LOS GAYTERS LA BUFEN

*

1-5-11

*

En atenció a una amiga bloguera, desvetllaré alguns dels meus paseudònims.

Sempre he pensat que l'escriptor ha de tenir amplitud de registres. Vol dir que no ha de ser de via única sinó que ha de tenir una xarxa d'expressions, sinó, que no s'hi posi.

Una vegada hi havia un célebre escriptor català que es deia Joaquim Rubió i Ors (1818-1899) i escrivia algunes obres amb el nom de Lo Gayter del Llobregat.

He pres aquest insigne exemple del Modernisme català per a les meves expressions diverses i jocoses, eròtiques o malicioses, depèn del moment.

Quan les escric des de casa a Tarragona sóc Lo Gayter del Balcó.

Si són dels voltants, Lo Gayter del Francolí (el nostre riu sempre migrat).

Des de Mont-ral escriu Lo Gayter del Glorieta (un altre riu escàs).

Si escric en castellà, sóc El Gaitero de las Peñas (Feroces).

Qui no sàpiga què son les Peñas Feroces, dita que perviu a Astúries (terra meva materna), que provi d'endevinar-ho.

També, un altre escriptor i jo, compartim un heterònim a l'estil de Pessoa. Aquest és Don Venancio Carvantes, catedràtic emèrit que resideix a Oviedo, al Callejón de los Huevos, 5. El carreró existeix, no malpenseu, i és vora el mercat. Aquest senyor té força geni i ens sol corregir els escrits que fem en castellà, sempre renyant-nos. A canvi li enviem una quantitat modesta per ajudar la seva pensió.

Aquí teniu totes les explicacions. I a les llunyanes terres d'Escòcia, quan jo era més jove i com podreu veure a la foto, un cepat gaiter me la bufava.

*

AY, NIÑA DE LA ESCOPETA

30-4-11

*

Julio Romero de Torres

pintó una mujer morena

agarrada a una escopeta

en una noche serena.

Ya terminan los abriles

el día de san Pomponio,

ay, corazón, que las armas

siempre las carga del demonio.

Va vestidita de verde,

tiene triste la mirada;

para el primero de mayo

tendrá el arma disparada:

va a darle a un sindicalista

que juró que la mataba

porque un día, bajo el puente,

se dio el lote con Roberto

cuando ordeñaba las cabras.

Ay, niña de la escopeta,

no llores, que es sólo un tiro.

Si abril se marcha temblando

mayo te da su rocío.

Seca el llanto, macarena,

dale al gallete con brío.

*

El Gaitero de las Peñas (Feroces)

EL DEUTE

*

29-4-11

*

Aquest és el moment solemne que, amb motiu del primer de maig, l'ambaixador de Madrid a Barcelona, Patrick Salgari O'Donnell, fa lliurament de l'arqueta que conté el deute crònic que el Regne té amb el Principat.

A la Generalitat l'han rebut amb certa desconfiança perquè, amb raó, jutgen que l'arqueta que porta sembla un escarni: no hi cap la financiació que es deu de manera permanent i flagrant, fruit del treball i de l'esforç dels homes (i dones) que proveeixen les altres arques del Regne amb la suor del seu front.

*

Composició sobre una fotografia de Rafa Gallar.

HISTÒRIES DE PRÍNCEPS - 3

*

28-4-11

*

L'estiu del 1981 érem a Londres quan es va casar Carles, príncep de Gal·les, amb Diana Spencer. Si hi ha algun esdeveniment notable a la reialesa, Londres pren l'aspecte dels protagonistes. Des de tangues a tota mena d'estampats i objectes impensables reprodueixen escuts, banderes, i cares de la família. Frikis conscients, vam tornar a casa carregats d'objectes-record inútils que regalaven als fans. La història d'amor de Diana i Carles ja era maleïda quan va començar. I un dia d'agost del 1997, a Mont-ral, vam sentir el crit d'una veïna que exclamava "¡Lady Di és morta!" S'havia acabat tot. Al pot de galetes de gingebre de la fotografia ja es veu la blava mirada tristoia de Diana Spencer: ¿coneixement o premonició?

