POEMA DEL BON MATÍ

31-1-12



*

Poso aquest post l’últim dia de gener i celebro el pas del temps oferint-vos un poema meu que el blog “Pell a pell” ha volgut reproduir per a la seva col·lecció de bons dies o salutacions matinals. A vegades els poetes ens sorprenem de trobar un poema propi amagat a la memòria dels altres. Gràcies, salut i bon primer matí de febrer.

*

POEMA DEL BON MATÍ



Poema del bon matí,

el de les coses petites,

la paraula que comença

i també el primer somriure,

i l’olor del pa calent

i l’aigua que raja fresca

que va desvetllant els somnis

i els pensaments que floreixen.



Poema del bon matí

que busca l’amor i el troba,

que no s’espanta del dia

perquè l’hora encara és jove.

Avui neix una claror

que ahir encara no sabia:

té necessitat de tot

i ho demana sense mida.



És un començar en no res

i estrenar les mans tan vives

i uns llavis que mai no es cansen

de besar la pell tan fina.

Amor, si el carrer és glaçat

i cap ocell no et desperta,

no deixis entrar la por,

no l’escoltis! Que no és certa.



Cal desvetllar tots els somnis

i renovar l’esperança,

deixar el malson i l’angoixa:

no oblidem que la nit passa.

Poema del bon matí,

el de les coses petites,

que s’acabarà i que torna,

que ens porta el goig i ens fa lliures.

*

Olga Xirinacs
*
Il·lustració d'OX.

NO PAGUIS PEL QUE NO FAS

29-1-12


*

NO PAGUIS PEL QUE NO FAS

*

Durant una conversa recent, una persona del grup comentava que tot té un preu. Posava un exemple: si et passes una estona mirant una posta de sol, cosa que pot semblar gratuïta, pensa que en pagues un preu; és a dir, mentre contemples el paisatge, podries estar fent qualsevol altra cosa i no la pots fer, per tant, pagues el preu del que no pots fer i podries fer.

Suposo que la idea respon a algun “pensador insigne” que divulga xorrades en algun article, per als crèduls.

¡Compte!, vaig respondre: si algú et vol fer sentir recança, remordiments, el que sigui, perquè contemples una posta de sol, o una pel·li, o el que sigui que facis, aquest algú és perillós. No podem fer segons quines coses totes alhora. I quan en fem alguna que hem triat, de cap de les maneres ens n’hem de sentir culpables. On s’és vist, això. Cal que dediquem la nostra atenció al que hem decidit fer, i treure partit del moment, per a la vida i per a la memòria.

Per això en llegir el poema d’Helena Bonals al seu blog “En cada vers que has entès”, del dia 26, vaig trobar que havia expressat perfectament aquesta idea: fer el que fas, i sense falses recances. De manera que, amb permís de l’Helena, reprodueixo aquí el seu poema com a il·lustració d’una bona manera de pensar i obrar; de llibertat i de criteri.

"LES DUES CARES

Comento novel·la

però només anticànons.

Escric crítica

però no en llegeixo.

Escric sobre art

però no en faig.

Provo d’entendre la poesia

i faig poesia intel·ligible.



Si escrius com Margarit

potser no seràs mai com Paul Celan,

si ets un dissenyador

no seràs mai com un pintor."
*
Poema d'Helena Bonals
*
Collage d'OX

CAPELLANES

20-1-12

*

CAPELLANES

*

El 1997, la fotògrafa de Barcelona Anna Boyé va publicar un interessantíssim àlbum amb magnífiques fotografies, titulat DONES D’ESGLÉSIA. És dividit en tres parts: missioneres; sacerdotes; novícies. En tres idiomes, català, castellà i anglès, i amb introducció de Bru Rovira.

És l’estímul que ens falta per respondre’ns una pregunta que fereix les dones: ¿per què el Papa i la majoria de bisbes són tan superbs que rebutgen les dones? Declaracions tan primàries com les recents d’un arquebisbe proper: “Jo no puc ser pare, ‘ergo’, la dona no pot dir missa”, aparegudes a tots els diaris i dites en televisió, no poden fer res més que ofendre homes i dones.

