ELS VENÇUTS = ELS PROVINCIANS

*

31 – 12 - 10 / 1 / 2 – 1 – 11

*
“Pro vincere”: per als vençuts, és l’origen de la paraula ‘província’. Aquests som els que vivim a Tarragona: uns vençuts i trepitjats per part dels que no són provincials, que són la resta de Catalunya, centralista i feridora, ufana i superba. S’exclama V. Sanchis a l’Avui que la província provi d’alçar el cap: “La província encara ens visita?”, es pregunta, sorprès. ¿A qui visita? ¿Qui pretenen ser aquests ‘ens’ a qui visita la província? Els mandarins, és clar i sense dubte, i ell s’hi inclou. L’home es refereix a política, per allò de les quotes. Però jo em refereixo a literatura, perquè el tracte despectiu per part dels ‘ens’ és el mateix.

¿Què ens hem pensat, els tarragonins que ens volem projectar més enllà de la província? Perquè per aquests set sous Barcelona no és província sinó Olimp. Mite’ls, ja treuen el cap, es foten els detentadors culturals. Au, al vostre forat i a callar, ens manen.

Però, oh paradoxa, perquè detecto un provincianisme (sempre segons els ‘ens’) al Diari de Tarragona, i potser tenim el que ens mereixem. Avui, a l’esmentat Diari surt un extens reportatge sobre les solemnes i lluïdes festes Decennals de La Candela que se celebren a Valls. La redactora Gemma Casalé en sap molt. Es veu que a Valls els cau la bava perquè hi van Sebastià Alzamora, Margarida Aritzeta (que és de Valls), Alfred Bosch, Màrius Serra i Isabel Clara Simó. Oh, han quedat enlluernats. Ara bé, als dos escriptors de Tarragona que també hi assistim com a jurats, que ens bombin, ¿oi? Vençuts provincians, ni el nom mereixem que ens publiquin.

Dues coses són nefastes en aquest petit però significatiu afer: el to despectiu-corporatiu de Sanchis i la volguda ignorància de Gemma Casalé.
*
Collage d’OX

FELIÇOS ELS ESTÚPIDS

*

31-12-10

*
“El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar-se les coses com realment són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat del sofriment del món els anihilaria a l’instant, com una alenada del gas més letal. Nosaltres tenim estómacs més forts, pulmons més resistents, ho veiem tot en el seu horror en cada moment, i no quedem espaordits; aquesta és la diferència; això és el que ens fa divins.”

Aquesta veritat declara Hermes, fill de Zeus i de Maia, segons revelació de l’irlandès John Bainville al seu llibre “Els infinits” (Bromera).

Això, els més llestos ja ho sabíem, però si a més ho confirma un premi Booker, no hi ha dubte possible: som un experiment fallat fabricat per mans maldestres.
*
Collage d'OX

ANÍSIA

*

30-12-10

*
Això diu que era a Tessalònica en temps del governador Ducisi (de qui no he tingut paciència de buscar la fitxa per culpa de les entrades de Google, calcadetes i no datades). Bé, doncs en aquells dies hi havia una orfeneta que tenia una gran fortuna gràcies a una destil·leria, i es deia Anísia, nom bonic per cert, i poc usat entre nosaltres.

Anísia era altruista i socorria els més pobres amb el seu capital, cosa que no fan molts dels nostres rics, orfes o no, que estafen el poble i amaguen els calerons lluny. Bé, tornem-hi. Anísia no tenia relació amb els cucs anomenats anisakis i que es troben al peix fresc, sinó que distribuïa una beguda extreta de la umbel·lífera denominada anís, que endolceix i alça els ànims als més desgraciats. Que bell és veure com un got d’aigua s’enterboleix amb un raig d’anís i fa torterols blancs com el fum... I aquell glop d'anís dolç que llisca suaument per la gola, i el sec, que et fa veure estels de Nadal tot l'any...

Però el governador Ducisi, cruel i gras per totes les fortunes que es quedava (cosa així com la Inquisició) dels nous cristians que es feien matar, es va topar amb la jove Anísia, que portava un carregament d’anís a la presó per confortar els confrares. No cal dir que la van aturar i ella, valenta, diu el santoral que va confessar la seva fe cristiana, enardida per l’aroma de les garrafes que duia en un carruatge. Sembla que la van liquidar allà mateix i van confiscar tot l’anís i de pas el capital que encara tenia. Primer Anísia tenia un seguici de fervorosos devots, tots uns caragirats, perquè després van aclamar el gras Ducisi, que des de llavors va explotar ell la destil·leria.
*
Postal antiga.

UN D'AQUESTS DIES...

*

29-12-10
*
UN D’AQUESTS DIES...
*
Un d’aquests dies, el 10 per exemple, el matí era així. Em plaïa contemplar els matisos de gris que velaven el suau carmí de la força solar. És un dels dies que em conté, com jo el continc a ell, només que jo ho faig a consciència. Cada dia em conté, i de noia també contenia les esperances del camí d’anada. Ara encara vaig, però em canso.

Em cansa el repetit discurs polític que no ens porta enlloc sinó que ens redueix a quatre ruïnes i ens talla la llengua perquè som incòmodes. Per això agraeixo la visita de l’amic poeta premiat, Adrià Targa, que acaba de marxar. M'ha portat el seu llibre "Boques en calma"(Ed. 62). Hem pres cafè i hem repassat el petit univers de la poesia catalana. Sabem quines seran les estrelles ascendents i qui es desintegrarà com un cometa entrant a l’atmosfera. Sabem que la política cultural no ens projectarà al paradís dels escollits, sinó que s’estimarà més que els estranys ens foragitin de la pròpia terra. Però la paraula és tossuda, s’escriu, es pronuncia, malda per aparèixer primer a Internet, però sempre amb la intenció de ser publicada en paper. De perdurar. De ser llegida i propagada. El firmament gris i lleugerament carmí ens indica que comença un dia. Un dia d’aquests, potser.
*
Foto d’OX.

¡ VISCA LA REVOLUCIÓ !

*

28-12-10
*
La revolució. ¿Quina? ¿Contra qui? ¿Contra què? Com que tinc una parenta revolucionària, i jo faig les meves felicitacions a gust del receptor (em penso), vaig muntar aquesta per a ella. Hi ha revolucionaris barrejats, i n’hi falten molts.