Reprenem el relat de navegació del QE2, el principal consumidor de caviar del món, segons informacions del mateix vaixell. Durant el viatge de tornada vaig començar a escriure una novel·la, "Mar de Fons" (Planeta). Volia descriure la vida a bord de l'enorme ciutat flotant de 14 pisos. M'agradava treballar en alguna de les terrasses cobertes de vidre, mentre la pluja atlàntica lliscava sobre el meu cap. La portada reprodueix un dels cartells antics de la Cunard, que també figurava als menús.

El que he anat explicant ho vaig escriure al dietari "El viatge" (Comte d'Aure), entre altres moltes coses. "No escriguin novel·les, facin diaris íntims", aconsella Philippe Lejeune, gran especialista europeu en autobiografies. M'agraden els dietaris, però els nostres lectors volen novel·les, més ben dit, novel·letes. Què hi farem.

Ara es casa un fill de Lady Di. Londres pren les les cares i els colors de la joventut radiant. Un anell blau cel, el de Diana. Que siguin afortunats, perquè aquesta família no té la felicitat de cara. Que no naufragui la pedra blava, com l'anell que ens mostren a la pel·lícula Titanic.

*

HISTÒRIES DE PRÍNCEPS - 2

*

27-4-11

*

El juliol del 1986, mentre el transatlàntic QE2 feia milles o nusos per l'Atlàntic camí d'Amèrica, es van casar el príncep Andrew de York amb Sarah Ferguson. Com que el Queen era un barco anglès ( on solament es parlava anglès ), hi va haver festa grossa. Ja se sap que en un casament s'admiren el vestit de la núvia i el banquet.

El banquet solemne que es va servir al transatlàntic l'exposo aquí en dues pàgines. La portada, en color plata i amb borles, va sortir al post d'ahir. Els menús de cada dia eren vistosos portafolis de cartolina amb els fulls dins, per record dels passatgers.

Aquí teniu el banquet de noces, per si algú a casa seva el vol repetir, ara que es casa un altre príncep de la família Windsor, Guillem, amb la riallera Kate Middleton. Per això escric aquestes línies.

Mentrestant, l'escriptora també celebrava una festa privada. Aquesta autora té el costum de batejar cadascun dels seus llibres: Els aboca xampany pel llom en una cerimònia ritual. En ruta, va voler presentar Zona Marítima en societat, amb el capità fent de padrí. El capità, gentil i somrient, va oferir el xampany i aquí ens teniu immortalitzant l'acte.

A la fotografia també porto, a més, un llibre publicitari de la casa Cunard de l'any 1929, de quan el meu avi Gustau era consignatari de vaixells; vaig explicar al capità la relació de llibre i viatge. Però aquesta és tota una altra història.

*

Continuarà.

*

Dedico a les Montserrats una línia extreta del Virolai: "Alba naixent d'estrelles coronada."

*

HISTÒRIES DE PRÍNCEPS - 1

*

26-4-11

*

Una vegada hi havia un príncep de les Anglaterres que es deia Edward de York i era fill de la reina Elizabeth. Aquest príncep es va casar un dia clar de l'estiu de 1986 amb una noia de cabells roigs i pigada que es deia Sarah Ferguson, Lady Sarah.

A primers d'aquell mateix any, una escriptora que es diu Olga Xirinacs guanyava el Premi Ramon Llull amb una obra de títol Zona Marítima. En va tenir una gran satisfacció però tot seguit va sofrir una operació a França. Quan ja es recuperava i sortia el llibre publicat, ella i el seu home van decidir fer un viatge.

Mentrestant, ja feia anys que el transatlàntic més gran del món, el Queen Elizabeth 2, navegava d'Europa a Nova York, a les Bahames i al voltant del món. Els britànics solen viatjar molt. Aquell estiu del 86 Vicenç i Olga s'embarcaven amb el Queen Elizabeth 2, que era de la companyia Cunard. La Cunard havia competit amb els armadors del Titanic perquè els titànics volien obtenir la cinta blava de velocitat que ostentava la Cunard. El Titanic va naufragar al viatge inaugural i la cinta encara la té la Cunard.

La parella de Tarragona s'embarcava a Cherbourg amb destí a Nova York, estada allà al Waldorf Astoria i tornada al mateix transatlàntic. La tornada prevista en el Concorde li feia por a l'escriptora. L'import del premi no donava per fer la volta al món; eren altres temps.