Les fotos que presenta Anna Boyé, i la realitat tossuda, és que la dona pot ser mare i dir missa. Tota altra interpretació és desconèixer la vida i la creació, i qui s’atribueixi la paraula de Déu i expressi la voluntat de Déu, peca de superb.

Una pregunta es deriva de les declaracions expressades: ¿qui diu que ELS que celebren missa no poden ser pares? Potser en son, potser no. ¿ Si no en son, per què desobeeixen, ja que el creuen, el mandat expressat al Gènesi, sembla que per part de Déu mateix, que exigeix: creixeu i multipliqueu-vos?

Mirem aquestes dones. Al Magnificat, una dona, Maria, ens diu que Déu farà caure els poderosos dels seus setials. Treballem, doncs, perquè els homes es tornin humils i les dones exerceixin les dedicacions que creguin oportunes.

*

Fotos d’Anna Boyé.

DANSA IL·LUMINADA

19-1-12

Ja ho diuen, almenys des de Calderón: la vida és un teatre. Nosaltres, actors o dansaires, tots amb un o altre paper a l'escenari, entre ombres i llums.

Ara mateix fa una setmana era al quiròfan. Tot ha anat bé i em recupero en la calma d'un hivern càlid, il·luminat. Estic segura que els vostres bons desigs, amigs blogaires, amics lectors, juntament amb les espelmes que sé que uns quants i quantes vau encendre aquell dia, han contribuït, i no poc, a retornar-me el pensar i actuar en positiu, de tal manera que ara puc escriure amb alegria malgrat portar una cremallera de grapes que ja em trauran un dia o altre. De tal manera, dic, que em veuria amb cor de dansar una estona com aquesta figura de cristall de Lalique, però no pas amb la lleugeresa d'un espiadimonis.

Hi va haver un moment estrany, quan em retornaven: jo amb els ulls fixos al sostre del que em semblava un garatge, sentia les veus dels infermers que em cridaven pel nom; que em donaven copets a la cara. No podia reaccionar, i les veus deien que els feia estrany. No tenia voluntat ni capacitat, només mirada. Ho vaig recordar moltes hores més tard i em vaig preguntar si la gent que està en coma deu poder sentir els qui té a la vora.

Com que en començar l'any se solen fer bons prpòsits, i després d'un estrés operatori també, ja me n'he fet alguns, com ara comprar-me un ordinador nou, que aquest, pobrissó, ja va de tort malgrat les seves bones prestacions fins ara. I viure l'adaptació al món complicat fent més atenció amable i somrient a les bones coses que hi ha cada dia; sense pretensions; sense desitjar més que les grandeses privilegiades del viure diari, que són moltes més que no ens pensem. ¡Gràcies a tothom!

*

OLGA, REPOSA

18-1-12


*

OLGA, REPOSA

*

Bona nit, lectors. Que sigui una nit bella, com la preciosa cançó que va compondre l’inspirat barroc francès Jean-Philippe Rameau (1683-1764). Us dic adéu per uns quants dies perquè demà, 18, ingresso a l’hospital per a una intervenció. No sé quants dies seré allà, ni el metge ho assegura, però espero que no siguin gaires i que hi hagi bona recuperació. Ja són diverses les vegades que he hagut de jeure a la taula d’operacions, i d’aquí ve el que comentava ja fa un temps: si comptem els dies grisos i els comparem amb els gloriosos durant tota la nostra vida, guanyen la grisor i el dolor. Potser no tothom ho veu així. Deu ser cosa de la relativitat, i ho accepto.

M’adormiré recitant l’antiga oració que ja em deia la iaia (¿quants anys deu tenir aquesta pregària?), que jo em dic cada nit i que s’acaba així: “ Olga, reposa, no tinguis por de cap mala cosa, que si cap mala cosa et vol tocar, la Verge Maria te’n guardarà.”

*

“Olga, reposa”, collage d’OX per a l’ocasió.

