19-1-12
Ja ho diuen, almenys des de Calderón: la vida és un teatre. Nosaltres, actors o dansaires, tots amb un o altre paper a l'escenari, entre ombres i llums.
Ara mateix fa una setmana era al quiròfan. Tot ha anat bé i em recupero en la calma d'un hivern càlid, il·luminat. Estic segura que els vostres bons desigs, amigs blogaires, amics lectors, juntament amb les espelmes que sé que uns quants i quantes vau encendre aquell dia, han contribuït, i no poc, a retornar-me el pensar i actuar en positiu, de tal manera que ara puc escriure amb alegria malgrat portar una cremallera de grapes que ja em trauran un dia o altre. De tal manera, dic, que em veuria amb cor de dansar una estona com aquesta figura de cristall de Lalique, però no pas amb la lleugeresa d'un espiadimonis.
Hi va haver un moment estrany, quan em retornaven: jo amb els ulls fixos al sostre del que em semblava un garatge, sentia les veus dels infermers que em cridaven pel nom; que em donaven copets a la cara. No podia reaccionar, i les veus deien que els feia estrany. No tenia voluntat ni capacitat, només mirada. Ho vaig recordar moltes hores més tard i em vaig preguntar si la gent que està en coma deu poder sentir els qui té a la vora.
Com que en començar l'any se solen fer bons prpòsits, i després d'un estrés operatori també, ja me n'he fet alguns, com ara comprar-me un ordinador nou, que aquest, pobrissó, ja va de tort malgrat les seves bones prestacions fins ara. I viure l'adaptació al món complicat fent més atenció amable i somrient a les bones coses que hi ha cada dia; sense pretensions; sense desitjar més que les grandeses privilegiades del viure diari, que són moltes més que no ens pensem. ¡Gràcies a tothom!
*
Rebenvinguda, Olga!!!!
ResponEliminaCom me n'alegro de tornar-te a llegir!
una forta abraçada
M'alegro molt de tornar-te a llegir, una abraçada i endavant!!!
ResponEliminaM'alegra tornar a llegir-te.
ResponEliminaCuida't.
Una abraçada.
Olga, estic contenta que tornis a ser aquí, recuperada i amb bon humor, fins i tot amb ganes de ballar!!!
ResponEliminaPerò ara toca fer bondat, sí ja sé que els postoperatoris són força pesats, però com molt bé dius tu, el dia a dia té més grandeses i petiteses ( això ho dic jo)del que ens pensem i cal aprofitar-les i gaudir-ne...
Una forta abraçada,
M. Roser
Una abraçada molt gran Olga!!!
ResponEliminaBen tornada, Olga!
ResponEliminaTu com nova i amb ordinador nou.
Gràcies per fer-me tan contenta de veure que ja ets aquí!
M'alegre molt que hages tornat a casa i tot haja eixit bé.
ResponEliminaSalut i a gaudir de la vida!
Què bé tornar-te a llegir!! Ben tornada!! i recupera't aviat!
ResponEliminaQuè alegria aquest matí quan he vist que n'havies retornat, com tu dius. Any nou, ordinador nou i cos refet, vida, que no és poc. Una abraçada!
ResponEliminaÉs una sort portar una cremallera de grapes que amagui un interior tan lúcid i radiant.
ResponEliminaBentornada.
Una abraçada ben forta, estimada amiga. Celebro molt que ja siguis aquí, escrivint a la Xarxa, i recuperant-te a casa envoltada dels teus.
ResponEliminaRespecte de si els qui són en coma poden sentir o no, es diu que sí... D'aquí ve que fins a l'últim moment ens poguem dir: T'estimo!
Benvinguda!
ResponEliminaHe vingut cada dia llevat d'ahir a mirar si ja havies tornat.
Diuen que riure's d'un mateix és un bon mecanisme de cura i això que has escrit de la mirada sembla un "fer l'ullet" literari a un fet tan dur com una intervenció quirúrgica.
Digne exemple d'un mestre.
Una forta abraçada
Gràcies a tu per el teu ànim,i per aquesta veu escrita ,amable i somrient , del teu viure diari que tanta companyia ens fa.I mès,segons, ens dius, a partir d'ara.
ResponEliminaBenvinguda Olga! a fer bondat :)
ResponEliminaQue sigui bona la teva dansa, Olga.
ResponEliminaQuin plaer "reveure't"! Me n'alegro que hagi anat tot com cal. I ara a recuperar-se! :)
ResponEliminaQuina alegria, Olga, sentir-te tant recuperada i vital! Endavant!
ResponEliminaAbraçada suau, Olga...
ResponEliminaJo msempre arribo tard. Encantat de que tot hagi anat bé. Pel que em dius del coma, et diré que el darrer dels sentits que és perd es l'oida. Una monja infermera amiga, que va estar en coma molts dies, sentia tot el que dien les infermeres i els hi va repetir al despertar-se. per això recomanen de parlar als malalts en coma, i donar-lis ànims, perque et senten. Una abraçada: Joan Josep
ResponElimina