*

Continuarà.

¿QUANTS DIES DURA LA ROSA?

*

25-4-11

*

El 25 és la Mare de Déu de l'Alegria, segons el Calendari del Pagès. Alegria del post anterior que s'ha publicat sense acabar gràcies a les meves males mans, i que no he sabut ni suprimir. El blog per a mi és una font contínua d'humiliacions, però ja convé que reconegui les meves fallades.

Deia abans que segons vella creença sembla que basada en l'evangeli, serem jutjats per les nostres paraules vanes, que són la majoria. I de gust, que les diem, sigui a viva veu o per telèfon i publicades també. No me'n penedeixo pas, per això tenim boca, llengua i mans (ai, que surt eròtic).

Però així em convenço que hi ha eternitat. ¿Heu pensat quant durarà el dia del Judici (suposo que comptat com a era geològica de milions d'anys), si ens han de llegir les paraules vanes dites des de l'inici de la xerrera? ¡Quin avorriment etern, afedelisto! A més diu que també se sabran a viva veu tots els secrets que hem dit ben amagadets. Divertit però pesat.

De les roses no en diuen res. Perquè també floreixen sense parar, i sembla que tenen un llenguatge cadascuna: que si la vermella, que si la groga, que si la blanca... i tots els pètals que es perden, ¿eh? ¿I les que tenim assecades en llibres i caixetes secretes, amb els seus significats furtius? ¿També les jutjaran, tantes roses? Perquè les roses, com cap altra cosa, són comparables a les paraules, i les flors, en general, parlen.

Doncs ara, que encara fan olor les roses de sant Jordi, parlem d'amor que, si fos general (he, he, he) ens salvaria de qualsevol crisi.

*

La rosa que em va regalar Vicenç.

¿QUANTS DIES DURA LA ROSA?

25-4-11

*

Una vella creença basada penso en l'evangeli diu que serem jutjats també per les nostres paraules vanes. ¡Quina feinada, afedelisto! Volta l'univers un zumzeig de paraules prescindibles, que són gairebé totes les que diem; deuen formar part d'aquella remor sideral que senten els científics.

A vegades penso que l'eternitat deu ser certa: només d'imaginar el judici de cada persona amb la lectura de les paraules vanes que ha dit a la seva vida, l'eternitat queda assegurada. ¡Quin avorriment etern, haver-les d'escoltar...!

SANT JORDI JA HA ARRIBAT I LA PLUJA ENS HA PORTAT

*

23-4-11

*

Que el llibre es mulli i s'ofegui, és cosa ben coneguda dels autors. M'ha dit una persona entesa que és la manera que tenen els editors per eliminar llibres: inundacions, incendis i guillotina= pasta de paper.

Que el llibre es remulli per sant Jordi ja no és tan habitual. Alguns anys pot ser per castigar la supèrbia de certs autors de casta diversa. Però normalment llueix el sol per acontentar enamorats i floristes.

Escric en tarda de Divendres Sant i fa bona pluja. Els penitents ja porten la penitència de no poder sortir. Els confrares amb airoses capes vellutades no podran lluir. És la nit de l'Enterrament; aquest any precedeix sant Jordi, quan els llibreters preparen taules al carrer i els poms de roses busquen el seu destí venturós. Mala coincidència. Malastruga. Els astres s'arrengleren amb discòrdia. Ja se sap que aquesta lluna sempre porta rareses. ¡Com ploraven els sevillans per no poder desfilar amb Cristos i Verges! ¡Com ploraven els culers per no poder desfilar amb la copa!

A l'abril cada gota val per mil, diuen els entesos. Així sia. I que Sant Jordi continuï protegint els amors. Tots.

*

Fragment de retaule de Bernat Martorell, el Mestre de Sant Jordi.

EL DUBTE DE LA ROSA ETERNA

22-4-11
*
Enguany, entre roses i llibres, Divendres Sant és dia de meditacions diverses i transcendents. Per exemple, considerar si la bella figura del retaule és mascle o femella. Sabem que els àngels tenen sexe perquè la pintura ho revela moltes vegades. Però hi ha sants que dissimulen bé la seva condició. Aquí veiem cabellera rossa, pròpia de països nòrdics o d'aures celestials. Només amb aquest fragment se'ns fa difícil decidir, però és precisament el detall el que em fa escriure. La rosa, afegida, podria fer pensr que aquest és un Jordi simbòlic, disposat a donar la seva divisa d'amor. Però també podria ser una noia de mirada casta a qui l'enamorat acaba de donar la rosa.