CARA DE SOROLL

CARA DE SOROLL


*

17-1-12

*

Aquesta cara de set déus que fa Ernest Teodor Hoffmann ( Koenigsberg 1776- Berlín 1822), escriptor i compositor, és la que feia quan sentia sorolls molestos. És la mateixa que faig jo amb el mateix motiu. El que no sé és si les ciutats eren més sorolloses ara que al temps de Hoffmann. Jutgeu pel que escriu l’home, que per cert va néixer un 21 de gener: “Varsòvia és una ciutat molt bulliciosa, sobretot al carrer Freta, on resideixo. Ahir, dia de l’Assumpció, vaig rebatre els meus paperots per posar-me al clavicordi i distreure’m amb la composició d’una sonata; però al cap d’un moment em trobo en aquella situació del músic furiós segons les tribulacions que refereix Hogarth. Dos carreters, un mariner i tres mossos de botiga es barallaven sota de la meva finestra; el jutge, davant del qual exposaven enèrgicament la seva causa, era un fruiter que venia el seu gènere en una bodega veïna. Per si avalotaven poc amb les seves veus ronques i dures, van trobar aviat un digne acompanyament amb les campanes al vol de l’església dels Dominics; bordaven tots els gossos de la ciutat; la ‘troupe’ del circ de Loenbach desfilava al so de trompetes i tambors, i una manada de porcs desembocant del carrer Nou es va enredar amb les potes dels cavalls entre rebombori infernal de grunys i renills. ¡Quin aldarull, quina cacofonia! Vaig tancar de cop l’instrument, llençant a l’aire els meus papers i vaig fugir bojament camp a través.”

¿De què em queixo jo, estimats lectors? Pobre Hoffmann, si només cal veure-li la cara... I és que el soroll perjudica seriosament la salut. Ara he enviat als advocats de l’Associació ACCCA (Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica) els documents on el meu alcalde i la Guàrdia Urbana reconeixen que cal protegir els mendicants sorollosos de carrer (els d`amplificador i musiqueta sense permís municipal) contra el pobre veïnat que els ha d’aguantar, que paga religiosament els seus impostos i no pot treballar però no té el camp a prop, com sembla que tenia Hoffmann. I si m’hagués d’emportar l’ordinador, amb els cables que hi tinc, feina rai...

*

Gravat de Hoffmann, sense signatura. 1911- Impremta Heinrich i Cia. Barcelona.

EL PACIENT RELAXAT -CONTE PER A LA SALA D'ESPERA DELS DENTISTES

EL PACIENT RELAXAT


Conte per a sala d’espera dels dentistes

* 15-1-12
*



La insidiosa agulla de la xeringa anestésica ja ha explorat la geniva i el líquid comença a fer el seu efecte.

Mentrestant, el pacient escolta al seu darrere, amb el cor atemorit, la dringadissa dels aparells niquelats a la tauleta quirúrgica.

Tanca els ulls, sempre ho fa així, encara que el focus no fereixi la vista. Prova de situar cada cosa al seu lloc però és impossible, perquè no domina la tauleta, el seu cervell ni les mans del dentista.

Obrir la boca al màxim, treball de mans, burxes exploratòries amb el seu clec-clec anunciant el que vindrà en breu. Mitges paraules dites en veu baixa a través de la mascareta, a fi i efecte que el pacient no identifiqui l’acció.

Per fi, la turbina que s’engega i la fresa que comença. Impossible dominar les arrugues al front i a la vora dels ulls. La resta del cos obeeix l’ordre de relaxació que s’ha imposat: mans, peus, coll: respiració fonda, deixar-se anar. Així que es descuida ja torna a notar el cos encarcarat, respiració, relaxació, tornem-hi.

Tot el cap repercuteix les vibracions agressives. La calavera vol repel·lir els atacs, però el cos la immobilitza. L’os, reprimit i en procés de mutilació, es comença a rebel·lar. Els ulls del pacient es concentren, parpelles tancades, en un color groc difús com llana tintada.

Hi ha un moment que la turbina empeny la fresa de punta més fina fins obrir un camí a través de la geniva i perforar el teixit tou, i es retira tot seguit.

Aquest caminet obert, gairebé imperceptible, introdueix un filament que procedeix del nervi dental i enllaça amb una xarxa de nervis facials. Aquests, alhora, interaccionen electritzats i arriben al recobriment cerebral més proper al lòbul anterior esquerre. Alertades les alarmes d’aquest lòbul, s’activen els ressorts mecànics que resolen la intervenció del cos, sempre obedient als dictats cerebrals.