Com que és dia d’Innocents, bé es podrien revolucionar els tendres infants sense àngel custodi, ja que els la van fer molt grossa per culpa d’un sol infant que va néixer a Betlem i que es va salvar a costa dels petits i del dolor de tantes mares i famílies. Aquest és un dels deutes grans pel qual, potser, va acomplir expiació, ja que tants van morir per salvar-lo. Ens expliquen que va morir per salvar-nos, però primer van ser els Innocents que van morir pel privilegiat. Les revolucions sempre, sempre, són injustes. Llegiu sinó “Arxipèlag Gulag”, del Nobel Alexandr Solshenitzin, perquè els efectes nefastos d’aquella revolució (la russa) encara cuegen amb força. No em parleu de revolucions ni del nefast “rearmament moral”. Ni dels guerrillers. Ni dels exèrcits, mal siguin celestials.
*
Collage postal d’OX

CANTAR O NO CANTAR, O LA DE DALT ... LA DE BAIX

*

27-12-10
*
Mentre aquest noiet lligat amb un cordill com les caderneres a les pintures d’època, perquè no fugi, canta les seves Al·leluies amb cara més aviat de pena, el mosso de sota sembla més eixerit i tria el gall que es menjarà per Sant Esteve.

Ja sabem que a partir d’avui es fa el silenci: “El matí de Sant Esteve / els galls no cantaran...”, com deia fa anys Pau Riba. Ja ens els haurem menjat. Per cert, quan buscava aquesta lletra, Google m’ha advertit que la pàgina era molt vella... Ai, com corren els mesos i els sants Esteves, per aquests móns de Déu perduts en el glaç i fugint de la pedregada; encara que, d’apedregar, més aviat els infidels apedreguen dones que no pas homes. ¿Potser es van equivocar? Quines paradoxes. Quantes reflexions. Per això el bisbetó de sobre s’entristeix: ens mengem els galls, apedreguem el personal...

I ja que són dos els noiets encara ni carn ni peix, ni gall ni gallina, i la política se’ns menja vius a tots nosaltres tancats a la gàbia, només voldria recordar aquella dita certa, certíssima, que no hauríem d’oblidar mai: “La gallina de dalt caga la de baix.” Sempre.
*
Collage d’OX.

PAU

24 / 25 / 26 -12-10

*

PAU A LA GENT DE BONA VOLUNTAT.

*

Collage d'OX.

CANÇÓ DE BRESSOL

*
*
“¿No sents sota el rafal del mas veí / aquella mare jove com hi canta?(...)” pregunta Ventura Gassol des de la seva “Elegia Tardoral”. La nostra néta, jove, al gener infantarà un nou petit. Tenim el deliciós llibre de cançons per mainada “¡Tat!”, de Marta Badia (Arola), i el canta. Jo també el canto, perquè les non-nons han estat el fonament de la meva infantesa primera, i el llibre continua fins que l’infant ja pot cantar els seus primers petits amors.

Per Nadal, a banda de les bellíssimes cançons de bressol de Mozart, Brahms i Falla, en tinc una de molt estimada potser perquè la meva mare la taral·lejava: “Lullaby in Killarney”, cantada per Bing Crosby. Ningú com ell per aquelles greus, lentes, profundes i tendres entonacions, tan evocadores de la terra irlandesa de naixença: “Over in Killarney / many years ago / me Mither (Mother) sang a song to me / in tones so sweet and low... (...) Too-ra-loo-ra-loo-ra...”

És això mateix; molts anys enrere, la meva mare, a poc a poc i amb veu dolça em cantava: “ta-ra-rararara.... tralala-lala...” Com que el lligam mare filla mai no es trenca, aquesta “lullaby” enllaça els anys tendres. Per cert, la pel·lícula espanyola “Canción de cuna”, de José Luís Garci, també té aquesta “lullaby” irlandesa com a música de fons, d’aquí el títol.

“¿Sentiu sota el rafal del mas veí / aquella mare jove com hi canta...?” Què cantava la jove Maria al seu nadó a Betlem?

*
Collage d’OX de l’àlbum Autobiografia

DINERS

*

23-12-10

*
No hi ha res que faci tan feliç la gent com els diners. Cada any, tal dia com el 22-12, hi ha les explosions d’alegria més grans de la historia d’homes i dones: la grossa. Ara ha tocat a gent necessitada: enhorabona. Es podran comprar una pila de saborosos macarons com aquests, que menjava Maria Antonieta abans de ser guillotinada.

Els potents, com que la grossa ja la tenen, observen i riuen per sota el nas: la xocolata del lloro, diuen. Empreses nostrades, grans ídols de la cançó i de l’esport, tots tenen els calerons als paradisos fiscals, i de macarons ja en mengen quan volen, i seuen en butaques d’or i seda. El mal és l’engany, i cada dia se’n saben de nous, ja llegiu els diaris. ¿Milloraríem de situació si contribuïssin aquí en comptes de en paradisos fiscals? No ho sé. El cas és que institucions ben arrelades al poble, amb capital amagat, encara pidolen donatius a l’abnegada gent de cada dia per tal d’engreixar les fundacions, que, precisament, haurien de servir per donar al necessitat, no per esquilar l’humil. Els humils, banyuts i pagar el beure. I els capitalistes, ben considerats fins que Finances no se’ls tira al coll. Així i tot, els macarons ja els tenen ben assegurats, afedelisto.
*
Collage-postal d’OX

HIVERN

*
22-12-10
*
Es veu clar que comença l’hivern perquè el pobre Mallarmé (París 1842-1898) s’ha hagut de cobrir les espatlles amb una flassada en doblecs. ¿Qui podria escriure amb les mans glaçades? Amb la seva mirada clavada a la nostra, l’home declara que es nota trist, ai, i que ja ha llegit tots els llibres.

Li preguntaria, ¿quins llibres, Stéphane? Si no donem l’abast. Si l’alegria dels nous i vells autors omple els prestatges de Nadal amb els colors rutilants de l’obra acabada d’editar... Però tens raó, poeta. És trist el camí que porta el nostre esperit , arrossegant el cos, cap a la pasta de paper, cap a la cendra última, i tu ja ho sabies, ja ho preveies, per això ens interpel·les, per això tens fred.

No obstant procures passar un nou hivern. I nosaltres, pobres escriptors, també mirarem de fer-ho. Freds, una mica més vells, una mica més tristos, per poder enraonar amb tu en la teva eternitat que també voldríem per nosaltres.
*
Fotografia de Nadar. París

LA MIRADA

*
21-12-10
*
La mirada del poeta és al centre de l’univers (no el centre): tot ho contempla, tot ho té present fins als confins que voregen l’inconegut.