Qui coneix la figura sencera sap de què va. Jo només dic que la bella persona podria llegir un llibre, escriure una carta d'amor o contemplar el cos estimat amb ulls amorosos que traspassen el temps i el fixen a l'eternitat.
*
Fragment de retaule de Bernat Martorell.




*

FUM DE LLIBRES, DE ROSES I DE TEMPLES

*

21-4-11

*

No solament es crema la Sagrada Família, ¡oh Sant Jordi venerat! La noia de les roses al pit contempla amb estupor el fum de llibres que puja lent i espès, acabant amb les esperances dels autors.

Si fa pocs dies rebia jo la trista notícia de la gran inundació, a prop de Madrid, dels magatzems d'una editorial molt coneguda, ahir, en obrir la carta d'una altra editorial de nom, llegeixo que se'ls ha incendiat un magatzem també vora Madrid. Naturalment el desastre afecta llibres d'autors diversos. També recordo que no fa pas gaires anys es va incendiar a Mercabarna el mercat de les roses preparades per Sant Jordi.

¿Què ve a ser, això? ¿Una conjura contra llibres i autors catalans? ¿Un complot d'editors per desfer-se de llibres sobrers? ¿Una venjança de Sant Jordi, que no pot dominar el foc i l'aigua tal com va dominar el drac?

Ai, noia de les roses al pit, així t'has quedat mirant l'incendi. Adéu versos i poetes. Poetes que, com s'exclamaven alguns derrotats antics, no hem sortit a lluitar contra els elements.

*

L'ANY DE LES ROSES

*

20-4-11

*

La noia del gronxador /

no sap que vindrà l'amor. /

Roses grogues, el vestit /

de seda groga i el llibre /

que ha obert però no ha llegit ./

Noia de la rosa rosa, /

noia antiga, dels anys vint, /

si l'amor no t'ha arribat, /

si tants anys no t'han marcit, /

¿què és el que encara no has dit?

*

*

Lo Gayter del Balcó.

*

Collage d'OX

INÚTIL

Em declaro completament inútil per gestionar el meu blog. Havia de sortir en línies de vers i s'ha apilotat tot després d'afegir les actualitzacions corresponents. Ho sento. Em sembla que plegaré. OX

ROSES PER A ROSER

19-4-11 * * Fresques roses, Roser Algué, n’hi ha cap que et vagi bé? * Roser, et vaig dir que buscaria algunes roses poc conegudes perquè les afegissis a la teva garlanda. Potser alguna ja la saps, no seria estrany. * 1- No sé si és que en vostre pit reposa o bé és del pit que us ha florit la rosa. Josep Maria López-Picó 2 – Una llàgrima, una rosa; el record tot un roser. Resten les albes descloses, corona del pensament. Josep Maria López-Picó (1886-1959) 3- Com una rosa solitària al sol l’aura del teu somriure vol acompanyar la soledat del sol. Joan Llacuna 4 – D’espines et despulles, roseta de cent fulles? Joan Llacuna 5 – Enamora’t quan la rosa s’agenci amb conquilles de silenci blau i el jacint a descloure’s comenci. Joan Llacuna (1905-1974) * Aiguafort d’Emili Grau-Sala per al llibre de bibliòfil “Aurora de l’Aragall”, de Joan Llacuna, fill d’Igualada i resident molts anys a Rubí. * ¡Ja us he tornat a trobar! Benvinguts de nou (però les manionres per posar el post s'han modificat totes... quina paciència.) *

EL RAM

*
17-4-11
* *
Vet aquí el vistós cartell que lluïa a Vic per carrers i places. Em va agradar molt; és de color equilibrat, de traç decidit, ple, atractiu, i el reprodueixo aquí. És obra del pintor vigatà Josep Hinojosa. La vaca i el llorer, que en aquest cas agermana el nom d’aquest Mercat amb el dia del Ram. El llorer beneït que després adobarà els nostres guisats. La vaca per qui mengi carn, i per qui no en mengi, bona llet i excel·lents formatges. És la raó de ser d’aquest famós Mercat agropecuari que caracteritza la regió.

