¡ARA ÉS L'HORA!

¡ARA ÉS L’HORA!

*

9 / 10  / 11 – 9 - 13

*

Ara és l’hora de donar-se les mans i afilerar-se per marcar país pas a pas, sencer. El país l’hem proclamat moltes vegades i amb veu forta, imaginativa, creativa, entenimentada, però com que les oïdes sordegen, cal que ens humiliem una i altra vegada per pidolar el que és nostre. Ja és un destí ben desgraciat, aquest.

            “No s’ha d’anar de pressa”, ens prediquen, encara ara, els catalafostis que es creuen amb autoritat per alliçonar-nos (i la tenen, mal que ens pesi, perquè alguns els han votat). ¡¡¡300!!! Tres-cents anys fa que ens esperem, senyors. Ni una tortuga fòssil avançaria més a poc a poc que nosaltres. El mal és que som tan indecisos, estem tan poc convençuts de la nostra personalitat, que combreguem, resignats, amb rodes de molí.  

            S’ha treballat dur per arribar a aquest 11-S-13. Moltíssima gent s’esforçarà per marcar una via que significa dins nostre i a ulls de forans: fins aquí arribem defensant el que és nostre. Prou imposicions, que ens bastem per dirigir casa nostra.

            Dies d’esperances, aquests. Els hem de viure des de la plena maduresa, perquè la natura ens en dóna exemple: els fruits ja són recollits i la terra espera que la fecundin de nou. Rellegim l’”Elegia Tardoral”, de Ventura Gassol, que s’acaba així: “(...) esperen una veu que aleni fort / i es remouran en flames arborades, / que sota de les cendres hi ha el caliu / que ha d’abrandar la Pàtria banda a banda.”

            *

Collage d’OX