La ploma del poeta s’alimenta de la seva mirada, però el que pot escriure en tota una vida és microscòpic; perquè ho sap, deixa anar una llàgrima. Ara bé, amb microorganismes va començar la vida i, amb la vida, el pensament: tots som necessaris.
*
Collage-postal d’OX.

FRED, PLUJA I VENT

*

20-12-10

*
“El desembre congelat...” fa que, si sortim al carrer, ens procurem bona cobertura i, si pot ser, bona companyia. Aquesta elegant parella fan tota la cara d’anar cap a un pis confortable on els espera, ¿què diríeu que els espera? Va, feu suposicions.

Quan la ràdio oferia anuncis cantats, n’hi havia un que deia: “Frío, lluvia y viento,/ el mal tiempo es un tormento. / Vaya invierno que le espera / si no se compra una trinchera:/ Corbis, Corbis, prendas Corbis.” Aquestes del cartellet són Pirelli. No em poso en quines abriguen més, però contra el vent esquitllat sí que cal portar un gran paraigües de tipus escocès, no d’aquests de filferro que es dobleguen.

No us despisteu: ¿què els espera a la parelleta quan arribi a casa?
*
Collage d’OX

CONDENSACIÓ

*

18-12-10

*
La vida de l’escriptora es condensa en això: el llarg refugi de la infantesa, una pila de llibres; una rosa evocadora desada en una pàgina remota.
*
Collage d’OX

SER, SIMPLEMENT

*
17-12-10
*
El deliciós, reflexiu i memorable àlbum “ELS GUARDIANS DE L’ÉSSER”, amb text d’Eckhart Tolle i dibuixos de Patrick McDonnell, hauria de ser volum de lectura obligada per ensenyar a viure. El gos i el gat i, amb ells, la natura i, en últim terme, la dona i l’home que aprenen dels animalons la tranquil·la simplicitat amb què podrien ser feliços si en sabessin.

El text de McDonnell que acompanya aquest dibuix concret diu així: “¿Què deuen tenir els animals que resulti tan encisador per a la gent? Que la seva essència – LA SEVA SEÏTAT- no és recoberta de ment, com sol passar amb la majoria dels humans. I cada vegada que perceps aquesta essència en l’altre, també la perceps en tu.”
*

QUE NO S'ACABIN

*

16-12-10

*
“Un terç de les famílies catalanes no arriben a final de mes”, diu avui el diari. Per això aquest jove que veieu tan satisfet s’ha emportat l’últim llagostí de promoció del supermercat Allau abans no s’acabin. D’ara endavant seran més cars perquè s’acosta Nadal i s’acaben les ofertes. La televisió ens ensenya cada dia que les bones mestresses de casa són estalviadores i previsores; elles ja han fet la compra i no els cap una agulla al congelador. Això ho diuen i mostren cada dia les televisions en castellà.

A la televisió en català que promou els mercats de Barcelona, cada dia un de diferent, surt una dona bleda i atabalada que sol comprar el més car que troba. Les preguntes que fa al botiguer són imbècils, no sé quines combinacions de menjar deu coure, perquè no en té punyetera idea. Això sí, el venedor li segueix la veta, perquè el que cal és vendre. Aquí es veu que anem de ca l’Ample i, és clar, després no arribem a final de mes.
*
Collage-postal d'OX

MOROS A LA COSTA

*
15-12-10
*
La meva mare ens havia ensenyat una cançó que fa ritme d’havanera, de música molt cadenciosa i de bon cantar, que sempre toco al piano.
Com que els titulars de premsa han demostrat que actualment a la costa catalana, i més concretament a la de Tarragona (Ebre, Salou) i a la ciutat de Reus (focus principal) tenim una aglomeració de musulmans hiyadistes, terroristes i tota la casta més furiosa, em ve al cap la cançoneta, que fa així:

“Yo no puedo ver los moritos,
úrria matraca, con espingarda,
que matan los españoles,
úrria matraca, tras de una zarza.

“Yo no puedo ver los moritos,
úrria matraca, que gasten jaique,
los zapatos en chinela,
úrria matraca y la pierna al aire.

“General, a vencer
el imperio del rey marroquí,
vive Dios, vive Dios,
que en España no falta el valor (bis),
viva Prim, viva Prim, general español.

“Una morita decía
que la España era cobarde,
y un moro le respondía:
anda y díselo a tu padre.

“General, a vencer... etc.
*
*
En català, però en to més marcial, també me’n cantava una la iaia Lola:

“A l’Àfrica, minyons,
a matar moros, a matar moros,
a l’Àfrica, minyons,
a matar moros amb canons.

“Si canons no n’hi ha,
escopetes, escopetes;
si canons no n’hi ha,
escopetes bé n’hi haurà.
*
Cançons populars.
Foto: catàleg de viatges.

PERDÓ

*
13-12-10

*
He estat injusta. I més, amb una amiga que estimo d’allò més: Teresa Costa-Gramunt. Ella va escriure dos bellíssims i estudiats articles que parlen d’”Óssa Major-Poesia Completa” i de “L’agonia de Severià Vargas”. Tots dos a l’Eco de Sitges. Tots dos articles són peces de literatura exquisits, com els sap fer ella. Perdona’m, Teresa.

LA TARONJA A TERRA - PUNT DEL LLIBRE

*

13-12-10

*
“Escriu un llibre de poemes que jo te’l publicaré”, em va demanar l’editor abans de l’estiu passat. Veia el meu decaïment, la meva inactivitat a pesar del blog diari. A poc a poc intento retornar a la vida. Ho confesso: el silenci ominós que m’ha caigut a sobre després d’haver publicat “Óssa Major-Poesia Completa 1979-2009” (Òmicron 2009) em va paralitzar. D’aquesta obra magna, que és l’opus més important de poesia que hi ha d’autors actuals; i de la novel·la que se’n va seguir: ”L’agonia de Severià Vargas” (Meteora 2009), no se n’ha escrit ni una línia en cap diari ni revista des del dia que van sortir fins ara. “Ostracisme”, en va dir Lluís Llort a l’Avui, d’aquest fet, referit al meu cas. Molesto a casa.

A l'estiu, doncs, m’hi vaig posar. Camins nous. Sense nostàlgies. La taronja a terra sóc jo, i al pròleg explico per què. El llibre ja és a punt i sortirà el mes de gener. Ho faré saber des del blog, per si algú vol compartir els poemes, dits o llegits lentament, assaborint-los. Ho torno a confessar: em costa adaptar-me a la vida que arriba i al silenci que pesa, per això agraeixo tant la finestra del blog i els amics que, amb bona voluntat, llegeixen.
*

Dibuix d'Ox-fragment.