Llorer omnipresent i amb significats extensos que inclouen l’excel·lència d’herois i artistes, amb les corones de llorer que se’ls dediquen. I que, humil entre palmes i branques d’olivera, s’ajeu a terra al pas d’un Jesús que entra a Jerusalem i que serà sacrificat tot seguit, sense corona de llorer sinó d’espines. Llorer, llor, saborós per als escabetxos i altres menges.
*
Pel que fa a la Geografia Literària, adjunto l’adreça per a qui la vulgui consultar a la xarxa: www.endrets.cat
*
Per cert, ja fa uns dies han desaparegut els requadrets on hi havia els seguidors del meu blog... No m’haureu abandonat tots alhora, ¿oi? No sé què fer, perquè per més que ho intento, no hi ha manera que us pugui veure.
*

PARAULA DE SHAKESPEARE

*
16-4-11
*
“Amb un dia d’estiu podria comparar-te?
Més temperada ets tu i de més bellesa. (...) W. Shakespeare - Sonet 18

*
“Llegir Shakespeare és entrar en contacte amb un mitjà verbal de bellesa sense parió i exactitud inigualable; amb una manera d’exposar que no és, com en el cas de l’home ordinari, l’autolimitació als patrons de significació fixos i convencionals, sinó la persistent vinculació d’energia del pensament i sensació múltiple i creadora. Nosaltres parlem com si les nostres paraules fossin el rotllo d’un piano mecànic; Shakespeare com si les seves fossin la partitura de tota una orquestra.” George Steiner: “Lenguaje y silencio – Ensayos sobre la literatura, el lenguaje y lo inhumano- ” (Gedisa)

Amics que escriviu, llegiu, com a mínim, els sonets de W. Shakespeare. Si us agrada llegir i sentir satisfacció literària, mediteu aquest Steiner en concret. Els sonets de W.S. ja els havia llegit i assimilat de jove, encara que de sonets no n’he escrit mai; vaig aprendre la paraula amb sons d’orquestra afinada. Però a aquestes alçades de la meva vida, ho confesso, Steiner és per a mi un refugi, un mestre, un estudiós crític que acompanya les meves millors hores de lectura. Afegeixo: Steiner es fa molt entenedor.

*
Fragment del retaule de St. Pere de Púbol

UNIVERSITAT DE VIC

*
14-4-11
*

*
Arribem de Vic. Pel camí ja floreix la ginesta quan l’argelaga és en plena exuberància; cosa de la calor prematura. Rengles de lliris blaus a l’autopista, goig pel viatger.

La Universitat de Vic m’ha convidat a presentar el 3r. volum de la Geografia Literària, un ambiciós projecte que comprendrà tota Catalunya, i que també es presenta en xarxa, en una feina ingent que s’anirà completant amb el temps. Aquest volum és el de les Comarques tarragonines i Terres de l’Ebre. El territori explicat pels experts, però també comentat pels autors que l’habiten. Una gran obra.

Després de dinar, Llorenç Soldevila, professor i autor-inductor de la Geografia, m’ha fet una entrevista d’arxiu al plató de què disposa la Universitat. És a dir, explicar allò que només pot dir l’autora i que quan aquesta mori ja no sabrà ningú més. Entra en el programa literari de llibres sobre dones que fa també un equip universitari. Aquestes professores recullen a través de volums diversos dones científiques, traductores, esportistes i dones de teatre, i ara es prepara per acollir les escriptores.

Els lectors d’aquest blog ja saben que no acostumo a explicar gaire les meves activitats com a presentadora, conferenciant, entrevistada, etc. Però ara, deixeu-m’ho dir, a Vic n’han adonat que encara sóc viva. Gràcies per una nova primavera.
*

A la foto inferior, Llornç Soldevila, Jordi Montaña, rector de la Universitat i jo.