El pacient, amb els ulls tancats i dispersos dins del líquid amniòtic del focus groc, tira un braç enrere i, amb llestesa, mentre el dentista sol·licita una altra broca i demana a l’auxiliar que aspiri la saliva de la boca badada, agafa una mena de filaberquí, ell no sap com se’n diu, però segurament és una de les turbines amb fresa de la tauleta quirúrgica.

Quan el dentista torna als queixals, el pacient clava la turbina-filaberquí al coll del dentista, girant-la en diverses direccions i sempre amb els ulls tancats. El crit que surt de la gola de l’especialista és fluix perquè la mascareta l’ofega i la sang també. L’auxiliar no sap què passa ni veu el filaberquí robat pel pacient, tota vegada que aquest l’ha tornat a la tauleta i creua les mans sota el protector de cel·lulosa que se sol posar sobre el pit per evitar taques i residus.

Així com hi ha arribat, el delicat filament elèctric abandona el lòbul frontal esquerre del pacient, baixa per la xarxa per on ha accedit al cervell, segueix els nervis facials i el dental i s’arrapa a la geniva, on queda a l’espera.

El resultat és la mort accidental del dentista per manipulació errònia dels aparells en un moment de distracció fatal.

El pacient no s’ha adonat de res. Ha actuat d’esma induït pel seu cervell, però això no ho sap ningú, al consultori. I ningú sabrà mai que l’esquelet del pacient relaxat, en sentir atacada la seva calavera, ha actuat en defensa pròpia.

*

OLGA XIRINACS

22-11-11

Sobre una imatge de Joan Brossa i Joan Ponç -Dau al Set.

ROSES PINTADES PER DINS

14-1-12


*

ROSES PINTADES PER DINS

*

Damunt del piano sempre hem tingut un gerro de vidre que és pintat per dins. Quan s’encén la bombeta interior es veuen bé les pinzellades i fa un color d’ambre, íntim, càlid. La casa era de la meva àvia Lola i com que des de molt petita vaig viure amb ella, el piano i tots els records que hi ha a sobre, més els mobles de la sala de música guarden també viva la seva memòria estimada. Aquestes roses no es pansiran, però el pas del temps fa que la pintura s’escrostoni una mica. Segurament es podria restaurar.

La que no em restauraré seré jo, com no es va restaurar la iaia Lola ni ningú dels vivents, tret dels ressuscitats i dels que no han mort mai.

El que vull dir és que les roses, dins i fora del gerro de vidre, han subsistit generacions que les han mirat amb tendresa. Comparo el gerro amb el meu cor. El meu cor no és de vidre, però si vull hi puc mantenir roses: les de la memòria, les de l’afecte, les dels bons projectes, les dels somriures quan tindria ganes de plorar, les de la bellesa en la vellesa. Elles subsistiran per dir a qui les miri que han estat molt estimades, perquè van més enllà i més endins de la pintura i del vidre.

*

El gerro de sobre el piano.

MÉS DEPREDADORS

13-1-12


*

MÉS DEPREDADORS

*

Hi ha diaris nostres que la passen ben magra. Són molts periodistes que veuen perillar el seu lloc de treball. D’empreses, en general, n’han plegat moltes, i lamento des del fons del cor la situació insostenible del país. Del nostre. No havíem treballat tant per veure aquesta agonia. I ara parlo de premsa.

Com a escriptora i col·laboradora de diaris en alguna ocasió –escassa -, entenc molt bé que els nostres periodistes treballen per portar-nos a casa la notícia fresca, ben escrita, resumida o comentada; les opinions; els estudis; la divulgació científica; el clima nefast dels països en guerra; i també el que pot passar a la cantonada més propera de casa. Un diari és l’univers. No vull que mori un diari.

Quan des de fora del país es mentia sobre el bilingüisme proposant-lo per bandera, hauríem potser volgut que fos així: mig quiosc de publicacions en català, per exemple; la meitat dels cinemes en català. No teníem més recursos ni voluntats. Però ara la mentida s’ho ha emportat tot i amenaça prendre encara els ossos. Aus depredadores i carronyaires i els seus aliats. La caverna de taverna ho celebra. La nostra ciutat va pel camí, beneït municipalment, de convertir-se en ciutat de vins i tapes. Així ho manen els prohoms. ¿Cultura? L’any 2012 la nostra ciutat és Capital de la Cultura Catalana. ¿N’heu sentit a dir res? El silenci dels morts.