SABATES I GANIVETS

*

12-12-10

*
N’hi ha que van pel món trepitjant fort. Em aquests dies d’anuncis de perfum amb veu que ningú entén, com si parlar fes nosa, veig aquestes dones repintades, sedoses, cor de poma i orella de gat, gasa, seda o pell nua. Un cop passat el model de sabates amb brillants, travessada la vidriera o la cortina, ¿què més deuen fer aquestes paietes?

Un poeta dandi em deia que el moment millor passat amb una dona és quan, en despertar-te al matí, veus la copa de xampany mig plena a la tauleta de nit. Prèviament has begut xampany a la sabata. Amb aquestes no es podria perquè són obertes per davant. L’expressió “oberta pel davant”, així repetida i sense propòsit exprés, resulta funcionalment eròtica.

Hi ha paraules que tallen, fereixen i maten, i aquí el ganivet no és simbòlic: és d’acer francès ben trempat. Es pot tallar la sabata, però llavors sí que fereixes el símbol, perquè el ganivet es clava a la sabata oberta pel davant. ¿I on deu ser la sílfide que calçava els diamants? ¿S’ha calçat o s’ha descalçat? ¿Sabeu què? Val més que ho deixi córrer perquè les frases i els significats s’emboliquen. L’exercici d’escriure descobreix camins a vegades incitants.
*
Collage-postal d’O.X.

LLUM AL FINAL DEL TÚNEL

11-12-10

*
Parlant de la mort, hi ha gent que sosté, que sap, que ha estudiat, que ha experimentat, que darrere d’un túnel fosc, al moment de morir es veu la llum. Els tanatòlegs famosos així ho asseguren per les experiències amb moribunds. Així la doctora suïssa-americana Kübler-Ross, una eminència en el seu camp.

Tots els que hem passat per llargs túnels tenim una curiosa alegria en veure que el túnel s’acaba i sortim de la tenebra. El que ningú explica és què hi ha a la llum aquesta del darrere, del final del túnel referit a la mort. Què s’hi troba, vaja.

Jo, l’única cosa que hi sé veure són cabres. Aquestes cabres són dels Alps i pasturen on volen. El tren cremallera ha de xiular o alentir la marxa fins que ells es volen retirar. I una de dues: quan ens morim esdevindrem o cabres o pastors de cabres. Si algú té experiència posterior a la llum del túnel, m’agradaria saber-la. Gràcies.
*
Foto V. Roca

VIATGE DE POR

*

10-12-10
*
Una vegada hi havia un lloc tenebrós i fred anomenat Colldebassa. Jordi Dorca, des del seu blog Adverbia, ens fa saber que als infants de Sora (Nord d’Osona) se’ls amenaçava amb enviar-los 8 dies a Colldebassa si feien malifeta o no s’acabaven el plat a taula.

Durant la meva infantesa hi va haver un lloc tenebrós i ple de fantasmes que es deia “cuarto oscuro” . Si no m’acabava el plat, m’amenaçaven amb tancar-me al “cuarto oscuro. Vaig pensar que en podia fer un petit conte.

Una vegada (i tornem-hi), una nena petita es va deixar el menjar que no li entrava a la gola, i la van tancar al “cuarto oscuro”. No es veien les parets, se sentien sorolls, fregadisses, algun murmuri amenaçador, i la nena seia a terra encongida i tremolosa. L’havien tancada amb clau, però estava cansada de seure a les rajoles fredes i anava resseguint la paret amb les mans. Mentre ho feia, va trobar una finestra amb els porticons tancats. Tenia tantes ganes de sortir, que va provar d’obrir-la. Es va fer mal a les mans però ho va aconseguir. De sobte es va trobar en un camí d’herba i no s’ho va pensar gens: d’un salt, cap a fora i corre que correràs.

S’anava fent fosc i ella no se n’adonava. Quan es va parar, cansada, una casa fosca i vellota li barrava el pas. “¡La casa de l’ogre!”, va pensar esfereïda. I es va deixar caure a terra, vora una bala de palla. Molt fluixet, molt fluixet, algú plorava darrere les parets de fusta corcada. La nena s’hi va acostar: “¿Qui ets?” “M’han tancat aquí.” “¿On és aquí?” “Colldebassa, on tothom es torna carbassa.” “¿Per què?” “Perquè no volia menjar. Sóc Severianet, ¿i tu?” “Jo Matildeta, i tampoc menjava, però he fugit. ¿Per què no busques una finestra? Jo he sortit per una finestra... prova-ho”.

Entre sorolls, corredisses de rates i dragons, cops i plors, Severianet va ensenyar per fi una cara plena de mocs. Matildeta reia perquè ja estava acompanyada. “¿I ara què farem?” “Ens banyarem a la bassa, farem pipí i ens netejarem els mocs i les llàgrimes.” Així ho van fer. Per allà va aparèixer un home amb una llibreta i un bolígraf, que se’ls va mirar estranyat. Era Jordi Dorca. Si Jordi no hagués passat per allà, mai no hauria sabut que un nen i una nena van poder fugir de les amenaces i de la por, i que era veritat que a Colldebassa i al “cuarto oscuro” s’hi tancaven els infants rebels que, sense cap dubte, eren els més llestos.
*
Dibuix d’OX

LLIBERTAT

*
8-12-10
*
Aquest bon amic hamletià, com tots nosaltres, voldria ser lliure però no pot: el dubte el rosega.

El dubte i la realitat de la vida. Ell ja pot triar, ja. Té l’opció de passar per on vulgui. Si passa per la dreta esclafa els ous. Si passa per l’esquerra fica el peu a la xamfaina. La vida té aquestes coses: ens atrapa i ens volem aturar a mig camí, perplexos, sempre buscant una llibertat de pas que no arribarà mai. Quants ous esclafats; quanta relliscada de xamfaina...