CACA DE GOS

*
12-4-11
*
Torna el follet de la moto que recull caca de gos, amb el seu casc i la manegueta. L’Ajuntament ho presenta com a novetat. El 14 de gener del 2003, quan passava un altre homenet en moto, a qui deia el nan verd, pel color de l’uniforme, vaig publicar un article a La Vanguardia amb el títol “El duendecillo verde”. L’actual és de color taronja. El 2003 vaig preguntar al verd per què no recollia les caques de la gespa dels parterres (petits), i em va respondre: “tinc la “manguera” curta”. Fa riure per aquella cançoneta de canalla: ”¡la manguera curta, no arriba!”.

Avui mateix pregunto al nanet taronja per què no recull la caca evident que mostra el retrat i em diu: “és que tinc la “manguera” curta”. Llavors i ara vaig avisar tots els departaments responsables de l’homenet de la mànega. Conclusions: 1- ¿Per a què gastar en sou i combustible?- 2- La majoria d’amos i mestresses de gossos són d’allò més incívic. Fa molts anys que observo les mateixes porcades i mai cap agent ni vianant els ha reptat per fer orinar, defecar i arrencar la gespa amb les potes. –3 – Que li donin una “manguera” llarga, caram.
*
Foto d'OX

LES BONES DONES

*

11-4-11
* *

Bernat Martorell, dit el Mestre de Sant Jordi (1390-1452), va ser un excel·lent pintor de retaules gòtics. Buscant material per aquests dies propers a Sant Jordi, trobo aquest retaule dels Sants Joans de Vinaixa, ara repartit (quin disbarat) en tres fragments i llocs distints, un a Tarragona.

Em fixo en les atencions a la partera, segurament Isabel, mare de Joan Baptista. Una noia sosté el minyó ben faixadet. Una comare li estova el coixí decorat amb borles, on descansa el cap; l’altra li ofereix un ou per beure, ja que es veu escapçat per dalt i sostingut amb cura, i una llesqueta de pa; sobre el llit, i en un polit tapetet de fil amb serrells hi ha el brou de gallina i dues llesquetes més de pa, amb un ganivet. Una quarta dona porta beguda en un flascó, aigua o potser vi, perquè l’ou se solia barrejar amb vi ranci, per alimentar més. El pare, Zacaries, amb un tinter que faria les delícies dels col·lecionistes, apunta el nom del nadó. És ben sabut que per xerrar massa Zacaries fa ser castigat a quedar sense paraula, encara que després la va poder recuperar. Dos testimonis paren atenció al que escriu. Allò tan empipador de mirar per darrera de qui escriu o llegeix.

M’admira el detallisme de la vida de cada dia en aquestes pintures. La moda és la del temps del pintor, enriquida amb colors vius, bones fustes i daurats. Si algú pinta ara aquestes escenes, les haurà de fer amb els vestits que usem nosaltres. Perquè l’art, com tot, ha d’evolucionar i donar fe dels temps i dels dies.
*

ABRIL AMB SUÏCIDA

* 10 – 4 – 11 * * Era la una del migdia d’aquest dissabte assolellat en una ciutat a vessar de turistes. Les terrasses de gom a gom, com les platges. Una secta que cantava i picava de mans; espectacle d’Intermon; castellers que marxaven a actuar; bullici. L’hem vist a terra sobre l’herba, els cabells foscos, amb la immobilitat suprema de la mort. Guàrdies, l’ambulància que acudia apressada, més guàrdies que feien apartar la gentada del Balcó. “Un noi s’ha tirat pel Balcó. Jove; anava ben vestit”, m’ha informat algú. “Trucava pel mòbil i ha dit: ‘pues me tiro por el Balcón’”, i s’ha tirat, primer el mòbil, després ell, ha explicat una noia que era al seu costat mateix. Un suïcida més a afegir a l’imponent Balcó del Mediterrani, el gran escenari per aquestes últimes representacions. Interpreto “Vine dolça mort”, de Bach, per a ell, a qui no ha somrigut la primavera que ens entesten a ficar-nos pels ulls les televisions, amb les platges i la calor. Ha estat un eclipsi de sol a migdia. Que la mort l’hagi portat a regions més felices. * Volta de sostre de Luca Giordano, 1693.

BLANC D'ABRIL

* 9-4-11 * *

Ja es comença a veure la tarongina als arbres de la Rambla. Olor blanca, de núvia, d’escuma, de vela. Ja fa dies que floreix el vel de núvia, ginesta blanca (Lygos monosperma), que creix a les muntanyes baixes i vora mar.