*

Collage d’OX

DEPREDADORS

*


12-1-12

*

DEPREDADORS

*

La càpsula tancada és com tots nosaltres: guarda secrets. Quan vaig als afores m’agrada collir alguna carbasseta del que en diem miraguà, o miraguano, que en realitat és Araujia sericifera. La càpsula vellutada d’un color verd suau, elegant, de forma agradable per tenir a la mà, quan comença a obrir-se ja ens podem apartar tots: les sedoses volves s’escampen només amb un respir i tot l’aire es cobreix d’una blanca i lleugera brillantor.

La volva de lletsó, per exemple, és més dominable. Algú la compara a un esperit lliure que, portat pel vent, acompleix el seu destí i arrela on pot. Les volves de miraguà servien antigament per omplir coixins, que resultaven d’una suavitat memorable, propícia al somni. Fins aquí, útil i bella.

He dit que la càpsula s’assembla a nosaltres perquè tots guardem misteris. Però, a més, aquesta planta té fama de depredadora, també com nosaltres. Als tarongerars és prohibida, perquè resulta nefasta en més d’un sentit. Es reprodueix ràpidament, com les persones a la Terra. S’arrapa a l’arbre que té més a prop i, com fan altres lianes, per exemple els ficus, les heures, la vidalba, etc., en pocs anys pot haver ofegat l’hoste, en el seu afany per pujar i absorbir llum i nutrients. Cosa que passa ara mateix i sempre, però ara ho veiem més clar, amb la política feridora i els que exerceixen poder. O sigui, amb qui remena diners, que els dits se n’unta, com diuen de l’oli. Aquests depredadors ens ofeguen, ens escanyen, s’enfilen sobre el nostre cos ja prim i consumit –cos social, cos de país – i l’espremen fins que l’arriben a eliminar. Almenys aquestes intencions són les que veig i sento cada dia d’aquests mesos i anys fatídics que ens toca tornar a defensar la pàtria.

*

Foto d’OX

ESPANTAPUTES

11-1-12

*

ESPANTAPUTES

*

Em truca la germana X, amb qui feia temps que no parlava. Simpàtica ella, i coratjosa, havia dirigit el cor del meu col·legi. Enraonant enraonant, parlem de certa secta que s’està escampant com taca d’oli i canviant els costums de les parròquies, sobretot “eliminant” dones i introduint la llengua de l’imperi. Ja m’enteneu.

“Teníem un vicari molt eixerit, al poble, que s’avenia molt bé amb el jovent i vestia normal: camisa a quadres, texans, en fi, com un més entre els altres. Doncs ara ja em porta l’alçacoll, que en diem la matrícula (riu, la germana). I n’hi ha que, d’aquesta peça ara obligada (encara riu més) n’hi diuen espantaputes.”

Em va fer tanta gràcia la paraula que ara la comunico per saber si algú l’ha sentida dir o ja la coneixia. Eixerida, la germana. Si hi hagués molta gent com ella, d’altra manera anirien les coses. Ara tornaria a dir el mateix que en Higgins però me n’estic.

*

“Visita pastoral” Collage postal d’OX

UN CERVELL COM UN FREGALL

10-1-12

*

UN CERVELL COM UN FREGALL

*

Aquests dies haureu pogut llegir al diari una noteta breu –no fos que la gent se’ns espantés- afirmant que el cervell es deteriora a partir dels 45 anys (British Medical Journal). Qui vulgui saber més, que vagi a Salamanca. ¿Quants cervells de més de 45 anys van fets un fregall per aquests món de Déu? ¡I pretenen manar-nos i tot! (Tornaria a citar en Higgins però seria excessiu).

Pensava en Álvaro Pombo, premiat precisament amb el Nadal aquest dia 6. M’agrada com escriu Pombo des de “El héroe de las mansardas de Mansard”, que ja fa anys. La nova novel·la, doncs, deu ser una piltrafa, perquè l’home va néixer el 39... I el gran director d’orquestra Nikolaus Harnoncourt, de 82, dirigint la Filharmònica de Berlín deu ser un desastre. ¿On anirem a parar? ¿I la gerontocràcia? La soviètica, la xinesa, la gallega, la reial...

