coneixes totes!!! per cert, fa dues setmanes vaig fer un carregament de mòres i una melmeladaaaaaaaa... buf!
ResponEliminaBenvinguda de nou al món urbà.
Una abraçada
Boniques i evocadores paraules, ara les pobres muntanyes patiran la temporada boletaire que s'ha convertit en una mena d'invasió indiscriminada, i a patir.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaNo sóc lector de poemes i no conec el camp tant com voldria. El poema m'ha agradat no com a poema, sinó per la riquesa d'observació que s'hi reflecteix amb una envejable riquesa de llenguatge.
ResponElimina