*
Collage postal d’O.X

BASTONADES I CASTANYOTS

7-12-10
*
Aquest temps, i va per llarg, diu que la moda és de bastons i castanyes. O sigui, que el rei de bastos vetlla i distribueix patacada per aquí patacada per allà, i que la temporada del castanyot s’allarga com a mínim dos anys més, segons economistes solvents. Vull dir de butxaca grassa. Però ningú no ho diria, que pinten bastos, veient com llueix el Passeig de Gràcia, ben il·luminat i amb botigues obertes tota la nit i el bé de déu de la “beautiful people” capitanejada per la reina Ruscalleda, sempre somrient que enamora. I considerant també que hi ha clatellots però per poder viatjar, esquiar i navegar, no per poder menjar, que també. Però això últim no s’exhibeix en paper “couché”, i més aviat les senyores a la perruqueria en farien fàstics. És tan confortable i bonic veure les belles dames com llueixen sedes i pells, sabates i complements, que televisions i revistes encapçalen audiències i lectures. Pobra princesa, la d’Astúries: algun periodista de moda li ha retret que portés el mateix vestit diverses vegades... ¡què carai!, i això que també el paga, aquest tafaner, el vestit. ¿Els dóna als asils, els vestits, la princesa, quan els ha portat dues vegades? ¿O potser van a parar a les ONG del 3r. món? Doncs que repeteixi, home, que la palla va cara.

* * *

Al post d’ahir vaig intentar, als comentaris del final, respondre una mica la seriosa qüestió de comprar llibres, i si resulten cars o no. Aconsello, a més de comprar llibres nous, visitar amb temps les llibreries de segona mà. És un exercici plaent i relaxant, i a la resposta recomanava alguns locals que ressegueixo quan vaig a Barcelona, perquè aquí només tenim el mercadet dels diumenges, i hi ha el que hi ha (no em refereixo a llibre d’antiquari, que és una altra història). Un bon llibre de segona mà també és apreciat si qui el rep és bon lector. He regalat diverses vegades “La mort a Venècia”, de Mann, en diferents edicions. I gairebé tota la meva col·lecció de novel·les de misteri la vaig començar a la llibreria Canuda, al costat de l’Ateneu, ja de noia. També allà vaig trobar els preciosos llibres enquadernats bellament per la Muntaner y Simon, l’editorial modernista que exhibeix un manyoc de filferros en comptes de belles il·lustracions d’Alexandre de Riquer. Ara aquests llibres ja s’han apujat molt de preu, però vaig encertar una bona època. Qui busca, troba, diu l’evangeli, que ja sabeu que té una referència per a cada cosa. I entre llibre nou i llibre de segona mà, la garrotada no és tan forta. I tens la sensació del descobriment, del rescat, de la troballa i de la història que s’amaga al darrere.
*
Collage postal d’OX

¡COMPREU LLIBRES, CARAI!

*

5-12-10

*
A veure si us decidiu a comprar llibres, demanar-los al Pare Noel, als Reis, als tiets, als amants, als fills, a qui sigui. Sembla mentida que sigueu tan garrepes, i més aquestes festes.

La màquina trinxadora de llibres amenaça totes les editorials, en vol més, no en té prou, els devorarà tots. Tothom fa presentacions de llibres i poca gent els compra, i això és el que vol la màquina de fer pasta de paper. No tingueu por que les editorials donin els volums sobrers a les escoles, biblioteques o centres que en necessiten, això de cap manera: a trinxar, a pastar s’ha dit

Hem d’impedir el pas a la màquina trituradora. Ja sabem que hi ha llibres dolents, mitjans i bons, però al món hi ha d’haver de tot, i de persones també n’hi ha d’aquestes tres menes i no les triturem pas (o sí, perquè últimament hi ha molta estomacada i suïcidi ). ¡Ompliu les vostres parets i el vostre cervell, compreu llibres, carai!
*
Collage postal d’OX

INTEGRACIÓ

*
4-12-10
*
A la foto es pot veure la voluntat d’integració dels pobles del sud que, acollits en territori romànic, canten alegres nadales en la nostra terra antiga. Nosaltres no som desintegrats sinó a l’inrevés.

Ara que ja s’ha vist que la “multiculti” ha passat de moda i de rosca i ha devorat tots els límits – Merkel dixit-, nosaltres demostrem que som la “reserva espiritual d’Occident.”
*
Collage postal d’OX

BUFA-ME-LA, CÉLESTINNE

*

3-12-10

*
Que ressonin aquests dies les músiques celestials, que el nen Jesuset les beneeix.

En un poble de les Castelles han indultat un porc per Sant Martí, i em sembla que es diu Quinín. Gras i lluent, segueix el seu amo com un gos, i tots els paisans li fan festes. Que s’alcin els grunys de satisfacció, doncs.

A la Casa Blanca, pel dia d’Acció de Gràcies han indultat un galldindi blanc ( coherent), que es diu McIntosh, en honor als irlandesos residents als EUA. Era entendridor veure Obama acariciant-li el moc. Força glu-glu-glucs d’alegria.

Aquí no tenim tradició de fer oca confitada. Això sí, els restaurants de la ciutat compren cuixes d’ànec a carretades i tota mena de productes derivats d’oca i ànec en un gran magatzem frigorífic que s’assorteix totalment a la notable població de Sarlat, a la Dordogne, terra del foie gras i dels confits d’ànec. Visiteu-la, sisplau. Vull dir Sarlat.

Llavors, els de Sarlat, que són gentils, ens han regalat una oca que es diu Célestinne perquè la indultem del rostit dins del nostre amfiteatre romà, que és on solien brasejar els soferts cristians. La cerimònia s’ha fet amb tota solemnitat. Com que els de Sarlat diuen que Célestinne canta com els àngels, la banda municipal li ha posat a disposició una trompa perquè la bufi i alegri els carrers durant les festes.

N’hi ha que diuen: “torna-la a bufar, Célestinne”. Els grollers diuen: “me la bufa; no tens bufera; jo te la bufaria.” Coses de les festes, ja se sap.
*
Collage postal d’OX

L'OFRENA

2-12-10

*
Ve el Joan Torrell, de La Torre de Fontaubella. Arriba en tren. Em porta un cistellet rovelloner i dins codonys, palosantos encara per madurar, sàlvia, marialluïsa i dues pomes del ciri. De les d’abans. També porta una antiga lletera d’alumini i dins un pot de vidre amb aigua perquè amb el viatge no es facin malbé els clavell preciosos d’olor que ell encara conrea, i dues roses vellutades. L’home, vist així, sembla que ve de l’hort. I hi ve. Arriba de muntanya, del seu tros privilegiat sota la Mola de Colldejou, per on es veu pondre’s la lluna plena en conciliàbul de fantasmes. Regal preciós. Els palosantos maduraran amb els que em va portar fa pocs dies l’escriptor Josep Gironès, que estrena llibre aquests dies.