He fet el primer menjar blanc de la temporada. Una bona olla i vinga remenar llets, farines i ametlles, amb pell ratllada de llimona, que no s’enganxi, que si no remenes seguit es recrema. Que bons que són els culs de cassola on, sense cremar-se, hi queden aferrades restes saboroses i condensades tant si són de crema, de xocolata com de menjar blanc o d’arròs...

Cuinar també forma part del “Matí d’una escriptora”, que una vegada vaig començar a escriure sense continuació. Com més senzill i fàcil, millor. Si vas a la fonda, encara més. Però a vegades un moment d’inspiració blanca et retorna als plats tradicionals. ¿Conservadors? Ara els de la ‘nova cuina’ sembla que han cedit el pas al plat de casa, abundós i ben amanit, més del gust dels comensals segons llegeixo als diaris. ¿Per a què servim, els jaios, sinó per mantenir tradicions? I el menjar blanc és d’ara, temps de Quaresma i delicadeses com aquesta; amb melindros i potser un canonet de xocolata al costat.
*
Fotografia d’OX

VOLAR, VOLAR, VOLAR... (I AFARTAR-SE)

*

8-4-11

*

Diu la tele que els eurodiputats viatgers no volen descendir de primera classe en els seus desplaçaments en avió pagats per nosaltres. Fan bé, jo també m’hi apuntaria, pagant tu. Agafa els euros i vola, fa aquella pel·li. Argumenten que a primera s’hi menja i descansa molt millor, hi ha més atencions, etc. En trens tercermundistes com són els de mitja distància que hem d’agafar si volem anar a Barcelona, no n’hi veureu cap, d’aquests privilegiats. Ells només procuren la seva comoditat. ¿El poble?, que el fotin. La política és això i així. No es barallarien tant, sinó.

També conec ex-polítics que, pagant els altres, exigeixen restaurants cars i menús exquisits i exclusius. És allò de l’ombra del xiprer, que s’allarga i s’allarga.

Els eurodiputats i ex-polítics podrien haver fet justícia salomònica acceptant el bitllet i el menú barat i afegint ells la resta de la seva butxaca, però ¡ca!. Ja ho diuen els biòlegs: a la natura només dominen les espècies oportunistes. És trist, però és així.

*

Collage d’OX

CACA PROFITOSA

*

7-4-11

*

¿Per a quan en les persones, gossos etc.? Ja és ben sabut que la culta, neta, rica i lliure Europa ens passa la mà –ensabonada- per la cara i ens deixa ben afaitats. M’ha satisfet de manera extraordinària saber que “els belgues han creat un bacteri que canvia el metabolisme dels ocells i els fa defecar detergent.” (Diaris)

Beneït sia Corpus, que fa el dia llarg. Com que el fet tan notable es refereix als coloms, tindrem voladissos i edificis nets per sempre més. M’imagino, sobretot, els carrers napolitans, històricament coberts de roba estesa, que ja no hauran de témer la colomassa. I Venècia. I els nostres edificis històrics. I les golfes i patis. I aquells ¡xofs! que et cauen a l’espatlla o a la màniga. La caca portarà el seu remei. Com avança la ciència, afedelisto. Però el que preguntava més amunt: senyors investigadors belgues, ¿quan serà aplicable aquest portentós remei a gossos i persones?

*

Collage d'OX

PIMPOLLA COMPATIDA

* 6-4-11 * PIMPOLLA COMPATIDA Llegeixo al diari que dues entitats catalanes de comunicació nacional tindran la seu COMPATIDA (sic). El primer que faig és compadir les entitats. No tindran el lloc compartit ni competit, sinó compatit. O sigui, que patiran totes dues, i això, és clar, sap greu. Tant de personal atapeït, tants de convidats encarxofats als platós, tanta gent als passadissos i compatint lavabos, tants de focus i micros fent una muralla de cables i de calor irradiada, espanta qualsevol. Quina suor que es reflectirà a les cares; quines veus plenes d’ansietat que sentirem. Quin patiment. * L’altra paraula que em salta als ulls des d’una etiqueta de taronja és PIMPOLLA. Els escriptors tenim el mal vici d’anar al fons dels assumptes, i això ens planteja un seguit d’interrogants: ¿és una polla amb pim-entó? ¿és una polla per jugar al pim (-pam-pum)? ¿és una polla amb vocació de pim-pinella, sigui o no escarlata? ¿és una pim-e polla a la que la crisi ja ha devorat la e? * Comprendreu que d’aquesta manera no acabo mai d’esmorzar, perquè mentre esmorzo llegeixo el diari. * Collage d'OX

