*
JOAN SALVAT-PAPASSEIT. POSTALS A LES FILLES
*
A Salomé.
“Cercedilla, 18 desembre 1921
“Estimada patarró:
Aniràs amb la tia a la fira dels galls i dels pessebres i que te’n compri un. Si el papa fos aquí, faríem un pessebre com una catedral. Allavores ho entendràs molt més, i fins farem que hi passi un’aigua de debò. Hi posarem uns Reis que es veuran de molt lluny, i aniran arribant, arribant; cada dia que passi, un xic més a la vora. Ja veuràs com t’agrada. I el marrec no en tindrà perquè serà petit, que encara no anirà a quatre grapes. Que tu ja no hi vas, oi?
J. SALVAT-PAPASSEIT”
( A l’anvers:)
“ Mira quin miau, aquí terra! Ui!, quina por... Em sembla que li pendrà la nina a aquesta nena. Quin gatot..., no m’agrada!”
*
Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), abrandat activista català, poeta avantguardista, fundador de revistes de curta durada, de família humil, pobre i malalt, va deixar obra notable, sobretot el llibre “EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS”. Es va casar amb Carme i van tenir dues filles, Salomé i una petita que va morir als dos anys. Va estar a la presó per les seves idees, i en diversos sanatoris per la seva salut precària. Moria als 30 anys. Des del sanatori de Cercedilla escrivia postals a Salomé, com la que transcric tal com figura en un preciós llibre editat per La Magrana el 1986, amb motiu del X aniversari de l’Editorial.
Si imaginem la situació del poeta i de la família trobem que, a l’escrit de la postal, encara s’hi afegeix més tendresa i profunditat per les circumstàncies adverses. El poeta és llibertari, però vol la calidesa, la màgia i la il·lusió d’un pessebre i d’uns Reis per a les seves filles, ell mateix fet nen, també.
*
Sense el nen o nena interiors que ens donen vida i als quals donem vida si els alimentem, som ben morts i enterrats en vida per nosaltres mateixos...
ResponEliminaQuina tendresa desperta la postal d'en Papasseit a la nena...
ResponEliminaM'agraden les paraules que fa servir.
Un gran poeta també pot fer-se senzill, quan es tracta de parlar amb una filla...
Petons,
M. Roser
Tot plegat és ben colpidor. Què no farà un pare pels seus fills...
ResponEliminaEm penedeixo de totes les paraules que no he dedicat als meus; si no ho faig com cal ara, mai no ho faré.
ResponEliminaVaig anar a l'exposició de Papasseit l'any passat, i em va impactar molt la seva biografia, que fos tan jove en morir.
ResponEliminaJo també vaig anar a l'exposició sobre la seva vida. Quanta riquesa se'ns va negar quan, a 30 anys, el poeta va morir. Dec a Salvat Papasseit bona part de l'amor que sento per la poesia i el teu post amb la tendríssima carta, m'ho ha recordat.
ResponEliminaQuan la meva filla era petita li vaig comprar un llibre, Els nens de la meva escala, de Satvat-Papasseit.La Salometa, la protagonista, te un gat, blanc i negre que es diu Miau...
ResponEliminaEl llenguatge que utilitza és tan entendridor i domèstic com el de la postal, una meravella de llibre, per petits i grans, amb il.lustracions d'Emili Ferrer.
Els poetes tenen una forma diferent de veure el món i saben explicar-lo amb selectes paraules.
ResponEliminaA banda d'agrair-te els teus posts de cada dia, doneu-nos senyor (també) el dia d'avui, Olga, et vinc a desitjar uns bons Reis! I que treballis molt, que, com tu mateixa em dius, se'ns gira feina!!!
ResponEliminaOlga he esmentat el teu blog en el meu a tall d'una entrada sobre el llibre Els nens de la meva escala de J. Salvat Papasseit.
ResponElimina