Joan comparteix esmorzar amb mi i parla de música. És un pianista empedreït, que ha rondat tot el món tocant en els millors hotels des de Londres a Dubai. Dels seus anys a Londres li queda un parlar de gentleman, mesurat, amable. Li agrada llegir i contemplar com creixen els seus arbres. Aprecia els colors tardorals i conversa allà amb alguna altra estrangera que ha buscat el seu retir en aquell preciós paisatge. És vital, positiu, i somriu sempre. S’emporta el cistellet amb galetes, un llibre i la fotocòpia de “La moza donosa”, d’Alberto Ginastera, que ell no coneixia i que li ha agradat tantíssim quan li he tocat jo. Mentre escric això, l’aroma dels codonys que es confiten a poc a poc envaeix tota la casa. Com pot ser, de profunda, l’amistat amb afinitats; i com poden ser, de valuosos, els regals encara que siguin humils.

*

Foto d'OX

GASTEM, QUÈ CARAI

*
30-novembre-1-desembre-10

*
Temps de canvi, amb bona fe, que deien la gent de gorra i espardenya.

Temps de canvi, sí, i de gastar-se els euros ben de gust, que la gent força contenta que està i vessa xampany a torrentades, això és bo. Alegria, que la vida és curta.

Ara entrarem als grans magatzems, que per això els tenim, i són com el rebedor de casa, amb estores, llums, comoditats, atencions i regals pel pare i per la mare. És una dita, això, també. Perquè avui dia els pares i mares es multipliquen i no saps si has de parar taula per 20 o per 50, pels nadons, pels separats-amics, etc. Els més refistolats van a dinar o sopar al restaurant dels elegits, com el que sortia a la tele, on ja sabeu que esmorzen determinats periodistes frikis. Altres famílies fan servir càtering, que també queda bé i no t’esforces.

Als magatzems de menjar per restauració, els que cuinem a casa omplirem de fetges d’ànec o d’oca, de garrinet de llet, de colls d’ànec farcits, de bou llescadet per fer carpaccios, de raviolis de tófona... tira, tu, que a Barcelona ha sonat dues vegades i la bossa és bona, fa el refrany. No tant la de Tarragona, com vaig fer constar fa pocs dies, però alegrets sí que en som, perquè amb cada pressupost la ballem. Tanta indústria i tan magrets...

A gastar, que almenys no sentim remordiments de consciència, perquè en aquests dies tot és permès. I jo vull un gerro de Lalique, aquest vidre que els francesos treballen meravellosament. M’hi desaré els llapis i tot el que em sembli.

Mira, si convé omplo el gerro aquest primer amb xampany, de la Viuda, del Perignon, del Sansfaiçon o del que sigui, després ja hi posaré els llapis i escriuré amb renovada eufòria.
*
Collage postal d’OX

BLANC I NEGRE

*

30-11-10

*
Plàcida serenitat del blanc, que dóna llum a la cara confiada. Rosa d’aurora, rosa de tarda íntima, ampla mirada acollidora i un lleu somriure a penes insinuat, però que està d’acord amb els ulls, francs. Sí, perquè molts llavis riuen, falsos, quan els ulls es mantenen hermètics. Tela finíssima de la gorgera arrissada amb molls. Tènue transparència de la còfia, sospir de l’aire que arriba dels núvols pesants de la tarda. El segle XVI flamenc ofereix aquesta acurada i genial expressió de l’art de Johannes Verspronk el 1649.

Lluent i vistós contrast amb el cel serè on vibren les sensacions, la pell tibada dels infants reflecteix la claror sobre colors d’eben, de cacau, de cafè torrat amb nostàlgies d’olors incitants i saboroses, totes negres, entre ulls que flamegen a la nit inquieta. Alegria negra, espontània, retallada, sense elaboració. Algú els ha donat una túnica blanca i un pom de flors i aviat riuran, ballaran i cantaran. Jugaran, com totes les criatures d’aquest món que poden jugar.

Els segles han passat amb memòries diferents per un i altre país. ¿Què va causar que la dona rosa aprengués a fer i lluir puntes i brodats, que ja portaven les verges de l’Angèlic? ¿Què va fer ocasionar que la fresca rialla dels innocents i dels grans que semblen infants, ignorés l’evolució del treball i del pensament dels països freds? Sense demagògia: parlo d’abans de colonitzacions i dominacions. ¿Uns ho necessitaven i els altres no? Tots han tingut guerres, cadascun a la seva manera. ¿Deu ser que tot es redueix al clima? ¿Tan simple és?
*
Collage d’OX

EL VOT DE LA MISÈRIA

*

28-11-10. Dia d’eleccions.

*
¿Quina política ens ha portat fins aquí, i quina ens en traurà?
*
Collage d’OX

REFLEXIÓ SOBRE ELS VAMPIRS

*

27-11-10

*
Entrem, per fi, al dia de reflexió. “Jo reflexiono cada dia - em diu un amic-, però es veu que altres només ho fan quan els ho manen.” Sigui com sigui, tampoc ens precisen gaire sobre quina matèria hem de reflexionar aquest dissabte, perquè la política és molt inconcreta, enganyosa i traïdora; i els polítics que la representen es representen ells mateixos i les seves ambicions, no em representen pas a mi, o a l’amic, o a qui sigui.

De manera que m’he comprat un forc d’alls de bona mena per posar al rebedor. Vull evitar, almenys, que la política em vampiritzi més del que ja ho fa, que em pren la sang gota a gota o a raig si s’escau.
*
Collages postal d’OX. Nota: el vampiret és nadó i encara pren llet. Després ja arribarà la sang.

DIUEN QUE LA BORSA BAIXA

*
26-11-10


*
¡Ai, sant Bernat Guardiola!
Demanem intercessió:
diuen que la borsa baixa
sense fre ni aturador.

¿Com ens ho farem, Senyor,
si totes les borses baixen?
Com deia un pobre pastor,
haurem d’allargar les calces,

perquè de tots és sabut
que el pobre que està de pega,
a més d’anar geperut,
els dos collons arrosega.

N’hi ha que bé se l’amaguen
perquè els escalfi el ronyó,
són aquells que mai no paguen
ni dormen a la presó.

¡Ai, sant Bernat Guardiola!
Vós que guardeu centimets,
a la vostra ‘vidriola’
protegiu nostre porquet,

aquell de fang, que teníem
des de quan érem xiquets,
que fins i tot ens prendrien
dos miserables quartets.

Mireu aquestes famoses,
amb quins dits més rabassuts
estrenyen les seves “borses”,
no perdessin les virtuts.