"DAMUNT DE TU NOMÉS LES FLORS"

*

5-4-11

*

*

Així comença aquest bellíssim poema de Josep Janés (1913-1959), del llibre “Combat del somni”, que Frederic Mompou va musicar excelsament i que podreu trobar a youtube. “Damunt de tu només les flors / eren com una ofrena blanca. / La llum que daven al teu cos / mai més seria de la branca. / Tota una vida de perfum / amb el seu bes t’era donada. / Tu resplendies de la llum / per l’esguard clos atresorada. / Si hagués pogut ésser sospir de flor! / Donar-me com un llir a tu / perquè la meva vida / s’anés marcint sobre el teu pit. / I no saber mai més la nit / que al teu costat fora esvaïda.

La delicadesa del gest del poeta quan posa les flors sobre el cos, ¿a qui no agradaria sentir-la? ¿Qui no recorda el sensible amant de lady Chatterley, quan cobreix de flors el cos de l’enamorada? ¿Quins amants són tan afinats, tan tendres, que ni les mans gosin posar sobre la pell sinó les flors, la frescor de les flors, i esperar que aquesta contemplació estimada perduri sempre en memòria felicíssima? Sembla que el poema va ser escrit per a l’esposa morta. Jo l’interpreto per a l’estimada viva.

*

Collage sobre imatge de Leonard Mimoy

APUNT / PER UN PARENT / DIFUNT

*

4-4-11

*

Imito el títol que Ravel va posar a la seva peça “Pavana per una infanta difunta”; ho va fer, deia ell, per la musicalitat del títol. Jo també. El parent, cosí germà, va morir dissabte a migdia. Mes d’abril radiant. Vaig entrar a la cambra de l’hospital quan li acabaven d’arreglar llençol i gira. El cap lleument tirat enrere com qui contempla el cel a través dels pisos superiors. Per a ell ja no hi havia sostres. La boca lleugerament entreoberta com si anés a completar una paraula que encara li hagués quedat per dir, ja que la vida l’havia abandonat llavors mateix.

Me’l mirava amb una conversa interior: ara et trobaràs amb els teus; ara descansaràs, com el vell pelegrí de l’espiritual negre, i no eres tan vell; no més passos dolorosos; no més petons quan ens trobàvem, amb una espurna d’alegria als ulls, per la Plaça de la Font; potser la teva mare t’acollirà amb els braços oberts en algun planeta no explorat encara; potser nedaràs amb més plenitud, tan enamorat de l’aigua. No vols vetlles ni esqueles. Seràs incinerat i les cendres aniran a parar a la Cova del Gos, on el mar sempre es remou inquiet. Et portaré flors. Aquelles flors que després el mar arrecera a la platja i fan pensar en itineraris eterns. Després de tot, el mar és un bressol en tots els sentits de la paraula, perquè del mar en va sortir la vida.

*

“Àngel plorós”, de Juan de León. Sepulcre de la Reina Maria Bárbara de Portugal.

APUNT

IRRADIATS

*

3-4-11

*

Notícia de diari: "La contaminació nuclear japonesa arriba a Barcelona." ( I agafa el tren cap a Tarragona i València pel corredor mediterrani).

A la il·lustració, dos habitants de Tarragona capital atrapats entre els nuclis radioactius Vandellòs - Ascó - Japó.

*

LA FESTA GANG

*

2-4-11

*

Em pregunto si els fans que cridaven ”¡Viva Cristo Rey!”, i que van irrompre a la representació de “Gang bang”, també haurien vociferat igual a la vista d’aquest jove, sedós i lletós Sebastià de l’esplèndid Anton Van Dyck. O bé s’haurien afegit a la festa, com tots els energúmens que envolten i grapegen el pobre soldadet caigut en desgràcia.

*