Ja fa massa temps que surten avisos d’aquests als diaris. Alerta, que els jaios descompensen l’estat del benestar. Compte, que els jaios no serveixen per donants d’òrgans. Ai, les pensions, cada vegada més estretes i restretes. ¿Per què no s’aprova l’eutanàsia d’una vegada? Jo la demano a crits, la necessito per a mi, i cadascú que pensi el que vulgui, però arribar a sentir-se un rebuig social no ho vull per a ningú.

Per això us aconsello amb molta fe i molt de gust el llibre DE LA INTELIGENCIA Y EL PLACER- LA DIETÉTICA DEL CEREBRO (Biblioteca Mondadori). Us ensenyarà quins aliments necessita el cervell per carburar i per obtenir-ne plaer. Mengeu, intel·ligents amics de totes edats, i sigueu feliços.

*

Charlot i Mao. Postal collage d’OX.

LA IGNORÀNCIA ÉS ATREVIDA

9-1-12


*

LA IGNORÀNCIA ÉS ATREVIDA

*

Escric a cop calent, cosa que no hauria de fer, però així m’esbravo. Fa pocs dies, el professor X de la Universitat XX (no d’aquí) m’envia la transcripció d’una llarga entrevista que em va fer, perquè s’ha de publicar. ¡Sort que me l’envia! Em faig creus de la manera fatal i destarotada com escric i parlo, segons els fulls. I com pregunta ell... Incoherències a dojo, repeticions, inexactitud en els noms propis d’autors, que es veu que ell no coneix i aboca com li smebla... Tres hores corregint sense parar –refent, vull dir – i una calorada que m’encenia, i prou calorós que és aquest hivern aquí.

La grossa ha estat aquesta tarda. Obro el correu i em trobo la transcripció d’un estudiant avançat de Geografia. ¡¡Marededéusenyor!!, que deia en Higgins (no, l’estudiant no es diu Higgins). Es va estar a casa tot el matí i fins i tot el vam convidar a dinar. Molt amable, el noi, vam estar bé. Però començo a llegir i per poc no m’agafa un cop de sangs. No heu vist res més mal escrit, destarotat, incongruent, ja ho puc dir, una merda de document. Ja el vaig advertir abans que un bon periodista ha de saber fer preguntes i escriure bé les respostes, o queda com un ignorant atrevit. No he pogut tirar endavant de la primera pregunta i resposta perquè m’he alterat massa. El pitjor és que es veu que li han dit que ha de presentar l’entrevista amb totes les digressions, dubtes, etc. que es donen en una conversa distesa ¡de quatre o cinc hores! I ell no sap ni escriure. I jo amb la flor a la mà... ¿Per què no m’ho deia abans, l’home? Li hauria fet per e-mail i llestos. ¿No n’aprendré mai, jo? ¿Sempre he de fer confiança a la gent? ¿S’han de violar així la intimitat i la confiança de l’entrevistat a casa seva mateix, o allà on sigui? El mal és que és diumenge i ningú respon telèfons o mails, per això, perdoneu, escric amb ràbia.

*
"Majo" il·lustrat. Collage postal d'OX

LES CARTES DEL PARE NOEL. J. R. R. TOLKIEN

7-1-12

*

LES CARTES DEL PARE NOEL. J. R. R. TOLKIEN

*

Com que encara som en temps tendre, podem considerar les cartes que es rebien a casa del professor i escriptor britànic J. R. R. Tolkien (1892-1973) durant els anys d’infantesa dels seus quatre fills. Els nens les trobaven a la lleixa de la llar de foc, amb els segells especials que es gasten allà, i escrites amb l’estranya cal·ligrafia del Pare Noel, a qui sovint tremolen els dits pel fred que fa al Pol, ja us ho podeu pensar.