Els paios que les mantenen
són mansos que ens han fotut:
escolteu aquells que us tenen
per un santet collonut.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
Collage d’OX

DIUEN QUE LA BORSA BAIXA

SOPARS DE PREMIS

*

24-11-10
*
*
Xiquets, això s’acaba. La crisi arriba a tot arreu, i també a la butxaca dels catalans que haurien d’estimar la literatura. No perquè no es puguin comprar un llibre, que potser se’l compren, sinó perquè no es poden pagar el lluït sopar que s’acostumava a preparar amb motiu de la concessió de premis literaris diversos. Un acte social per honorar les lletres – pobretes - i els escriptors premiats, que alguna cosa cobren.

Passava el que ja se sap: les organitzacions han de pagar el sopar de polítics, jurats,
autoritats, periodistes i un llarg etc. Els assistents diguem-ne “pelats”, fermament defensors del país i de les lletres, se’l paguen ells des de sempre, però això no arriba a cobrir despeses, ja m’enteneu.

A Tarragona ja fa dos anys que no hi ha sopar de Premis, però després del repartiment es pren una copa entre les ombres d’un pati desavinent a l’hivern, on no ens veiem ni les cares ni la patata fregida. Enguany, en els brillants Premis de la Nit de Santa Llúcia, lluminària del patrimoni català, que se celebren a Viladecans, tampoc no hi haurà sopar, per les mateixes raons: qui pot pagar no paga.

Per això les diferents juntes organitzadores s’han posat d’acord i atorgaran el premi que reprodueixo més amunt, obra del celebrat Tarragó. Significa el guardó que es dóna i el peixet per resistir la vetllada. Bon profit als assistents i més als guanyadors.
*
Collage postal de Tarragó ( pseudònim d’OX ). No el confongueu amb Barceló.

SALUT I TERRA

*

24-11-10
*

Avui ofereixo aquesta copa de vi negre de la Terra Alta als simpatitzants i clients del Grup Social Terra, del País Valencià, agredits al seu local pels neonazis i humiliats per la policia.

M’explica els fets Francesc Mompó, escriptor, periodista, organitzador i col·laborador actiu d’actes originals i pacífics. Ànims, i compreu-vos un casc de punxes com la Medea de la pintura. Que no us agafin desprevinguts.
*
Collage postal d’OX

L'OVELLA AMOROSA

23.11.10
*
La Silvestreta Rossa és besnéta de l’Esperanceta Trinquis, aquella de qui parlava Espriu als seus bons temps de prosista, la recordeu? La Silvestreta Rossa ha encarregat un be per portar al Nen Jesuset ara que s’acosta Nadal. Escalfen molt, els bens.

Al pastor li ha costat molt desprendre’s de l’ovella. Ell li diu la Pecorina, en record d’aquella altra ovella en una amorosa història explicada per un taxista ex-pastor a un monsenyor, que va acabar morint d’un infart dins del seu taxi. Cal dir que aquest fet el va aprofitar Jarmusch per fer una pel·lícula que no m’he pogut treure del cap. Com s’estimava la seva Pecorina, el taxista ex-pastor... i és que, ja se sap, molts pastors estimen les seves ovelletes, tan dolces, tan suaus com un coixinet de seda...
*
Collage postal d'OX

EL CANT DEGOLLAT

*
22-11-10
Santa Cecília, patrona dels músics.

*
¿Què devia cantar la jove Cecília quan el botxí l’anava a degollar? Perquè tota ella era música.

Els que tenim la música al cap sempre anem seguint una melodia, encara que no en siguem conscients. Per exemple, acabo de veure algú al Passeig que m’ha portat al Vals n. 1, Opus 70, de Chopin, en concret al fragment on la música es desgrana en baixada cap a una tristor infinita.

Estic segura que la jove Cecília, que no coneixia Chopin, Bach ni tan sols Piazzolla, seguia un cant interior. ¿Quina música es devia estimar més la noia Cecília? ¿Per què no escric un poema o narració amb la música possible que hauria triat Cecília per morir? Si em llegeix algun músic, ¿em pot dir si dins seu porta un fil musical segons les circumstàncies del dia? Com la vella senyora del dibuix, que segueix vora el mar un ritme etern, eco de l’univers per a qui sap escoltar, interpretar i transmetre

Un cop d’espasa va tallar el cant de la bella Cecília. ¿Era bella? Sí, perquè era música.
*
Collage d’OX

DIU QUE LA CRISI VA PER LLARG

*

20-11-10

*
Diu lo quefe del ramat,
que la crisi, que la crisi,
diu lo quefe del ramat
que la crisi va per llarg.

Botifarra li darem,
de la negra, de la negra,
botifarra li farem
amb els braços que alçarem.

Tots els savis s’han reunit
per torejar la qüestió
i les Corts han decidit
protegir-se lo ronyó.

Ens deixarem torejar
pel darrere i pel davant:
en comptes de llebres, gats,
i els euros que van volant.

Mentrestant, ai, mentrestant,
toca escoltar la xerrera,
i restrets anem votant
la botifarra sencera.
*
LO GAYTER DEL BALCÓ
*
Collage d’OX.

LA MANTA GROGA

*
19-11-10

*
Ai, quin gustet la mica de fresca que entra a casa... Només una mica, no us penséssiu pas. Aquí no arriba cap de les prediccions meteorològiques fredes. Totes passen de llarg menys el vent, perquè la dita és: “A Tarragona manxen i a Reus enganxen.” Quina enveja, aquests pobles que ensenya la tele, on s’afarten de posar llenya al foc i diuen que estan com torronets... Ja pot nevar a tones, que a ells se’ls veu vermellets com els xoriços i la “matanza” que guarden als congeladors. Feliços tot l’hivern.

Però per fi he pogut baixar la manteta groga de folre polar de fer la migdiada. Groga com el rovell de l’ou i toveta com un pollet de lloca. Però encara no m’hi he pogut tapar del tot, perquè em fa calor i me la poso només als peus, al sofanet, que no és el que es veu a la foto. El de l’estudi és més petit i he de dormir encongida, què hi farem.

Sota la manta groga a llegir i a esperar les eleccions, que ells, vull dir els candidats i candidates, en comptes d’ensenyar la manteta es despullen a tort i a dret: deuen anar calents, pobrets, amb tanta campanya; ja se’ls veu i els planyo, fillets. Ai, quina soneta més dolça que m’agafa.
*
Composició d’OX

ESCRIURE DES DEL PONT

*

18-11-10

*
Vora els ponts de tot el món –cadascun el seu món- els pintors omplen de color les seves teles: al Sena, al Tàmesi, al pont Karluv sobre el Moldava, al Neva... o venen cireres i llibres o dibuixen el públic. Els escriptors, ho anoten als seus quaderns de camp i descriuen el paisatge com a fons dels drames humans, drames terribles i eterns com els que va escriure Dostoievsky durant la seva vida torturada.

