*
NO PAGUIS PEL QUE NO FAS
*
Durant una conversa recent, una persona del grup comentava que tot té un preu. Posava un exemple: si et passes una estona mirant una posta de sol, cosa que pot semblar gratuïta, pensa que en pagues un preu; és a dir, mentre contemples el paisatge, podries estar fent qualsevol altra cosa i no la pots fer, per tant, pagues el preu del que no pots fer i podries fer.
Suposo que la idea respon a algun “pensador insigne” que divulga xorrades en algun article, per als crèduls.
¡Compte!, vaig respondre: si algú et vol fer sentir recança, remordiments, el que sigui, perquè contemples una posta de sol, o una pel·li, o el que sigui que facis, aquest algú és perillós. No podem fer segons quines coses totes alhora. I quan en fem alguna que hem triat, de cap de les maneres ens n’hem de sentir culpables. On s’és vist, això. Cal que dediquem la nostra atenció al que hem decidit fer, i treure partit del moment, per a la vida i per a la memòria.
Per això en llegir el poema d’Helena Bonals al seu blog “En cada vers que has entès”, del dia 26, vaig trobar que havia expressat perfectament aquesta idea: fer el que fas, i sense falses recances. De manera que, amb permís de l’Helena, reprodueixo aquí el seu poema com a il·lustració d’una bona manera de pensar i obrar; de llibertat i de criteri.
"LES DUES CARES
Comento novel·la
però només anticànons.
Escric crítica
però no en llegeixo.
Escric sobre art
però no en faig.
Provo d’entendre la poesia
i faig poesia intel·ligible.
Si escrius com Margarit
potser no seràs mai com Paul Celan,
si ets un dissenyador
no seràs mai com un pintor."
*
Poema d'Helena Bonals
*
Collage d'OX
Voler ser el que una és és la primera norma per ser feliç, diuen. Gràcies, Olga, per ressaltar les meves paraules aquí.
ResponEliminaSegur que el comentari ve d'algun 'savi' actual, com tu mateixa comentes. Avui hi ha una mena d'afany acumulatiu i col·leccionista que em fa força angúnia i que es reflecteix en tot, es col·leccionen lectures de llibres, viatges, amors i el que sigui, per oblidar la realitat, que la vida passa i que mai ho farem tot ni ho sabrem tot o que som fràgils i no podem evitar cap risc.
ResponEliminaBell i gràfic poema el de l'Helena, una intel·lectual blogaire que fa una gran feina discreta i esforçada. Potser podria estar fent una altra cosa... currículum????
Tinc Disseny Gràfic i Filologia Anglesa (menció en Filologia Catalana), i treballo a una biblioteca. Crec que no podria estar fent res més, però m'han plantejat de fer un llibre conjunt. La meva poesia és massa primitiva encara, crec. Gràcies pels elogis, Júlia.
ResponEliminaem quedo més tranquil·la ;)
ResponEliminaPenso que no és veritat que tot té un preu, per sort encara hi ha coses de les quals podem gaudir sense necessitat de tenir remordiments, ni de pensar que estem perdent el temps fent-les...
ResponEliminaBona nit,
M. Roser
Estic d'acord amb els teus comentaris, Olga, i amb els versos de l'Helena. Ens hem d'espolsar les autoculpabilitats de sobre, tant les genèriques com les sobrevingudes, i posar els cinc sentits en allò a què dediquem el nostre temps; només així podrem gaudir-ne de debò.
ResponEliminaM'alegro que tornis a ser amb nosaltres, Olga, i espero que tot hagi sortit de manera satisfactòria. Una abraçada!
Celebro amb il.lusió que has penjat el post fa 4 hores.
ResponEliminauna abraçada
Jo sóc de les que penso que sempre em cal renunciar a alguna cosa. O la posta de sol o a la sala, a llegir...i això amb els anys m'ha anat creant una ansietat inútil que em fa pensar que mai podré abastar tot el que jo voldria.
ResponEliminaPerò ara escric un comentari al bloc de l'Olga i no enyoro res més. Espero seguir aquest bon camí.
Jo enyoro ser més pràctica, però la vida em va fer ser poeta...
ResponEliminaUna vegada hi havia un savi, i un buscador de veritats el va anar a trobar. El savi rentava plats. El buscador li va preguntar per les veritats de la vida i el savi li va contestar que rentar plats era una veritat de la vida: allò que estava fent era tan important com la veritat perquè ho feia de veritat, posant-hi els cinc sentits.
ResponEliminaEns tornariem lelos si tinguessim de pensar cada cop el que deixo de fer, perquè estic fent una cosa concreta. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaNomés cal que, allò que fem, ho realitzem a gust.
ResponEliminaLes coses de les que n'he tret més profit a la vida han estat les que, teòricament, no m'aportaven cap benefici econòmic. Qui pensa això, que mirar una posta de sol no és gratuït, té raó. Sobretot si a canvi podries estar fent diners. És molt més profitós, fins i tot econòmicament, mirar la posta. Pensaments a curt termini allunyen els beneficis consolidats a llarg termini. T'ho diu una comptable :)
ResponEliminaOlga
ResponEliminaHi ha molt llibres que bairrexats amb l'etiqueta d'autoajuda no fan otra cosa que dir "la culpa de tot el que et passa és únicament teva". "cal que aprofitis el temps". Subliminalment està amagat el "temps és diners", "cal guanyar temps ja que guanyes diners"... Tot plegat molt verinós i manipulador. Són aquesta gent que pensa que allò que no té preu no te valor. És clar, una posta de sol no té preu. No la pot incloure en cap catàleg... De moment!
Una abraçada,
Manel