El pare Noel té molts ajudants, com ara els Elfs de la Neu, els Gnoms Roigs, el gran Ós Polar i els seus nebots, Paksu i Valkotukka. Aquests, a vegades li fan desastres, com foradar les mitges de llana pels regals, rebregar papers i cintes, etc. Les cartes són molt valuoses, perquè el Pare Noel mostra la seva casa als nens. Primer se n’hi va cremar una per la caiguda d’una estrella, i se’n va fer una altra de més gran, perquè tots els ajudants viuen amb ell. L’Elf que li fa de secretari es diu Ilbereth, i més endavant els Elfs van haver de defensar la casa dels atacs dels Follets, que volen els regals per a ells sols.

La primera de les cartes que reprodueixo és del Nadal de 1920, amb la lletra tremolosa del jaiet Noel, que ja té molts anys. Ens mostra la seva figura quan va a repartir pel veïnat i, sota, la primera caseta que tenia. A la segona, Noel explica als nens la gran relliscada de l’Ós Polar, que va caure quan anava carregat amb una muntanya de paquets de regal. Diu que no se’n van fer malbé gaires, però a l’Ós Polar li van haver de posar Rèflex al morro.

M’admira la il·lusió dels pares que saben crear móns de fantasia al seu voltant i fer feliços els fills, en aquests casos (Salvat-Papasseit també,v. post) amb pocs mitjans però ben eficaços i dignes de ser reviscuts en el temps.

*

J.R.R.Tolkien - “Las cartas de Papá Noel” (Edhasa 1983)

NIT DE REIS EN ZEPPELIN

NIT DE REIS EN ZEPPELIN



- Alí-met, dóna menys pressió al gas, que hem d’anar baixant.

- A les ordres, Paixa-man.

- Alí-mut, aneu preparant les caixes i obriu-les, que ens acostem.

- A les ordres, Paixa-man. Tripulació, no apileu les caixes en un sol lloc, que perdríem l’equilibri. Patges, situeu-vos al costat de les finestres i agafeu una joguina, ja. S’han de tirar d’una en una mentre el dirigible es mantingui quiet sobre la ciutat. Llumaires, enfoqueu els reflectors sobre els carrers, que aquesta ciutat es veu negra.

- A les ordres, contramestre.

*

-¡¡Ahhh!! ¡¡Ohhh!! Mireu el cel, que arriba una flotilla de zeppelins...

- ¡¡Mare, quina por!! ¿Què és això tan gros? ¿Ens caurà al cap? ¿Què són zeppelins? ¿Peten? ¿Tiren bombes? ¿Tiren aigua?

- ¡Calleu, coi de canalla! Un zeppelin és diu també dirigible, perquè es pot guiar. Funciona amb gas i...

- ¿Es tira llufes, doncs?

- No em feu renegar. Mireu, que ve el senyor batlle i vol dir una cosa.

- Ses Majestats els Reis de l’Orient m’han enviat un missatge on diuen que s’acosten a la ciutat en zeppelin, o sigui, en dirigible, o sigui, en aeròstat, que ve a ser el mateix, i que pararan al cel i tiraran les joguines que la canalla hagi demanat. Això serà només pels que han fet bondat. Els altres, ja us en podeu anar a dormir. ¡Tothom format i a saludar! ¡¡Ara!!

*

- ¡¡Ohhh!! Quines llums de colors tan boniques... ¡Ai! M’ha caigut un camió al cap. Em farà un nyanyo...

- ¿No veieu que les joguines baixen en paracaigudes? No us poden fer mal. Mireu, guitarres, nines, tambors, elefants, confits, barques de vela... Os...

- ¡No siguis malparlat! Vinga, l’escolania, a cantar ben fort i que vagin tirant. Veig la barba del rei blanc, li deu agradar que cantem, feu-li adéu amb les mans.

- Si fem adéu no podem arreplegar... Jo ja he fet tres viatges a casa. Os...

- Que callis, et dic. Mireu, ja s’apaguen els reflectors... ja marxen... si això semblava el cel i els àngels...

*

Al poble s’ha fet la foscor de sempre i els zeppelins engeguen, donen més gas, s’enlairen, no gaire, només per anar al poble del costat. Al poble només se sent: ¡¡Oh...!! ¡¡Ah...!! I algun mastegot, crit, plor, veu, dels que es barallen buscant joguines a les teulades. Algun turmell trencat, esgarrinxades, ulls morats, pantalons foradats i rondinar de les mares, que fiquen la canalla al llit amb una bona estomacada.