Els colors dels canals del Neva fan una llarguíssima tarda diluïda en rosa, com l’esperança que no es decideix a morir. L’acollidor estudi de Dostoievsky, amb un preciós llibre il·lustrat, convida a una extensa conversa, a la paraula que navega entre generacions sense voler-se acabar, tampoc. Ell és enterrat al Sant Petersburg, al cementiri Tijvin, al recinte del monestir Aleksandr Nevski. Ell, un conte per als seus infants morts i la pau de la tarda, per fi.
*

EL GAT DE PUSHKIN

*

17-11-10
*
*
És novembre, mes de les ànimes, com m’agrada recordar. I aquest gat és el company de Pushkin. Els esperits es complauen presentant-se a aquells que els interroguem. El preciós animal, de suau i dens pelatge, ens mirava entre l’herba abundosa del cementiri de Bolsheójtinskij, passat el Neva, a Sant Petersburg.

Anatole France tenia el seu gat en una butaca groga vora la gran taula de treball, davant de la vidriera des d’on veia el Sena. Així Puixkin amb el seu gat gris i el Neva. Aleksandr Sergéyevich Pushkin, el gran, l’aventurer, el restaurador de l’idioma, el pare dels poetes, li deien. A vegades el gat, a la saleta amable de la casa, seia en un tamboret mentre Alenksadr tocava per a alguna dona bonica. O potser per a un home, com Txaikovski, encara que de Pushkin no es parlava en aquest sentit. Una vegada, des del llit estant va sentir les tecles amb inquietud: era novembre i les espelmes feien ombres erràtiques. Però només era el gat, que marcava territori.
*
Fotos: del gat, V. Roca. De la casa, Museu Pushkin.

TXAIKOVSKI

*

16-11-10

*
El Cementiri dels Artistes de Sant Petersburg conté sencera la gloriosa història de la Rússia musical, i també de la gran Rússia literària. Va ser fundat el 1923, quan la ciutat es deia Leningrad.

Entre vegetació abundosa, molsa i el ferro cobert de verdet, davant de cada tomba hem meditat sobre la quietud dels genis. Estimem la vasta Rússia, la desventurada, la que ha donat els millors artistes al món. Contemplem la fusió del pensament immens, reduït a restes envellides i respectades en parc semisalvatge. Però per això hi ha la memòria: la música i els llibres que ens han format i que formaran els nostres descendents. Perquè aquests artistes han explicat el nostre món i l’univers sencer, i l’han explicat bé.

Quan era adolescent ja llegia els russos, en la col·lecció Novelas y Cuentos que comprava el meu pare. Mai m’han sigut estranys. Després els hem volgut anar a veure. Al cementiri ombrós, quan dormen els cignes del llac, el bust de Piotr Ilich Txaikovski també ens contempla mentre els àngels cantors entonen, eterna, la seva Simfonia Patètica.
*
Foto V. Roca

CALCES DE PAPER

*

15-11-10
*
CALCES DE PAPER
*
De petits catàvem:

“ Nyigo, nyigo, nyigo,
calces de paper:
totes les musiques
passen pel meu carrer.”

No és el mateix música que musica, i comprovareu que és cert que per davant de casa passen tots els sorolls imaginables i els que no em puc imaginar també. Em responen que he de pagar aquest preu per viure on visc, i és car, creieu-me.

Aquests dies, com podreu veure a la foto múltiple, han visitat Tarragona moltes formacions polítiques en campanya. Per exemple, el GORI (Grup Organitzat Renovador Independentista ). Els Blaus ( Bloc Legal d’Arrossegament Ultramarí del Serrallo). Mall ( Martell Antiavalots el Llamàntol). Civils en Marxa. I altres grupúsculs que no han sortit a la foto per limitació de material, però que tampoc cal tenir en compte, perquè jo amb el Gori que mani ja en tinc prou, i Els Blaus a l’oposició.

Prometen l’oro i el moro, i jo m’estimo més l’oro, perquè el moro ja el tinc prou vist. Ara només falta el lloro per menjar la xocolata, i el senyor de Puerto Rico que ens canti unes havaneres. Som de bon conformar, al país. Bons minyonets, de fireta.

*

Fotos d'OX

PEDRA A L'ULL

*

14-11-10

*
Des de la finestra, al matí, he sentit aquesta exclamació al carrer, amb veu de nen: “¡Hala, le he ‘dao’ en el ojo!” Angelets...
*

Collage d'OX

FULLES I FULLS

*

13-11-10

*
La tardor i el seu vent esfullen els arbres. El vespre enfosqueix la llum del dia. La tardor de la vida ens pren el cos. El pas dels anys esgrogueeix i crema aquells fulls que hem escrit. També els que hem llegit. Tot el paisatge és ple d’esquelets fràgils.

*
Collage d’OX

LLIBRE DELS MORTS

*
12-11-10
*

Novembre, més de les ànimes, dels esperits, dels espectres i dels ectoplasmes, permet fixar l’atenció en les joies que brillen allà on ens semblava que el terreny seria erm, inhòspit i batut per les ventades. Però, pel contrari, ens trobem que les fulles d’or tardorals s’encenen per acompanyar un llibre extraordinari d’Israel Clarà: “El llibre dels morts” (Viena Edicions), amb un pròleg d’orfebreria literària escrit per Gabriel Moreno.

La memòria que eternitza aquells que estimàvem pren formes diverses en els poemes dedicats, i els sentim nostres, com quan visitem amb un somriure de recança aquelles inscripcions gravades a làpides i lloses que ens fan imaginar vides un dia il·luminades.

He rellegit el llibre com si fos d’un autor desconegut, perquè així és com es troba la singularitat que potser una lectura anterior i repetida entre amics –els comentaris mentre es va creant la peça -, podria uniformitzar. De moment, i avui, faig meva aquesta seva estrofa del poema “Fragilitat del cos”:

“El cos no resisteix el pas del temps.
És fràgil com les roses que s’obliden
i, absent de tantes veus que ja no criden,
es perd com una barca sense rems (...)”
*
Sí, fràgil em sento. I sí de nou: ¿on són aquelles veus que ja no criden?
*
Foto Israel Clarà