Olga Xirinacs

*

Nota 1. El primer zeppelin, que pren el nom del seu inventor, Ferdinand Adolf August Heinrich Graf von Zeppelin, es va inaugurar el 1900. Els zeppelins o dirigibles van estar en servei, doncs, des del 1900 fins la dècada del 1930 al 40. Com que aquest exemplar de “Llegiu-me” és de 1927, resulta natural que els Reis d’Orient, en aquella època, viatgessin en zeppelin, que era el més modern i el que la gent admirava més.

Nota 2. La portada és de Lluís Macaya (1888-19539

JOAN SALVAT-PAPASSEIT. POSTALS A LES FILLES

5-1-12


*

JOAN SALVAT-PAPASSEIT. POSTALS A LES FILLES

*

A Salomé.

“Cercedilla, 18 desembre 1921

“Estimada patarró:

Aniràs amb la tia a la fira dels galls i dels pessebres i que te’n compri un. Si el papa fos aquí, faríem un pessebre com una catedral. Allavores ho entendràs molt més, i fins farem que hi passi un’aigua de debò. Hi posarem uns Reis que es veuran de molt lluny, i aniran arribant, arribant; cada dia que passi, un xic més a la vora. Ja veuràs com t’agrada. I el marrec no en tindrà perquè serà petit, que encara no anirà a quatre grapes. Que tu ja no hi vas, oi?

J. SALVAT-PAPASSEIT”

( A l’anvers:)

“ Mira quin miau, aquí terra! Ui!, quina por... Em sembla que li pendrà la nina a aquesta nena. Quin gatot..., no m’agrada!”

*

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), abrandat activista català, poeta avantguardista, fundador de revistes de curta durada, de família humil, pobre i malalt, va deixar obra notable, sobretot el llibre “EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS”. Es va casar amb Carme i van tenir dues filles, Salomé i una petita que va morir als dos anys. Va estar a la presó per les seves idees, i en diversos sanatoris per la seva salut precària. Moria als 30 anys. Des del sanatori de Cercedilla escrivia postals a Salomé, com la que transcric tal com figura en un preciós llibre editat per La Magrana el 1986, amb motiu del X aniversari de l’Editorial.

Si imaginem la situació del poeta i de la família trobem que, a l’escrit de la postal, encara s’hi afegeix més tendresa i profunditat per les circumstàncies adverses. El poeta és llibertari, però vol la calidesa, la màgia i la il·lusió d’un pessebre i d’uns Reis per a les seves filles, ell mateix fet nen, també.

*

HARMONIA DE LA RUTINA

HARMONIA DE LA RUTINA

*

4-1-12

*

Negres nits d’hivern càlid, amb la lluna ben traçada, neta, i els amants que s’acosten al Balcó a escoltar, ¿què? Paraules d’amor; silenci; mar; una merla al vespre; una viola que envia enyorances sobre les ones que comuniquen tots els oceans. Un colibrí faria estrany, però és tan delicat com el so d’un ‘Andante’ de Mozart.

Recordeu: “No vagis a la mar / a encomanar les penes, / no vagis a la mar: / les aigües en van plenes.” Ho cantàvem fa anys i resulta etern i real. Però avui ha vingut Natán el geògraf a parlar del Balcó, de les meves vivències del Balcó. Hem estat hores en plàcida conversa. Els ulls tancats, ¿què veu primer? El mar. El recomençar cada dia, com nota Valéry. Compte, cal no confondre la rutina amb la monotonia, preciso. La rutina és “routine”, amable, el caminet que fem cada dia. L’oceà és una rutina continguda. Rutina el sol. Rutina la nit. Rutina periòdica la lluna. Rutina sempre recorreguda de les paraules d’amor i de les pregàries flotants. L’ona sonora. Les ales veloces de l’ocell. La paraula escrita de cada dia. L’esperada lectura.

Per a aquest nou any desitjo als lectors les rutines harmòniques més felices. Si no les trobeu, busqueu-les, que n’hi ha.

*

Viola i colibrí. Collage d’OX